Seguidores

sábado, 22 de diciembre de 2018

ELECTRICAL TAPE




Ella deia ella i ella era avui i l’ amor era sempre,
s’ adormia amb gats de colors, mirallets, i jo l’ era,
l’ era sempre i també m’ hi he quedat, agafat, a l’ espatlla
del cor del cantó que batega, i no me n’ arrenca el bull
que em falta ni les condicions terrenals, reals o vostres
veritats, deixar de ser on vulgui quan vulgui per a ser
qui seré quan sigui més enllà de totes les coses
i aquestes paraules, aquestes i prou.
...
I ara que marxin els metges.
I ara que el temps no existeixi.
Que no tinguis fred.
És l’ amor.
I jo com un rèptil.


Josep Grifoll

martes, 18 de diciembre de 2018

MIRATGE






Tu, desconegut,
instruït  per un miratge. Tu,
entregat al naixement
que és divisió de l’ ésser.
Tu, desafinant a la frontera,
rodolant pels camps com una pilota de vida,
anat, per venir, direcció a tot arreu,
il·luminat per la follia
ardent de les lleis heretades, tu,
com un milió d’ espases verinoses
burxant-la. Tu, fa dècades de tu,
mandril dissecat de crani pelat,
dins el rellotge, arrugat,
clavat a la carn,
pulmons rossegats,
fet d’ ossets.
Tu, desapareixent dins la boira,
història d’ històries. Tu, poca veu,
al vapor, deambulant, menjant
petites molles de pedra astral;
desert i mort i guerres i oceans, explorador
escuat. Tu més enllà de tu, d’ aquí, d’ enlloc,
sense principi ni fi, d’ arreu. Tu, amor de fum,
un núvol i tots.

Josep Grifoll

jueves, 8 de noviembre de 2018

LA FLOR QUE MOSSEGA




La flor que mossega m’ agrada
la mà que t’ agafa
la nòria que diu
viu i roda i fa rampa,
que gronxa, que vola,
que arriba l’ amor
per quedar-se.

Josep Grifoll

jueves, 25 de octubre de 2018

CAPAÇOS




No parar de brotar
en temps de sega:
l’ amor és perfecte i difícil,
els bojos ho saben, véns
a ensenyar això que
dius no saber. Si és d’ amor
és veritat. L’ amor
comença a l’ infern
el dia menys pensat i en dejú.
Bo; no et miris a tu, mira els nous,
insubornables, perfectament impacients,
cap signe: documentals de núvols,
fulles molles, bicicletes sense frens...
Camps de batalla a l’ aurora,
coloms porpra, arribades de sirena
a les costes del pit, un dia més pels àngels
d’ ulls de boca i nassos d’ esponja
a les cantonades del vent, pels timons
d’ haver travessat fins aquí, fins on
berenem ossos al jardí, mortals,
tantes veus i capaços d’amor.

Josep Grifoll

martes, 23 de octubre de 2018

LLAVORETES





Veus les torres?, doncs
aquí som  l’ amor,
l’ escarabat a l’ espatlla
i a l’ àguila els horitzons;
sobre pedra infinits
som tu i jo, pels llavis jo i tu
– pels de la tardor
(és) que aprenem a estimar;
“com les heures”, pensem.
Veus la lluna?, doncs
me l’ has regalat,
som l’ amor dins un cràter
i a fora també. Fem
el pont, tu de roig, jo de boig,
i s’infla. Salten de les herbes
llavoretes platí que ens beneeixen.

Josep Grifoll

miércoles, 17 de octubre de 2018

CLIC, TENSA VERITATS I DESFÀ CABELLERES




És el poema tu, té, tou, diu màgia
a les nostres maneres, tensa veritats
i desfà cabelleres. Ve fins nosaltres
rodant-la com un bidó de paraules
que ens desfarem a les fosques
prô (!)  despullarem a primera alba
perquè enlluerni el planeta (sí, tot el planeta):
el poema és d’ amor – de poemes n’ hi ha molts
però d’ amor només un: l’ U... « tu
ja saps», fa el ratolí
amb mirallets al jugar-hi...
...
i
clic,
la llum
l’  encomana ...               


Josep Grifoll

martes, 16 de octubre de 2018

AWAKE




Has vingut a despertar-nos,
per això sents com pesa la mentida.
Només tu vius aquesta dansa, l’ èxtasi
que crema i dol, però és bell com la veritat.
Hi ha llum si excaves enllà de la nit,
endins de tu també, més endins dels estels
que se’ t claven tota l’ estona pels nervis
i no et deixen pensar, quan  llavors et col·lapses
i t’ aparten i abonyeguen o et tanquen i etcètera,
endins, si els estripes, si entres a les tripes
més fondes i fosques de tu, al fons, i esgarrapes,
te n’ adones que els estels només eren forats
de llum que eclipsaven la que hi havia dins
i fora teu, la teva, la que fas jugant-hi els ulls
per venir a despertar-nos. I nosaltres, inclements.
Cecs sabent que la nit és una bossa d’ escombraries
gegant i que nosaltres som dins i els estels foradets.
Però només tu veus això, ens veus a néixer,
com la veritat que et devem. Lluminosa.

Josep Grifoll

lunes, 15 de octubre de 2018

NO OBEEIXIS




Rescata que reies, sàpigues
que hi ets així com que no existeix repetició
en aquesta vida, descalça’ t d’ abismes i agafa’ t a tu.
De tu depens. No obeeixis. Intueix.
Tot balanç és una pèrdua de temps.
No saben que la vida que ens van vendre
no la vam comprar? Rescata’ t, et saps,
confia en tu, no importa si et perds, tu
sempre et trobes, ets aquí,  per saber-ho.
Rescata que reies, riu, que no t’ apaguin
amb malabarismes de rellotgeria o més futurismes
fantasma. Toques tu. Hi toques tu. No tens amo.
Les seves lleis són les seves. No paris de riure.
Ningú t’entendrà, ningú ha entès la vida...
Celebra’ t. Tu, sí. Són ells que necessiten públic,
són ells que necessiten likes. Tu et saps.
Són ells que estan plens de necessitats
que no necessiten i s’ han empassat.
Són ells que van descarrilats, t’ expliquen
com funciona la vida que ells no han tingut
i mentides així, farcides de culpa i dolor.
No és teva, no en beguis. No els curarà.
Segueix intuint, caminant.
Tu et saps. Riu.
Viu. Viu molt.
Sigues tu i ningú més...
( que per això vas néixer, saps? )


Josep Grifoll

martes, 9 de octubre de 2018

...I ELS GATS VERDS








Caient de mi he caigut de tu, això sóc,
sóc ara aquesta veu, aquí que se’ m llegeixes
a la falda i acaricies com un cap de lluna nova
rodolant-te per les cuixes quan ens busca tot
trobar-nos i la vida no es panseix encara.
Encara no, no mai encara mai perquè
tu ho has dit sempre – i tu em despertes;
tot té el seu propòsit: l’ aigua, la poesia, el 701,
la nena que tira nines per la finestra...
...
Mirallets, mirallets, 
mirallets...

Josep Grifoll

lunes, 8 de octubre de 2018

Dins teu



M’ he deixat la veu dins teu,
la meva única veu:
cendrers trencats dins teu,
camins que ens han tallat
les mans lligades que t’ escriuen
de les cendres fins el fum
d’ haver mort junts
per haver viscut plegats
el darrer estiu del món.

Josep Grifoll

domingo, 7 de octubre de 2018

La nit encén una espelma de sal





La nit encén
una espelma de sal
a l’ alçada dels ulls dels amants,
ens escalfa agafar-nos,
riure’ ns dels àtoms,
sortir de polleguera,
anar a assaltar papereres...
La nit que sura la cera que cau
i s’ empassa l’ espelma del temps
que no ens resta.
La nit que ens és, que no ens morim més,
coincidim amb la lluna. La nit
llarga com una cuixa,
la nit que se’ n va per les rames
i tu encens una espelma de sal,
la nit que s’ ens fica als pulmons i
respira
respira
respira
lluny d’ aquí, d’ arreu,
sense tornada;
i la sal és de sucre
i la mel és de cel
i els estels ens cauen de la boca
quan ens llepem i és un tall
i l’ amor que mai darem per perdut
la troballa.

Josep Grifoll


a vegades




la vida
fa nosa
a vegades
...
frena l’ amor
a vegades

Josep Grifoll

jueves, 20 de septiembre de 2018

2+



SULPIRIDA




Bruts d’ higiene amunt i avall,
culpables tots de totes les culpes
que ens hem de netejar a gargalls
no sé quines sabates si anem a peu
de peus i prou a enverinar el silenci tot.
Boques venudes al primer psico-dentista
malabarista que rega amb lleixius paladars
d’ importació, gintònics que tu et beus
sens tònica ni son abans d’ ex-
haver-te cada nit a la fosca que fosques
fregant-te els fregalls de la humanitat
als entrecuixos del teu Narcís “ Toshiba”
com qui mata borinots a queixalades
( nyam nyam)
tancat a la fàbrica de plàstic
( ic ic )
rosa de l’ apocalipsi
( sí sí )
jugant a fer diners com qui fa crispetes,
dimoni de corda que tot ho lliga i escanya,
una massacre de vuit a cada dia més buit.
Treballar és perdre dits, sagal, carrers armats
a primera hora, canalla dins les papereres,
als rebostos, dormint a les portes
de les drogueries esperant els reis mags,
homes del sac a cavall del capital
dels capitans decapitats,
morts de salut, retots!
d’ atacs de salut inesperats:
així un infart d’ estar-ne farts,
mil cent miralls per banda o quatre gats
fora de joc escoltant futbols de gol a gol
des de l’ auricular sagrat
que diu mentides de veritat
amb una religiositat de l’ hòstia. Missa de tretze,
quàntica sodomia, pollastres submergibles
tot l’ ast. Ens enganyen: amaguen els cors
dins rams de flors mortes pels vius
i de plàstic pels morts. Fums que t’ ets,
focs que et fas. I cada dia drogues noves,
concursos caça-concursants, culpables tots
des de totes les culpes del poll per haver trencat l’ ou
i l’ hora del pati abolida.
Tots a vendre caps, a perdre nords,
els ulls farcits de pus, la nit arrugant-se
dins els mitjons, sucant-hi pa ( pa pam!)
Quina ruleta de morts, persona
subjecta a prescripció mèdica, facultativa,
clonazepant amunt i avall, fluoxetinitzada,
sulpiridamitzada..., – són el poder del circ
del poder. Mutants?, tothom emprenyat amb tothom,
multats multant amb multes d’ última generació
qualsevol realitat que ho pugui semblar.
Senyores i senyors, ens han robat no sabem qui
alguna cosa més necessària que el viure,
un gir perfecte com una trampa que funciona
ens ha enxampat. Ara ens coronaran amb vidalba i llorers
100% made homo sapiens. Antipsicòtics doncs,
així la presó va per dins.

Josep Grifoll

jueves, 13 de septiembre de 2018

DITES




Les coses que has de dir
només et seran dites
des del caos.

Josep Grifoll

FEM UN MÓN




Tot és
com et dius
si t’ ho creus.
Des de tu
fas les coses,
les coses que et fan
les fas tu.
I aquí sempre és d’ hora
per fer tard, i aquí sempre
és tard per fer d’ hora,
i així som a la llum
si ens mirem a les fosques,
que no hi ha ningú
però, a més, hi és tothom
i no hi falta de res.
Som un món.
El que fem.
El que fa que hi siguem.

Josep Grifoll

miércoles, 5 de septiembre de 2018

REVOLUCIÓ ÉS DONAR PAU





Revolució és somriure,
no caure a la trampa de l’ ira,
abraçar-se, mirar pels que vénen
que ens vegin la festa, de vida
malgrat mil malgrats, regalar-nos
l’ amor que és l’ exemple. No perdre
les ganes de fer la pallassa, lluitar
sense espasa. Fer-se petons als portals
mentre plouen bombes és fer-la.
Dibuixar un cor al banc de la plaça,
passar de l’ orgull a defensar l’ alegria.
Jugar a veure cares als núvols
és fer la revolució. Donar pau,
perquè si no donem pau
és que estem donant guerra.

Josep Grifoll

viernes, 24 de agosto de 2018

MONES ELÈCTRIQUES




La vida és un nervi, m’ endolles?
una guitarra elèctrica en una pista de gel
que tu rasques, sense piles,
amb amor de pell de gallina salvatge
mentre trinxes rellotges com qui xafa raïm
fas vi de l’ esbarzer i ens entrompes
amb amor de cor de papallona insubornable.
I aquí no tenim prou gràcies per a dar-te
vida que et fiques dins les persones,
les més valentes, n’ hi ha poques i moltes,
creixen per dins i com que no creixen per fora
les tracten de folles, són persones-concert,
cicatrius en directe, petons absoluts, sense trucs
se la juguen ni respostes t’ abracen. Hi són,
i ho sé perquè hi ets, ji,  t’ has deixat enrampar per la vida,
l’ ets en nom de totes les llobes ferides i els reptes
indivisibles, fores capaç de fer-te’ n capaç
quan tot s’ esberlava i ara pujarem als ponts
a proclamar-ho, com un castell de focs natural
que serà l’ albada astral, inabastable, boreal,
i trobar-se així, sent humans que es fan. Farem.
Farem un traç a l’ eternitat, farem
un cingle giratori pels alats, plantarem nòries,
núvols, xurreries, poemes, i ens estimarem
com s’ estimaven les persones quan érem mones.
I no serà tornar, és que encara en quedem. Som
una mena de revolució secreta que ve amb metro
des d’ una altra dimensió, per això no es veu
si no t’ hi fixes amb ulls d’ infant que tot ho poden
i per això conservem.


Josep Grifoll

martes, 21 de agosto de 2018

ENS HAN DIT





Un instant ha dit
que ens ha dit una vida
per a ser-la, de fer-nos.
I ens ho ha dit a nosaltres,
i llavors ens ha dut fins aquí
pels camins de mil llunes – ja saps,
a descobrir-nos. I una volta descoberts
de tot el que ens han cobert, ser lliures,
lliures de ser-hi, lliures de ser-nos
en aquesta vida que ens ha dit
i no para de fer-ho, de fer-nos
que, per què no la vivim?,
que, què ens ha fet ella                               
si se’ ns ha donat tota ella
que no pot ser més?
I la som. I ja saps. I ja sé.
I ens donem.

Josep Grifoll.

sábado, 18 de agosto de 2018

Tu i jo






Tu i jo.
Cap altra combinació
d’ éssers humans
suma nosaltres.

Josep Grifoll

SENSE PROCESSAR





Com qui no és però sent es fixa en l’ altre
perquè l’ altre li agrada i ell ja es té vist:           
aquests serem nosaltres. I també perquè,
sent qui som, vols dir que cal res més?
Si sent qui som és quan som més. I allò que diuen
d’ “això se sap” quan volen dir que “això se sent”,
doncs sí, sabran que ho sentim, perquè la vida és imprevisible
i nosaltres som vius. Cada vegada més, curiós,
com si d’ alguna forma l’ haguéssim entès,
no des de l’ enteniment, gens, ha estat des d’ aquí,
des d’ aquest mateix sentiment que ara sentim,
dins nostre, sense processar, en aquest precís moment.


Josep Grifoll

sábado, 11 de agosto de 2018

MOCOSAMENT




Lo més complicat és ser simple.
Lo més ximple és no estar-ne.
De no estar-ne segur se’ n diu pensar.
Pensar no és bo per a la salut.
La salut, en vida, no existeix.
Existir és comparable a fer un esternut.
Si un dia fas molts esternuts
m’ agradaria constipar-me amb tu.

Josep Grifoll

jueves, 9 de agosto de 2018

ESTRANY


   


S’ ha tornat tot estrany.
Ningú ens espera enlloc, i en necessites més,
i dones voltes com si marquessis les hores.
Però res ni ningú se’ns emporta.
I et sents marxant amb la llum
entre gots i bars morts. S’ ha
tornat tot estrany i pesa l’ aire
brut al damunt. Bruta la pell, brut el cervell.
I és trist ser ara aquí
i no a qualsevol altre lloc
perquè tot s’ ha tornat molt estrany,
i no ho volem, i fugim. Fugitius
de nosaltres mateixos
cercant el què hagués pogut ser
que senzillament no va ser.
No va ser i, ara, aquí, la llum és flaca
perquè s’ ha tornat tot estrany.
Sempre es torna tot estrany sense avisar.
S’ ha tornat tot estrany
i no és qüestió de posar-se a escriure plors,
o morts o errors..., és tot massa poètic
i no en sabríem.
S’ ha tornat tot estrany, i té un nom,
té una veu, però no és qüestió.
Que s’ ha tornat tot molt estrany
i ens morirem abans del cant del gall
i no en som conscients
que en siguem.
Tot s’ ha tornat estrany, estrany i prou.
Prou i trist. Curiosament trist,
però no és desficiosament, ja no.
tot s’ ha tornat terriblement preciós,
somiar i tornar,
morir amb els vius,
viure amb els morts.
I aquesta solitud després de la solitud.
Tot s’ ha tornat estrany: desaparèixer,
plegar, començar a omplir la boca de menta
i mastegar. Mastegar sense dents de llet.
Tot s’ ha tornat estrany:
arriben coses al cor que ja hi eren
en una altra dimensió.
És com travessar parets quan ets petit: molt fàcil.
I els ulls xisclaran en veure-ho, que
tot s’ ha tornat estrany.
Ningú és qui és. Ningú no sap qui és.
I nosaltres som com tothom i passem
com podem. Tot s’ ha tornat estrany,
no sé des de quan, no sé per què, no sé
si ho has notat.
No sé res més. Només sé que
tot s’ ha tornat estrany.
O potser ho ha sigut sempre, i per tothom.
A tothom se li ha tornat estrany?,
tot molt estrany?
Com una espasa al mig del cap.
Com una mentida que acaba explotant.
Com una bomba que acaba dient la veritat.
Tot s’ ha tornat estrany. I ha sigut tot
i no ha estat res, i moltes gràcies i salut.
Tot s’ ha tornat estrany. Com un infern
o un cel insuportables.
Com haver estat empaitant l’ inexistent
i, a l’ hora d’ adonar-se’ n, caure-hi.
Com un dibuix de peus
que ja no caminen a la paret.
Tot s’ ha tornat estrany
i la set encara ens desperta i oculta,
i combinem miratges amb trossets de memòria
amb les alicates de l’ avi, rovellades,
ell també ho feia, com el seu avi.
Tot s’ ha tornat estrany,
com descobrir que una llibreria
on sempre anaves
ara és la sucursal d’ un banc.
Tot s’ ha tornat estrany
perquè sempre es torna tot estrany
i així és possible tot, i així passen les coses.
Tot s’ ha tornat estrany
en un instant de mil anys.
No hi ha pastís, no hi ha gelat.
Entren veus per la finestra i mai són les mateixes,
passen les llunes. Ningú sap res. Es comença a fer fosc.
Demà serem uns nous desconeguts.
Tot s’ ha tornat estrany,
ara que hem vist que tot el que ens salva
és el mateix que ens acaba matant.
Tot s’ ha tornat molt estrany
pels petits supervivents de la nit,
tot de satèl·lits orbitant l’ ànima
del petit supervivent astral.
Tot s’ ha tornat molt estrany,
encara que abans ja ho fos,
se n’ ha tornat ara.

Josep Grifoll

martes, 7 de agosto de 2018

EL NOSTRE VIATGE





Som gàngsters sense frens inventant fílies
per la carretera de la lluna blava que va a tot arreu,
però d’ aquí una estona ens canviarem l’ uniforme
i anirem sense. A pèl, que ens escapem. Costa de creure
 però conduïm un cubell descapotable amb rodes,
rodes que són peus, rodem, i si ens esperen al pont
saltarem al riu, no són aquestes les nostres sirenes.
Llavors el cubell serà un peix, sí, un peix, un peix
del teu color preferit, i el teu color preferit també
serà descapotable: un viatge. El nostre viatge.
El nostre gran viatge. Tu aniràs dins meu i jo dins teu.
Ens dedicarem a riure tota la vida. Riure descapotablement,
esclar, i donarem setanta set vegades set la volta als mons.
De nosaltres, vull dir. Els nostres mons. Ens coneixerem
com mai ningú s’ ha conegut... I passaran les pluges,
i coneixerem granotes i serpents precioses, i fantasmes, uuui,
i borinots, i lluços, i pardals, i llúdrigues... I després, d’ aquí mooolt,
un vespre arribarem al mar – jo no sé com és això,
però hi entrarem junts, vale?, voldràs entrar-hi amb mi
quan hi arribem?
( m’ agrada pensar-ho, i quan no estic trist, també.)

Josep Grifoll