Durbecs i l’
hortolà, els has vist?
La fura els ha
espantat. És carronyera. Carronyera i
ossera “si mal no
recordo”. Salvatge i, com un poema,
s’ amaga molt bé.
Se sap tots els forats del bosc,
se sap tots els
secrets d’ aquest. El bosc és seu.
I la selva, el
centre, el ventre, la densa espessor
on tot molleja i
fa molsa i s’ enfila a ser verd. És
nemorosa.
Nemorosa i d’ una bellesa, diria,
si fos saltant, a
l’ oli. Seria llimosa.
És la forma,
aquesta barreja entre gata i que fa la calàbria,
curiosa. Mira,
mira allà a sota de l’ aigua. Què hi
remena? L’ és? No
ens moguem d’ així.
Esperem a veure
quan surti de sota, potser
també ens veu.
Potser també ens mira. Mira,
sembla que en
surti la fura. Mou canyes i joncs, la
madriguera la deu
tenir aquí, casa seva, la gruta secreta
allunyada però a
prop, construïda ací
sota mateix,
entre mots que la fura du a dins
tatuats a les
venes, escrits amb determinisme.
Ondula, no camina
ni neda, la fura. I fa
ràfting valls avall
venint de visitar al vacum,
mes torna a l’
obaga, retorna al racó a rebolcar-se
broca de zel
amunt , desig a palpentes, poruga
la fura tan fera,
viu que no viu d’ oníriques visions i
aquest és el seu
lirisme sense lirisme, la d’ un bestiot
condemnat a la
més moderna de les castracions:
inventar-ne amb
pedaços d’ antuvi, o amb
ornaments per a
l’ instint, arguments en dejuni
que baixin la
febre. La febre de fura la fa
delirar. Li fa
veure durbecs i hortolans,
gafarrons i morells,
grans morells riu amunt, riu
d’ agrons, picardones
i bitxacs. D’ aigua fresca
amb jocs que fan
reflexes, d’ aigua clara amb
tolls ocults on
fer-hi niu i trobar-hi la llúdriga.
( Digues que saps
que la fura és la llúdriga,
i digues que saps
que la llúdriga també
vol ser un
cavall. El cavall d’ en Lorca.)
-Durbecs i l’
hortolà, els has vist?- Dire jo
despistat. I tu em duràs a veure si la fura
ha entrat pel boc
del gat, per l’ ull de bou
o cavalcant... I
no ens moguem d’ així.
Esperem a
veure-li un joc de canyes, la forma del
cos nu de joncs,
de verdors que ara el tapen, de bosc que
remena, potser no
és la fura, ni la llúdriga, ni cap cavall:
És, mira, un
mirador des d’ on mirar-nos,
un observatori
des d’ on observar-nos l’ ànima
d’ animals que
ara ens honra i dissol, l’ “animàlia” que
en diuen els
homes de ferro que cacen i maten.
Fugim, tan se
val. Sigui el què sigui, siguem qui siguem,
fugim a flotar,
fabricarem un falutx faraònic
amb feixos de
fibra de faig, farem festa fonda fins
que la fatiga ens
faci infalibles, fumarem festuca
amb felera i
fenoll, i farigola i fulles de figuera. Fum;
cal fer fum i
escapar-nos per aquesta boira. Serà
aquí, que també hi
bufen les termes, en aquest indret
lluny però a prop,
siguem qui siguem, un mirador, dos,
tan se val: avui
les feres més fures farem festa fonda fins
l’ hora de tornar
a nàixer. I demà, també. Emperò
s’ ha d’ actuar
des de dins, posar-nos radars i tentacles.
Caldrà que els
caçadors no sàpiguen el secret de la fura
fins que ja no
ens puguin veure ni olorar.
Després, de cara
a l’ univers,
no perdre’ ns
quan toquin les hores, els anys.
Saludar-nos
talment com humans,
Les mans
amagades, cop de pòmuls, cop de galtes,
molt de gust,
igualment, Adéu, adéu-siau.
I no gemegar.
griFOLL
4.6.13
casserrespoblepoema