poema - grifoll

Recordaré allò que mai no va passar i allò que se’ns va endur per no tornar. Recordaré com hagués estat, com va ser, com serà, i aquella porta que vam haver d’ensorrar per descobrir que tot allò que no va passar mai ni passarà està passant sempre, tots els matins del món en un, la casa i el cafè, dutxar-nos junts, les teves pestanyes enganxades sota l’ aigua i com rius. Recordaré aeroports, estacions, trens, busos, cotxes, muntanyes russes i camins. Recordaré l’amor com un gronxador que va i ve i mai se sap. Recordaré els llençols cremats i les ampolles que vivien sota el llit. Recordaré aquells cossos, la joventut com s’acosta el dia menys pensat i et fa un petó al portal de casa. Recordaré això que viurem i ja hem viscut. Recordaré que fugirem així, plegats, camins enllà, aixecant la pols. Els graons on sortíem a mirar-nos cada vespre amb un gelat de mores i maduixa i nata o de llimona, els cendrers omplint-se i el sofà ensorrant-se, l’explosió del microones i la guitarra robada, la teva veu d’ àngel caigut. Recordaré la vida com una aigua que ens refresca les mans un instant i després s’escapa. Recordaré la riera, les set del matí, les cinc de la tarda, les vuit del vespre, les tres de la matinada. Recordaré com et brillen els ulls i se t’inflen els llavis. Recordaré la tendresa. Recordaré gasolineres i boscos, coves i oceans, bassals i nevades, ninots de neu i els vidres embafats dins un cotxe amb els amortidors grinyolant. Recordaré la taula de pedra rodona a les afores del poble i la màquina de rentar més boja que nosaltres. Recordaré la nena del cementiri, els fills que has o no tingut, les filles com s’assemblen a sa mare i creixen igual de valentes. Recordaré que vam ser aquests una vegada sense temps al món quan érem vius i joves i tancàvem tots els bars i les ressaques eren de pa sucat amb oli. Recordaré com volàvem quan ho farem i els mitjons desaparellats que es van trobant i destrobant com nosaltres, vida rere vida. Recordaré com, sense haver sigut, ens trobem a faltar la resta d’ella. Recordaré com, havent estat, també. Recordaré els fantasmes que corrien per casa sense saber que eren morts, bona gent, ells feien la seva i nosaltres la nostra. Recordaré el soroll dels teus dits teclejant a l’habitació del costat i que la veritat no té fi.

josep grifoll

17 poemes - griFOLL

POÈTICA CRAPULISTICA: grifoll - el poema mutant

POÈTICA CRAPULISTICA: grifoll - el poema mutant: el poema mutant http://elpoemamutant.blogspot.com/2011/03/el-poema-mutant.html

griFOLL - comunicat important

Reportaje: Roberto Bolaño

SKATA JE VERA ACOUSTIC

RODEO TOWN

Ja m’ heu cansat el cansament, ramat d’ autoritats. Amb quina autoritat li dieu a l’ altre qui ha de ser? Et sona allò del “ viu i deixa viure”? , doncs si no pots amb les dues, amb el “ deixa viure” fem. Que m’ heu cansat el cansament, que esteu com llums, però fosos fosos, foscos. I si estic mig corcat, ets un cuc. Però si vas mig cuc, jo sóc el llimac; i si vols competir jo ja m’ he n’ he anat.

Tites, tites, tites... Tu vius en una cançó que no vols cantar, tu no vius a fora per més que te’ n vagis, caus amb tu a dins i vas de volar. Les musaranyes no t’ estimen. Jódete! Que no m’ has perdut perquè no tinguis orientació, m’ has perdut perquè m’ he n’ he ‘nat a comprar tabac. I corre cada rata! I vola cada porc! Pum! Pum!

Que se’ t sortegin els miralls, que són tots teus, que la veritat no es trenca a cops de cap i els grills tornaran a grillar. Palanganes! Cacatues! Estafilococs!

Així se’ t clavin les molles del matalàs i no tinguis mai més cap orgasme, que ni d’ això en saps disfrutar. Jo sóc a comprar tabac, i potser també em pillo un encenedor. Apasiau!, te la fregui amb paper de llimar una màquina d’ esgarrapar.

( Recordo com el fill de l’ amo se’ m va follar infinitament quan jo era un tap. Recordo com juro que us vull oblidar. Després es va tallar les venes l’ altra, per acabar d’ esquitxar!)

P.D: Que tu siguis el meu assassí, a mi no em converteix en res teu, ni en la teva víctima, ja veus.

HE DECIDIT DANSAR.

Josep Grifoll.

QUAN S’ ACABI L’ APOCALIPSI

Quan s’ acabi l’ apocalipsi farem una festa sense final. Oblidarem la solitud que ens fa d’ aïllant, començarem amb mirar-nos, mirar-nos per a deixar-nos veure, sí, venint de l’ era del què diran i la competició. Quan s’ acabi l’ apocalipsi no només sabrem qui som ( pren un grapat de silenci i escolta), serem coherents com el pinsà i la baldufa, com l’ aigua i el foc i la terra i el vent i la sang.

Quan s’ acabi aquest apocalipsi dels verbs i les calumnies, de les màscares i les autoritats, dels camps verinosos i els estels agonitzant. Detectius molt foscos. Quan s’ acabi aquest apocalipsi de la mort assolellant-se a les cunetes, discs durs plens de noms de morts. Tatuatges d’ ecos. Masturbar-se amb garfis. Durs de glaç que tallen com miralls trencats aquesta guerra d’ orgull amb vanitats.

Quan s’ acabi aquest apocalipsi, quedi clos, ens banyarem amb èter, nedarem en boles, dominarem el vertigen, estendrem les ales, sortirem de les caixes de morts i ens clavarem els ossos de tant abraçar les abraçades reprimides. Si tu ets faquir jo seré agulla, si tu ets clau jo seré pany, si tu ets viatge rodaré.

Quan s’ acabi aquest apocalipsi li darem a la tendresa el valor de la tendresa, quan la veritat sigui dita i la mentida sembli mentida. Quan violar no ens entri al cap ni pel cony ni pel cul ni pel cor ni pel nas. Quan s’ acabi aquesta mala llet i tota sigui bona. Quan s’ acabi aquest apocalipsi d’ escorpins enfurismats ens parirem a nosaltres mateixos. Haurem après a estimar.

Josep Grifoll

POEMA de les TAQUICÀRDIES

Taquicàrdia és quan vol parlar el cor i no li fem cas, el fem callar amb pastilles. A tapar. Des de xic que veig la gent amagant-se. Llavors les taquicàrdies eren de córrer o de a veure qui aguantava més sota l’ aigua. El molí de la riera ens descobria peixos impossibles d’ agafar, som dels mons subaquàtics, no?, fem brànquies? Si estem fets de portes que donen arreu... Dibuixos fantasma, i anem amb barca, d’ aquest paper en fem una barca i com salmons. I que digui el cor, i deixar de pensar. El viatge del cap al pit, l’ únic.

Taquicàrdies corren xiques pel bosc i s’ enfilen als arbres a collir pinyes per a vendre els pinyons a l’ àvia del Joan. Som xics, no te n’ oblidis. De quan érem, serem.

Fotogrames. I el fum del tabac del pare que balla a la llum del projector. 8mm.

Saps que abans de fer les coses ja les estem fent? Boletes d’ energia que ens abracen, fetes a base d’ hòsties, com les espases. Boletes d’ energia com les de mercuri quan trencàvem els termòmetres i allà dins hi havia el món cert, era cap per avall, era al revés i ens hi emmirallàvem. Mercuri, a prop del sol. De tanta llum que fèiem.

(...)

Aviat serem a casa, la nostra casa, la del món dins les boletes que corrien pel passadís d’ aquesta; encara no ho sabem però l’ estem construint, ens estem construint.

I aquestes lletres com plomes aterrant al teu pit, i aquestes paraules de cotó fluix embolicant-te, embolicant-nos. I cada punt. Cada punt és una passa de formiga que s’ enfila per la teva cama.

Hem begut massa realitat. La Terra es fa petita ( anem amunt) i els cors posen ulls de mussol. Ho podem veure tot. I els d’ Altamira es pensen que som extraterrestres i els de Baixamira, què t’ he de dir?, ja els coneixes.

Però el teu somriure, el teu somriure és transparent, i net, i cura, i parla, i estima, i és l’ arma. Llavors la taquicàrdia és el poema, un ram de cavalls estepa endins, la llibertat. La llibertat que no és horitzontal ni vertical, la llibertat que no té nom, que ha costat talls. L’ amor que hem disfressat de drac...

La taquicàrdia com un banc de peixos enllà, tal un sac d’ orenetes deslligat. Com una primavera-sorpresa. Amb dragonets i sargantanes i grills cada nit. Les taquicàrdies de quan peten els pòl·lens. I haver-hi estat. Amb les feres i les fulles i venint de l’ origen que és la cua del tornar a començar, i d’entrar-nos així, com rels, bassals i bassals fent un riu.

Com una cova que surt de dins d’ ella mateixa a proclamar-se.

Perquè sempre arribem. Perquè sempre partim. I no l’ anuncien la taquicàrdia, l’ estaquen, l’ enterren. Però amb nosaltres no poden. Ja saps. Ja ho recordo.

Les explosions de pols d’ ales de papallona i un arbre per cada semàfor. I salta, tots en verd. Com fa un milió d’ anys. Nosaltres fa un milió d’ anys. Som una reunió de lluernes. Tot és. És tot. I sopem bolets amb pa d’ aglà a la vora del foc, fets de fum amb petons.

Josep Grifoll

POEMA TRACA

Els dies que ens claven a terra. Les tasses penjades al pati, repicant amb la pluja. Un nen menjant taronges. Sóc jo, dins un bassal, ell-jo no em reconeix. Si és un somni, quin dels personatges sóc?, el temps escaldant. Ja la ràbia cau i puja la poesia, la que droga. Els dies ens pengen dels núvols. Les pluges penjades al pati, al món de les formes, cristalls sota la pluja repicant de llums – la que droga, irracional. Un gat, dos gats, tres, cinc gats amics que vénen a esmorzar són el present. Els dies ens claven a terra. La por té els meus ulls. Tothom suposa. Suposa, suposa, suposa... Ningú demana. Demana, demana, demana... Jo tinc els ulls de la por. Cada set anys, cada. Els dies ens claven la daga. Vertigen, que no l’ agafes ni amb alicates. Vas dir només “només...” i vas fer el món més gran. Més ample, vull dir més amable. I un ganivet tallant cebes, esberlant plors. Les muntanyes. El bosc. Tu saps on va cada peça?, cada pinya, cada cau. Cada vegada que no passa, per què?, la terra que ens clava. I la lava. La lava ara feta pedra amb nosaltres a dins, fets uns fòssils. No m’ agrada la terra si ens clava, ens enterra les ganes. Quantes vegades passa que de veritat alguna cosa passa? Arranca’ m la mascara, jo dansava per les teulades. Mossegava antenes. Fonia fanals. Escopia als municipals. Anem i venim com onades, ja no existeix un punt real des d’ on embarcar-se. Han passat tantes coses fent veure que no passaven. Han passat tantes coses que no ens esperàvem ni remotament que els cervells no són més que xiclets mossegats mil i una vegades per barra. Martells que baixen ens han clavat a terra. Som fràgils. Els meus ulls són la por. No vull que pari de ploure. Que repiquin aquestes paraules de vidre trencades. Els núvols d’ aquí, que són efervescents. Com ens hi enfilàvem?, tu te’ n recordes? Un nen menja taronges dins un bassal de suc de fruita. Encara es pensa que la vida és una macedònia. Amb moscatell i sucre. Però encara que no sàpiga qui sóc, hi ha els gats aquí, que esmorzen. I jo esmorzo amb ells i tu estàs sempre convidada. I em miren, i cada vegada plou més, i aquest fred que és així de bo perquè calma, congela, fa pausa...I no vull saber què significa res. Si ja ho sabem. Tot això ja ho hem viscut, només ho recordem. L’ univers és dins, tots els camins. És tu comunicant-te. Som nosaltres a punt de descobrir-nos. Les respostes ens xisclen. L’ aigua ens beneeix. Beneïm-ho tot, esquitxem, això té sentit. Els bojos són ells. Aquest és el sentit. Desbordar l’ ànima. Per això ens sembla que naufraguem. És un xàfec. Però esmorzem amb els gats, insisteixo. I riem.

Josep Grifoll

LA REVOLTA

Véns a donar pa als ocells abans no es llevin?

encara tu - encara jo - encara sempre...

Saps que no calia tant?, ni espines al pit

ni esgarrapades al cervell...

Només anar a donar a menjar als alats

i fer amb i com ells cel endins

la revolta, la nostra, que ens torni a enroscar

a tots els vents. Veus?, ets on has de ser,

ens encertem. Jo porto la cantimplora

i tots dos la set. La mateixa set,

les mateixes ganes de cruspir-nos el món.

Després fumarem. I la por caurà morta.

I al vespre tornarem al niu rient,

i seguirem fent l’ amor, i descansarem,

i descansarem fins que no quedi rastre

de cansament als nostres polsos, que ja toca.

Que ja toca fa massa temps.

Josep Grifoll

LA DENSITAT

Recordo com em perdo,

com em trobes, com et perdo,

dues solituds al despertar.

Recordo com ens despertem.

Recordo que no recordem

la terrible malenconia

de les pedres marines al somniar.

Fa ràbia, però això mai ho sabrem.

Tampoc sabrem que ens vam inventar.

Seran les mans roges d’ escriure

dolor, endins de les pells

cortines de tela d’ aranya, amb el temps.  

L’ amor és un dinosaure.

Josep Grifoll

ET DEIXO

Et deixo la llum a la punta dels dits,

hi tens l’ univers – jo l’ he vist.

Et deixo amb tu, la millor persona del món,

perquè sentis la màgia,

perquè notis la força,

perquè perdis la por.

A tu et deixo, sabent que a vegades et mors,

no dubtant que sempre ressuscites, enrosant-te

els sentits – i no, ningú no t’ ha de comprendre:

aquest embruix al fons dels anys,

aquesta fúria d’ ara,

aquest perill que et fa fulla esmolada...

Ah,  també et deixo una carta al clot de la galta

i un vers drogat a la falda, és un

que escala estius i desmunta tenebres:

el vers més content que existeix, d’ herba,

verdíssima, que pel terra ve la vida a tota vida

a despentinar-te els peus – t’ ho dic:

tornes del desert i l’ has pogut,

has trencat amb el buit,

bufat a les serps, ensenyat

les dents a les hienes. Tot. Tu. Tota.

Et deixo, ja ets a la selva, ja ets a casa,

ja saps, tots els papers rossegats,

totes les pomes escrites. Ara ets al centre:

la flama i el fil, el dit i la llaga...

...

També et deixo fredolics i camagrocs

a sota el llit.

Josep Grifoll