Quan s’ acabi l’
apocalipsi farem una festa sense final. Oblidarem la solitud que ens fa d’ aïllant,
començarem amb mirar-nos, mirar-nos per a deixar-nos veure, sí, venint de l’
era del què diran i la competició. Quan s’ acabi l’ apocalipsi no només sabrem
qui som ( pren un grapat de silenci i escolta), serem coherents com el pinsà i
la baldufa, com l’ aigua i el foc i la terra i el vent i la sang.
Quan s’ acabi
aquest apocalipsi dels verbs i les calumnies, de les màscares i les autoritats,
dels camps verinosos i els estels agonitzant. Detectius molt foscos. Quan s’
acabi aquest apocalipsi de la mort assolellant-se a les cunetes, discs durs
plens de noms de morts. Tatuatges d’ ecos. Masturbar-se amb garfis. Durs de
glaç que tallen com miralls trencats aquesta guerra d’ orgull amb vanitats.
Quan s’ acabi aquest
apocalipsi, quedi clos, ens banyarem amb èter, nedarem en boles, dominarem el
vertigen, estendrem les ales, sortirem de les caixes de morts i ens clavarem
els ossos de tant abraçar les abraçades reprimides. Si tu ets faquir jo seré
agulla, si tu ets clau jo seré pany, si tu ets viatge rodaré.
Quan s’ acabi
aquest apocalipsi li darem a la tendresa el valor de la tendresa, quan la
veritat sigui dita i la mentida sembli mentida. Quan violar no ens entri al cap
ni pel cony ni pel cul ni pel cor ni pel nas. Quan s’ acabi aquesta mala llet i
tota sigui bona. Quan s’ acabi aquest apocalipsi d’ escorpins enfurismats ens
parirem a nosaltres mateixos. Haurem après a estimar.
Josep Grifoll
No hay comentarios:
Publicar un comentario