Joan Fontcuberta en Conversaciones en la Fundación

POÈTICA CRAPULISTICA: A TODOS ( música de Daniel Sáez, poema de Josep G...

POÈTICA CRAPULISTICA: A TODOS ( música de Daniel Saéz, poema de Josep G...: https://danielsaezifabricants.bandcamp.com/track/a-todos-poema-de-josep-grifoll

POÈTICA CRAPULISTICA: Josep Grifoll - autoretrat radiant nº2

POÈTICA CRAPULISTICA: Josep Grifoll - autoretrat radiant nº2

POÈTICA CRAPULISTICA: Josep Grifoll - autoretrat radiant

POÈTICA CRAPULISTICA: Josep Grifoll - autoretrat radiant

poema - grifoll

Recordaré allò que mai no va passar i allò que se’ns va endur per no tornar. Recordaré com hagués estat, com va ser, com serà, i aquella porta que vam haver d’ensorrar per descobrir que tot allò que no va passar mai ni passarà està passant sempre, tots els matins del món en un, la casa i el cafè, dutxar-nos junts, les teves pestanyes enganxades sota l’ aigua i com rius. Recordaré aeroports, estacions, trens, busos, cotxes, muntanyes russes i camins. Recordaré l’amor com un gronxador que va i ve i mai se sap. Recordaré els llençols cremats i les ampolles que vivien sota el llit. Recordaré aquells cossos, la joventut com s’acosta el dia menys pensat i et fa un petó al portal de casa. Recordaré això que viurem i ja hem viscut. Recordaré que fugirem així, plegats, camins enllà, aixecant la pols. Els graons on sortíem a mirar-nos cada vespre amb un gelat de mores i maduixa i nata o de llimona, els cendrers omplint-se i el sofà ensorrant-se, l’explosió del microones i la guitarra robada, la teva veu d’ àngel caigut. Recordaré la vida com una aigua que ens refresca les mans un instant i després s’escapa. Recordaré la riera, les set del matí, les cinc de la tarda, les vuit del vespre, les tres de la matinada. Recordaré com et brillen els ulls i se t’inflen els llavis. Recordaré la tendresa. Recordaré gasolineres i boscos, coves i oceans, bassals i nevades, ninots de neu i els vidres embafats dins un cotxe amb els amortidors grinyolant. Recordaré la taula de pedra rodona a les afores del poble i la màquina de rentar més boja que nosaltres. Recordaré la nena del cementiri, els fills que has o no tingut, les filles com s’assemblen a sa mare i creixen igual de valentes. Recordaré que vam ser aquests una vegada sense temps al món quan érem vius i joves i tancàvem tots els bars i les ressaques eren de pa sucat amb oli. Recordaré com volàvem quan ho farem i els mitjons desaparellats que es van trobant i destrobant com nosaltres, vida rere vida. Recordaré com, sense haver sigut, ens trobem a faltar la resta d’ella. Recordaré com, havent estat, també. Recordaré els fantasmes que corrien per casa sense saber que eren morts, bona gent, ells feien la seva i nosaltres la nostra. Recordaré el soroll dels teus dits teclejant a l’habitació del costat i que la veritat no té fi.

josep grifoll

17 poemes - griFOLL

POÈTICA CRAPULISTICA: grifoll - el poema mutant

POÈTICA CRAPULISTICA: grifoll - el poema mutant: el poema mutant http://elpoemamutant.blogspot.com/2011/03/el-poema-mutant.html

griFOLL - comunicat important

Reportaje: Roberto Bolaño

SKATA JE VERA ACOUSTIC

RODEO TOWN

Ja m’ heu cansat el cansament, ramat d’ autoritats. Amb quina autoritat li dieu a l’ altre qui ha de ser? Et sona allò del “ viu i deixa viure”? , doncs si no pots amb les dues, amb el “ deixa viure” fem. Que m’ heu cansat el cansament, que esteu com llums, però fosos fosos, foscos. I si estic mig corcat, ets un cuc. Però si vas mig cuc, jo sóc el llimac; i si vols competir jo ja m’ he n’ he anat.

Tites, tites, tites... Tu vius en una cançó que no vols cantar, tu no vius a fora per més que te’ n vagis, caus amb tu a dins i vas de volar. Les musaranyes no t’ estimen. Jódete! Que no m’ has perdut perquè no tinguis orientació, m’ has perdut perquè m’ he n’ he ‘nat a comprar tabac. I corre cada rata! I vola cada porc! Pum! Pum!

Que se’ t sortegin els miralls, que són tots teus, que la veritat no es trenca a cops de cap i els grills tornaran a grillar. Palanganes! Cacatues! Estafilococs!

Així se’ t clavin les molles del matalàs i no tinguis mai més cap orgasme, que ni d’ això en saps disfrutar. Jo sóc a comprar tabac, i potser també em pillo un encenedor. Apasiau!, te la fregui amb paper de llimar una màquina d’ esgarrapar.

( Recordo com el fill de l’ amo se’ m va follar infinitament quan jo era un tap. Recordo com juro que us vull oblidar. Després es va tallar les venes l’ altra, per acabar d’ esquitxar!)

P.D: Que tu siguis el meu assassí, a mi no em converteix en res teu, ni en la teva víctima, ja veus.

HE DECIDIT DANSAR.

Josep Grifoll.

QUAN S’ ACABI L’ APOCALIPSI

Quan s’ acabi l’ apocalipsi farem una festa sense final. Oblidarem la solitud que ens fa d’ aïllant, començarem amb mirar-nos, mirar-nos per a deixar-nos veure, sí, venint de l’ era del què diran i la competició. Quan s’ acabi l’ apocalipsi no només sabrem qui som ( pren un grapat de silenci i escolta), serem coherents com el pinsà i la baldufa, com l’ aigua i el foc i la terra i el vent i la sang.

Quan s’ acabi aquest apocalipsi dels verbs i les calumnies, de les màscares i les autoritats, dels camps verinosos i els estels agonitzant. Detectius molt foscos. Quan s’ acabi aquest apocalipsi de la mort assolellant-se a les cunetes, discs durs plens de noms de morts. Tatuatges d’ ecos. Masturbar-se amb garfis. Durs de glaç que tallen com miralls trencats aquesta guerra d’ orgull amb vanitats.

Quan s’ acabi aquest apocalipsi, quedi clos, ens banyarem amb èter, nedarem en boles, dominarem el vertigen, estendrem les ales, sortirem de les caixes de morts i ens clavarem els ossos de tant abraçar les abraçades reprimides. Si tu ets faquir jo seré agulla, si tu ets clau jo seré pany, si tu ets viatge rodaré.

Quan s’ acabi aquest apocalipsi li darem a la tendresa el valor de la tendresa, quan la veritat sigui dita i la mentida sembli mentida. Quan violar no ens entri al cap ni pel cony ni pel cul ni pel cor ni pel nas. Quan s’ acabi aquesta mala llet i tota sigui bona. Quan s’ acabi aquest apocalipsi d’ escorpins enfurismats ens parirem a nosaltres mateixos. Haurem après a estimar.

Josep Grifoll

POEMA de les TAQUICÀRDIES

Taquicàrdia és quan vol parlar el cor i no li fem cas, el fem callar amb pastilles. A tapar. Des de xic que veig la gent amagant-se. Llavors les taquicàrdies eren de córrer o de a veure qui aguantava més sota l’ aigua. El molí de la riera ens descobria peixos impossibles d’ agafar, som dels mons subaquàtics, no?, fem brànquies? Si estem fets de portes que donen arreu... Dibuixos fantasma, i anem amb barca, d’ aquest paper en fem una barca i com salmons. I que digui el cor, i deixar de pensar. El viatge del cap al pit, l’ únic.

Taquicàrdies corren xiques pel bosc i s’ enfilen als arbres a collir pinyes per a vendre els pinyons a l’ àvia del Joan. Som xics, no te n’ oblidis. De quan érem, serem.

Fotogrames. I el fum del tabac del pare que balla a la llum del projector. 8mm.

Saps que abans de fer les coses ja les estem fent? Boletes d’ energia que ens abracen, fetes a base d’ hòsties, com les espases. Boletes d’ energia com les de mercuri quan trencàvem els termòmetres i allà dins hi havia el món cert, era cap per avall, era al revés i ens hi emmirallàvem. Mercuri, a prop del sol. De tanta llum que fèiem.

(...)

Aviat serem a casa, la nostra casa, la del món dins les boletes que corrien pel passadís d’ aquesta; encara no ho sabem però l’ estem construint, ens estem construint.

I aquestes lletres com plomes aterrant al teu pit, i aquestes paraules de cotó fluix embolicant-te, embolicant-nos. I cada punt. Cada punt és una passa de formiga que s’ enfila per la teva cama.

Hem begut massa realitat. La Terra es fa petita ( anem amunt) i els cors posen ulls de mussol. Ho podem veure tot. I els d’ Altamira es pensen que som extraterrestres i els de Baixamira, què t’ he de dir?, ja els coneixes.

Però el teu somriure, el teu somriure és transparent, i net, i cura, i parla, i estima, i és l’ arma. Llavors la taquicàrdia és el poema, un ram de cavalls estepa endins, la llibertat. La llibertat que no és horitzontal ni vertical, la llibertat que no té nom, que ha costat talls. L’ amor que hem disfressat de drac...

La taquicàrdia com un banc de peixos enllà, tal un sac d’ orenetes deslligat. Com una primavera-sorpresa. Amb dragonets i sargantanes i grills cada nit. Les taquicàrdies de quan peten els pòl·lens. I haver-hi estat. Amb les feres i les fulles i venint de l’ origen que és la cua del tornar a començar, i d’entrar-nos així, com rels, bassals i bassals fent un riu.

Com una cova que surt de dins d’ ella mateixa a proclamar-se.

Perquè sempre arribem. Perquè sempre partim. I no l’ anuncien la taquicàrdia, l’ estaquen, l’ enterren. Però amb nosaltres no poden. Ja saps. Ja ho recordo.

Les explosions de pols d’ ales de papallona i un arbre per cada semàfor. I salta, tots en verd. Com fa un milió d’ anys. Nosaltres fa un milió d’ anys. Som una reunió de lluernes. Tot és. És tot. I sopem bolets amb pa d’ aglà a la vora del foc, fets de fum amb petons.

Josep Grifoll

POEMA TRACA

Els dies que ens claven a terra. Les tasses penjades al pati, repicant amb la pluja. Un nen menjant taronges. Sóc jo, dins un bassal, ell-jo no em reconeix. Si és un somni, quin dels personatges sóc?, el temps escaldant. Ja la ràbia cau i puja la poesia, la que droga. Els dies ens pengen dels núvols. Les pluges penjades al pati, al món de les formes, cristalls sota la pluja repicant de llums – la que droga, irracional. Un gat, dos gats, tres, cinc gats amics que vénen a esmorzar són el present. Els dies ens claven a terra. La por té els meus ulls. Tothom suposa. Suposa, suposa, suposa... Ningú demana. Demana, demana, demana... Jo tinc els ulls de la por. Cada set anys, cada. Els dies ens claven la daga. Vertigen, que no l’ agafes ni amb alicates. Vas dir només “només...” i vas fer el món més gran. Més ample, vull dir més amable. I un ganivet tallant cebes, esberlant plors. Les muntanyes. El bosc. Tu saps on va cada peça?, cada pinya, cada cau. Cada vegada que no passa, per què?, la terra que ens clava. I la lava. La lava ara feta pedra amb nosaltres a dins, fets uns fòssils. No m’ agrada la terra si ens clava, ens enterra les ganes. Quantes vegades passa que de veritat alguna cosa passa? Arranca’ m la mascara, jo dansava per les teulades. Mossegava antenes. Fonia fanals. Escopia als municipals. Anem i venim com onades, ja no existeix un punt real des d’ on embarcar-se. Han passat tantes coses fent veure que no passaven. Han passat tantes coses que no ens esperàvem ni remotament que els cervells no són més que xiclets mossegats mil i una vegades per barra. Martells que baixen ens han clavat a terra. Som fràgils. Els meus ulls són la por. No vull que pari de ploure. Que repiquin aquestes paraules de vidre trencades. Els núvols d’ aquí, que són efervescents. Com ens hi enfilàvem?, tu te’ n recordes? Un nen menja taronges dins un bassal de suc de fruita. Encara es pensa que la vida és una macedònia. Amb moscatell i sucre. Però encara que no sàpiga qui sóc, hi ha els gats aquí, que esmorzen. I jo esmorzo amb ells i tu estàs sempre convidada. I em miren, i cada vegada plou més, i aquest fred que és així de bo perquè calma, congela, fa pausa...I no vull saber què significa res. Si ja ho sabem. Tot això ja ho hem viscut, només ho recordem. L’ univers és dins, tots els camins. És tu comunicant-te. Som nosaltres a punt de descobrir-nos. Les respostes ens xisclen. L’ aigua ens beneeix. Beneïm-ho tot, esquitxem, això té sentit. Els bojos són ells. Aquest és el sentit. Desbordar l’ ànima. Per això ens sembla que naufraguem. És un xàfec. Però esmorzem amb els gats, insisteixo. I riem.

Josep Grifoll

LA REVOLTA

Véns a donar pa als ocells abans no es llevin?

encara tu - encara jo - encara sempre...

Saps que no calia tant?, ni espines al pit

ni esgarrapades al cervell...

Només anar a donar a menjar als alats

i fer amb i com ells cel endins

la revolta, la nostra, que ens torni a enroscar

a tots els vents. Veus?, ets on has de ser,

ens encertem. Jo porto la cantimplora

i tots dos la set. La mateixa set,

les mateixes ganes de cruspir-nos el món.

Després fumarem. I la por caurà morta.

I al vespre tornarem al niu rient,

i seguirem fent l’ amor, i descansarem,

i descansarem fins que no quedi rastre

de cansament als nostres polsos, que ja toca.

Que ja toca fa massa temps.

Josep Grifoll

LA DENSITAT

Recordo com em perdo,

com em trobes, com et perdo,

dues solituds al despertar.

Recordo com ens despertem.

Recordo que no recordem

la terrible malenconia

de les pedres marines al somniar.

Fa ràbia, però això mai ho sabrem.

Tampoc sabrem que ens vam inventar.

Seran les mans roges d’ escriure

dolor, endins de les pells

cortines de tela d’ aranya, amb el temps.  

L’ amor és un dinosaure.

Josep Grifoll

ET DEIXO

Et deixo la llum a la punta dels dits,

hi tens l’ univers – jo l’ he vist.

Et deixo amb tu, la millor persona del món,

perquè sentis la màgia,

perquè notis la força,

perquè perdis la por.

A tu et deixo, sabent que a vegades et mors,

no dubtant que sempre ressuscites, enrosant-te

els sentits – i no, ningú no t’ ha de comprendre:

aquest embruix al fons dels anys,

aquesta fúria d’ ara,

aquest perill que et fa fulla esmolada...

Ah,  també et deixo una carta al clot de la galta

i un vers drogat a la falda, és un

que escala estius i desmunta tenebres:

el vers més content que existeix, d’ herba,

verdíssima, que pel terra ve la vida a tota vida

a despentinar-te els peus – t’ ho dic:

tornes del desert i l’ has pogut,

has trencat amb el buit,

bufat a les serps, ensenyat

les dents a les hienes. Tot. Tu. Tota.

Et deixo, ja ets a la selva, ja ets a casa,

ja saps, tots els papers rossegats,

totes les pomes escrites. Ara ets al centre:

la flama i el fil, el dit i la llaga...

...

També et deixo fredolics i camagrocs

a sota el llit.

Josep Grifoll

ELECTRICAL TAPE

Ella deia ella i ella era avui i l’ amor era sempre,

s’ adormia amb gats de colors, mirallets, i jo l’ era,

l’ era sempre i també m’ hi he quedat, agafat, a l’ espatlla

del cor del cantó que batega, i no me n’ arrenca el bull

que em falta ni les condicions terrenals, reals o vostres

veritats, deixar de ser on vulgui quan vulgui per a ser

qui seré quan sigui més enllà de totes les coses

i aquestes paraules, aquestes i prou.

...

I ara que marxin els metges.

I ara que el temps no existeixi.

Que no tinguis fred.

És l’ amor.

I jo com un rèptil.

Josep Grifoll

MIRATGE

Tu, desconegut,

instruït  per un miratge. Tu,

entregat al naixement

que és divisió de l’ ésser.

Tu, desafinant a la frontera,

rodolant pels camps com una pilota de vida,

anat, per venir, direcció a tot arreu,

il·luminat per la follia

ardent de les lleis heretades, tu,

com un milió d’ espases verinoses

burxant-la. Tu, fa dècades de tu,

mandril dissecat de crani pelat,

dins el rellotge, arrugat,

clavat a la carn,

pulmons rossegats,

fet d’ ossets.

Tu, desapareixent dins la boira,

història d’ històries. Tu, poca veu,

al vapor, deambulant, menjant

petites molles de pedra astral;

desert i mort i guerres i oceans, explorador

escuat. Tu més enllà de tu, d’ aquí, d’ enlloc,

sense principi ni fi, d’ arreu. Tu, amor de fum,

un núvol i tots.

Josep Grifoll

LA FLOR QUE MOSSEGA

La flor que mossega m’ agrada

la mà que t’ agafa

la nòria que diu

viu i roda i fa rampa,

que gronxa, que vola,

que arriba l’ amor

per quedar-se.

Josep Grifoll

CAPAÇOS

No parar de brotar

en temps de sega:

l’ amor és perfecte i difícil,

els bojos ho saben, véns

a ensenyar això que

dius no saber. Si és d’ amor

és veritat. L’ amor

comença a l’ infern

el dia menys pensat i en dejú.

Bo; no et miris a tu, mira els nous,

insubornables, perfectament impacients,

cap signe: documentals de núvols,

fulles molles, bicicletes sense frens...

Camps de batalla a l’ aurora,

coloms porpra, arribades de sirena

a les costes del pit, un dia més pels àngels

d’ ulls de boca i nassos d’ esponja

a les cantonades del vent, pels timons

d’ haver travessat fins aquí, fins on

berenem ossos al jardí, mortals,

tantes veus i capaços d’amor.

Josep Grifoll

LLAVORETES

Veus les torres?, doncs

aquí som  l’ amor,

l’ escarabat a l’ espatlla

i a l’ àguila els horitzons;

sobre pedra infinits

som tu i jo, pels llavis jo i tu

– pels de la tardor

(és) que aprenem a estimar;

“com les heures”, pensem.

Veus la lluna?, doncs

me l’ has regalat,

som l’ amor dins un cràter

i a fora també. Fem

el pont, tu de roig, jo de boig,

i s’infla. Salten de les herbes

llavoretes platí que ens beneeixen.

Josep Grifoll

CLIC, TENSA VERITATS I DESFÀ CABELLERES

És el poema tu, té, tou, diu màgia

a les nostres maneres, tensa veritats

i desfà cabelleres. Ve fins nosaltres

rodant-la com un bidó de paraules

que ens desfarem a les fosques

prô (!)  despullarem a primera alba

perquè enlluerni el planeta (sí, tot el planeta):

el poema és d’ amor – de poemes n’ hi ha molts

però d’ amor només un: l’ U... « tu

ja saps», fa el ratolí

amb mirallets al jugar-hi...

...

i

clic,

la llum

l’  encomana ...               

Josep Grifoll

AWAKE

Has vingut a despertar-nos,

per això sents com pesa la mentida.

Només tu vius aquesta dansa, l’ èxtasi

que crema i dol, però és bell com la veritat.

Hi ha llum si excaves enllà de la nit,

endins de tu també, més endins dels estels

que se’ t claven tota l’ estona pels nervis

i no et deixen pensar, quan  llavors et col·lapses

i t’ aparten i abonyeguen o et tanquen i etcètera,

endins, si els estripes, si entres a les tripes

més fondes i fosques de tu, al fons, i esgarrapes,

te n’ adones que els estels només eren forats

de llum que eclipsaven la que hi havia dins

i fora teu, la teva, la que fas jugant-hi els ulls

per venir a despertar-nos. I nosaltres, inclements.

Cecs sabent que la nit és una bossa d’ escombraries

gegant i que nosaltres som dins i els estels foradets.

Però només tu veus això, ens veus a néixer,

com la veritat que et devem. Lluminosa.

Josep Grifoll

NO OBEEIXIS

Rescata que reies, sàpigues

que hi ets així com que no existeix repetició

en aquesta vida, descalça’ t d’ abismes i agafa’ t a tu.

De tu depens. No obeeixis. Intueix.

Tot balanç és una pèrdua de temps.

No saben que la vida que ens van vendre

no la vam comprar? Rescata’ t, et saps,

confia en tu, no importa si et perds, tu

sempre et trobes, ets aquí,  per saber-ho.

Rescata que reies, riu, que no t’ apaguin

amb malabarismes de rellotgeria o més futurismes

fantasma. Toques tu. Hi toques tu. No tens amo.

Les seves lleis són les seves. No paris de riure.

Ningú t’entendrà, ningú ha entès la vida...

Celebra’ t. Tu, sí. Són ells que necessiten públic,

són ells que necessiten likes. Tu et saps.

Són ells que estan plens de necessitats

que no necessiten i s’ han empassat.

Són ells que van descarrilats, t’ expliquen

com funciona la vida que ells no han tingut

i mentides així, farcides de culpa i dolor.

No és teva, no en beguis. No els curarà.

Segueix intuint, caminant.

Tu et saps. Riu.

Viu. Viu molt.

Sigues tu i ningú més...

( que per això vas néixer, saps? )

Josep Grifoll

disturbi

...I ELS GATS VERDS

Caient de mi he caigut de tu, això sóc,

sóc ara aquesta veu, aquí que se’ m llegeixes

a la falda i acaricies com un cap de lluna nova

rodolant-te per les cuixes quan ens busca tot

trobar-nos i la vida no es panseix encara.

Encara no, no mai encara mai perquè

tu ho has dit sempre – i tu em despertes;

tot té el seu propòsit: l’ aigua, la poesia, el 701,

la nena que tira nines per la finestra...

...

Mirallets, mirallets, 

mirallets...

Josep Grifoll

Dins teu

M’ he deixat la veu dins teu,

la meva única veu:

cendrers trencats dins teu,

camins que ens han tallat

les mans lligades que t’ escriuen

de les cendres fins el fum

d’ haver mort junts

per haver viscut plegats

el darrer estiu del món.

Josep Grifoll

La nit encén una espelma de sal

La nit encén

una espelma de sal

a l’ alçada dels ulls dels amants,

ens escalfa agafar-nos,

riure’ ns dels àtoms,

sortir de polleguera,

anar a assaltar papereres...

La nit que sura la cera que cau

i s’ empassa l’ espelma del temps

que no ens resta.

La nit que ens és, que no ens morim més,

coincidim amb la lluna. La nit

llarga com una cuixa,

la nit que se’ n va per les rames

i tu encens una espelma de sal,

la nit que s’ ens fica als pulmons i

respira

respira

respira

lluny d’ aquí, d’ arreu,

sense tornada;

i la sal és de sucre

i la mel és de cel

i els estels ens cauen de la boca

quan ens llepem i és un tall

i l’ amor que mai darem per perdut

la troballa.

Josep Grifoll

a vegades

la vida

fa nosa

a vegades

...

frena l’ amor

a vegades

Josep Grifoll

2+

SULPIRIDA

Bruts d’ higiene amunt i avall,

culpables tots de totes les culpes

que ens hem de netejar a gargalls

no sé quines sabates si anem a peu

de peus i prou a enverinar el silenci tot.

Boques venudes al primer psico-dentista

malabarista que rega amb lleixius paladars

d’ importació, gintònics que tu et beus

sens tònica ni son abans d’ ex-

haver-te cada nit a la fosca que fosques

fregant-te els fregalls de la humanitat

als entrecuixos del teu Narcís “ Toshiba”

com qui mata borinots a queixalades

( nyam nyam)

tancat a la fàbrica de plàstic

( ic ic )

rosa de l’ apocalipsi

( sí sí )

jugant a fer diners com qui fa crispetes,

dimoni de corda que tot ho lliga i escanya,

una massacre de vuit a cada dia més buit.

Treballar és perdre dits, sagal, carrers armats

a primera hora, canalla dins les papereres,

als rebostos, dormint a les portes

de les drogueries esperant els reis mags,

homes del sac a cavall del capital

dels capitans decapitats,

morts de salut, retots!

d’ atacs de salut inesperats:

així un infart d’ estar-ne farts,

mil cent miralls per banda o quatre gats

fora de joc escoltant futbols de gol a gol

des de l’ auricular sagrat

que diu mentides de veritat

amb una religiositat de l’ hòstia. Missa de tretze,

quàntica sodomia, pollastres submergibles

tot l’ ast. Ens enganyen: amaguen els cors

dins rams de flors mortes pels vius

i de plàstic pels morts. Fums que t’ ets,

focs que et fas. I cada dia drogues noves,

concursos caça-concursants, culpables tots

des de totes les culpes del poll per haver trencat l’ ou

i l’ hora del pati abolida.

Tots a vendre caps, a perdre nords,

els ulls farcits de pus, la nit arrugant-se

dins els mitjons, sucant-hi pa ( pa pam!)

Quina ruleta de morts, persona

subjecta a prescripció mèdica, facultativa,

clonazepant amunt i avall, fluoxetinitzada,

sulpiridamitzada..., – són el poder del circ

del poder. Mutants?, tothom emprenyat amb tothom,

multats multant amb multes d’ última generació

qualsevol realitat que ho pugui semblar.

Senyores i senyors, ens han robat no sabem qui

alguna cosa més necessària que el viure,

un gir perfecte com una trampa que funciona

ens ha enxampat. Ara ens coronaran amb vidalba i llorers

100% made homo sapiens. Antipsicòtics doncs,

així la presó va per dins.

Josep Grifoll

DITES

Les coses que has de dir

només et seran dites

des del caos.

Josep Grifoll

FEM UN MÓN

Tot és

com et dius

si t’ ho creus.

Des de tu

fas les coses,

les coses que et fan

les fas tu.

I aquí sempre és d’ hora

per fer tard, i aquí sempre

és tard per fer d’ hora,

i així som a la llum

si ens mirem a les fosques,

que no hi ha ningú

però, a més, hi és tothom

i no hi falta de res.

Som un món.

El que fem.

El que fa que hi siguem.

Josep Grifoll

REVOLUCIÓ ÉS DONAR PAU

Revolució és somriure,

no caure a la trampa de l’ ira,

abraçar-se, mirar pels que vénen

que ens vegin la festa, de vida

malgrat mil malgrats, regalar-nos

l’ amor que és l’ exemple. No perdre

les ganes de fer la pallassa, lluitar

sense espasa. Fer-se petons als portals

mentre plouen bombes és fer-la.

Dibuixar un cor al banc de la plaça,

passar de l’ orgull a defensar l’ alegria.

Jugar a veure cares als núvols

és fer la revolució. Donar pau,

perquè si no donem pau

és que estem donant guerra.

Josep Grifoll