NO ÉS
No és el què, una
inquietud obscura
es va posant damunt
les coses, pols d’ ombra
de pell recremada,
de casa tancada, d’ olors
que es
contradiuen abrillanten el morro
que es perd pels
racons amb les galtes i els peus
i la fera -humana-
sencera al plat.
Jo també sóc
caníbal, fins més enllà de la freixura,
tot s’ aprofita,
ja ho diuen, mentre t’ ensenyen els budells
o porten sang a
la galta, un esquitx, aquí, una mica més avall.
La sang també fa
olor de tancat. Forta. És el vi.
Brindem pels
mamífers de color rosa (ells també són caníbals),
el morro
brillant, des del plat, recitant Shakespeare per exemple.
O l’ os de la
galta. Si hi piques amb la forquilla sona a buit,
i a les platges
no se’ n troben, i als rius tampoc. On són tantes galtes?
Ens les tornen a
vendre. Les mateixes. Ara potser són un sabó,
una hamburguesa,
un condó. Les necessitem. Anem amb peus de porc
a lluitar per la
causa, la que sigui, no semblem estranys, no es porta,
es fa tard, vol
ploure, i sembla que quan vol ploure sigui un problema
de paraigües i no
entenc perquè les paren (les aigües) -després
veuen una peli
on hi plou i
volen ser-hi. Per postres, l’ inquietud pren forma, l’ ombra
de pols
recremada. S’ hi podria escriure, tenyir, pintar. Fanguem-hi.
Compartim cullera,
la d’ abans de la cullera de l’ absenta, la d’ abans
d’ avui. Ens diem
on som. Suem. Cafè, cop d’ A i pur U, i després
tot l’ abecedari
fins l’ esmorzar, és que no és el què. No. Perdona.
És que no és Res.
No és.
Res.
griFOLL