Seguidores

viernes, 28 de febrero de 2014

ECONOMIA



Trau treus que tant vessa i re-
xucla sangs disbauxades del tall
plat pelat a les cartes tacades
que l’ anonimat ja té cara. Per-fi-l,
cau en taula! Doncs un sense bústia,
sí, cuac? un de si us plau, dos de bada’ l,
i tu? porti’ n cap, va, fem. Treus tu?  

griFOLL
01.03.14

casserrespoblepoema

GRAMÍNIES



s’ engafa en les rotes, hi retroba l’acord,
se l’ inventa, què dic! s’ hi encarna
i és plaguda pels banyuts enzimàtics,
n’ omple les confiteres , les glàndules
que arrossega, esgarrinxades, deixen
vermell als dits.

griFOLL
01.03.14

casserrespoblepoema 

miércoles, 26 de febrero de 2014

PETXINA



Sí! Desorbitar els sentits, viatge a babel per dos naps!
Cols! No hi ha mapes. I? Que hi haurem d’ anar a peu
boscos amb llops del revés que ens aiguarraran la fera
a través de tant rés i octopussy mandala a les portes
del bus ourobouros mossegant-se no la cua, el cap! cap
de pa si cal amb oli, migranyós com l’ endemà. Sí!
I saltar-hi, repetir-se, repetir-se fins que esclati el camí,
que els camins són a l’ aire i tu els tries, i un tres de Sam-
faines pots perdre’l, res es perd aquí. Mira la teia,
s’ encendrà quan no pensis. Repeteix: berberetxu-
berberetxuberberetxuberberetxuberberetxuberberetxu...

griFOLL
26.02.14.

casserrespoblepoema

SI QUEDEM PER FOLLAR



Fa de nervi un ferro prim tancat a l’ aire lliure.
Posa talls un full d’ espases endocrines, enzes!
Passa mà pels pèls arran de perdre la paraula.
Jo paro la taula, no penso en els gots, ni en tinc.
Prou disparen als plats com per ‘ na fent sopars,
Entrecots d’ entrerocs que s’ enfilen al ca(m)p,
Si quedem per follar ens fem un bocata i ja està.

griFOLL
26.02.14

casserrespoblepoema

martes, 25 de febrero de 2014

D’ arcàngels i d’ altres factors que t’ atenyen



No m’ escauré en dilluns. El primer dia per excel·lència que vas a classe i et cauen les dents, gràcies. Tampoc m’ havia de menjar gran cosa, així que ja passaré, no sé, un dia d’ aquests.

griFOLL
25.02.14

casserrespoblepoema

MEA CULPA





Si tinc causa es diu poesia,
però jo no he fet res,
hi vaig caure. És tot el què sé.

griFOLL
25.02.14

casserrespoblepoema

AI DEL DIA


 Ai del dia que se’ m passi pels puestus res cert i m’ ho empassi, ai del dia que pensi que tinc raó i no follia, ai del dia que decideixi reposar entre humans en sèrie ni limitada, ai del cap que se’ m pensi i s’ ho cregui, ai de mi si en res crec, ai de mi sense desconeixement de tota causa, error dels cent peus amunt i avall, ai del dia que entengui, que sàpiga, que m’ ho pensi, ai del dia que no vingui la curiositat al paller de rere casa.

griFOLL
25.02.14

casserrespoblepoema

VERSOS D’ HIVERNACLE



Setanta-dos noms de setanta tota
l’ alquímia i fam, fe primigènia, dessota
les calces de tota la història dels homes.
Antigament, en un mar d’ arena, Ningú i el gat.
Antigament, en una cova tota d’ aigua, peixets.
Antigament, negra d’ ungles gratava una aranya.
Antigament, camells i crits als llibres, bous, el llop i la pantera.
Antigament, el tigre, esclaus.
L’ origen del buit: nosaltres, les secrecions limitades,
permetre-li dipòsits a la Idea. No hi ha ull, no hi ha mantra.
Ara mateix hi ha dinamita pasteuritzada omplint milions de biberons
arreu del planeta.
Descobrir-ne l’ origen ? Destapar tapes, testes, traus, i ara traumes.
Untem-nos els fronts d’ olis i bategem cada cosa: hi ha una profecia
amagada dins lo prohibit, per això està prohibit. No ve d’ ara ( res pot fer-ho).

griFOLL
25.02.14

casserrespoblepoema

lunes, 24 de febrero de 2014

COM UNA LLAVOR SOTA TERRA LA VIDA TÉ UN NOM



COM UNA LLAVOR
SOTA TERRA
LA VIDA TÉ UN NOM

Sóc a dins. M’ abismo rere els ulls i nedo.
Se’ m descargola el fred. Ets tu. M’ abrigues.
Sóc a dintre, amor, fem l’ amor, ve la mort, faig la por,
som de febre. Escampem-nos els braços, rodolem.
Sóc a dintre. Hi visc. Em moro a dintre, hi nedo.
Nedo humanament rere el teu pas,
m’ envio a tu, adormida sobre l’ aire dels inestables,
aterro en la teva paraula. Sóc, filla del mar, un núvol,
se t’ enfilo als cabells. Cuidar-te, escabellar-te ,vull
veure’ t a riure sense límits, veure’ t. Riure’ t a versos.
Ho dic com una llavor sota terra. Sóc a dins.
Sóc a dintre. I tu plous. I jo nedo. Creixem com un arbre.
Serem un taronger.  Serem així de daurats, o llimones, d’ àcids
que vibren, que espeteguen com fer-se petons amb les boques
plenes de peta-zetas un vespre d’ estiu, lluny dels déus,
dels homes. I els cels embriagant-se d’ aromes,
selves enlaire fent verd, pols en zel. Tot brillant. Purpuríssims.
Sobrevolant la casa dels llibres, amor. Desllegits, per escriure.
Nous. Dintre l’ ai cristal·lí que raja, translúcids
de cos, sols aigua, sols ànsia fent aigües, camins...
Sóc a dins. L’ amor senzill d’aquesta nit immensa
s’ hi replega. Ens hi arrepleguen els veïns del sol, llum sola,
tota, entrant per la finestra de la cuina mentre la set
ens prepara cafè ( sóc a dins, seré el sucre), i és tan densa
la imatge. Bufem. Fem bombolles, escumes
de platges perdudes pels mapes dels cossos dels mites,
lentament, com el fum. Sóc a dintre, a dins teu, amor. I tinc por.
Por de no ser-hi, por de sortir. No vull néixer mai més.
Ho dic com una llavor sota terra, perdona’ m.
Sento aire fresc. Noto que ens rentem la cara, que t’ estimo;
tu no ets pel somni, tu ets de ningú, de les plomes, d’ ara, infinita,
el per què, la llum alta que és guia i respon a les ombres. Puc?
Sóc a dintre, i m’ enfilo. Sóc a dins, corpori i esperit, borratxo
d’ haver-te vist, vist, i tan sols de reüll, un instant. Treies el cap
per la finestra d’ un tren que passava, que no havia de parar aquí.
Sabies que jo vivia a l’ estació, t’ esperava ignorant-ho. Et dius
sempre, existeixes. És no haver-li de demanar llum als interruptors.
Ets allò que et queda a dins després d’ un dia al paradís descobert
per vegada primera i arena. Ets l’ ocell més amic que he vist a passar,
l’ hora de cantar a tothora, amor, camí de veure’ t, un instant,
l’ instant de la teranyina que tot ho lliga, trobat. I sóc a dins.
I sempre hi he estat, desconeixent-ho, desconeixent-me, des de fora
adorant-te només la carcassa. I tu hi eres, ja eres dins teu. Des de sempre.
I jo només em menjava les ungles, descarrilava trens de memòria,
feia cursets intensius amb la mort jugant a les vies. Pintava vagons.
Em feia dir grill o és igual. Sóc a dins, sé que hi sóc, els paisatges
es mouen, la vida té un nom.

griFOLL
24.02.14

casserrespoblepoema

HEROIS

“és el poema qui em fa ser”
Joan Vergés

HEROIS

Si a vegades m’ ha temptat la mort
ha estat perquè em dolien absències.
Si a vegades m’ ha temptat la mort
ha estat perquè hi veia la vida. M’ esperaré,
i vivint, però no deixant de creure que morir

és renéixer, curar-se del dolor d’ haver
estat humà, d’ haver-se’ n sortit, d’ haver-ho
aconseguit sabent que el sol fet d’ haver
passat per aquí, tibant de carn i d’ ossos,
ja fa de mi un heroi de l’ existència. 

griFOLL
24.02.14
Casserrespoblepoema.

domingo, 23 de febrero de 2014

TA TU

Li dic al silenci que vingui, tu hi ets.
Sóc d’ abrils que ens replorin al ventre, de ser-nos,
nedar-te; i seré de quedar-me per sempre,
tatuat, dant-te els vespres, la llauna, la bossa
i la vida. Tu sigues rapaç. Fem benzina.

griFOLL
23.02.14

casserrespoblepoema

emBANS


Hi ha, en una capsa tancada, els cabells sense el vent.
Les rates s’ hi acosten, el temps se n’ aprofita, s’ hi gronxa
com es gronxen els rellotges. Fa pèndol. Faig nosa. Me’ n torno
al rebost dels invents a canviar-me el present i l’ estreno...
+
Ho recordo naixent, tu vas ressuscitar-me d’ entre els psicòtics,
vas ser el meu déu, el plànol-poema de portes,  túnels que férem, camins
de mil fils arrossegant-se més enllà dels confins, desfilavem... (+)
I les sangs hi bullien. I a les nits, no, la vida no anava en serio (...del poeta
que volia ser poema).
+
Sumàvem. Multiplicàvem amor, però jo no valia per a res.
Volia, però vaig descobrir que volent no s’ aprèn a volar. I tu, la bellesa
més trista de totes, vas riure, i jo volia i volia i volia,
i el terra no era tou, i tampoc caic ara si era en aquesta vida la vida
+ abans+
que es va fer d’ hora molt d’ hora,
i no era primavera ni teníem les claus de pol·len per a curar-nos la ressaca.
Aquella nit (mil i una) , a l’ altra banda de les bandes,
lluny, tan lluny que no s’ hi pot tornar mai + (nevermore
+  nevermore menys...) de l’ existència.


griFOLL
23.02.14

casserrespoblepoema

sábado, 22 de febrero de 2014

RÈFLEX

Sents ara el pes de tots els errors encertats
que no t’ han cabut a les golfes, Mirall.
S’ ha fet tard i tu no portes paraigües. Tu et mulles,
et trenques, Mirall. I sagnar sagna l’ altre: l’ home
del temps, que vol ploure i en porta.

griFOLL
22.02.14

casserrespoblepoema

VERITAT



Que em salvi la veritat o que no em salvi res.
Que la veritat és la mentida menys sentida,
que va fent-se certa, certament poc a poquet.
Però quan s’ enfila a dintre, hi fa quatre reformes
i et deforma per complet.

griFOLL
22.02.14

casserrespoblepoema

EN SEC



Per què, les llunes, la mateixa?
Per què, tu i jo, desguassos l’ un de l’ altre?
La gelatera dels dits de maduixa, els vasos
buits emplenant-se de llavis que reien,
que van riure una vegada aquí, tots els rostres
perdent-se desfets, sota el sol, l’ endemà d’ estimar.

griFOLL
22.02.14

casserrespoblepoema

LES VIES



Tot el què he vist, escoltat, olorat, tastat, palpat,...,
puc afirmar que ho he sentit intensament dins un secret
de ser-me del qual en desconec  l’expressió .

griFOLL
22.02.14

casserrespoblepoema

viernes, 21 de febrero de 2014

POSTAL





Teca al temps i a pixar fora de test. Res ens ve de petits, tot en torna. Cerquem una imatge: la que ens ha de venir a consolar, que s’ acosta, que entrarà per la finestra com una esponja de llum que ens vindrà a retratar. No caiguem a la trampa, som visionaris, desertors del ramat derramant-la, sagnant per fugir, volem estimar i no sabem què diem, acabem fent callar el sentiment. Teníem fred: l’ amor no es dóna ni es rep, és d’ un altre món però es troba en aquest. Bandolers, només som això. Teca al temps i a pixar-la a les botes rialleres, reobertes  de tant caminar pels pèls estirats de la mort. Cal sacsejar-ne els tacons, seure a badar-la mentre amb resines s’ enganxen mil cent nous viaranys que ja ens amenacen, en zel, que ens treuen la llengüeta per sota de la porteta fins que, afinant, refiats, acabem tocant la campaneta. I ja som a la gola del poll –que no es giri. Tenim el vent a favor, per favor, que no anem enlloc però venim de la vida, no sigui amb mort. I tornem a saltar, que el món demana què duem, si calces o calçots; tafaneja, el ramat va cremat, tothom va cremat menys l’ estufa dels déus, àrtics per força, invisibles per dins.
Teca al temps. No és a ratlles, no plora ni riu. I la vida no pensa. Tot sense mesura és com és i s’ hi juga. És de cera. Patina. Puja i baixa per la gota boja, ens cau la baba, fem el gest d’ arreplegar-la, ens crema la barbeta. Rodolem, intuïm, se’ ns ensorren les galtes o ens pugen a visitar els colors. Sempre hi ha brasa. Quan ets de carn. Quan ser-ho esgarrapa. Quan confons desig amb elegància, disbauxa amb mancança d’ esperit. Quan cada dia vius deformant-te el futur, reformant-te els malucs, operant-te les hienes, bevent-te les penes, pintant a l’ oli, que mai s’ asseca. Quan necessites que t’ abracin i tens por de que ho facin. Sempre hi ha brasa. Teca al temps i una canya. Quan hi claves l’ ull, ve calor ( varia llegit a l’ estiu), ja no pares. Quan esculls abans savi boig que anònim desconegut, per por. N’ hi ha tanta. Ha fet molt mal. La por ha estat la pitjor plaga que ha vist la humanitat fins ara, ara en preparen una altra. No n’ hem tingut prou, anem a més, saltant, sense mirar què esclafem. Els ous, els nius i el pes dels morts que hi han nascut, que ningú va parar-se a conèixer quan hi eren. I hi caus. I la culpa no existeix. Tu no hi eres. No hi havia ningú...Teca al temps.
Teca al temps, que no s’ apaga. Sempre hi ha brasa, que intuïm. El secret és deixar-se anar, no agafar-se, acariciar, sortir al món dels noms com tornant d’ un naufragi, en direcció il·legítima, saltant-se les perpetues, reobrint llaços, portes, doblegant-se fins tocar-se les dotze. I de seguida, lligar caps, serrells amb peus , terra amb ungles, sal amb ferides, fum a les boques. I acabar far(t)s per les costes com una col·lecció de peixos cercant una fira, que n’ hem sentit a parlar i es diu felicitat. Diu que tot gira, diu que et cuiden, diu que t’ estimen, diu que els homes gosen dir barbaritats com aquesta, diu que són bàrbars, que són així des de sempre, però que també, des de mai, que fan poemes ingràvids que aparten els núvols, que invoquen la lluna i són pares. I no paren, i dormen plegats i es miren als ulls i s’ encomanen constipats. Els més petits fan coses grans: prenen el sol, no s’ estan quiets, et coneixen, t’ oloren, es banyen vestits i perden la roba, roben cireres, s’ inventen, i riuen i ploren com bèsties.
Teca al temps, tots hi anem. Hi ha un cicló per seure al mig del menjador. Passa un moment i ja hi ets: les galtes bufant-hi, la ciència d’ anar-hi, les arts no escrites, secretes, públicament cantades, els aeroports que som per a les plomes, les faldes que som per a les molles de pa. Grans melics platejats que es rexuclen. Impulsos, bactèries del miracle, genis ingenus darrera les tapes tancades dels anys sense història que passen quan hi ets, i t’ hi enganxes, no saps per què, però respires. Respires sense permís. I no és la primera vegada. La llum és igual, la mateixa llum que es pot respirar, tèbia. Fas col·lecció de records. Et dediques a això. Tot va bé. Teca al temps, ull, orella a l’ hora i espetega, carn amb carn, dents urgents, cançó arremangada, records de piranya, combats d’ ultramar,  taurons de l’ esgrima, mandíbula amb pany de bambú, vent de l’ ànsia, aigua nostra, perfum atrevit, vapor d’ albercoc, lectures descalces, gemecs d’ entresol, pestanyes per sota les teules, llunàtics en marxa, paraules gastades, gastar-se els racons, irritar-se de ser-se, buscar-se les pessigolles, covar-se les nuques, i pondre-hi el blau, i una caiguda per caure-hi amb sal i llimona a llepar. Llengua al temps, saliva als caragols, torçant els genolls a mà amunt, pubis abusius de goigs sucats a l’ oli, bífids, tríptics, epidèrmics, sulfúrics, astrals com àngels caiguts, somnàmbuls com vicis prohibits, desperts com plorar d’ estimar, petitament humans, graciosament persones, rauxes, dubtes, rampes, desnivells, axil·les, veus mentals, talismans, manyoples, presumptes culpables, bledes, naps, dissonàncies, resum de resums en pols de la fina. I a pixar fora de test...
Teca al temps, imatges i velocitat que ens desintegren amb un dit. Un dit que no reposa fins que troba la cosa, l’ embrió de l’ aurora, el record que perd ona i agafa embranzida , que (re)torna, el cervell desfilat-gris-de-mosca, saber que era cert allò del diluvi, que van baixar els ploms i encara no han tornat, que anem amb torxes cada vegada més acostumats a les fosques, que quan s’ acabin tindrem la lluna, mel als ulls desfets de cera, líquids, terrossos, botànics, que s’ hi escamparan a créixer els esbarzers i l’ amanita, llenegues, tabac bord i adormidora, salamandres i demès mots llefiscosos que es pixen a la gola de la guilla i tant irrita el verí pel mal cantó que trona. Trona i rodolen els núvols per sobre dels feixos que som.
Per això plou, per això no tanquis la boca; teca al temps dels amfibis, primaveres de capgrossos, cucaferes, el llamp d’ anar-hi, l’ ànsia, així és com bull l’ hemoglobina, deixant-nos gastar, desgastar fins els ossos rascats de picar-se entre ells dins la dansa mortal que ens aclama abans de podrir-nos dins un calaixó de fusta d’ un cirerer que aquí no hi hauria de ser.  Però teca al temps, hi vam deixar els pinyols, vam ser els millors, una vegada, al món. Veuràs a la propera. Records a tothom.

griFOLL
21.02.14

casserrespoblepoema

evol(s)



jueves, 20 de febrero de 2014

DETENCIÓ



M’ ho sé de bon record, hi havia una estació, tristesa estesa per abrigar tots els balcons del món, una ciutat com l’ all, i que d’ allò en deien  futur... Hi he estat, en tinc fotografies, sí,  i vídeos que no podem mirar perquè encara no s’ ha inventat el reproductor necessari, però falta res. A quin any som? Doncs ja vaig bé, l’ any que ve, no me’ n recordo del nom, era llarg. El què em va quedar són aquestes cicatrius amb forma de prohibit el pas en aquesta banda del cervell. Mai sé què hi passa. És igual. Amb l’ altre m’ ho imagino i fora migranyes. I això, aquest tros de petó que me’ n vaig endur. El vaig trobar un vespre en una cafeteria del centre neurològic dels nervis i no era de ningú, així que el vaig embolicar amb el tovalló i ara és meu, i no és delicte, coneix-ho les (meves) lleis.  És curiós, ara hi veig allò que mai va passar, i tot canvia, i m’ ho crec igual, puc escollir. Hi ha un camp amb un genoll al mig torrat pel sol, movent la palla dissimuladament. I passa un avió d’ aquests radioactius que fan fums llargs a la cua i embriaguen el cel, que cau, i es va fent el vespre, preparant-se a foc lent rere l’ horitzó lila i roig, boig i aspre, dens. Aquí hi recordo l’ hora exacte on em trobava quan vaig ser-me a tot arreu, eren les onze i onze de la nit i no passava ni un mussol, un tret, vam escoltar un tret i prou fins que va ser de dia i van tornar tots, i els clàxons i la gent, i els lladrucs, tot dins el tros de cap que se sap, l’ altre està vedat per la psiquiatria de l’ estat, no m’ hi deixen entrar, ja us ho he dit. Només sé que t’ ho pintaven molt fàcil d’ entrada, però que al futur t’ enganyaven.
Per què hi anem? Tenim passats meravellosos per inventar i ens n’ anem al futur.

griFOLL
20.02.14

casserrespoblepoema

BALL





Més enllà ens comuniquem secrets,
tibem pels cels tombant castells cansats de reis,
anem ben tous, mamats, borratxos, certs,
sense vergonyes ni caretes, havent perdut
les claus del món, cantant que avui no arribarem
mai més, mes no ens hauran entès. Cap d’ ells.
És una simfonia, és una sintonia, un pany ballant.

griFOLL
20.02.14

casserrespoblepoema

CATORZE



Ni la nit es mossega així els zels
ni treballa tant cap planeta. Tenir un cos
el deforma, i per no callar a classe
ho escriuràs mil cops a la llosa gris
d’ aquest no parar de trobar-te pels mar-
bres, amb set i sense aigua, entre pedres
partides a cops de colors. I seràs qui comença
a tornar cap a casa. I passaràs per la via,
coneixeràs històries, aprendràs a nedar
entre records, prendràs intensitat,
n’ abusaràs i te’ n faltarà, et tornaràs a inventar,
creixeràs, aniràs deixant de mirar-te el melic,
t’ enamoraràs, poc o massa, igual que l’ altre, mai.
No hi estaràs d’ acord i t’ ho hauràs d’ empassar
amb l’ embut per postres, que no n’ hi haurà,
amb el prohibit fumar, descafeïnat, el teu, i una aspirina
per la sang. Finalment et moriràs de riure
i ja haurà estat. T’ enviaran les condicions
en tretze dies, quinze fent dard.

griFOLL
20.02.14

casserrespoblepoema

CONTE





Hi havia una vegada una veritat igual per a tots,
que anava a missa; i els bons i els dolents , que tothom coneixia,
els indius i els americans, amb les pipes, les unes i les altres,
i una mena d’ esperança a les golfes per si de cas no el fos mai
o baixessin els ploms. I tu, hi eres tu, i em deies pel nom. I era al món.
Una vegada, fa molts anys, en un bosquet d’ alta muntanya
algú era un nen, i el nen caçava llops, i senglars, i àligues imperials,
i s’ ho creia, i era. I el nen treia el peu per sota els llençols
i jugava a fer ombres de bèsties estranyes a la paret.
I s’ hi estava fins les tantes. No es volia adormir, tenia por
de no despertar-se, però va anar tot del revés i el van adormir.

griFOLL
20.02.14

casserrespoblepoema

AVENTURES



Duen l’ olfacte posat, i et cerquen. Van fins.
Ensumen la sang, el dolor, el temps llençat.
Vénen, per aigua per terra per aire per mar,
i no ho saps, ningú en parla, enlloc, ni nombrà’ls!..
Et despentinen mentre dorms, t’ emboliquen la troca,
no et deixen somiar, vessen com nits d’ ortigues als entrecuixos,
a les aixelles, als cartipassos, a les anelles, a la paret de guix
esquerdillat que et guarda  l’ ànima. Se’ t colen a l’ agenda.
Mouen fitxes, obren cartes, se t’ acaben les pastilles,
et floreixen les sandàlies, et roben l’ esmorzar. Treuen escuma
per la broca, foraden com piranyes esverades, existeixen,
tenen gana, estan en zel. Són a l’ entrada, com sempre,
a la tauleta del rebedor, esperant-te.

griFOLL
20.02.14

casserrespoblepoema

face book

miércoles, 19 de febrero de 2014

DÉU





Era estès al mig d’ un camp, d’ esquena cap a terra, la terra em xuclava, era un nen, era jo abans de mi, em deixava enlluernar pel sol, els crits venien de molt lluny quan tot m’ emborratxava i em sabia el parenostre de memòria per fer cagar el tió, i el tió era un tronc, un tros d’ arbre arrencat de l’ arbre del bosc i jo me’n feia fins avui que en sóc, bosc que creix i creixia,i me n’ anava per les rels i per les branques, amunt i endintre, enfora i clavant-m’ hi , rascant tempestes, fent ploure, i després em llençava a l’ aigua fet un vaixell de paper, de vapor, suava com un llop rere la llebre apocalíptica que veia als ulls dels homes i els devorava d’ amagat fins que els hi queien les normes dels dits. De seguida tornava a córrer a estendre camps, mareigs per a l’ esperit, i rodava pel món, que em cabia a la boca i feia gust de maduixa, era un nen, d’ esquena a terra, enlluernat pel sol.

griFOLL
19.09.14

casserrespoblepoema

AVUI





Avui et miraré com mai, aprenc a envellir nu,
fill del pol·len, lluna silenciosa, senzillesa sola, gràcies,
no tinc canvi, et diré que sóc aquest, avui
que no m’ hi veus perquè sóc fredolic i vergonyós,
solitari ( no m’ agrada el futbol i m’ han tancat els bars),
no ho sé, avui que dubto de tot menys de dir-te
que sempre dubto, per això després m’ hi llanço de cop
i de cap i m’ esberlo i torno a néixer i a néixer i a néixer.
Però avui et miraré com mai, per primera i darrera,
i em presentaré, tal com raja. Després, demà,
sense canvi, vergonyós i content, tampoc hi seré.

griFOLL
19.02.14

casserrespoblepoema

RELLOTGES


Del temps arraconat dels homes que l’ han arraconat
me’ n faig rellotges parats contra els caps cap quadrats
que se’ m volen cruspir: posar a fer tic-tacs que ells no han gosat,
em dic. Llavors n’ arrenco les agulles i els re punxo.

griFOLL
19.02.14
casserrespoblepoema

FÍSICA


Hem trencat el filferro. Som dins,
boreals, fent l’ espai. Serà aquesta nit,
la dels laberints, la dels jeroglífics.
Haurem d’ esforçar-nos i no pensar
com els homes.

griFOLL
19.02.14

casserrespoblepoema

POR

Obriràs deliris amb la massa, en retindràs la fúria i
encendràs, en nom de la follia, llibertats prohibides.
Cobraràs olors, a diari, abans del vespre i fins la nuca.
Lluitaràs en silenci, por. Tu seràs l’ aventura.

griFOLL
19.02.14

casserrespoblepoema

martes, 18 de febrero de 2014

VOYEUR

PENSAR CANSA

El cap és una nosa grossa a dins que s’ hi repensa fins l’ esquerda del crani, batega dins les orelles, fa mandíbules, rosca els caragols fins la neura, ens fa egocèntrics, discrimina, jutja, s’ entram-puça , és una merda. I pensar que cada pensament n’ engendra més...

griFOLL
18.02.14

casserrespoblepoema

CITA

Quan per un instant et tornin els anys a trobar,
si mai et recordes de tu, fes-me lloc, el mateix i a l’ hora
de sempre, si mai neixes per aquí o t’ escaus a la vora...
serà la primera vegada, lluny d’ aquí, a l’ altra banda.
Jo tinc èpoques, migranyes i moltes pintures i teles
robades, podríem pintar un pollastre amb tretze ales,
no ho sé, o set cases cap per avall dins l’ entre
-pà  de cada dia. Coses. Coses absurdes. I riure. Sí,
podríem trobar-nos i riure, i que no valgui fer-
ho de memòria. (És una proposició entre cent).

griFOLL
18.02.14

casserrespoblepoema

griFOLL recita el seu poema RODANT! (a la vora del foc)

lunes, 17 de febrero de 2014

ESTÀNCIES

 Érem allà. No cal que ens ho digui cap foto i tampoc som d’ aquí, que, dit ja ha passat i tot ho embruixa la mateixa estància de ser-nos, d’haver-nos clavat les costelles, intercanviat les ànimes i plorat anys rient sota la taula que vessava de petons  aquella nit a la barra del món, exigint-lo fins que va ser nostre. Ens va sortir rodó. I encara hi som...als llocs on hem estat hi creix la permanència, el gest més jove, la veritat quan l’ era. Als llocs on hem sigut hi serem sempre.

griFOLL
18.2.14

casserrespoblepoema

FLORA, FAUNA, COSES


FLORA, FAUNA, COSES

M’ arrisso a dormir, demà serà una altra nit per somiar-te en                                                                         vigília de xot.  
Farem zel de serps al crepuscle amagats de les hienes,
diran que no hi som, pondrem ous, covarem glòbuls roigs,
fruita de pells amb dibuixos esotèrics gravats amb sal nitra...
Irritarem els boscos, els boixos, les molses. Els rius
de suors ens diran que som vius, baixaran esverats, cap a                                                                                         mar.

griFOLL
17.02.14

casserrespoblepoema

NECESSITO




“Y pensábamos en esa cosa increíble que habíamos leído, que un pez solo en una pecera se entristece y entonces basta ponerle un espejo y el pez vuelve a estar contento”
Julio Cortázar

NECESSITO


No mirant-s’ hi, glops de llum que ens embussin l’ esperit, que som carn de sol, necessitats...que podem dar la casa però no la caixa toràcica. Necessitem, hem rebut del no-res i d’ altres bandes més fosques n’ han pres, i n’ hem vist a venir pels mil llocs i no hem sagnat fins la penúltima. I per necessitat ens l’ hem jugat, perdut , la ballem i, tocant arreu no hi toquem. No, si et plau que et plagui! No hi toquis mai! Necessita i no busquis. Tot cau, però no se’ m creguis. Creu-te els colors, les olors que evoquen vides passades i per venir, palpa amb desfici el present, com una cuixa untada, una veu que es rebolca per tot el cos ressonant, fent-te l’ eco, presència fonda en el vent que et xiula en secret què has de fer quan no hi ha més veu...és quan hi ha la més certa. Llepa. Ens rellepa les nuques...
Necessitats, sent, deixa-les fer, les salvatges amants sota la capa de mentides amb la qual t’ han folrat. Respira, amb ànsia, fes volar aquest fred que és fum quan surt, ja no ho veus? Doncs crida’ l! Crida’ l! Ara! Ho necessites. Ho necessites més que tot, perquè ara és ara i el què estàs llegint, una senyal, el permís: crida, ja veuràs...Si ho fas, abolim el temps, que ara que és ara jo també crido, respiro amb ànsies, necessito, sagno, m’ encenc i m’ apago, espetego, rebufo, trec fum quan fa fred, i t’ hi necessito.
I necessito por per a moure’ m, i comprensions impossibles, tendresa, i que m’ agafis, i aigua, i que m’ ignoris la ferida, només hi és. Vaig lluitar al bàndol dels desertors...Penso, i el que més necessito és que em necessitis. No, no penso, necessito i prou, com l’ herba beu aigua i el peix diu amunt, com roda la volta de totes les coses, com tot movent-se sempre, com res ( que no existeix!), com caure a les trampes, caure a les nafres, vull curar, vull curar-te, curar-les, i sóc rodamón, i el món el tinc a dins, i te’ l porto, és per a tu, sóc jo, tu. Necessito no ser meu del tot, allunyar-me de mi, dir-te a tu, proclamar-te, reclamar-me, que no tinguem pèls a la llengua sinó són de l’ altre...compartir sense partir, arribar a necessitar-nos. Si arribem a necessitar-nos, què serem? ...Necessitats...És igual...
Necessito onades de riures, aurores boreals en mil dimensions, meridians sense mesura ni límits, torxes als ulls de la gent, petons, sexe a dojo i pels descosits, contra l’ angoixa, la fosca, i perquè és un do sempre poc explotat, i perquè si es barreja amb amor perd el nom. I necessito embriagar-me de ser, de veure-hi, de veure’ t, de no veure’ t i saber-te, de sentir-hi, de sentir que cada cosa passa perquè duu un secret que, descobert, ens indica on fer la següent patinada. Necessito un far. Vinc nedant pels mars de la nit, sóc el dofí que sempre en beu més.
I necessito equivocar-me, que és el què és més meu , els errors, copiar ho fan tots. Els meus morats són originals, no de sèrie. Equivocar-me, despentinar-me l’ alegria, no caure en cap etiqueta, comunicar-me, que els déus despengin el telèfon, que la mort es mori, que tu neixis, que ho vagis fer. Gràcies per haver nascut. Necessitava dir-t’ ho. Sí, a tu.

Tonta Ment:
griFOLL
17.2.14

casserrespoblepoema

domingo, 16 de febrero de 2014

MANDARINA LLIURE




No fumo pel fum ni bevia per set. Tinc el pany de les addiccions que encaixa amb la clau de tot lo que enganxa: els esbarzers, les abraçades, la cola de contacte i els llibres secrets. Com a tot ésser existent se m’ ha concedit el dret a ser jo, així com un roure fa de roure i una abella fa d’ abella, jo també ho puc fer: ser jo. M’ ho han dit i m’ ho estic pensant. No sé si ser jo comportaria més enrenou que res més. Calen moltes reformes, potser m’ hauria de fer tot nou... Tot el dia que hi rumio, com una vaca sagrada, com un atabalat d’ oficina, com un peix dins un bassal que s’ evapora per moments. Ser jo, sí, però quin? Que això és l’ altra, qui sóc? N’ he estat molts i en sóc més. En tinc per dar i per vendre.
Suposo que algun dia ho provaré. Suposo que algun dia com avui decideixo-decidiré que sí, que seré jo. I començaré per rascar l’ òxid  del temps, i em treure tot el ferro de l’ assumpte per  fer-ho, i no pesaré, fora gravetats, totes.
Jo és un malentès de l’ estrès metafísic amb la vergonya de resumir-me en fera pensadora,  trets que trairía directa-ment; mes també sóc  l’ inventor d’ unes fotos que es veien a les fosques i que no vaig ensenyar a ningú perquè no sabia com, i també sóc un bolet, i etc. Sóc de fibra de porus, sal, saliva, hemoglobina, pessigolles i nostàlgies, sóc de caure-hi, de jugar-hi, foll com la visió d’ un cor verd desramificant-se en l’ aire al menjador de casa dels veïns del planeta i sentir com les arrels t’ arrosseguen  pels núvols d’ escuma i vertigen d’ oli de plomes de giralluna amb timó de l’ àrtic, que existeix, però és al vi, blanc que és groc, i fresc com si passés de tot, i sí, passa de tot i mai para, i els veïns físicament no hi són.  Sóc la roda. Sento que hi sóc i sentir això només és res comparat amb ser-ho, si em soc, que em sóc, i tots. Suposo, sempre suposo. Sóc un supositori!
Sóc...vés a saber. Això deu constar en algun lloc, sí, cap endins tot endins i a fer vida sana ( diuen que qui fa vida sana ja no es mor mai, i també diuen que el sà s’ avorreix tota l’ eternitat movent la cullera de la til·la). És una contradicció contraindicada: vida amb sana! Si viure és una malaltia preciosa, per això les invoca a totes, fan com imans...No és mala fe, ni bona. Són coses de l’ UnicVers(us). Que per això tu ets tu i no el camí que duus a sota.
Si el meu cervell funciona “En desordre”, per què l’ he d’ ordenar? Deixarà de funcionar? Segur que amb el canvi d’ això de ser jo mateix ho perdo tot. Serà bo. Aquí riuràs.
Després, quan sigui jo, ‘nirem a fer un cafè? Voldràs que ens repetim junts? Que a l’ hivern tinguem el mateix fred i que a l’ estiu compartim la calor i les feretes dels boscs ens duguin amb barca, pels rius, i les fulles, passant-les, una a una, llegint-ne els marges que és tot aventura i mai som els primers de passar-hi. Ja ho vam fer mil milions de vegades. Nosaltres cent.
Reivindicarem la Follia, n’ inventarem de noves, això sí que sí. Seran com ara destins quiets de pluja fresca amagats sota els dits passejant per la suavitat generosa dels cossos alats xopant la primavera dels joncs del crepuscle o l’ aurora fent caure pestanyes al mar de l’ amor on pins de llum tèbia s’ alcen i doblen i mosseguen estels fugaços de plata que és aigua del tot concentrada amb un raig de llimona o mandarina lliure. Tropical. I cal.

griFOLL
16.02.14

casserrespoblepoema

COR CORAZÓN HEART...LAND ART griFOLL

sábado, 15 de febrero de 2014

LA MEVA GRAN NOVEL.LA, UN CAPÍTOL, L’ ÚNIC (però el més bo)



LA MEVA GRAN NOVEL.LA,
UN CAPÍTOL, L’ ÚNIC
(però el més bo)

Des de ningú sento a tothom, sóc eteri, efímer, fràgil, inoportú, xic, emprenyador com un grill. Sempre sé que em descuido alguna cosa i mai quina. Em costa més el que no acostuma a costar, no sóc senzill, potser per això estimo la senzillesa. Sé fer alguna cosa, sí, però les coses que sé fer no tenen nom, no tenen “ia”, ni “isme” ni roden o acaben amb erra de rat. Deuen ser errors, molt segur que sí, en plural. Els errors sempre et porten a algun lloc que val la pena, els encerts immobilitzen, clar. Qui corre a buscar què quan està més a gust fent-s’ ho amb els seus encerts? Però, ho són? M’ agrada el camí dels dubtes, el pas d’ atrevir-se i el joc de les conseqüències, que mai tenen a veure amb el previst. Les conseqüències, ho són? Existeixen? Hi ha moltes coses que no existeixen i m’ agraden. Tinc el nen que sóc que em surt de fa ja, per això tinc vergonya i por dels adults que van d’ adults. Jo ja dibuixo i em llanço dins els dibuixos a córrer aventures, en tinc molts, vaig a on vull, i volo, i també tinc poders. M’ han dit que no fes punta al llapis fora del pot, però jo l’ he llençat tota a terra perquè volia veure que passaria, i ha sigut una passada, però s’ havia de mirar fent moure els ulls molt de pressa i des de sota. Tothom s’ ho ha perdut i a més m’ han castigat i trucat al psiquiatre per que em receptes un anti-imaginatiu potent. Jo l’ escupo. I escupo corbates, insígnies, diagnòstics, etiquetes, banderes, fronteres, mapes, símbols,normes, escorpits. Ho trec tot, m’ ho trec tot, vaig de buit, vull omplir-me de nou, d’ aire i prou, i tornar-lo...respirar, observar, estimar, descobrir, córrer a les basses a empaitar serps i granotes, anar a collir pinyes, caminar fins a dalt, des d’ allà es veu a la gent com formigues. Ells ens veuen gegants? Perdó, sí que tinc un “isme”: l’ absurditisme, però com a mot em sembla que l’ he inventat jo, de manera que no és un “isme” imposat, sinó una manera de mirar, de viure, d’ “entendre” les coses. I ja callo si puc. Tinc trastorn d’ acceleració del cervell. Tinc moltes coses: cames, braços, ulls, imaginació, dues estufes que ja van i molts llibres, no me’ ls acabaré i em sembla que n’ hi ha de molt bons, amb portades de colors molt curiosos, fan com uns reflexes, es dobleguen a la vista, i ostia! Caus a dins, a la primera pàgina ( que t’ empapela) i tornem-hi: a córrer més aventures. N’ hi ha de tots colors. Aventures terribles i aventures precioses, però en totes hi ha acció, m’ hi he fixat, com també he descobert que l’ acció no té res a veure amb el moviment, deia que havent-hi acció, com és que tanta gent s’ avorreix? Com ho fan? Què se sent? No s’ està ni bé ni malament? Com és? És com sortir del cos? Com perdre la memòria, la identitat, alguna cosa així? Com meditar sense proposar-s’ho? I això és bo? I les drogues de tota mena són per a combatre l’ avorriment? O tenen altres utilitats? La cocaïna, la publicitat, la malaltia, el cafè i l’ aspirina? I el llorer? Això és allò del palmó que s’ anava a beneir, no? Hi havia molta gent per poca que n’ hi hagués ( que no era el cas), massa, massa. A mi les masses, de la Patum, dels pastissos i això, però la gent, els adults, no puc, la por de no sé què, de mi, de créixer potser, de convertir-me’ n. Jo, un adult. Impossible: si sóc un nen i ja quasi un vell. No pararé a l’ estació dels adults. Sona a adulterat tot plegat. La vellesa torna a ser, es treu la mascara i a ballar-la fins les tantes, és sàvia, ja torna (tornem) a saber que el temps no existeix, que la mort és un invent per fer diners, capitalisme d ‘ epitafi amb floreta. Res, ningú mor, ningú que existeix ni cap cosa deixa d’ existir, ja és. Només anem canviant. Un dia ens quedem calbs, un dia coixos, l’ altre volem, i a finals de setmana naixem dins una gota d’ aigua baixant a tota llet a fondre’ s amb la mar. I el mar ara és tothom, tots, i totes les històries, i totes les vides, i tots els passats i presents i futurs sota la lluna que ahir era plena i tampoc cal abusar i no parar d’ escriure pleniluni pleniluni pleniluni, no. Fi del capítol 346.

griFOLL
15.2.14

casserrespoblepoema