El què passa en
mil anys, un instant dins la llum quan encara no escalfa i res hem après.
Inventem l’ infinit
quan ja el som, dividim, ens toquem a les fosques, fem d’ hora a una mort
que no l’ és, no s’
hi viu, no existeix...
El què passa en
un ara, l’ únic ara camina mil anys i no ens troba, que anàvem per ahir, pro-
jectàvem futurs, mamàvem
i ens mamàvem el dit fins l’ espatlla (allà
hi vol-í-em les ales) i les
ales somiades ens treien la son, i la gana que ens daven... I era ara, i és ara i
serà qüestió
d’ enfilar-s’ hi
sens cordes ni més equipatge qü’ ns llapis
de llavis perquè no se’ ns tallin els
petons, que seran
necessaris, com els canvis.
griFOLL
6.2.14
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario