Seguidores

domingo, 30 de junio de 2013

griFOLL: RETALLS D’ UN LLIBRE NO ESCRIT



Sortíem a jugar quan érem petits, i no importava ni amb qui, perquè la qüestió és que anàvem tots al mateix, a jugar, i no hi havia res millor que jugar.
...
Però es van esquerdar els arbres i va entrar una llum tramposa, t’ engrescava i, quan la tenies  dins, et socarrava.
...
Va passar de verd a desert. Era establert que s’ havia de créixer, un decret molt concret, una pistola invisible al cap et feia jurar convertir-te en adult, i, si no ho feies, et tancaven. On fos.
...
(Es veia a venir) va arribar la guerra. Grans contra petits. Començava dilluns a primera hora.
...
Semblava carnaval. Tots els xics anàvem de súper herois i armats fins a la medul·la: bombes fètides, petards, tira xines, pica-pica dins les pistoles d’ aigua, globus plens del sabó més relliscós del mercat, esprais de tota mena...
...
Els grans van venir amb armes de veritat.


griFOLL
01.07.2013

casserrespoblepoema

sábado, 29 de junio de 2013

El què més m'agrada...


El què més m’ agrada del món
havia d’ ésser el què més por em fa 
de l’ univers: les persones.



griFOLL
29.06.2013
casserrespoblepoema

miércoles, 26 de junio de 2013

NO TINC TÍTOL





                                                            foto del mestre Abel Castells
                                                                          al Konvent 2013



(poema que busca títol)


Hi ets.
Cremes, mossegues, llepes, olores.  Hi ets.
A contrallum que embriaga, hipnotitza, ressalta la tanca del poema
i s’ escapa. Aquí. La cabellera inflada de nius d’ orenetes als vespres,
la incomprensió dels no alats, dels no nats que belluguen
que et fan preguntar si existeixes. Cremes, mossegues, llepes, olores.
Hi ets. Pateixes, palpes, hi tornes, en cerques les formes
sempre canviants, naixent, remorint. A dins, clavada com una espasa
de cors, amb la baralla tota.


griFOLL
26.06.2013

casserrespoblepoema

lunes, 17 de junio de 2013

oriGENS -griFOLL-





es tracta
d’ una part que deia
això com era
un pa calent on abraçar-se
a bufar dits de delits i  de-
més calfreds arran de barranc
a fer córrer ecos i vertigen
tensos torsos tornant de la terra
a la terra dels animals rat-
cionals per a tornar-se
a escapar rats amunt rats
endins que tota ratcionalització
rata fins les entranyes g-
rata i terrible raó desmunta caps
cossos històries i engega falòrnies
ràpides com verí d’ escurçó
quan les clava



griFOLL
17.06.13.

casserrespoblepoema

oriGENS- primers fotogrames


sábado, 15 de junio de 2013

CUC-autoretrat-griFOLL


                                                                                                             "autoretrat. griFOLL'13"




CUC


sols en blanc
a cops de llum
estesos darrera
el teló de paper
entre paraules
desfetes descalces
nedant riu amunt
saltant saltants
anatòmicament
vertiginosos com
cèl·lules sortint de
tota glàndula de
cada esquitx que
hipotàlems o tàlems
hi escupin l’ empremta
aigualida que ens diu
més que la tàctil
de qui es tracta si és
que es tracta de tractar
( com qui (a)traca una
joieria cercant la peça
més preuada i s’ acaba
emportant sols el pany
de la porta) com quins
no s’ esperen pas a
trobar cap camí ni tampoc
van a roma es queden aquí
que aquí es poden fer
més coses que a roma
tenim l’ ouija i l’ uoferrat
i d’ un lloc a l’ altre
les drogues canvien i
no només les persones
tampoc els extraterrestres
s’ empanen de res perden
la cobertura s’ enamoren
però dubten com filòsofs
amateurs autèntics vull dir
mentre observen com anem
riu amunt en la nit
estesos darrera el teló
en blanc entre aquestes
paraules desfetes que dic
sense dir amagant el
cap a sota l’ aigua
sóc de sempre el nen
entre eros i tanatos
( n’ hi ha molts de cada
i més) convidat a
totes les ferides
talment un vampir
va renovant les sangs
perquè no li pugin
al cap de res o massa
adormit a l’ hivern
per exemple a l’ estiu
rai que tota cuca viu
que tot colibrí belluga
que tota lluna s’ hi apunta
que cada paraula
ni cal cal murmuris i sons
rius de lluny rius endins
habitant una gota de pluja
quan fa el capellà fet meteorit
al bassal més condensat
d’ àtoms lírics a des-
envolupar durant aquest tri-
mestre de vaga que també
vaga per aquí a veure què i
desprès ho explicarà i
ho explicarà amb paraules
com si les coses es podessin
explicar com si a sobre
es pogués fer amb paraules


griFOLL
15.06.13
casserrespoblepoema


domingo, 9 de junio de 2013

griFOLL, "L’ ANIMAL"



No em deu esperances d’ esperar
allò que ja havia esperat fins que va arribar
i no valia per a res. A canvi, tampoc no hi sóc,
vaig desarmat i, cobert amb la nit, fujo
amb les feres del bosc a ser l’ animal.

griFOLL
9.6.13

casserrespoblepoema

viernes, 7 de junio de 2013

PEUS

                                                                 "autoretrat"griFOLL'13          



PEUS

Buscar-hi cinc peus, -tres que no entenc-
i que hi hagi un centpeus que en té dos de sobrants
fent, cama amunt, la llisona que, tombant la rotonda
que Ròtula obliga, mudi la pell i esdevingui Gran-
oteta, l’ escaladora. ( Millor si n’ hi ha per estona,
diu.) Viu, que avui toca cuixa i no una, que encara
hi ha cos, i els cossos són plens de coses, de paratges,
camins, boscos, cels i muntanyes i mars i deserts
amb oasis plens de pluja pujant pels porus dels peus,
tornant a tornar cama amunt, a regalimar del revés, a
fer-se vapor,bufs espessos i densos, capaços de traslladar
cada sentit fins que no es pugui més, com quan la Gran-
oteta salta a l’ entrecuix, que es converteix en papallona
sub-carnal que deixa pol·len fosforescent al sexe,
que, aletejant , s' endinsa a plantar-hi udols sostinguts,i
que puja fins al ventre i es divideix en mil ( és la
radiografia d’ una panxa després d’ un banquet
on l’ àpat eren papallones- diu qui no s’ empana).
També, a còpia d’ enfilar-se, les bèsties, arriben al pit.
A vegades hi nien, d’ altres, no, però sempre hi ha
aquell bombeig des del cor que omple de cuques
de llum les arteries, que acaba recorrent tot el cos
deixant per sempre més un cap ple de pardals. Irreparable.


griFOLL
07.06.2013.
casserrespoblepoema

LA DANSA -griFOLL-

“potser arribarà el dia en què assistirem als Teatres del Temps per recordar la sensació de pluja.”
Jim Morrison


LA DANSA

La dansa més certa, més fera, la dansa primera.
Que en vingui, l’ aire ara, d’ aquesta i s’ hi posi.
Que s’ hi posi a convertir-se amb tornado, que ens
agafi sense confessar, que ja ho volem de volar.
D’ on sinó del vertigen estant, de l’ interior més
extern, del vell més infant, de la corda més fluixa,
existir, ser, sentir, ser-hi, sentir-ho tot i tot això?
Sense pensar. La dansa no pensa, potser pensa
qui la balla, però la dansa, dansa. Dansa i ens con-
vida, i, contra mort, reclama i bufa i xiscla i crida
i no li cal desmuntar ni un sol arbre per a tocar-li
el violí. Passa la dansa que dansa passant, i la som,
i podríem usar-la si en sabéssim, si a casa, al carrer,
a l’ escola, a cal metge, al bar, a cada temple,
a la tele, a la caixa, a la seguretat social, al camp
de futbol, a l’ aeroport, al psiquiatra,  a l’ ascensor,
al  banc , als estancs, ingressats, donats d’ alta o pel cul,
al corte inglés o al mig del desert, en una cantonada,
de colònies, de campament, a la guerra o (mai) en pau,
la majoria no ens hagués fet creure que n’ érem incapaços
perquè ells no en sabien. Perquè ningú els  hi havia ensenyat
que ells, en sabien tant que, fins i tot, en podien ensenyar
només ensenyant com la ballaven. Tan vius i tan bé, senzills,
humils com serpents d’ aigua deixant-se dansar, rescatar,
restaurar, retornar a començar sabent, per començar,
que ni res ni tot comença ni acaba quan diem de la dansa.
La dansa que gronxa l’ instint i fa pessigolles als àtoms,
la dansa que giren els astres, infinita i d’ estar-se per casa,
la dansa que ens entra pels somnis i vessa pels cossos,
que ens entra per una orella i no ens surt per l’ altre.
Sense pensar. Una dansa, cap dansa, la dansa que, quan l’ és,
mai s’ ho para a pensar. I no és que no vulgui, és que es mor.
És com un CD dels Doors penjat amb un cordill a l’ hort,
de canya a canya, per espantar als ocells. I això sí que no.
La dansa més certa, més fera, la dansa primera no els espantaria.
I molt  menys als pardals i a les merles . Moltíssim menys.


griFOLL
07.06.2013

casserrespoblepoema

jueves, 6 de junio de 2013

MAI SE SAP




Rescato ( invocant) nits amb gat, castells de bruixes, plenilunis, misteriosos viaranys que no se sap del tot si existeixen fins que t’ hi has endinsat –aquesta és la gràcia- , i camino. Mai se sap, potser algun dia trobaré el meu poema.

griFOLL

6.6.2013

martes, 4 de junio de 2013

LA FURA





Durbecs i l’ hortolà, els has vist?
La fura els ha espantat. És carronyera. Carronyera i
ossera “si mal no recordo”. Salvatge i, com un poema,
s’ amaga molt bé. Se sap tots els forats del bosc,
se sap tots els secrets d’ aquest. El bosc és seu.
I la selva, el centre, el ventre, la densa espessor
on tot molleja i fa molsa i s’ enfila a ser verd. És
nemorosa. Nemorosa i d’ una bellesa, diria,
si fos saltant, a l’ oli. Seria llimosa.
És la forma, aquesta barreja entre gata i que fa la calàbria,
curiosa. Mira, mira allà a sota de l’ aigua. Què hi
remena? L’ és? No ens moguem d’ així.
Esperem a veure quan surti de sota, potser
també ens veu. Potser també ens mira. Mira,
sembla que en surti la fura. Mou canyes i joncs, la
madriguera la deu tenir aquí, casa seva, la gruta secreta
allunyada però a prop, construïda ací
sota mateix, entre mots que la fura du a dins
tatuats a les venes, escrits amb determinisme.
Ondula, no camina ni neda, la fura. I fa
ràfting valls avall venint de visitar al vacum,
mes torna a l’ obaga, retorna al racó a rebolcar-se
broca de zel amunt , desig a palpentes, poruga
la fura tan fera, viu que no viu d’ oníriques visions i
aquest és el seu lirisme sense lirisme, la d’ un bestiot
condemnat a la més moderna de les castracions:
inventar-ne amb pedaços d’ antuvi, o amb
ornaments per a l’ instint, arguments en dejuni
que baixin la febre. La febre de fura la fa
delirar. Li fa veure durbecs i hortolans,
gafarrons i morells, grans morells riu amunt, riu
d’ agrons, picardones i bitxacs. D’ aigua fresca
amb jocs que fan reflexes, d’ aigua clara amb
tolls ocults on fer-hi niu i trobar-hi la llúdriga.
( Digues que saps que la fura és la llúdriga,
i digues que saps que la llúdriga també
vol ser un cavall. El cavall d’ en Lorca.)
-Durbecs i l’ hortolà, els has vist?- Dire jo
despistat. I  tu em duràs a veure si la fura
ha entrat pel boc del gat, per l’ ull de bou
o cavalcant... I no ens moguem d’ així.
Esperem a veure-li un joc de canyes, la forma del
cos nu de joncs, de verdors que ara el tapen, de bosc que
remena, potser no és la fura, ni la llúdriga, ni cap cavall:
És, mira, un mirador des d’ on mirar-nos,
un observatori des d’ on observar-nos l’ ànima
d’ animals que ara ens honra i dissol, l’ “animàlia” que
en diuen els homes de ferro que cacen i maten.
Fugim, tan se val. Sigui el què sigui, siguem qui siguem,
fugim a flotar, fabricarem un falutx faraònic
amb feixos de fibra de faig, farem festa fonda fins
que la fatiga ens faci infalibles, fumarem festuca
amb felera i fenoll, i farigola i fulles de figuera. Fum;
cal fer fum i escapar-nos per aquesta boira. Serà
aquí, que també hi bufen les termes, en aquest indret
lluny però a prop, siguem qui siguem, un mirador, dos,
tan se val: avui les feres més fures farem festa fonda fins
l’ hora de tornar a nàixer. I demà, també. Emperò
s’ ha d’ actuar des de dins, posar-nos radars i tentacles.
Caldrà que els caçadors no sàpiguen el secret de la fura
fins que ja no ens puguin veure ni olorar.
Després, de cara a l’ univers,
no perdre’ ns quan toquin les hores, els anys.
Saludar-nos talment com humans,
Les mans amagades, cop de pòmuls, cop de galtes,
molt de gust, igualment, Adéu, adéu-siau.
I no gemegar.


griFOLL
4.6.13

casserrespoblepoema