Seguidores

sábado, 30 de abril de 2011

teu

.


Y sentir que no estamos muertos...

Platero y tú



Tira pels esbarzers o per les ortigues, la qüestió és arribar a l’ aigua.
Quan la guaiti’ s, salta. -Va dir la granota.






Un vaixell de paper aparcat a la vora del riu

diu: Sóc un joc. M’ han fet uns nens

un tros més amunt. Fan cartes d’ amor

i les envien així. Per això són cartes

d’ amor. Les que han d’ arribar, arriben. I

arriben quan han d’ arribar.

Aquesta és per a tu:



Ja baixa la tarda, la tarda ondulant

a trobar-te. Tripulada per cent i una cuques

de llum, t’ arribarà dansant pels salts

que l’ arquitectura del somni et descalça.

Escrit amb ploma de peix que no es troba

la cua i amb aigua de mora, o dit molt

fluixet entrant navegant-te a l’ oïda

a alterar tots els porus que et xucla

la lluna del poema.

( P.S: sols reben cartes d’ amor

les persones que el són.)



I diu la llegenda que cada vegada

que algú rep una carta d’ amor

d’ un dels nens de la muntanya (màgica)

neixen sis alegries al cel.

Sis d’ infinites.







 
grifoll
30-01-04-05-2011
casserrespoblepoema

qui som?

autoretrat

el fill desconegut de Burroughs, fantasma de la-ment, la nena buida i tots entrats en l'òrbita ocular del dimoni Pazuzu

viernes, 29 de abril de 2011

ve bo

vinc a tu
sóc una closca
trenca’ m





Si no fos per tu, què en seria de tu?

Sense tot això que has rascat en la solitud dels mots

rere un crit de nits que et devora abismal,

sense la follia que t’ has inventat d’ amagat

dalt l’ arbre del mar on habita el pelicà

amb el bec clavat al pit i la fondària de tu?



Si no fos per tu, tu qui series?

Sense haver-li donat lloc al teu dolor?

Sense haver-te donat temps? Temps.

Temps perquè no corre pressa, que

res mor ni viu tampoc , mes sempre volta tot

i tu t’ hi enfiles i li claves una punta al nus.



Si no fos per tu, que t’ has dit puc, i no has pogut

i te n’ has anat a per una altra, tu que saps

que si no hagués estat per tu,

només series la part que no estimes de tu.

Quantes vegades la parpella meva

vol ser al melic teu.







grifoll

29-30 del 04 de l’ 11

FOTO del TEU CARRER

miércoles, 27 de abril de 2011

no(,)tot és merda



 




Baixa la música

que no m’ hi veig ,

aparta el mot-

o-cicle i merda!

La Parca. Xafa-la,

xafa a la Parca i

aparca. Per si de cas,

torna-hi. A xafar-la, dic.

I ara, puja la música i a-

puja al vol, Um!

Aquí dalt, a la vida, ale-

vina, amateur,d’ a-

prendre’ n. Tots

la ballem, la ball-

ella que és com

xafar-hi raïm, la ball-

ell, que és com pot i

tort; mes no

(,) tot és merda:

Xafa-la. Morta la Mort, a-

Parcada la vida, per cada

avi i tants, suma zero. Em-

patats? No gràcies, no volem

res. L’ avi i el vi de la casa ja els

portem de la nostra.

Estem servits. Agraïts, reservits,

de segona mà o terç-

era malaltia. Vaja, que finalment

no som ni vius ni morts,

sinó nosaltres.

Ara, allà, on vulguis,

quan diguis. Tanca

els ulls, obre les vistes

i tria. Qui ho havia de dir?

Doncs

els folls ho havíem de dir,

quan a vegades fem veure

que no ho som ( o era al revés?)

i se‘ns creuen pel carrer o per les creu

eres o per llocs més estrets

que un pas de camí de fer fent

fila d’ indi-

u. Tot això que dic, m’ ho dicten.

dos. No sé qui.

tres. Res. quatre. Fora. cinc .Ja ho tinc. si’

s:

Que avui és el millor dia

de la teva

ni vida ni mort.

Un cafè?




 

griFOLL

***

***

tu diràs

maladies de l' estomac

martes, 26 de abril de 2011

resposta






La resposta és jugar,

però ningú en torna del joc i

encara menys n’ hi va.

Llavors, per què pregunten?

Volen jugar i no se la juguen

només de començar?

Es veu que la follia, guaitada

des de fora, fa por.

I és cert. Me’ n fan(g).






 
griFOLL
26.04.11
casserrespoblepoema

domingo, 24 de abril de 2011

torreta

.





A qui trobi la meva calavera:

que allà on hi anava el cervell

hi posi terra, i que a les conques dels ulls

m’ hi tiri llavors.






grifoll
24. 04. 11
casserrespoblepoema

viernes, 22 de abril de 2011

deu-me rocs

...
Quan foren massa morts per viure,
només vaig veure rancorosos,

Antonin Artaud











Formigueig als ullals del senglar que t’ ensuma.

S’ha escapat, com tu, dels envans, dels murs, i ara

s’ omple de formes i les és totes. Per exemple

els pètals de l’ adormidora quan encenen vents

i desfan reixats que duen al fons de l’ ànima (mes

topem abans amb els cossos, dirigits pel cervell.

Cervell carnús, gris,ruc, pesanervis de merda ).

Pel carrer pugen les màscares més cares: Totes igual d’ esquerdades i

enganxades mil vegades amb cola de falòrnia. I pels nens també n’ hi ha,

com que són xics se’ ls hi parla en diminutiu, mes

tendeixen a ressonar a les primaveres de tota la vida.

Ells i el fantasma de les tres i quart que vol repartir

el pa i el vi a cops d’ espasa o de serra mecànica.

Deprés, esclar, els cendrers s’ omplen de ràbies

(Els he vist i cegaven. Són l’ infern)

i la ràbia es cruspeix, després del fetge,

el cor del qui la pentina; i un ram de cues de dimoni

que hi ha com una escorpinada

entrant per la finestra que s’ apunten a la festa

a la casa clavada amb claus d’ amiant a la panxa del bou

on hi habita la ràbia rabiosa i fa olor d’ absolutament res.

(També ho he vist i m’ he escapat).

Deu-me rocs a mi, rocs per a despertar les nits i braços incansables.

De l’ eco en pols dels fòssils corrosius n’ aspirareu

l’ alè del bosc, els cops després dels cops, la pols del poeta

dient, no res. Dient.



 

grifoll

23.04.11

casserrespoblepoema

miércoles, 20 de abril de 2011

telegrama del detectiu paranoic espiat al país dels binocles

.



...y libre de mí se mueve
el papel de pura ausencia.


L.M. Panero








La hiena en mi: sóc carronyer, temo als vius


però me’ ls menjaria.


La ruïna en mi: l’ us del mot, profanar el silenci,


perpetrar la follia sabent que hi ha la clau de la realitat,


de la realitat sense realitat on deu ésser cert


el perill d’ existir.


La ruïna en mi ha estat no creure en la meva ruïna,


però una virtut d’ àngel negre em salva d’ ésser damnat,


és la curiositat que m’ ho fa mirar tot de totes les formes


a poder ser impossibles.


Els impossibles els aconsegueixo,


dels possibles no m’ ho crec, poc viables.


El mag en mi: l’ amor quan deixa de ser una paraula,


l’ amor primigeni de la primera vegada que va ser


n’ és la màgia –per a mi, diu qui escriu (?)-.


L’ au en mi: que sigui pardal, oreneta, pinsà,


gafarró, rat-penat o inventat. Que no sigui


imperial, rapaç, capaç de clavar l’ urpa al pardal,


a l’ oreneta, al pinsà, al gafarró...


L’ au en mi no és solemne. Jo no sóc solemne i volo.


La lluna en mi: la mentidera i estimada, puta mort


i tota vida. Menteix les veritats a la cara, és la sàvia,


ho sap tot i tot ho conté. La lluna m’ és.


( La lluna m’ és més que jo en persona.


Sap més de mi la foscor, el pleniluni, la nit,


la punta d’ aquesta cigarreta quan calo


que Zeus emprenyat a l’estiu dels migdies).


Mes, tot això que dic són circumstàncies


i m’ ho pregunto i em pregunto per quina raó,


amunt, avall i la raó no existeix, i la pregunta


sols canvia de manera de fer soroll, la pregunta


és una sirena. Si per un moment les paraules


prenguessin significat, diria que de la irrealitat


a la realitat el què dol és el mateix punyal:


ara si, ara no.


La malaltia en mi: terriblement humana...


Mots guixats mal apresos, mots anhelant significats,


encara més, molts que s’ han dit tantes vegades


que cada volta costa més d’ acostar-s’ hi.


Muden i no mutis.


Mes llavors passa, m’ entrebanco i dic i no,


jo no sóc jo i les meves circumstàncies,


ni jo sóc jo amb les meves conseqüències,


jo sóc dues lletres egoistes, primera persona


del singular, vés a saber i no són meves.


És per això que tot en mi: la hiena, la màgia i l’ oreneta...


Abans d’ inventar-se el “jo” la solitud no existia,


se’ n deia això que ara sabem que no té nom.


I prosseguir com una nafra que s’ escampa,


cada mot n’ engendra cent mil...


No em pregunto què fer amb la meva vida.


Fantasiejo amb el que farà ella amb mi. És un joc.


( Aquest poema és giratori, és un anticargol.


Pretén, sí tot és pretensiós, trobar fórmules


per a capgirar-les. Dita la cuca, dit el verí ).


La ment és cruel i meravellosa, però l’ ànima


que plagia a les constel•lacions duu l’ enigma


de l’ hora sisena que és quan s’ apaguen


els cervells i ressuscita la pluja i és la repartició dels peixos


i la pedra contra la pedra negra deixa de tremolar


per a què tremolin els dits i escriure molt de pressa


quan tremoli la mà que no és de ningú i si.


No. No és de ningú, només se sap que és per a algú.


És un silenci que cau i espetega. Trinxat, l’ enganxo


amb cola de fòssils i en queda aquest estomac


que demana estomacal, impaïble o no,


la serendípia que és la mateixa Xiripa en persona,


et saluda. No té final allò que no té principi.


Tothom qui no recorda com va esdevenir,


és infinit. Tu et recordes apareixent en la vida?


Tots som peixos que ens repartim. Qui va dir bo


va fer el mal...sospita un nen rere els matolls


de l’ univers, salta un moment, fa una vida


abans de sopar i després s’ adorm dins el somni


somiant-se hiena a partir d’ aquest telegrama escrit


en contra de ser escrit.














grifoll

21.04.11









Gràcies per les GRÀCIES, grillants!

Una vegada un jo que es va fer grill amb la intenció d’ omplir una mica més els carrers d’ alegries, avui ( m’ agradaria dir-ne el nom, però no sé si puc...li demanaré si ho vol ) ha rebut aquestes gràcies.

Ara les hi vull donar jo. Gràcies perquè no va ser inútil...gràcies per omplir-me de grills...





martes, 19 de abril de 2011

silenci

.


la matriz de toda figura
es una herida ...

L.M.Panero.









Silenci.


És quan xerro que no em dic les coses.


Rere la paraula, què hi amago? A qui pertany la sang que sagno?


Tinc una escorça de metall a dins que balla d’ una banda a l’ altra.


Fa mil anys. Mai li he mirat a la cara. Mira’ m als ulls, diu el cròtal


inflat de verí.


Silenci.


No he tret l’ udol. És vergonya disfressada amb descontrol.


Silenci.


Dins meu hi ha dinamita humitejant-se. Sóc jo que m’ he raptat


a mi mateix per què no pugui dir-ho, per mantenir-me en silenci.


Silenci .


Quina cosa? Quina cosa m’ amago? Darrere tota la química,


dins el meu crani, hi tinc goteres: puc olorar rams de pluja.


Silenci.


Ningú pot entendre què és per a mi un regalim d’ aquests.


Silenci.


Jugar amb les paraules és fàcil, furgar a cops de llapis, no.


Desvirgar la paraula fins el silenci que et deixa amb tu


sol contra l’ altre tu a cara o creu. A mort, a vida.


Silenci.


Em jutjo. Sóc culpable.Em comparo. Sóc el xic , el petit que sempre,


sigui amb qui sigui, creu que tot lo bo és en l’ altre.


Silenci.


Silenci en la mort de totes les meves propostes,


paraules, estigmes d’ un Zeus de plastilina...


Silenci.


Sols el so de la pedra infinita, l’ eco infinit de


la roca amb la que descalço l’ asfalt que m’ asfalta.


Els cops.









grifoll

19.04.11

retrats a llapis

domingo, 17 de abril de 2011

estudies o treballes?








no és el temps el què se' ns menja

és la falsa evidència imposada

l’ origen de l’ ànsia

però he descobert el so de lo que no pita

dins la dansa nua de l’ esgarrifança

és un gat que esgarrapa un gat de níquel

esmolat que es diu pèndol i talla

ran de l’ arrel deixant podrir

sota terra tota la regalèssia

la que mai ens fallava:

tornar-hi poder-ho llepar mastegar amb dents

de llet diuen que ens anem fent de vinagre

mes mirall és tot i jo els veig ben sonats

poden entendre que suïcidi rimi amb genocidi

però no diguis merda a missa

ni en diguis userda del que fumes

si et trinca la pasma això li expliques

al psiquiatre que et coneix més que tu perquè

ets tan important que surts en un llibre

i ets un cas curiós curiós que no saben res

de la nit seca on tu rasques d’ haver d’ inventar-te

la follia més fera de totes perquè la realitat la seva

no t’ era no sabries què fer-ne els vaig veure

els hi era a tots comú seguir els mateixos

rituals diaris caminar drets anar vestits

anar drets caminar vestits

no somriure per educació

fer-ho de postal dels anys vuitanta

ser la falòrnia més gran que mai s’ hagi vist

jo els vaig veure ningú semblava ningú

eren foscos i torts i feien pudor de cadàver i

quan feia sol s’ amagaven i quan plovia també

quan era de nit dormien i quan era de dia

repetien les mateixes converses del dia anterior

mai florien ni mudaven la pell o es deixaven dur

per cap vent no tenien impulsos

eren allò que hi ha! estaven com fosos

no s’ explicaven mai el que sentien

no es tocaven no s’ abraçaven

no es besaven no es miraven als ulls

s’ amagaven per plorar i reien tapant-se les boques

feia anys i panys que eren aquí i encara no s’ havien preguntat

el per què ni cap com i entre ells

s’ ho prohibien tot i ningú disfrutava de res

eren tan tossuts que sempre hi sortien perdent

jo puc entendre una granota

no és fàcil mes puc entendre-la en part

però als què ho tenen tan clar

no de no jo no puc aclarir els meus dubtes

guardar-los a les golfes de l’ ànima

i anar-me’ n de parranda sense saber

el per què d’ aquest punyal que em travessa

en vull saber la seva utilitat

doncs no és aquesta

actualment treballo d’ això i

em té ocupat les vint i sis hores del dia





grifoll

17.04.11

casserrespoblepoema

sábado, 16 de abril de 2011

EM TRADUEIXEN PEL MÓN!!! i es diu BUSH!!!!

Peter Bush


cliqueu, cliqueu que el món s' acaba:




Peter Bush is an award-winning literary translator who lives in Barcelona. He read French and Spanish at Cambridge and researched Spanish Fiction and History at Oxford. He was Professor of Literary Translation at Middlesex University in London and the University of East Anglia in Norwich, where he also directed the British Centre for Literary Translation.

His translations of Catalan prose include The Enormity of the Tragedy by Quim Monzó, I Love You When I’m Drunk by Empar Moliner and A Not So Perfect Crime by Teresa Solana. Current projects are Najat El Hachmi’s The Last Patriarch, Monzó’s Guadalajara and Solana’s Shortcut to Paradise. He has translated poetry by Josep Grifoll, Dolors Miquel and Maria Antònia Salvà.

He co-chaired the Salzburg Global Seminar on Literary Translation in the Global Context and is a Visiting Professor at the University of Malaga. With Susan Bassnett, he edited The Translator as Writer, a collection of essays on the art of translation.

MUDA

.





mut muda:

1 1 adj. i m. i f. [LC] [MD] Privat físicament de l’ús de la paraula. És sord i mut. És mut de naixença.
Escola de muts.
1 2 [LC] fer el mut No dir paraula.
2 adj. [LC] [ZOA] Que no profereix sons, que no té crit. Animals muts.





muda :


1 f. [LC] Acció de mudar o de mudar-se, especialment de casa. Me’n vaig a viure a la Rambla: demà faig la muda.
2 1 f. [ZOA] [AGR] [ZOO] Procés de canvi de les estructures epidèrmiques protectores de determinats animals. Aquest ocell fa la muda per l' agost.



 
MUDA



he mort mil vegades

cada cop que el llapis

s’ ha aixecat del full

he mort mil vegades

mil vegades diferents

cada vegada que el llapis

ha perdut la fulla

s’ ha aixecat la mort

i la mort era muda




grifoll

abril de l’ onze

casserrespoblepoema