Seguidores

jueves, 31 de octubre de 2013

...


...

Breu atreviment
jugar amb l’ Absurd, reunir la bellesa necessària
per a bastir-hi la Poesia, i el vertigen, de propina.
Em pregunto si encara queden regals,
com quan ets petit i fas cagar el tió.  
Resar era conjurar.

griFOLL
31.10.13

casserrespoblepoema

domingo, 27 de octubre de 2013

ÓPION




ÓPION

Dormir, entrar a la  llarga casa del somni.
Somiar, la casa està serena, el bosc la guarda.
«No em despertis.»

«Anem», és espès. Beu, fa dormir. Des d’ Homer,
des d’ abans. Un, dos, tretze anys.

Curar-se dormint, hivernant, aturant la central.
Mamífers -i rèptils dels símbols. La casa està serena,
el bosc la guarda. És espès.

Tendim a la màgia, a la fe. No ens bastem, homo
sapiens. Ens agafem a l’ espera de l’ esperança,

ens enamorem d’ estar enamorats, fugim. «De què?»
Fugim dels que no fugen i per ells, que es fan dir fugitius
perquè avancen paral·lels al ramat , -de gos cap aquí.  

griFOLL

27.10.13

sábado, 26 de octubre de 2013

VERD (griFOLL)



VERD
(griFOLL)



I.Paraula
Diré, que el sigui, verd de tornar-hi, paraula.
El teu nom que enyora la terra, enfonsar-hi la closca,
rostre de troncs o cal·ligrafia d’ arrels , versos vegetals,
forats a les soques fins a mar, amb laberints grecs, solemnes.
En aquest dia de vaga que em faig, diré, que el sigui,
m’ amenaço, -sense ser jo ni ningú, es podrà-, verd de tornar-hi,
paraula. Paraula passen les coses. Paraula, acumulant significats,
perdent-se en ells fins les fulles d’ una tardor xica sense niu.
D’ un hivern gran amb peus freds i nas roig fins el retorn,
diré verd, plantaré noms, farem ous pigats, obrirem canyes,
imitarem mussols, crearem allaus de pigues, sucs, tinta saciada,
-hi ballaran les lletres, - s’ hi desfaran  els fets. Paraula.

II.D’ antuvi
Fumarem filigranes, anirem per la vora (fent cas al paisatge).
Diré de freqüentar amb derrotes, tu m’ ho giraràs i diré verd,
verd clar com pol·len corrosiu dessobre els glaços que t’ abracen,
diré fred fora , verd, direm verds. L’ amor és verd, la vida és verda,
de la molsa al fetge, de la malaltia a l’èxtasi, del trèvol  a la baba,
a l’ alga, a les estrelles que han de ser recordades, un àngel, camps,
boscos, selves, maria, absenta, heura, anís, marialluïsa, direm
racons humits de fusta vella, monedes d’ antuvi, col·leccionarem
olors tornades a casa, erupcions damunt fulles brillants, permetrem
que el món passi, setembre, etcètera...des del forat de l’ hivern, sí,
trencarem móns, direm verd sota l’ arbre, a la neu; la boira indeclinable
engendra monstres.

III.Set
Tornes a ser qui apura el vas, per dret, insegur,
això passa a la tarda, després caus impacient
i l’ ampolla és mig buida, escoltes la set, rius de set.
La gola, desèrtica, sorra amb serps, rocs i prou.
Del buit de la set, deia un déu. Distreia eternitats,
deia en viceversa. I jo hi assistia. Fa segles, mal de rerefons,
la terra cruix i el cap gira en la nit, perd els nords, retruca
a les portes del cel. No hi ha prou rellotges.

( Algú actua per a mi sense actuar. No tinc ocult.)

Cru i petit, vaig desplegar-te, com una por, els meus fantasmes,
aquesta aureola fosca que m’ habita i converteix, als teus peus.
Et vaig posseir amb el meu cansament a punt de celebrar,
amb el dol punxes enfora i les costelles esmolades. «Pastilles
i psiquiatres fan de poeta». No. Així d’ absolut i breu: ena, o.
( Perdona, això no t’ ho deia a tu).   
Dic verd. Així de senzill i merescut, així de fàcil i vulgar.
Verd de gratitud i verd a l’ oli, i en el paisatge, més verd
al verd sobre verd, pintat amb tota exactitud, amb àtoms verds,
i olives amb ocells i violins amb fusta de ser-ho, verds, d’ alzina
en alzina, saltant entre grans cues d’ esquirol ( verdes),
l’ ull de la pantera ( verd) ens observa entre la bardissa ( verda);
botànics, vius de saber-ho i refer-ho, vius assajant-ho.

Dic verd, encara dic verd, i sento verda l’ emoció i recordo verdament.
Dic verd , encara dic verd, l’ absència és una altra forma de presència.
Dic verd, encara dic verd, miro amunt, miro endins i m’ hi declaro.
Dic verd, imitar a les granotes, fer el tòtem, fer fum, clorofil·la,  
somiar plegats que somiem plegats que somiem plegats fins el verd:
dóna tota la volta el verd, i dins l’ arc iris de Rimbaud i és amazònic
i els maies fan les enramades i els asteques conviden a ajaguasques
i rimen realitats, les enfronten, encaren, i a veure què tal verdes
en gosen de més madures quan tot s’ entén i un animal d’ estrany
que fuig t’ agafa el cervell i prem la mandonguilla xamànica
per excel·lència, al fons del plat de verdura, al caldo sagrat, verdós,
verd, verdet, que fa sentir verdums que no sentíem. Ser-hi, hi eren.

Dic verd, dins teu és verd. I m’ enfilo pel color que ja s’ escapa,
quan ja em podria i m’ hi deixo les dents, et demano, sóc dins?
I el verd més fondo ressona i la terra i les aigües s’ esquerden
i jo m’ hi llanço i m’hi  amago. Deixo els altres colors tots a fora.

IV.Viatge
Emprenc la ruta del verd,
que el roig crema i el groc tomba,
que el blau no s’ entén i el blanc ho és massa
i el negre gens i aquí no hi ha pinzells ni grisos.
Als dits ja hi tenies el verd, la foto és en blanc i negre
però jo ho puc veure. Des de petit, tot encaixa.
M’ agradaria comprar-te molts llapis verds, i tinta verda
i pintures verdes i papers verds i teles verdes
-els resultats no importen- i dansar la dansa, el gest,
allò que molts no percebrien per verd sobre verd sense fe.
La lluna, brillant com la pólvora, tenyeix els núvols de verd,
els més baixos.
Hi haurà una arruga allí els camps s’ acostin al fred,
però no arribarà a ser nafra, mantindrem el verd, l’ Alquímia.
Tres Alquímies hi ha, tres de trèvols i sis llamps sense emmarcar,
ens amagarem dins llibres calents  a l’ hivern, anirem a voltar,
cansats de cansar a les parets ( elles, que no es droguen ni s’ enamoren)
emprendrem, sobre la marxa verda, invents:
de l’ herba al cap de Mantis, d’ ull de roure d’ anys d’ estar arrelant
fins la follia a misses dites, de pessimistes a pessimés per capgirar
fins no sé quina papallona que tampoc recordo d’ on era, però verda,
gran, i n’ estava ple. I jo era allà enmig, verd, no sé com. I t’ ho dec.
Fins allà on arriben els braços del nen. Així!

griFOLL

26.10.13

MIRATGES, CASA VOSTRA



MIRATGES, CASA VOSTRA

Tornes, el rostre encès, d’ allí on ixen els versos, poeta,
una dona espera torn, la lentitud damunt vosaltres.
Hi ha cua fins a la tomba, tots n’ hi dueu. És casa vostra.
Ara us faran lluitar, ocupar el temps amb estris, armes.

Tal dia va fer un segle, el rostre sec, poeta del món,
darrer pas enrere. Són les arts ferms espectres, visites
contínues al fons del renaixement, rumors de l’ enllà,

destriar-ne, un per un, turbants de paraules per lluir
déus entre els homes, cavalls de cartró, més miratges...
sense xifra! Poeta dels tot a cent, una dona espera torn,
te el rostre encès i li vessen versos de la boca.

griFOLL

27.10.13

jueves, 24 de octubre de 2013

INVOCACIÓ


INVOCACIÓ

Per saber de la lluna, Lorca,
ulls alats en la nit del Poeta que flota
i te el cor al balcó. Prenem l’ amarg tròpic,
tornem a ser vius i la vida se’ ns clava,
diu que és de mentida. Però fa sang,
i amb la sang t’ escrivim, i del teu nom
en surts tu.


griFOLL

miércoles, 23 de octubre de 2013

La terra erma (griFOLL) disculpes al mestre T.S.Eliot.



“El més cruel dels mesos és l'abril”
“Després de la claror de les torxes sobre els rostres suats”
T.S.Eliot.


La terra erma
(griFOLL)


I. L'ENTERRAMENT DELS MORTS

Novembre és el temps més cruel, engendra
enyors que s’ enfilen al pit i en desperta malalta
la vida, i els llavis van oblidant la primavera.
Vam viure-hi una vegada, acabava de ploure,
hi havia un gos al jardí i un pont, i de joves,
quan va sortir el sol hi vam anar a fer un cafè,
i la Senyora et va llegir la mà. La Sacerdotessa,
el Mag i el Foll: i les cartes. «La Belladona»,
ens va explicar, «neix allà on ha vessat l’ esperma
el penjat». Què hi diu a la carta en blanc?
Hi hem d’ escriure? Fa por. Més que l’ ouija.
Treu la sensació de llibertat que fa la Bella-
Dona. Llegeixo tota la nit, i a l’ hivern vaig avall.
D’ aquí i d’ allà en prenc imatges, tantes com puc,
i encara no conec res, només la follia, més d’ una.
Vas venir de l’ ombra, però va ser la llum profunda
aquesta que se’ m vas clavar al costat bo.
El vent bufa fresc a la llar,
el meu nen casserrenc, on ets ara?
Buido el mar, dic.


II. UNA PARTIDA D'ESCACS

Tot de marbre amb miralls i Cupidos daurats,
Cupidos amb sexes de tota mena i àngels també, de carn,
de pell, amb ales i sense, penjats, estesos, corbant-se fent arcs,
nus, alegres, jugant, investigant, descobrint, descobrint-se
nous, més vius, cada ala tocada, fent Tiu-Tiu ,Tiu-Tiu i l’ amor
a l’ escala, a la xemeneia sense policromar de l’ estància,
a tot arreu, amb dofí i sense, sense pensar-ho ni escoltar
si el vent s’ enduia els ossos o es covava algun diable
entre els cabells i ho encenia tot, i després enmig de les cendres
la gent hi buscava perles. Les feien servir de queixals. Però al final
« acabem fent les coses que no volem ».
VA QUE JA ÉS HORA
I els nervis corrien per allà, s’ enfilaven pels cossos,
entraven als ulls i es deixaven projectar damunt el mur
desbordat, imatges animades, verdes, taronges,
molt nervioses. I era fabulós.
JA ÉS HORA. I era fabulós. Una cadira, en la qual
sèiem es bellugava com un balancí.
No era la cadira de cap dentista. Les dents brillaven
molt més que les perles. Era respondre, confessar, molt més.
I no era negar-s’ hi, era no tenir res a dir.
Com confessar-se parlant si es pensa en imatges?
VA QUE JA ÉS L’ HORA. TOTHOM FORA.
TOTS A DORMIR, APAGEU EL LLUM, VA
NENS.


III. EL SERMÓ DEL FOC

Res. Silenci.
El riu, de fons, dient contínuament que també marxa.
Els colors fonent-se, barrejant-se fins la terra neta, les arrels
banyant-se fondes.
Closques de nimfa, el pot buit de remeis del xaman,
el petó d’ una fada que no va ser; i selva, aquest és el meu regne.
De sobte una, dues, tretze mans, xiscles, riures, cossos,
trossos de passes voltant, un quart de cama dins un pot de gasosa,
la cuixa del genoll amb gas a mitja tarda i mentre el peix no pica,
al darrera lladrucs humans. Metròpolis.
Jo, egipci endeví entre nou campanades i mil motors, entre vides.
Jo, en l’ hora violeta, vell amb sostenidors i calces, arrugat,
amb pits, voyeur, equilibrista de la vista, en nom de la imaginació
com per haver estat totes les coses i en totes elles.
Jo, que els veig abans de que succeeixi; jo, que callo per cansat.
Ell prova d’ excitar-la i ella l’ aparta i l’ aparta. I jo, l’ egipci! l’ endeví!
Després ella entra en música des del mirall i roda i ja canta.
Sua el riu
vaixells de paper
deriven ui ui
sua el roí poc
ui ui ja no és riu
més enllà de l’ illa dels gossos,
els vaixells de paper
ui ui uè uè
uè uè uè uè  uè uè
ui ui uè uè

Anem amb el vent,
amb la llum blanca que ens daura el destí.

« Carrers trencats i arbres buits,
vaig morir-me anys, mil·lennis de pols i terra que sóc,
no recordo quants n’ he estat.»

« Els meus peus a la selva i el meu cor
sota els peus.»
Cremant, cremant, cremant.

IV. MORT PER L'AIGUA

Flebas, roda d’ aigua.
L’ angunia , el dimoni salat. Fenici,
benaurat tu que remuntes la joventut.

V. ALLÒ QUE VA DIR EL TRO

Després de conèixer l’ espai, els noms, les persones,
una llum, una cosa, una biga de foc dins els ulls, tot
al revés. Un llamp. El llamp.
Aquí no hi ha aigua. Les serps s’ escalfen i bufen,
la pols amaga els rocs i tapa els forats i les grutes,
per això no queden pous, si almenys hi hagués aigua,
però aquí no hi ha res, no hi ha ni el què no hi ha,
tot s’ amaga, no és, es camufla, no forma part de lo real,
s’ escapa, es desdibuixa, lliga els pensaments
i els abrusa i tot desapareix, fins i tot la desaparició.
Tot `passa a la vegada i no passa mai, com ara, així.
A la terra sense aigua. Si almenys hi hagués aigua.
Si no hi hagués imatges, sinó realitats, aigua
que no fos no aigua, si les coses pel sol fet de ser
no creessin el seu oposat i almenys hi hagués aigua:
drip drop drip drop drop drop drop.

Qui és aquest tercer que camina al teu costat?
El veig però no el puc veure, hi és però no hi és.
-El veus? I aquest so, sents aquests so que no calla
i s’ entrebanca pel món i trenca persones i desfigura?
Aquest xerrac que trinxa memòries, histories?
Muntanyes violeta des d’ Atenes fins a Oniría.
“Ciutat Irreal”. “Ciutats Irreals”.

Aitareya: Om.
Brihadâranyaka:
Aitareya: Om.
Nirvâna.

«Nosaltres hem viscut
per això (que) no consta en els obituaris.»


griFOLL
23.10.13

casserrespoblepoema

ALGÚ, griFOLL



ALGÚ

Potser hi ha algú. Existeix. Hi és,
i ets tu. Potser ens estem comunicant
i no ens ho han dit.
Tampoc es coneixen els coneguts.
Potser faig castells...
Potser fujo d’ estudi, perdo l’ alè, no em crec res,
m’ ho dic tot, cremo cadires, aprenc a estimar
i llavors ja puc desaparèixer boscos endins, sí,
potser és així. Només ho saps tu si ens estem comunicant,
tal com ha de ser.

griFOLL

23.10.13

martes, 22 de octubre de 2013

EL LLOP





"El cartell posava: Entrada només per a bojos, costa la raó."
"Tot humorisme superior comença perquè ja no es pren seriosament a la pròpia persona."
"A nosaltres els immortals no ens agrada que se'ns prengui seriosament, ens agrada la broma."
"En lloc de simplificar la teva ànima, hauràs d'acollir cada vegada més món amb la teva ànima dolorosament eixamplada."
Hermann Hesse

EL LLOP


«La soledat era freda, però no li agradava ser presa en serio». En ell, una forma d’ amagar la
tristesa, feia cara d’ animal perdut per sempre més entre els homes, no el comprendrien.  Les
coses fàcils no eren per a ell. Es feia dir “Llop”; només «escric per als bojos». I es tancava.  
Ara l’ entenc. Tampoc hi anava amb salut, estava gastat, cansat de sentir el què fos, aquell
misteri fondo que el corcava. Ara l’ entenc. El desig; la renuncia a tot plaer a canvi de no sentir
més dolor. «El desig, aconseguit, és el preàmbul a elevar-lo, fa la febre...el plaer és dolor».

No el vaig conèixer, l’ he conegut des de sempre. El Llop és immortal i volta realitats amunt i
avall al mateix temps, no en te, és el Llop, l’inventor del “Teatre Màgic”, l’ inventor de Goethe,
l’ estrany cas de la “Normalitat i la Sra. Hermínia”, ermitana també, de l’ estepa. Sé qui és, on
para.

«Al meu quadern hi descric des de com no jugar amb l’ opi fins a Dant, el meu Dant personal».
El Llop parlava “diferent”. Sabia deserts insuportables, venia de llocs poc freqüentats, quasi
inexistents. El Llop havia jugat a totes les possibilitats i ara s’ havia despertat. Despertar era
veure, però sobretot sentir. L’ udol. Res s’ expressa millor. Fa mal d’ escoltar, d’ intuir;
imaginar què conté el so més fondo,  profund, més esdrúixol del Llop en concret, l’ inventor.

Em va deixar aquestes notes:


“Hi havia una vegada algú amb el nom de ..., anomenat el Llop”
“Vivint com a persona era mortal, vivint com a llop, immortal”
“Era jove i ja era savi, envellí en follia”

“ El bé i el mal, una i altra vegada, rere les valls
puja fins a nosaltres, com boira,
l’ ànsia de la vida, necessitat frenètica...”

“ Més enllà del temps, jaiem xerrant i bevent,
entre balls, la vida damunt nostre ens pertany, i dansem,
«hi ha 42 maneres diferents de practicar l’ amor»”

“Compte amb els domadors d’ homes,
deixa’ t acariciar pels instants moments abans de perdre el sentit,
no recuperis el coneixement, desconeix fins el fondo, que no n’ hi ha”

“ A l’ altra banda, no aquí, hi ha la vida”


H.E.


griFOLL
22.10.13

casserrespoblepoema

3


3

Des de tu hi ha el què hi ha.
Ningú juga a fora. Dalt i Baix
es toquen. Res és recte: riu.

griFOLL

22.10.13

HÈCATE


L’ aigua, curativa, diu pous. Nosaltres, ofrenes.
Dins la mateixa boca d’ Hècate
hi tirem monedes. Preguem, orem, anem a palpentes
pensant que existim. Hem dipositat alguna cosa
allà al fons que ens ho fa creure, no ens deixa rendir
ni parar a reposar. Te nom de fe o d’ esperança: un punyal
que entra i surt i no para, trinxeraire, violant-nos, carnívor.
L’ aigua, a la ciutat dels homes, cada cop més roja, plou,
tenyeix, dibuixa, passa com passem els homes, esperant,
deixant-se endur per mars roigs i i follies semblants, llegendes,
mites, impossibles, no?

griFOLL

22.10.13

viernes, 18 de octubre de 2013

IDEES



Hores mudes , te’ n faries tintes, no s’ acaben
d’ escoltar com tot s’ acaba i tot comença incessantment,
que dient que sí ja hem dit que no, que no t’ adormin
amb idees que no siguin teves. I que no t’ hi despertin.

griFOLL

18.10.13

MAGENTA, de griFOLL




MAGENTA

Les parets eren blanques i la casa era freda i vivíem allà. Era d’ hora, sorties de la dutxa amb el nas magenta, la tovallola xopa i corries xisclant, buscant roba mentre tot queia fins que en trobaves, t’ estiraves i em demanaves que a on anàvem, però que va, que em vestís, i em tiraves qualsevol peça de roba a sobre, unes calces, dues, un mitjó, una gavardina, un bastó...
El fet de que la “realitat” fos capaç d’ aportar-me tanta energia, de que hi hagués algú com tu, tu, vaja, que em fes llevar després d’ hivernar, anys?, segles? i el fet de que no fos una persona, ni real ni fictícia, absent però exacte, present fins l’ entranya, ho fa més cert, ho fa.
La meva bruixa del nas magenta ha vingut en nom de l’ Amor, “les pintures de guerra” són per fer l’ indiu, dius, rius. Ho fas.
La meva bruixa del nas magenta, m’ expliques que hem d’ alabar al cosmos, tractar-nos de foc, alegres, intensament alegres a través de les persones vives o mortes, encomanar els espectacles que s’ originen dins nostre, ara convertits en cossos amb ulls i olfacte, tacte i atzar a la punta dels nervis. I que no hi ha més doctrina que agafar-se als coneixements que sumem remenant-nos.
La meva bruixa de nas magenta, saps secrets antiquíssims, i guardes a la tauleta  déus, claus de portes paradisíaques, oceans de butaqueta pel diumenge a la tarda, rierols on anar a sucar els peus fins el cap, profit de pluges estimulades, sensacions impossibles, racons lluny del món amb arbres prenyats d’ éssers fantàstics vessant per les soques, sortint a volar com bolets de que et toquin i veure-hi ben clar que no ho pot ser més.
Tu ets l’ ull, bruixa de nas magenta, som ara en aquesta habitació, la que veus, la que veig, i t’ acostes. Perdona, gràcies, dic. No m’ agrada quan fas que caiguin les parets i tu te’ n vas per allà i jo per aquí. No sé si és que no puc deixar d’ ésser un nen però jo ho trobo molt trist. No era tot possible? Sempre és tot possible menys canviar el final? I em parles d’ una roda i jo vaig a pillar alguna cosa fàcil de llegir, i mentre corro perquè no em tanquin em sento el nas fred i me l’ imagino magenta i t’ enyoro.

griFOLL

18.10.13

COPYRIGHTS, griFOLL



COPYRIGHTS


Incapaç d’ emmerdar-me amb teories sobre “art”, donant per entès, potser  il·lús,  que ningú és creador a partir del no-res i que del què es tracta és, de la forma que sigui, de poder “comunicar-se”, “expressar-se”, etcètera. Superats “Duchamp’s”, “objet trouve’s” o “comsediguin’s” ( i encara que no m’ agradi, he d’ anomenar al Warhol, ja re-copiat d’ ell “copiant” contra els “ikeas” del seu temps,  que ara, els d’ ara, el “re-re-vènen” a preus de pot de sopa de tomàquet...)
Per això, parlant de creació, acabo sempre en el gran “collage-babelic” on te n’ adones que tan és trobar un tronc blau al bosc, com pintar-lo, dibuixar-lo, baixar-lo d’ Internet, escriure’ l...en fi, que el fet de triar el blau ja ho diu pràcticament tot sobre el què pretens dir o dius, després ho llimem, ho polim, hi escrivim a sota “això no és cap tronc blau”...
Suposo que dic tot això com una forma absurda que, a moral imposada, cal de justificar-se pel fet d’ usar ara sí ara no imatges d’ Internet, de diaris o revistes per a fer collage, cites i re-cites que necessito per escriure i “referències”, “homenatges inconscients”...Divago...I pregunto: No es tracta d’ anar agafant ara la frase del darrera de la porta d’ un vàter i combinar-la amb una imatge que t’ ha suggerit una cançó que xiulava passant a la boca d’ algú? Perquè dues persones anant pel mateix lloc retraten, una la flor i l’ altra, un tros d’ os?
Dec voler dir que, ei, a l’ hora de crear, no tinguem por, de res, agafem-ho tot, trinxem-ho tot ( no hi ha creació sense destrucció...el sol fet de pintar ja trinxa el tub de pintura...), juguem, remenem, investiguem, no li posem límits, ‘nem sense “rights” ( en aquest tema, s’ entén. També, utòpic, m’ agrada pensar que la gent fa les coses amb bona fe i amb intenció de fer el bé...I ja ho sé, ja ho sé, però no m’ ho canvieu, que m’ agrada :)
He dit res?


griFOLL

18.10.13

jueves, 17 de octubre de 2013

HOMO



HOMO

Són bruts; papers mullats de noms
demanant un cos, un dit per escriure-hi
pau, una ànima perduda a sota el llit.
Puja, plous, li direm a la pell d’ un simi el retorn,
farem lo mamífers que som en un llaç
adornats amb tota mena de sensacions noves, nous,
només nous com deu passar tantes vegades a tothom.

griFOLL

17.10.13

domingo, 13 de octubre de 2013

MISSATGE & PEP stories



Mossegues maneres de fer-te escanyar, massa corres,
t’ alces, tornes, et gires, ets els saltants del poema amb la fúria del viure
i la boca inundada de llums excessives, et dius repetint-te
que el fet és que els frens no t’ agrada que et frenin.
Algú se sent molt orgullós de tu.

griFOLL

13.10.13

quatre retrats (des)inventats





sábado, 12 de octubre de 2013

CONTENIR D’ HORA & copyright poema



CONTENIR D’ HORA

Contens, saps que més; sents
tot com se’ t clava, en tu reposa.
Vas pel món encomanant “Vida”.

griFOLL
12.10.13

casserrespoblepoema

viernes, 11 de octubre de 2013

FICCIONS


FICCIONS

Confonc expressament fets i persones, m’ invento
sinceritats abans que la realitat no me la foti. Hi ha
cada realitat que t’ ho faria creure, ser-hi  clavat.
M’ ho invento. Ho he de fer. Menjo d’ aquesta flor
i sé què sent una serp. Sóc guardador de ficcions, que
cauen les fulles, m’ agrada la llum, i fer foc, i, entre boires
encara descobreixo impossibles sense usar, il·lusions
desesperades o esperances folles com cal, als calaixos
hi ha de tot. I jo hi jugo. I munto móns i hi passo nits
senceres, dies imperdibles amagat a sota terra alçant
bastides per construir un poema que funcioni, que
no calli però que no digui, que després no sigui sec
i em quedi enterc com una mòmia, que menjo d’ aquesta flor,
ja ho he dit, i la flor és viva i em nodreix. La flor de les ficcions
conté totes les formes i maneres, és la de la lucidesa extrema,
més enllà dels horts de baix de Ca les Tutxotes  n’ és ple.
Si, mira, mentides, m’ espavilo així, la veritat.


griFOLL

11.10.13

DE TU



DE TU

De tu en sé talls, gats, llibres, gustos,
precs i pigues, i dols mentre t’ esborres
o viceversa. De tu ja en tinc records d’ allò
que mai no va arribar a passar.

griFOLL

11.10.13

VAS FENT, QUE LA MORT JA NO MATA & autoretrat

autoretrat


VAS FENT, QUE LA MORT JA NO MATA

La sinceritat, inevitable, ve amb els anys,
cauen les mascares, velles, per a cremar-hi
cadires, el dolor dol més però t’ importa menys,
no t’ has de preparar futurs ni fites, ets
el mateix dubte de sempre acostumant-se
a dubtar i a dins vas tan ple de records
que si poguessis, podries saltar. Els anys
a mesura que passen, veus que ets tu,
ells no existeixen. Tu reculls, aprens, estimes;
Les llums, una olor, un núvol, ho vas entenent,
en formes part, és tothom, des de sempre
i fins sempre. I la mort, quotidiana, senzilla,
sobretot  saps que la mort ja no mata. Vas fent,
més o menys com tothom, “sempre n’ hi ha de més cardats”.

griFOLL

11.10.13