pintar pintura

Pintar, provocar formes, trasbalsar amb colors la vista, sense por, sense limitacions, pintar per no deixar de sorprendre’s, accelerar el motor de la curiositat, pintar per veure què passa, per saber que no té fi, per saber que sempre canvia.

El que passa sobre una tela, sobre un paper, sobre una fusta, ressuscita el joc primigeni, els rituals ancestres de l’ ésser humà. Et connecta amb pintures que desconeixes, que potser ja ni existeixen o encara s’ han de pintar. Es impossible pintar sol, de fet, hi ha tants observadors dins d’ hom i amb dret a pintar  que el qui menys hi pinta és el pintor, per això s’ hi enganxa. Pintar genera energies, emocions, sorpreses. Pintar és invocar a les màgies, desarmar a la por, tornar al primitivisme, al cosmos. Desperta móns, i en descobreix.

griFOLL

1.10.11






Tweet

4 dibuixos i un poema

M’ enduc  allò que no vam ser. M’ ho enduc enlloc,

aquí , enlloc, amb tu, que també hi ets, enlloc, de tu,

arreu, pertot; després dels vidres, la sang, la sang

trencada pel temps

de quan no n’ hi havia. Te’ l duc. Res més no tinc,

aquí, enlloc, en mi, arreu, pertot, per tu, amb tu

que compartir silencis -diem a l’ uníson sense que sigui dit

que la paraula fa la cosa;

diem dolor per que el dolor torni a doldre,

diem punyal , no ens deixis adormir. Serà aquesta la carta

sense remitent ni direcció, que faci el vent,

que siguis tu. Duc tot allò. En mi,

en tot el que m’ ets i m’ has estat que em seràs. Tens

molts noms però no són noms, és amor, diuen vida, vine,

mira: són acabats de florir. I els has fet picant-te els queixals

contra Zeus.

griFOLL

26.27 setembre de l' 11

casserrespoblepoema

Tweet

PINTAR TRONCS

 

Rels sense arbre ni fosca nit de sota terra

troten pels monts, s’ agafen al vent, es deixen créixer els cabells,

fan de pin(z)ells. Merda d’ herbívor a l’ oli, suc de girallunes i ossos, plomes,

cascalls, pinyols, esquelets de musaranya, pedretes vingudes

de l’ espai, bolets de sofre escumosos, espines de pinya

que deixa l’ esquirol, becs i llunes i cues de pansa. Fer i desfer. Vida.

tòtems, rituals apresos de la solitud (gràcies solitud),

cercar en els llots, en la pintura dibuixant regalims volcànics,

oceànics, astrals. La vida. Dir-la. Emmerdar-se a jugar.

Sense normes. Fer l’ indi. Ser el xaman.

Tornar a les grutes. Llegir Miró. Rellegir Tàpies, Thoreau.

Ana Mendieta estimada. Anselm  Kiefer. Altamira.

The Doors. Frida, Lorca, Brossa, Benedetti, Casserres. El bosc.

Mores, avellanes, farigola, ceps, guineu, granotes de sant martí.

Herba talpera, alegria, tristesa, troncs, tot, +

griFOLL

26.09.11

casserrespoblepoema

Tweet

FERES

He fet vol en remolins d’ ebris embuts  noctàmbuls,

nius en sexes, desfet, m’ hi he (re)fet i he tornat a ser verge després.

M’ he llegit la meitat de tots els llibres i el pols em batega fort

-em va dir un metge que ho semblava i no sols ho era -.

Pinto sense pintures sobre superfícies inexistents, per dintre del cap

tot de rels gotegen, fils de nervis fan rams i en són els pinzells.

Dibuixo pedres i egagròpiles que per dins rodolen

com còdols, com pinyes, com  arbres buits desplomant-se en la meva escultura.

Sóc allò que trobo i en mi es queda. L’ amor.

Sé que hi ha un lloc on les mil·lèsimes transcorren com segles. Ah,

i sóc un bosc: És això. Provo de relacionar-me amb les persones

creient-me que en sóc una i ells veuen vida. I la vida no els hi interessa.

Menteixen. Es menteixen.  

Menys els que encara són fera, menys els que encara saben

que la millor beguda del món és la pluja, els que tenen sempre

allò que tu vols, i és curiós, mai no ho volen per a ells. Aquests

els coneixeràs perquè sempre fan allò que no toca i toquen

allò que no s’ ha de tocar, s’ escapen de classe i troben tresors

a sota dels rocs o rere el teló quan diuen que s’ ha acabat la funció.

I tot això ho fan per tu, no volen res de res a canvi. Res. Són feres.

grifoll

26.09.11

casserrespoblepoema

Tweet

dir res

Tobogans enllà, més amunt que la nit

fa fum un silenci. Gran monstre savi, l’ humil.

No cal dir res, tot ho veus des d’ aquí. Tothom

es delata, somrius amb una evidència sota l’ ull

dret que encomanes.

Gran monstre terrestre que fons dia i nit, savi

de grates a obscures, l’ humil. Quan eres vell

vam ser iguals. Tremolàvem sols, ho recordes?

I mira’ns: Tu l’ au, jo fet ploma, canviant els núvols

de lloc, les pluges de dia... Cada tardor és tres cops

cinc setembres i un dia.

Tobogans enllà, més amunt del ball de disfresses

creix solitari el llop, l’ escorpit i el poeta, la bruixa,

la santa i l’ anacoreta, l’ artista, Lilith, l’ ovella

negra i el xaman, la mima i el mim, l’ equilibrista,

l’ home elefant i la dona barbuda del circ. Fins aquí.

Fins que algú hi posi nom i es desmunti.

griFOLL

25.09.11
casserrespoblepoema

Tweet

grifoll reCENT (extret de movimentpuntzero)

 

grifoll reCENT

c/ ensanxe
(edifici: xauxa)
cal rosal

fins que s'ensorri l'espai

exposició obra recent de josep grifoll

grifoll és un pintor en constant (r)evolució, fotògraf i escriptor-poeta difícil de classificar pel seu incansable combustible per crear sense parar. Ha escrit tres llibres de poesia i a nivell pictòric ha exposat en diversos punts del territori a català establint una línea poètico-artística en el bagatge de les seves composicions.

Les seves obres transmeten puresa i en certes ocasions una ironia envers una societat incomprensible.

grifoll utilitza un llenguatge propi que atrapa i sedueix.

veure expo aquí:

Tweet

DES DE DALT

Amb llums dins el cap

i cascavells als ossos

dic boca amb la boca,

joc d’ ombres sota les parpelles que

t’ eixamplen la tendresa.

Des de dalt.

I som a la copa de l’ astre

que beu del misteri que raja,

del riu de porus que vesteixen cossos vertebrats

amb escales internes que tan aviat pugen com baixen.

Ningú se n’ adona que entre-

cuix  i entrecuix fan cosetes a les valls, de nit.

Neden sense guardar l’ instint.

Se’ l mengen fins l’ ànima, mamífers

estranys de la follia i de la bellesa

-ni els anys beguts ni a pal sec m’ han pogut -. Sóc viu.

Darrera teu.

I ara et taparé els ulls a veure si m’ endevines

(no ho he fet mai a ningú).

grifoll

24.09.11

casserrespoblepoema

Tweet

l' atelier

Tweet

TU

Té,

posa-hi això: Ets tu.

Després demana

i digues que no en tens:

la vida balla d’ una paraula,

d’ un gest, d’ un silenci.

Ser dels bons o dels dolents. Ser

dels indis o dels dolents.

Tot ho contens.

Té,

mira dins teu: L’ univers.

I els teus braços? Són ales.

Ho sabies?

Si se t’ emporta un temporal

pèl, ploma, pell, carn, muscles i os,

encara que no en quedi res

seguiràs caminant

si així ho creus.

Té, tot:

Tu.

 A veure què fas.

grifoll

17.09.11

planeta terra

Tweet

fragilitat

fragilitat

Vinc a buscar les meves cicatrius, em somreien.

Ja vaig passar la lluna d’ un temps pels racons i

he descobert que l’ absència sols és una nova forma de presència.

Jo tampoc creia en la vida quan era mort,

i avui sóc viu, i més viu quan més fràgil em sento.

grifoll

12.09.11

Tweet

cinquena escapada

He vist un aglà que s’ inventava baixant per una baixada de llots

tornant a l’ alzina. Que plou si n’ olores la terra xopada i dius fang.

Que estem de viatge, que la vida insisteix i tot ho conté: lo que és bo

i lo que fa bé. La fragilitat que ens mostra l’ instant i els teus ulls.

I en tot això sóc ara. Visc al poema: no em falta de res.

grifoll

6.9.11




Tweet

només un os

Tremola la cera, gotejant, fent el blanc, fent la trena

que vesteix l’ espelma, que ens amaga de l’ obscuritat verinosa

i no res més.  Això i les dents a mitges de mastegar rels i fòssils.

Això fet d’ ossos per fer caure l’ aigua de l’ estalactita

(quan cau la gota a la cara i ressonen somriures que encara somriuen).

No s’ apaga el record, mes no caminem de memòria, que

escrivim descalços i escrivim. I del sepulcre estant

ens hem negat al silenci, de la mort que ens ha vingut

a embalsamar els sentits per fer-nos creure en les absències.

I no. Ens hi voldran falcar amb becs de la por, amb les arts

del diable de la raó. Seran l’ infern.  Ens hem d’ agafar fort,

fins  les sangs,  que caiguin els ulls dins els altres

mentre els altres  fan el reflex , fins que tot sigui tant líquid

que la sortida ens xucli, quan la corrent ens dugui a la llum,

quan aquí brillem dins un volcà en erupció que escandalitza

a riuets i a oceans, doncs ara. Quan trenquem les aigües, ara.

Quan trenquem les aigües i el gel i ens desfem d’ ésser els altres,

exactament ara. Ara de quan tot passa i res no fa res.  Aquí.

grifoll

4.09.11

Tweet

CINEMA D’ AUTOR

Quin somni en l’ aire procura per a tu?

Sàpigues que cap. Tot el que vols ho tens a la punta de la llengua,

si escoltes un instant, sentiràs que res s’ està quiet.

Que per dins i per fora es coneixen de fa

i que un final no va sense inici ni del revés fent pagar.

Hi ha lligams d’ herba als camps que maregen pel groc

i corbs foscos que hi cerquen l’ origen del món.

M’ ho invento tot, es clar, es per no inventar-me res.

Si abans de dir, m’ ho penso, acabo per dir lo contrari.

De què o hi ha? Dic, i gràcies quan em trepitgen; moltes, m’ estenc.

L’ error és un consell, el verd no és sols el verd, i de tot hi ha.

Rostres que es dibuixen i desdibuixen per tot arreu, ungles partides

dessobre les roques fartes de rascar dols tan ferotges

com el cruixir dins teu de l’ arbre que es trenca pel mig,

l’ estrepitosa lentitud de la fusta arrencant de la fusta la fusta.

Tres gats espantats color de timó saltant del primer vers

fins la darrera fila i la pel·lícula a punt de filmar:

què esculls i què no esculls, t’ anirà fent fins el dia

que sols tu visionaràs l’ estrena universal i única,

quan facis mitja part, abans de reencarnar-te en el que et plagui.

griFOLL

3.9.11




Tweet

13anys. VídeoEnigma.

Tweet

pintura (i+) sobre tela

Tweet