Ella deia ella i ella era avui i l’ amor era sempre,
s’ adormia amb gats de colors, mirallets, i jo
l’ era,
l’ era sempre i també m’ hi he quedat, agafat,
a l’ espatlla
del cor del cantó que batega, i no me n’
arrenca el bull
que em falta ni les condicions terrenals,
reals o vostres
veritats, deixar de ser on vulgui quan vulgui
per a ser
qui seré quan sigui més enllà de totes les
coses
i aquestes paraules, aquestes i prou.
...
I ara que marxin els metges.
I ara que el temps no existeixi.
Que no tinguis fred.
És l’ amor.
I jo com un rèptil.
Josep Grifoll
No hay comentarios:
Publicar un comentario