intervenció en groc. cotó tenyit 2013, griFOLL

SALTANTS 14 o 15 gosadies mal escrites griFOLL

“recuerdas el que vivía antes en el piso de arriba y echó a su hija de casa y se oían los gritos y luego él tiró sus muñecas al patio porque ella todavía conservaba sus muñecas y allí estuvieron entre toda aquella basura y las miramos que no se movían y ya no se oían los gritos hasta que se hizo de noche y luego el portero debió de recogerlas a la mañana siguiente algunas sin brazos las estuvimos mirando toda la tarde mientras iban perdiendo forma hasta que oscureció y no pudimos verlas y luego cuando me desperté a medianoche pensé «ya no queda nadie para vigilarlas»”

Leopoldo Maria Panero

Paris Sin El Estereoscopio

 “Así se fundó Carnaby Street” 1970

SALTANTS

14 o 15 gosadies mal escrites

griFOLL

L’ aire, vestit d’ aire

entre nosaltres, fent-se estrany, músic, nervis.

L’ aire, dens, lleu, nu i pol·lït, inacabable, ens duu

l’ aroma gegantina, encens de totes les coses.

Respirem, el pensament és líquid.

...

Líquids són els pensaments

sembrats de preguntes, saltants de plata

pels peixos sense resposta, posa-hi les mans,

escolta l’ àngel grec, agònic, resolt...

...

Bat en va el color contra la llum.

Violeta místic, betums de Judes fins  l’ escola

Damas(quina?), trementines! Literatura tacada

d’ ordreS, crucificada. Però abans mor la pedra,

dura la sang...dura...( ve del cor).

...

Dura pedra immoderada paraula malalta que caus de la boca

i sobre el firmament prim d’ una fulla t’ abalança’s com la gran baba,

big bang de totes les babes o gota de sang del crim llis que ens habita,

això s’ escriu i s’ amaga, et dius. Les veus entonen rèquiems

contra el poema.

...

Poema, salta com un altar cap per avall,

rodola jove i profeta, cabelleres endins trinxa caps:

gira’ ls. Tot cap per avall, tot increïble, certa-

ment ho saps, ho sabem: no hi ha realitat.

...

Realitat que puges a la meva síl·laba :Foll

en som set-centes vegades set per realitat més set(s)

infinites que albergo. Saps sumar? Doncs quantes pedres

sumen tretze nits i ésser tres cops reencarnat en albí?

...

Vins, onades de vins, de beuratges per beure calents

fets de fulles que salten i brillen a dintre l’ hivern, que

hi fan somnis d’ una nit d’ estiu i totes com campanes

florint-hi abraçades, bevent el caldo calent, oceans fent fum

a l’ hivern.

...

L’ hivern dels boscos blaus, l’ hivern com una forma de poesia,

un trencar el gel a cops de pic, a cops de Blake, de fer-hi desert

amb el rei Llangardaix, xaman d’ ànima d’ escuma amb plata, fletxa

i apòstol despertant com un lliri.

...

Lliri que canta, lliri definitivament lliri, místic lliri,

lliri de desert (que tampoc existeix), estimada absència,

guerrer sense guerra ni constel·lacions ni oració,

lliri insubmís, lliri que canta.

...

Lliri, i lliri del viatge: lliri talper, visions de la

poma dels tres claus de les bruixes, alquimistes

del verb vegetal, roda, roda-la esdrúixola,

‘nem a l’ aquelarre.

...

A l’ aquell arre del galop, anem a divulgar-ho.

I q’ ombres seques de sang vegin-se líquides el tercer dia,

brillant al sol daurat de l’ existència al planeta “misteris

sense resoldre” en dejú.

...

Dejunen els astres(?) Gira’ t: no existeix res, recorda que ni el record.

Jo tampoc, tu tampoc. Només Tot.

Déu és farigola, m’ ho ensumo. Cafè, i més...remolatxa, cànem, arròs, pols, res,

pedra, repte, neguit, home-llop, poeta, alquimista, puta, força, migdia, quark...

...

Quark va sert-li’ l moment, va veure que bevia l’ “Oli”t:

s’ Ennuet-ghatva com un místic hindú.

Li va trencar les darreres visions,

el desig de tornar.

...

Tornar-hi a caure. Fantàstic,

la fantasia és fantàstica!, va dir el Joan que savi reia,

que savi jugava, que savi estimava, que savi en hebreu vol dir

despertar, i és mentida, reia que no ho és.

...

(És perdre’ s, Hegel ho cantava, ara no, és esclatar, Rimbaud

va fer-ho. No parlo de pretendre, dic del fet. )

Si cada gra de sorra és un informe complet de l’ univers.

Si no ets mai tu el que parles. ( Dius) Trenques i enganxes

a veure què passa. Tu esculls (?) Són senyals, però teves.

I no.

Miralls i viceversa.

( la por i la defensa -que la fa créixer-)

Sense lletres, deixant un rastre de records passava l’ home abans dels abansos

cantant populars, dites redites precioses com serpentines de gola que hi fan pessigolles...

L’ home dels abansos és el contrari al dels “avanços” ( tal i com mals’ entén).

És cert que l’ univers és llegible, va fer el cec-invisible amb l’ angle divers que feia bufar.

Si algú et parla des de dins d’ una mentida- com ara una limousina- que collons

ha d’ estar en res cert? ‘ nem vora la via o boscos amunt...

Celebrem i descobrirem el per què!

Canten els nens vells: mori l’ ego, lero lero,

mori l’ ego, gugugu, legu, legu, moooori!!!!

I segueixen, perdent-se enriolats: mogui l’ eeeh

haha uuu gugugu leguuuu tuuu hahahaha moriii???

L’ eguuuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!! gueeeeeeehhh????

gugugugugugugugugu guuuuuu!!!!!! Hahaha.

Porteu-li un nen al pre-suicida i es queda, va dir l’ Stallone.

Recordo els amics invisibles, quan van marxar vaig entendre

això de les realitats.

Un dels efectes secundaris de la mort és tornar a la vida. És freqüent.

Qui es reconeix al mirall, que duu sempre la mateixa carota?

No escric, no dic. Compleixo una missió fa cinc cents anys en contra d’ una pesta, no, la negra

no. Era una cosa del gran Zimbaw, a les muralles dobles del poblat Africà, quan hi va arribar un

peix podrit de mar, una mena de salmó proteu, no ho sé exacte ni res, jo sóc un andao i ho faig

des d’ avui, n’ ho m’ hi veig pas.

Angelus Novus. Als sis anys, un Cronopi abandonat. La Poesia és l’ Enfermetat,

els petons als maniquins, un peu, tres hores, ja ho saps, que no recordis les dates, ja ho saps,

vens aigua a dos rals, inaugures fonts de vi. Fas que a les mans m’ hi vinguin pomes

i no estàs segura de res. Ja ho saps.

Però sense paraigües, sols una cafetera japonesa, gràcies... I dues tasses...

Al meu quadern de ceres,dibuixos del carreró. De tots colors. Intents lisèrgics per a pintar

el record.

No era Lisboa ni era de Nit. Ha!

Totes les maneres d’ escriure el tres, triades, formen un triangle ternari. En fem tríptics

críptics a veure si ho pillen? Engeguem misteris, va! ( el tres és el número del Mestre, no sé

quin ni qui ho diu, però...) Hi ha números que ens persegueixen. I ei, els obsessius són ells!

Sophos, sopes d’ all per la ressaca o no, de ceba amb farigola. I a fer genomes, va, que demà hi

ha cole. ( Cole,

EsCola: El naixement de la Tragèdia: Mal-formacions

amb greus sec-u-eles...)

Bactèries que tiren el tarot, llenguatges descobridors de silencis parlants,

suïcidis dionisíacs, Zaratrustra amb ADN i unes olives per emportar. La por. Gràcies.

Bar “Sigmund”. 68. Cavernes i factures. Hiberndrola. Cànem i Clonazepam, un cavallet

de fusta, li ha caigut el cap aquesta tarda, de quan era xic un caball er a algú davant

de casa avions i demès, marcians i naus tirant ous verds amb punxes fins al vespre.

És greu, doctor Raons? Jo també en vull, diu ell.

Té, però t’ hauràs d’ ajupir. Neixen a terra, ran de peus, no volen torretes i corren

com culs del Jaumet. Ah, són fosforescents i també beuen suc de taronja. Sí, per les orelles.

No caldria pas tota, però si fos el cas i s’ hi caigués, de què és millor? de roure o de romaní?

-Tu vas sentir que era un jardí?

-No, jo no ho recordo.

-Perquè és només el que encara ha de venir! Li va dir a l’ Alicia.

-A Psique li van trinxar...

-I Magritte?

-Magritte és el porter.

I els matèrics? Amb o sense, agafa els màgics, va dir la sàvia proteïna...

I no va passar ni un mes o poc i mig de llunes, que a la d’ ésser dit, en

rescatar camí, lluneta endins, un ou de llum hi feia lluerna. Hi regiraven

els petits escura dies encar vestits d’ or i metzina, nobles a la causa.

El meu avi em va deixar les paraules del Lorca: El mascarón. Mirad al mascarón!

I sí, el verí ja arriba al bosc, ho veus? Però jo porto xocolata de Portugal, i tabac

de l’ Estanc, i ja hem après que es viu de tres maneres que són mil i fan les banyes,

les tres feretes, el 3.

Si vols escriure, no pensis, si vols pensar, no escriguis, em vaig dir. Massa coses

alhora, tu!

I si un dia et ve de gust o s’ escau, potser ho llegiràs i et farà gràcia o li servirà

al psiquiatre per tenir-te tancat, drogat, sempre més o més. I mira. En faran un estudi

i seràs un bitxo de laboratori amb el cap enrampat. Mentre em deixin un llapis, que facin.

Només necessito el llapis.

El llapis i prou.

“Llapis” en hebreu vol dir “llengua viva”, i si m’ ho invento, també regalima.

“y te veré por vez primera quizás como Dios ha de verte” de Borges et diré, i riurem del borni.

Serà un dia lúcid.

( Cada poema hauria de ser un ènema pels senyors de l’ acadèmia)

Serà un dia lúcid, deia. Quan fa molt que ets mort, trobes a faltar la vida de tal manera

com la papallona sortir del capullo quan ja està preparada.

Tres tresos fan sis, més l’ altra: el carreró, la roba, els llibres, trets i sexe, traus i nata,

lluny i a prop, l’ un a sobre i l’ altre a sota, sofà que es desmunta i plega, ell, dic.

Sí que recordes les dates. No n’ hi ha. Som nosaltres, que tampoc. Un flaix.

Un flaix que ho conté tot: mel, pell, claus, metàfores, taules de pedra enmig del bosc,

danses folles a la plaça gran, la llibertat total de sentir-se totalment lliure,

com si fos un fart de veritats i tot estigués passant, l’ efecte de la sobrietat extrema!

Ho vaig contar, i ei, amb quatre fustes i una manta ho fem. Voler és volar.

Volar és saber que ja voles. Cosa de volats que volem, i que volem volar.

L’ escombra és un llapis multicolor multidireccional que escampa poemes xamànics,

receptes d’ Amor infalibles , que dibuixa pans de pau i n’ hi ha per tots i per sempre,

i no necessita que li facin punxa de cap mena...

branquillons de cera, ceres a l’ oli, olis del greix, greixos mamífers de colors, tiranosaures

folls, trementines, rajoles, agulles, l’ Unicorn el vaig veure, sí, i escrivia a vegades,

va anar-se’ n camps rojos endins.

Jo encara empaito fades...

griFOLL

29.09.2013

casserrespoblepoema

LA CUIXA

Hi ha una cuixa asseguda al banc de la plaça, sola,

sense persona. Vol plorar i no sap per on. Molt sola.

I ara perd la sabata, i ara té picor i un escarabat

li fa pessigolles. Vol cridar o xisclar, però

tampoc sap com. Li diuen la Pota i està enamorada

d’ un gos que cada vespre se li pixa al damunt,

no té més contacte amb cap ésser viu, aquest

li és càlid, fins i tot afectuós. Si algun dia aprèn

a lladrar amb les ungles li dirà que l’ estima.

griFOLL

SET DE LLUNES griFOLL

Dóna allò que et manqui.

Si és sincer, bo, si és d’ amor

te’ n creixeran selves a dins:

que arrelin, que alt hi creixin,

i que hi baixin valls amb rius

d’ aigües profundes fins a mar,

sens fi. Que cada nit hi beguis lluna.

griFOLL

PROMETEU

Vaig entendre que cada persona era una porta,

que n’ hi havia d’ obertes, de tancades i amb tota mena de cadenats.

La por em va fer menjar la clau i ara la tinc al fetge, clavada

com bec d’ àliga que devora i la vol, la vola i torna.

Només sentia els homes lluny cridar, prǒ no era a mi,

i jo era mut o un nen perdut al bosc de la ciutat dels homes grans.

I vaig entendre més encara: No era a fora. A fora no hi passava res,

tot succeïa a dintre meu. I als trenta dies vaig ser alliberat.

I vaig comprendre que la foscor és un eclipsi a l’ ànima. Quan tot

va ser blanc i era neu, no era fred, era set, a dins, un desig, un anhel,

i quan tot va ser abrusat vaig veure’ m enrogir d’ ebris els ulls,

i dansava al voltant d’ aquella alta foguera sense saber, ignorant-me,

no volent reconèixer el Res que celebrava. Fa deserts, fa móns,

fa oceans. Prǒ hi ha boscos i els arbres fan branques perquè necessiten

saber que no són l’ únic arbre, i ara començo a pensar que potser

sóc un d’ ells perquè creixo en moltes direccions i és com si sentís

que les fulles que corren per terra no fossin totes meves.

griFOLL

L’ HIKIKOMORI

D’ aquest paratge inventat, un racó

on ja hem estat. Tu, criatura d’ ànima

anciana, eixam de fesomies infinites, dir-te,

convocar-te fins ahir,

invocar-te a l’ interior per dir-ho junts, per trencar el vers i aigües

i trobar, no el poema, la poesia. Dic massa, ja ho sé, pots jutjar-me,

jo no en sé. Aquesta vegada diu massa, diràs... I jo no em justificaré

mai més. Prossegueixo: Tu, deia, dèria, sí, plural i singular, deshabitada

i no, boca d’ ànimes que bufen l’ aire càlid que reclama el cos, tronc

de troncs, tou tronc de troncs d’ escorça humana encara; àngel nu

del mig dels camps nocturns de l’ ànsia que devores llamps, àngel viu

o mirall clavat dins el somni, quan tots, jo ja sóc l’ altre després de mi...

Tu, centre minat de sensacions. Aquell que va fer un poema d’ amor

i el va fer, ni estimant-te com un nen molt vell podria fer-te un vers, mig

tall de tu, tallant-lo a ell i fet rodanxes, que ni d’ acompanyament. Tu,

( jutgeu-me, però quins?) jo sé que llepes la pàgina i apareix el poema,

i ho sé per què ho veig. Tu, jo no faig res. Mai he fet res. Observar.

I és molt. Observar-te. Tu, filia entre les filies, dansa bruixera

aquí on les costelles ressonen, somni adolescent primer d’ enamorar-se

i sentir que tot desapareix al veure’ t un instant, aquell instant

que havies esperat una eternitat de tres dies menjant-te les ungles,

tornant tard a casa, voltant sol fins els racons més foscos de l’ univers

a masturbar-te d’ amagat de déu, gravant cors torts

de nervis als rajols de les voreres, sense dormir, somiant.

Somiant-te i sí! L’ instant ha estat...I volta

a començar: Tu, criatura d’ ànima anciana, com dir-t’ ho diferent

si no és fent-te saber que Tu ets el meu fons de pantalla

i jo l’ hikikomori.

griFOLL

DRETS I DEURE

Esperar la transparència, veure’ ns de totes

a totes. Que no calgués dir, que no hi ‘gues judici.

Que les paraules no pretenguessin comunicar,

que fossin per embellir, i que ho fessin.

Faríem l’ amor a les biblioteques,

ens diríem prospectes, recitaríem estadístiques,

ciències administratives, polítiques de pa pintat a l’ oli...

Diríem “bon cor” o “ la forma que tens d’ inclinar els peus

quan t’ estires cap per avall em fa voler ser una serpentina

que en penja”, coses així, però ben dites, sabent-ne...

Seria una manera de posar les llengües al seu lloc: dins

la boca de l’ altre. I la revolta seria un aquelarre.

I la vergonya seria una vergonya. I l’ alegria seria un dret

i l’ únic deure.

griFOLL

PSICOCÒLICCÍTICS

Val més tard que savi per conèixer, que

a la xocolata espessa no li ve d’ un ham,

i el Joan petit quan calla, no atorga, calla calla,

jo només passava per aquí, va dir el xalat.

I el van tancar mitja hora i un dia, i

després mitja hora més, i ja se’ l van quedar

sota gràcia de tortura per sempre més acusat de jugar

amb paraules que ells no podien entendre...

Ah! Psicocòliccítics!

griFOLL

INVOCACIÓ

 Invocar: vessar dins la veu de la boca

que emboca; invocar-te

així, desembocar en tu, revolta. Voltar-te,

bolcar-te els neguits. Rebolcar-nos així,

aquí. No parar de caure l’ un dins l’ altre,

refent-nos, construint-nos. Inventar

la primera paraula que funcioni, que en ser dita

esdevingui.

griFOLL

griFOLL EL CARRERÓ

“Que no le cause a nadie espanto

si yo mismo me acuso”

Enrique Bunbury

EL CARRERÓ

De primer és que vols sortir de tu,

lo que sigui com tal di qui cridi, crits alts, llarguíssims

com un mar en rauxa nit endintre, ensota,

fosc de mala manera. Esdrúixoles fredors dels pànic

d’ existir sense existir veient l’ existència

prô “xò no’ s toca”, “xò no’ diu”, “xò no’ s fa”

“les drogueries maten”, “el cos de qui?” “ostia!”

“juguem a tocar-nos les tites?” cabrón!

“no ho diguis mai a ningú” “és el nostre secret”

“griFOLL? Culpable!” “griFOLL? Foll!”  Amén.

No demanava tant: un ull a qui de dento en quant

fes riure. I de pastilles? Ni la de sabó! I ara, avui,

com organitzo aquesta ràbia que em faig? Jo,

el desordre sense persona, l’ àngel etílic d’ ahir,

malalt a flor de por. Com entraria ara mateix

per aquell tros de carrer tan lluny del món

que em va semblar una llibertat, un “jo”, “algú”,

que hi era. Hi ha tantes maneres de no trobar-hi

sortida, estem tan sols, tan secs i tristos,

tan buits, tan decebuts, tan vells, tan cansats.

(Ens volem ajudar i caiem tots dos).

És per això que fem cançons i versos, jocs i precs

i cerquem drogues que ens despertin, que ens ensenyin,

que ens siguin l’ hora del pati. Ojalà! Ta! H! Thclsdetc...

Pinto que el braç dret ja no està dret és un pinzell

de pèl de lleó immens llençat damunt la tela quadre

que esquitxa a l’ occipital roig a l’ oli

toca a neurones groc ne’m gogh’ s esquitxa

taps tips Tàpies Pollock’ s Kiefer’ s amb fangueres,

lletrades, vernissos verdosos a la casa dels dinosaures

tot d’ ossos acrílics petant ulls amunt de Basquiat’s

d’ hidromel Samo’ s gravats Ginsberg rient germà

saltant saltant amb la Patti tot entintats, enRimbaudant

a la vegada: l’ espectacle del món quan no hi via teulada

somiàvem. Oh com somiàvem, somiquem, somicàvem...

Rilke, atabalat. El Joan fent una lletra cap per avall que tot

ho cura. En Blanc i negre, exacte. Rient. N’ hi ha molts de Joans.

Sí, i només un Enric, l’ Enric és uh poeta que fa poesia, és l’ amor.

Però xò no és pas un llistat, m’ he envelat, pintàvem tots, prô

Uh via d dí, i si’ m moro mut ara d’ un tac?

...i les esquitxades dansen, i els colors són bruixes naixent-

hi, llampecs que abracen cors desfent-se i ressusciten àngels,

camins musicals per a la vista, Zafirs, Albercocs, perdona’ m,

gràcies, porta’ m a Raim’ s, Vinyes gregues vora Mart hi ha

el pant eo! La pantera, la pantera, no només n’ hi ha una,

us he de dir que una vegada vaig conèixer a l’ altra. Jo no

demanava tant, no gaire: trencar aquella cantonada i veure

al meu davant aquell carrer, aquell, tan lluny d’ aquí. Allà

també n’ hi havia una. Exactament felina. Inscrita en el registre

felí allà a la selva, prô res de voltes. El terra gastat, ara recordo...

aquí Casserres una dona feia igual que la pantera.

Davant de ca seva era de pedra, la va gastar girant, giravoltant-se.

Només ella veia la gàbia. Només ella! Però la puta gàbia hi era! Hi era!

No era la dona-rellotge que rèiem ni folla com deien.

Com és que ningú mai va veure la gàbia?  Rilke, on eres? El liti...

M’ agrada més el Mag Neci, el mangamés al ric  i dóna al pobre.

Tampoc està malament, gens, l’ aigua de la font. Gràcies. Perdó.

Perdó, perdó, perdó, perdó, perdó milions de vegades gràcies.

Sóc molt xic, tan xic que ni a xic arribo. Encara toco a terra i plego,

demano si vols ser la meva novia, si el petó te’ l puc fer amb llengua,

necessito que m’ abracis, que em diguis que ja està, que no passa res,

que m’ ajudis a plorar que m’ ofego fa mil·lennis, que què ha passat?

que vull ser jo i no em sé ni sospito, qui sóc i on dec ser, que

em passis la mà per la cara i m’ aclareixes el veure-hi, que hi ha un tel,

que no hi arribo, que no puc tocar res, només repetir-me com

un cromo pesat que ha d’ anar al golopeda per arpar a parler. Vous?

Vaia. Vaia vaja que sí, trencaria per aquella cantonada. I és que al final

d’ aquell carrer on la pantera salvatge, aquesta esgarrapa la cortina

i entra la vida. La Blanca (la) Llum. L’ estimo i camino, m’ estimbo i l’ estimo.

Hi ha gent que t’ ha acompanyat en els viatges més foscos,

hi ha gent que sabem que tot això del temps i de l’ espai és més falòrnia

que un gos posseït per set grills o més satanasos.

Hi ha un got borratxo que no troba les claus de l’ ampolla del naufragi.

Hi ha una tristíssima manera de créixer, que és fer-ho.

Hi ha una obsessió perpendicular a l’ altra. I un centre. I no hi són.

Hi ha el buit que omple tot de tal manera que no hi cap res més.

Hi ha un gos que salta i des de fora sembla que ningú és més savi.

Hi ha cossos vinga amunt i vinga avall, i n’ hi ha de quiets, quiets, morts, freds.

Hi ha el DSM V que està apunt de sortir i farà més mal q’ una bomba nucleòfila.

Hi ha un rebombori dins el cap que no s’ aguanta.

Hi ha que acabes pensant que ets un efecte secundari del què ni vas ser.

Hi ha que t’ entortolligues per dins i no et pots moure.

Hi ha innocència, vins polars, paraules noves i seeeeempre guerres.

Hi ha molt poques paus, totes les paus estan per començar...

Hi ha d’ haver, al rebost de la imaginació, la formula secreta. Sí.

Hi ha d’ ésser com trencar per la infinita cantonada que em duu

a casa. Enyoro la casa que mai no trobaré on és casa meva.

Enyoro trobar-te. Vull caure a totes les trampes, no vull realitat,

no demano impossibles. Demano assossec. Res més. Fictici, va bé.

Sempre es viu tant ensota? Va així ? I perquè s’ ha de resistir?

Ho trobo una soberaníssima burrada. Néixer, patir i morir? És això?

Buenu, si almenys un cop mort pots disfutar l’ aroma de les flors

de plàstic pot ser romàntic. Líric i tot. Preciós nanu, preciós.

A qui se li va acudir? Fer pensar a qui sigui així, dic.

Sobren egoistes i falten egoistes. Calen intercanvis d’ autoestima o dígue-li

morfina o porta espit per a l`anima que ens roben! Ens la tenen!

Ens han atacat per l’ altra banda, per dins els molt carbons que embruten!

Ens tenen psiquiatritzats, publicitats, xipats, mutats, capitalitzats, ianquiats,

prohibits, esclavitzats, requetenganyadíssims, malalts, malalts convençuts!

armats de pànics amb armes de veritat, cocalocalitzats, moralats, a retalls,

borratxos de petrolis, somnis amb gomina, joventuts meravelloendocrines,

pantalles endins, xuclats, mossegats, només en queda el pal del xupapux

i rossegat embriacs cecs tots palurdos al ram ah t t té. bebebe be ( cent

vegades a la pissarra).

M’ expulso ja? Vomito? Vomito el què he de vomitar? Hi vull flors vives

aquí! Hi vull el meu Rei Llangardaix! L’ indi, el xaman, la porta oberta

del final del carreró... jo encara no he caigut! No em reconec perquè

no m’ he enganyat. Jo encara sóc ningú! Encara puc triar.

Jo encara em puc omplir com vulgui, ser qui vulgui.

Jo encara sóc absolutament res. Resisteixo buit

en la contradicció de totes les coses i cap.

De petit era papissot. “u zema po no u éz” era la meva frase.

griFOLL

23.09.13

casserrespoblepoema

BABEL

“Quan et quedes atrapat en la destrucció,

has d'obrir una porta a la creació.”

Anais Nin

BABEL

Encara no sé qui ets i ja et demano ajuda.

No en sabia, sempre m’ entrebancava.

Passa que he escrit un poema trampa.

No m’ importa haver-hi caigut jo, és que

si hi caus tu em descobriràs i jo tindré vergonya.

Puc arribar a tenir tanta vergonya, tanta!

Diria coses com allò de ( la por em posa hipotètic,

la vergonya, patètic) és que no és dir-ho, és fer-ho,

sóc l’ error primigeni, què m’ he d’ anar a pesar

els nervis? Il·luminacions? Els psiquiatres

m’ han fet parar boig! I els xamans que m’ he trobat

tenien de xaman el què un pingüí de tropical!

Rere el mirall? Somni endins? A mi l’ home borni

em fa por i no sé matemàtiques. I si ve el del conill:

campanades ( a morts. No ho són sempre, ben mirat?

Ben escol ting toooong ting toooong tooooooooooooong?)

Sóc conscient de que la trampa hi és.

Si et pensessis que ho he fet expressament...

Passa que escric ben nu i amb intencions de traspassar,

ja ho saps, dígue-n’ hi com vulguis... a l’ altre banda

de la realitat? Mai li he demanat a ningú si toca

algun instrument ( quin t’ ha vingut al cap?) No

existeixen els monòlegs. Existeixen les imatges,

el “llenguatge de símbols”? La bellesa no és en l’ objecte;

l’ objecte ni existeix. Babel! No te causa ni te forma.

Babel resum de totes les imatges mal conjugades, dites,

no monologades, Babel: vistes no homologades. Babel.

Venim de les imatges i no anem enlloc.

El savi aprèn a contemplar. El ruc (jo) xerra,

corre, s’ esvera, desitja, va d’ ostia en ostia.

No, no és ruc el què sóc, és que la meva

forma d’ intel·ligència és una altra, ni més ni menys,

te bonys, és estrambòtica ( bona paraula), caòtica

( en el sentit de barrabum, no literal d’ ordre total, no!)

Descobriràs que no sóc més que un tastaolletes

que dorm al sofà que és ple de mosques, llaunes,

roba rebruta, capses de medicaments, paquets de tabac

buits de fa segles, bosses que ja obrirà un altre, taques

de tinta, de pintura, de saliva seca, de sang d’ ensortint

del dentista, d’ esperma, de molles de pa amb soledats

tan profundes que ni goso mirar, de finestres trencades,

de fantasmes, de lletres rebregades dins quaderns

desgraciadíssims, bruts de xocolata caducada amb vernissos

robats qui sap d’ on; i pots, molts pots, amb fang, amb ceres,

de colors verds-no-ho-sé amb pinzells clavats, dibuixos,

taques, trossos de llibres, fotos, moltes fotografies sense

cap de cossos enganxats amb trossos d’ altres cossos, animàlia,

fetitxismes, teles brutes, estripades, fustes amb monstres

que parlen, muntanyes de caixes de cartró mig estripades

plenes de trastos trobats, cables que no van ni vénen, llums fosos,

cendrers que no ho són, tabacs, herbes, mig entrepà del segle passat

ple de cola blanca i vistes a l’ exterior. Merda. No m’ endreço ni a trios

ni a duets, imagina’ t sol. Estic sol perquè al cap, m’ han dit,

que hi tinc la pedra negra. I perquè no callo? Vull callar,

ho necessito. Tampoc dic pas res, i si ho dic

no te cap mena de vàlua. I ni que la tingués:

ja s’ ha dit tot, llegim-ho, mirem-ho, parlem-ne

tranquils, aprenguem-ne. Atureu-me.

El meu cap roda escales avall i no es veu on s’ acaben,

si ho fan.  El pantalons de pintar s’ aguanten drets,

tot sols groc bruts amb blancs i mel i trossos de papers.

Tinc més por que vergonya, d’ aquí la vergonya

i viceversa. M’ entrebanco. No entenc res,

cada vegada menys. On és tot i tothom? On sou?

Penso sovint en si m’ he mort. Qui sap, no sé com va

tot això ni què passa o si passa què hi ha o s’ ha de fer,

sembla la vida! Abans pensava que tot era onirisme pur,

era horrible no poder-ho dir a ningú: tot eren personatges

somiats, invents. I quan era petit tenia por de que tothom

portés una carota i al darrera tot fossin bruixes dolentes,

de les de la berruga, que era petit.

No anava tan mal encaminat amb lo de les mascares.

Passa que les d’ ara es veuen a venir vinguin d’ on caiguin....

Perdona,

et demano ajuda i no et dic quina. Veus com m’ entrebanco?

L’ infern em va tenir preocupat molts anys, ‘nava als hermanus.

Putus hermanus! Més d’ un et fotía mà mentre t’ omplia el cap

amb dimonis. Encara teníem els ossos tous...

Tinc por, no sé gran cosa més.

Talla’ m el cap de l’ ànima,

vull respirar o no sentir que m’ ofego.

griFOLL

amor

 Jo només sé dir amor.

Jo només vull dir amor.

Quan dic por

és que en dic poc;

quan tinc set,

quan demano, és l’ error.

Jo només i res més.

Jo només, sense més.

griFOLL

SET

 Possible, insuportablement possible

el mot més alt habita en una gibrelleta

que és la gibrelleta humana, degollat,

ni tan sols és desconegut, per inventar-se

prova de sortir, que sigui dit:

tot s’ ha acabat abans de començar. La vida

sempre a punt, però mai. La vida al rebost;

la vida, i per quan vingui el fred sobreviure,

sotaviure, vull dir. Viure? A punt, ja va, ara ve,

carpes, diem, moltes. I el pre-sent? pre. I l’ ara?

ara ara. Ecs cuses, cosim tibant d’ un cabdell

sense fons no sé de quin set infinit. Molta set

i no arriba ni per escrit. Falta de fe? falta de fe

i falta de fonts. Foradem? Res, és ben sec,

com un cadàver, com totes les coses mortes.

Què farem, doncs?

Res.

griFOLL

VODKES VERDS PELS GOSSOS VERDS - griFOLL

 L’ estructura: nocturna.

Nosaltres: bar que bar que bar que tomba la bar-

ca-minàvem rient esses. Oh! Paradís del pixum!

Vodka amb gust d’ escapar-se sense pagar, vodka

anti-vodka. Caldran més alka-seltzers dels que hi ha

en tot el país, vas dir. Qui’ ns va voler salvar amb

una no-ratlla que eren corbes de polvus talcu amb safrà?

Un que’ra molt prim i corria per allà ensenyant el melic.

Tots re-perduts, mal-guanyats. Toc de queda? Tot s’ acaba

va escopir la matinada. Fugim! Fugim del món dels homes!

que es lleven com gallitus, no ens hi volen ni en saben: volar

ja ni ho volen.  Fugim, que ve la hipocresia a esmorzar cucs,

la reialesa encorbatada de l’ escany(ar-se) escanyant (:) corcs!

Fugim tu i jo i la nostra meravella etílica; pilla ampolles pillu pirem

que sé d’ un lloc en-lloc amb vistes dobles al no-temps; amb patinet

no trobarem els mossos ( prô el que importa és quell’ s no ‘ns

trobin a nosaltres). Ens vam estavellar vint-i-vuit vegades i prou.

Era a prop. Un turó llengut que estripava núvols baixos

amb esplenadeta i cotxe al mig abandonat d’ anys, verd,

rovell, trist, sol.

Asseguts a sobre, cataclinc’ s i riures per pujar: Aire net.

Caldrà fumar. Fenoll per esmorzar. Molt fum! la Vida

làctica galàctica senyals d’ indies cicatrius al cosmos dib-

uix uixos uix uix l’ ham de sant martí no hi era prô el vam fer;

i l’ amor sense follar, també.

Vam fer l’ amor plorant.

Vam fer plorar l’ amor.

I ens vam fer grans, Amor.

I també l’ amor va créixer, Amor.

Conduïa Rilke.

griFOLL

PIANO NO PIANO

Piano? No en tenim.

Ho farem sense. Dits?

A grapats! A peuades!

‘nem-hi, doncs, toquem-

ho tot.

griFOLL

FEINADES

El millor fuster del món no suportava la fusta;

al millor fuster del món li agradava fer les coses que no sabia fer.

Savi, va muntar una paradeta ambulant de frijoles.

griFOLL

ENS ESPERA TOT griFOLL

Ens Espera Tot - Grifoll by grifollfoll

SENSE MATEMÀTIQUES

La terra esdrúixola que et calca els peus...

Jo vinc pel rastre que t’ empaita llargament, tu véns,

véns tu creixent com una pausa que tot ho atura;

jo segueixo fins que la mateixa direcció ens retroba.

Sense matemàtiques, a l’ aire lliure.

griFOLL

EL PORTAL

era que va ser que l’ amic ‘quell em va dir mira

que ensortint del cole dues ties de les dominiques

ens esperen per fer coses al portal on n’ em a fumar

sempre tu li agrades a l'una a mi m’ agrada l’ altra

i jo no en coneixia cap ni res i era l’ hivern que de seguida

és fosc i ens esperaven prô ningú no deia res de res i nosaltres

doncs ens vam omplir les boques amb les llengües primer per fer el fet i

de seguida ja érem lluny del món i d’ ells llavors ens vam agafar fort

perquè ens sentíem tristament joves com si de sobte sabéssim

alguna cosa  que encara no s’ ha de saber i foníem alens i allò era allà

com si al cel i a l’ infern s’ hi entrés per aquell mateix portal

i tremolaven les panxes ens trencàvem per dins

per que volíem ser de l’ altre i tot ens tibava les sangs

devia ser la droga millor que ‘ns ‘vien dit que com millor més mortal

era doncs l’ era i ben senzilla feta de salives i carícies sí...desprenses

l’ amic ‘ quell entornant reia ho dava tot per fet i reia i jo no l’ entenia

ja ens les hem fet deia mira mira i se la treia guaita quina trempera i reia

i reia ‘ quella nit vaig veure un àngel i em vaig despertar sent l’ altre

passa passa deixa-ho córrer em va dir ‘ quell amic quan li vaig dir que què que què

li vaig fer cas com ella li’ n va fer a la seva amiga passa passa deixa-ho córrer li va dir

prô això no ho vam saber ni l’ un ni l’ altra i encara fa mal a mi me’ n fa

sóc poc voler saber què va passar qui érem qui haguéssim estat

i quin va ser el descobriment què ens vam donar o fer què qui

tot

griFOLL

VEU

“Estima i fes el que vulguis”

Sant Agustí.

VEU

Veu, no t’ acabis.

Confon-te, arrisca’ t, erra, veu,

boca plena de sopa de lletres i crits

i gemecs i gàrgares i sanglots. Veu,

beu de totes les fonts. Mai t’ assequis,

que no et pesquin, raja, escup, estima

veu, i digues el que vulguis, veu

que n’ ets tantes, no t’ adormis: plou,

no callis, fer saltar la llengua, és una serp

que et busca les orelles aquesta veu

de pessigolles. A veu(re) que et diu...

griFOLL

EL VIATGE ( CANT A LA FOLLIA) griFOLL

“Después de la sutil locura

se agranda mi Dios en los lirios,

empiezo a darme luz en las esquinas”

Francisco Matos Paoli

EL VIATGE

( CANT A LA FOLLIA)

griFOLL

Descobreixo la vida.

La vida em cobreix:

m’ unta d’ amor.

I tinc cos, i paraula; I sóc

home foll.

Foll, imminentment lúcid.

No interpreto: transito.

Les mans recullen,

els ulls s’ enfonsen en l’ espai

desfent distancies. El pols

duu el ritme de la terra.

Sexe és bosc, i bosc, camí.

Misteris de tot arreu,

reunió de misteris: Déu?

M’ entrego. Déu sap quina

mena de criatura m’ ha fet:

d’ aigua i carn amb desig,

mamífer sense moral, paüra i cant:

l’ autodestructiu, arran d’ abisme.

Déu, Ella, ho sap.

Ella que es va fer dona, llengua

i plenitud de parla florida als vents.

Ella que va pronunciar el primer vers.

Ella, Déu, la Poesia invisible del temps

infinit on habitem desconeguts, tímids,

dolguts, amb el nas ple de sorra, desèrtics.

...

Ella, gebrada que bull o de signes així,

senyals que diposita llargament i tu veus.

Senyals ( travessa la follia!) al vent, d’ advents.

Senyals ( trenca la tanca!) del crist de la saliva,

baba que no callis. Mel que t’ hi clavis, que diguis

com n’ és d’ espessa la vida a les galtes, al pit,

a les cuixes, al tacte del somni.

Ella, Déu, la Follia, pren-te-la com un viatge,

( A la follia no s’ hi cau, s’ hi arriba),

i posa el cap a la turbina, al turmix. I vinga,

trinxa, trinxa! Hem de partir de tota il·lògica.

Hem de caure set mil set santes vegades

jugant-hi. Jugant a la fressa, al vertigen.

Sagnar fins que ens despertem entre lliris.

Sí, lliris, ells que saben el color inevitable.

I fer que cantin aquest cant, el cant a la follia,

a la follia d’ existir on qui va encertant-la

pixa fora de test i qui perd la raó coneix l’ Amor,

on delira el deliri que passa primer i en aquest

l’ apedreguen fins l’ últim, quan ja no hi ha pedres

i els homes de seny li fan escopits de cicuta.

...

Descobrim que la vida és viatge. Viatge de folls,

la resta s’ hi queden, s’ acaben morint.

Ella, Déu, Nosaltres, els Folls ja hem partit fa principis,

sense principis ni finals, directament.

Sabent que tot rumb és fals, enllà.

( No diré mapes ni brúixoles ni rellotges. No diré mentides).

Veritats? Moltes o cap, li és secundari, terciari, brut.

Parlaré d’ Ella, Déu, la Déua Follia a qui jo reso

cap per avall i des de la teulada quan plou molt

i el món s’ acaba. Llavors, quan caic desmaiat,

ve i se m’ emporta. Te móns per a tot. Els fa.

Jo m’ ho miro, remeno i provo d’ aprendre’ n.

“Lo més divertit és que res te sentit”, sempre diu.

I riu. Quan Ella riu

s’ acaben les malalties,

s’ entenen els homes,

m’ entren al cor nens saltant

i hi fan l’ alegria.

Si mai et mira la Follia, escolta:

La mort no existeix, sigues foll.

El dolor s’ acaba acabant, sigues foll.

Déu ets tu, sigues foll.

“Estima i fes el que vulguis”, va dir Sant Foll.

...

Cantar-li a la follia,

això és

fer ganyotes i

a la que prohibeixin una cosa, fer-la.

Dir-se allò que ve de gust sentir,

cremar paraules sota l’ aigua, llunes

escrites a les roques profundes plenes

de llums exprimides que s’ hi fonen tèbies

i fan bé. I

jugar al joc d’ aventurar-se a descobrir

de quin joc es tracta; i construir-lo:

fer un joc més foll que perdonar, i perdonar-ho tot.

( Somriu, Follia; és bella com un gra de sorra o més.)

...

Les set nafres passaran,

diu Ella. Calen: són forats per poder-hi entrar,

però no en feu sang de la sangs, imagineu-hi dibuixos

de besties amb venes inflades que us llepen, sou folls:

vesseu follia, tot li és possible al qui vessa follia.

I diu també:

Enamoreu-vos fins la pólvora dels ossos, sense límit.

Enamoreu-vos de les coses, dels fantasmes, i de les persones.

Enamoreu-vos de les pedregades i de les ganivetades

i el dolor caurà del cop, dels talls. Enamoreu-vos de vosaltres:

oblideu-vos, feu follia i delireu-la.

I tingueu buit el pap i netes les orelles, l’ entrecuix apunt

i sal al mar i, rius amunt, de nit, feu-hi fogueres, fums ancestres.

Invoqueu-me i us duré allà on embogeixen fins del tot les bogeries.

...

Cantem:

Follia,

tu que hi rasques,

tu que hi toques,

que hi arribes...pren-me;

els meus costums

desacostumen. Duc

tan brut el cap:

sóc l’ home-mosca...endu-te’ m

amb tu.

...

I allò de:

som aquí, els apòstols teus, Follia nostra,

rafegues de zel escup, o llamps i trons

i desmanega’ns els cervells i omple’ ns

de xocolata l’ ànima descalça fins el nas.

T’ ensumarem pels carrers molls, per sota

els ponts, per sobre els rius, damunt la pell

dels camps;  damunt la pell dels arbres i damunt la pell

dels cossos.

Ensumarem móns, pèl, peus, alls, dits, calç,

sang, vins, fems, sucs, conys, flors, mel, maduixes,

ous, genolls, tendrums, carboni, èter,

cloroform, juscall, melics, encens, vidalba, morts,

saliva, cera, estius, esquenes, llits,

llençols, pluges sens nord...

...

Sens nord, Follia Nostra, Amor sens mort ( “a-mort”)  -pint-

Perdent, per fi, tot seny n’ hi diuen?

Les arrels tiben de gana d’ imatgeria poètica, demanen Vida.

La Vida vol beure, ha de beure i només beu Follia o no és Vida.

A glopades.

La Vida és un riu fresc, i la Follia és quan tens set i hi beus;

i t’ hi confons.

I se t’ emporta el riu i beus i beus i beus

i vius, i ho saps, i ho sents. És la Follia.

Aquesta lucidesa extrema,

veus com brilla?

Tot és quiet i es mou a mil cops d’ ull.

Dins d’ una gota , al fons a mà dreta ,

germinen deserts, un lleó; i la pantera,

al costat, planta selves, hi te l’ ull a dins

i s’ hi embranca. Mai més donarà

voltes a la gàbia del poeta estimat.

L’ amargantor que fa pessigolles

a la campaneta, l’ amargantor dels tròpics...

sents els gustos? Tu en saps. I em sents.

( Em sents com jo sé que a mesura que el poema avança

més caragols sento a caure). Ingràvida Follia

ingràvida, gràcies mil i una.

Tu, per ells, ets el manicomi sencer... Fouc l’ Alt

els hi va dir. “I els Hikikomoris són víctimes!” La Follia

els hi crida que crida; Déua que callen els homes de seny,

tan malalts. (L’ Alt? ) L’ Altre, els Altres.  Mira Goya’ s,

pesa-nervis, do’ m canya, circ, jocs de carrers,

de fer volar paraigües; i gelateries de safir, petons als ulls...

pujo pel fil de saliva que et toca la boca...

sortim del camp ple de guàrdies del món...

som il·luminats, crema de raons, nàufrags

trobats, trobadors de la curiositat amagada...

repunts sense punt. Som viatge que va i no sap on,

no sap quan, s’ hi val tot, tens paper? Pren-me llapis,

de llavis, de grafit, supositori. Pren-me.

S’ estimben cavalleresques batalles aquí, però

sense cavallers, tot són poetes, sants, putes,

drapaires, profetes, bruixes, xamans i sonats.

...

Veus com es desfrena el poema? El pots sentir aquí a dins?

És la Follia com un rec in crescendo,

sembla l’ alba quan, boreal, entra per entre els icebergs espetegant,

igual que el fibló muny les glàndules a l’ aranya roja de les metzines prohibides,

és un camp de maduixes que vola i fa roges les aus,

una llengua de guepard que et llepa l’ axil·la,

una piga magenta que es veu a les fosques, allò

que no t’ imagines fent salts enganxosos dins l’ ull del tritó;

una caixa on hi és tot. Ja ho saps: només hi faltes tu.

griFOLL

16. setembre.13

casserrespoblepoema