SÓC

Sóc qui sóc,

no qui vull ser,

no qui vols que sigui,

no qui se suposa que he de ser. 

No, ja no lluitaré en contra de mi,

contra cap part de mi.

Ja no em seré infidel.

No negaré mai més la vida.

Em lliuro a ella.

M’ allibero.

Em comprometo a ser.

Seguim.

Josep Grifoll

L' ORGULL ÉS INÚTIL

M’ he barallat amb la pau perquè em proclamaven la guerra. N’ era la trampa. M’ he escapat de la trampa perquè em barallava amb l’ error del trampós i no n’ érem culpables. M’ he endut la culpa a les muntanyes. Només entrar al bosc la culpa ha deixat d’ existir. Jo també. M’ he fet tu, m’ he fet l’ altre, m’ he fet tothom i només sento cors. Els cors sonen més alt que les bombes. L’ amor sona més alt que l’ odi. La por no és lo contrari de l’ amor, la por és un requisit per a la valentia. La valentia és humil. L’ orgull és inútil.

Josep Grifoll

DESPERTA

T’ hi veus quan mires més enllà del que et dius des de tu dient-te què veus i t’ ho saltes, quan fas un forat a la llum i t’ encertes en cec els vertígens. Llavors no hi ha fons, no hi ha absència. Dóna a la vida. Hi és tot menys això que et penses que veus quan t’ ho mires com t’ han ensenyat a no veure-hi.

Josep Grifoll

POSTREVOLUCIÓ

Aquí m’ enfonso, dins la terra d’olor de mare a cantar la vostra follia per irrompre la història dels ulls arrencats i les boques cosides. Seguidament sortiré dessobre un tronc enllà i seré el pal quan camina, la bandera és invisible, com l’ amor i les idees i el futur: no hi ha impossible – ja no es tracta de girar la truita, hem confirmat que els ous eren podrits d’ entrada, no? doncs això és que la imaginació té nous menús. Exemple: podríem anar a collir magranes, belladona i mandarines i fer una macedònia al·lucinant, com una postrevolució mai vista ni sentida pels sentits, que en són milers. Seria un regal pels nous deixa’ ls -hi tot per estrenar. Que no ho veieu que ara ja neixen ensenyats, que són ells que ens en vénen a ensenyar a nosaltres i no viceversa? mira’ ls, osti, que no volen truita, volen un gelat de llibertat amb xocolata, setze boles de pistatxo i ser germans.

Josep Grifoll

SABER SAGNAR

Omplim-nos de llavors els talls.

Vida és omplir-se de llavors els talls.

La primavera sempre torna.

Els morts no sagnen mai. 

Josep Grifoll

PARAULES A TU...

PARAULES A TU...

Tu viva.

Tu melic de marca humana. 

Tu cadires i no llogar-les: multiplicar-les.

Tu més bona persona que el pa dels infants amb xocolata per a berenar els estius de quan érem xics i per ser-ho encara.

Tu en dejú de somriures aguantant l’ esquerda sota una orella addicte als trons i udolar-te.

Tu que segons les meves lleis hauria d’ estar prohibit que pateixis –descarta les altres.

Tu olorant la terra a les mans un cel de caderneres d’ un viu que no es fon et mereixes.

Tu que t’ has mort tantes morts que els inferns ja te la suen i dels cels en fas zels. No és veritat: és que lluites.

Tu que ensenyes . Jo que aprenc. Tu que aprens. Jo que ensenyo. Estem al caure.                       

Josep Grifoll

LA PART EXACTE DE LA HUMANITAT QUE ENS CORRESPON

Si sentíssim la part exacte de la humanitat que ens correspon, el dolor individual no ens faria ni pessigolles, no? doncs mira els petits:  diuen que ja sabem que som l’ una, que estem renaixent amb ells havent entès que la humanitat som una sola entitat. També diu que podem repetir curs anant tots junts a la mateixa classe i arreglar el món jugant com ho sabem fer a l’ hora del pati.  Ens has vist? jo he dit que sí directament, è? que es veu, flipa,  que ara no tindrem ni profe! ni dire! ni delegat! ni subdelegat!... veniu! sóc a fora cremant les porteries de futbol. També he punxat les pilotes. Totes. Sí. M’ estic quedant més descansat que l’ ostia.

Josep Grifoll

PENDONS I CAP DISCULPA: SOM LA VIDA

És, de primera, difícil que trenca. L’ estimar no és cosa de covards, mira les rels com esgarrapen, mira’ t a tu: igual. Entrecreuant interrogants s’ estima mai del cert. Donant-se com la ploma: agafar el vent, amb el desig per entremig i mil pecats clavats a la punta del mal. Saltar culpes. Crema d’ idees preconcebudes i de tercera posar la sincera i no parar. Però valentia no és duresa – la flor que travessa hiverns, que diu que ens ho diu.

I gorgs endins, flipa: andamis de venes lluitant per la vida. Fonts ballarines boca amunt plovent-la. Cabanyes dibuixades als cabells dels cavalls amb canalla a dintre dansant-la, l’ horitzó que ens ve, no de pas, no, ens ve de futur a mostrar-nos qui érem. Qui érem que és el que fa qui  serem – diu la vena que travessa carns.

Aquest material: l’ amor. Aquest invisible motor de fabricar papallones i orenetes. Aquesta  llum que no s’ apaga a les fosques ni a les més dures. Aquest material que, mira’ t: l’ ets. Tu. La flor que peta l’ asfalt i rebenta de pòl·lens en zel a la cara del que es quadra pels caps.

Al cap? un misto, que tu véns del cor, digna de cada batec. Castells de sofre amb carbó vegetal i nitrats de potassa t’ emplenin de pebre amb lluernes no artificials tots i cadascun dels teus cels. Ferma. Firmaments. Disfruta’ t. La vida és escollir qui serem havent no mort. Serem per sempre més la flor. Travessarem la carn, els ossos, les mentides.

Matrix, quàntica, internet. És el diluvi universal: informació deforme metrallant-nos constantment els cerebels fins les arrels: gabapentina o lyrica et receptaran pel mal de rels (passa de la lyrica). També és molt maco el velotap: zyprexa, i l’ etumina, que te l’ atonyina. Sort que ens curen els que ens maten. No ho oblidis mai: tu ets la flor: travessa diaris, travessa idees, travessa transistors, travessa virtualitzacions; travessa tota aquesta pastifejada i floreix. Repeteix sempre «florir», sí ; la primavera, te’ n recordes? te’ n recordes de tu?

Demana més vi, fem un peta, un petó , tres i lo que surja, fem rodar vinils, som vius com l’ agulla del tocadiscs del Bob Dylan ( saps com és l’ agulla del tocadiscs del Bob Dylan, no?, és infinita! però molt infinita, è?  que estem parlant de l’ agulla del tocadiscs del Bob Dylan – que només en té un, sí, sí, només un), som pentagrames sense pentagrama rebolcant-nos juntes pels aires dels aires amant. Sents? Sí que sents. Ho sents tot.

Ens han ferit perquè són bords, però es van marcint, i et diré un secret que no ho és: són quatre i el cabo. I l’ amor som un món: mira, mira’ t, mirem-nos.  Cada flor ensorra un totxo, un barrot, reblega una pipa, desvia un balot, fon set míssils nuclescleròtics, padoniformes, cuxurrupatètics, horrolicantròfics. Pendons i cap disculpa. Saltem la culpa, la corda, la tanca. Fem pòl·lens. Pels aires dels aires, amant-nos.

És sortir d’ una dissecació l’ estimar, deixar de ser fòssil, tirar-s’ hi de pit sense escut ni carotes, nus com les fulles de tota alzina que aglana, cagant-la, cagant-la i tornar-la a aglanar. De cada cent glans un nou arbre. Sé que ja pots veure des d’ aquí com s’ hi enfila i riu la canalla. Nosaltres demà quan érem petits com en aquest instant exacte on ens trobem. Hola. Dalt d’ aquesta alzina, immortals, invencibles. Nosaltres quan érem canalla fent una cabanya de canyes al capdamunt del brancat, al costat d’ un niu d’ ous blaus de gaig esperant que neixin, naixent. Només mirem l’ amor, el cova una au que mai surt a les banderes. Nosaltres mengem pipes de giralluna i fem fum fumant vidalba. I ens entra cada atac de tos que després no podem parar de riure, i és com l’ amor, riem tant que ens fan mal les panxes, però no parem, no volem, som aquesta canalla futura, la de sempre, l’ hem salvada. Sí. Tu. Nosaltres. Encara que ara no t’ ho sembli de cap de les banderes ni maneres, t’ ho dic: amb l’ amor l’ hem salvada.

Josep Grifoll

20/11/2017

casserrespoblepoema

S’ ESTIMA FENT CUA

S’ estima i és un trau que travesses i sagna:

no tothom és capaç d’ enfollir.

S’ estima abrigant la paraula que abriga,

matant la paraula que mata, sense permís.

S’ estima com tu, que et saps tots els inferns de memòria

i aboies vaixells de paper amb poemes de mare infinita.               

S’ estima fent cua, cordó – s’ estima fent pinya,

enterrant els pinyons, dansant nous paisatges.

S’ estima seguint, seguint als que arriben,

que són els que tornen, que mai van marxar.

                                         

Josep Grifoll

DESCOBRIRÀS EN TU

Descobriràs en tu, com fa el matí quan salten tots els lliris a les botes del caminant nocturn, que véns de nits feréstegues d’ estels inundada. Descobriràs que per això duus inclòs un cabaret de llum als turmells, que tu ja fa temps que has après a ballar-la. Descobriràs, i descobriràs que allò que cercaves en els altres eres tu quan els il·luminaves. Ah, però fins que no et descobreixis tu en tu, nosaltres, des del teu punt de mira, seguirem adormits. Aquesta, que serà la teva batalla, també serà la nostra, la de cadascun amb sí mateix, pujar a l’infern i cantar-se les llunes al mirall per després poder-les baixar i, totes elles, nosaltres, la lluna, fer-la nova de plena, que no hi hagi nen que no la tingui al seu cove. Com una mena de futur, imaginava un poema, un poema que fes que per una vegada guanyés l’ amor, tu, a gran escala, que mengem violetes.

Josep Grifoll

AMOR

plourà

i tu sempre et mullaràs

travessaràs l’ hivern

amb l’ àrtic a les espatlles

per dur-nos a la primavera

llavor de la flor del poeta

amor

tu vas parir la primera

i ens la regales

tu vius el dolor de la flor

jo vull saber com és florir

Josep Grifoll

SÓC EL QUE COMENÇA ELS LLIBRES PEL FINAL PERQUÈ S’ ACABIN COMENÇANT

Sóc jo, que sagno i llepo el crit.

Sóc jo, que mai acabo de dir mai.

Sóc jo, carter sols de cartes d’ amor.

Sóc jo, cos de cossos que la terra em xucla.

Roca, branca, braç que aquí m’ allargues,

sense corregir, cançó que cantes a la llum

d’ una bombeta dissecada, tota la veritat

de la mentida, culpa que no tens.

Sóc jo, la nostra continuació, no res, on neix.

Sóc jo, febre de préssec de pell de persona.

Sóc jo quan deixo de ser jo. Sóc l’ udol. Sóc l’ alè.

Sóc la boira que acull l’ udol del núvol quan plores.

Sóc la llàgrima que fa vessar el got.

Sóc qui mata la set anant a explotar lluny de mi.

Sóc jo, jo la llibreta que penja de l’ arbre i no arribo a llegir.

Sóc jo que m’ hi enfilo, sóc tu, l’ atrevit.

Sóc jo aquesta pau que des de mi solet no puc ni vull tenir.                            

Sóc qui li dic cada dia a la vida que m’ usi.

Sóc l’ aranya teixint la cançó que em fa entendre la mosca.

Sóc l’ ull del ciclop tercer, la fragilitat del nacre xafat

que vinc amb la sorra a fer mar.

Sóc el poll que va trencar l’ ou sent-hi dins

sense saber què  hi ‘via fora i ara volo.

Sóc sabent-me que les teories són excuses

per no practicar-me les veritats més enllà dels miralls.

Sóc jo: els deures sense fer.

Sóc jo principi de mi per enèsima vegada.

Sóc jo l’ infinit dins una closca de vent.

Sóc l’ humor quan tu rius i l’ humor quan tu bilis (curar-te).

Sóc el cec que escull les subtitulades.

Sóc el que porta la contrària per obrir camins.

Sóc el que comença els llibres pel final perquè s’ acabin començant.

Sóc la resposta a la pregunta que no m’ atreveixo a preguntar-me.

Sóc el miratge d’ una llum cantant una cançoneta molt petita des de molt molt lluny.

Sóc la gamba que acabes pelant amb els dits al casament de santa forquilla.

Sóc vist caure dins la flor de més trobar-te.

Sóc mil anys de malentesos.

Sóc. Entro. Porta’ m clavells sense sang.

Sóc un pessic prehistòric.

La meva llengua a la teva cama.

El teu tall a la meva ferida.

Josep Grifoll

tretze poemes i un matalàs

BON DIA

Bon dia Terra.

Bon dia persones del món.

Bon dia animals, arbres, núvols

i rocs. Bon dia ciutats i carrers,

cantonades. Bon dia racons.

Bon dia alegria, humor, esperança.

Bon dia records. Bon dia il·lusions.

Bon dia senzillesa de les coses.

Bon dia gràcies, bon dia perdó.

Bon dia fulla que caus, paraula

que enfiles i dius, paraula

que calles per dir-ho amb amor.

Bon dia cos, ungles, dents, ulls

i espina dorsal. Bon dia imprevisible.

Bon dia a improvisar. Bon dia mortals

per ser vius, per haver-ho estat i seguim.

Bon dia tot allò que hem estat i ja som.

Bon dia música, foc, aigua, pa, llibertat

d’ ésser hom. Bon dia utopies d’ amor

que encara la brillen. Bon dia sigues

qui ets: vas a ser-te qui vols.

Bon dia ingenuïtat, humilitat, camins

per davant a inventar-se i pels altres,

per un i per si de cas. Bon dia errors

com espases, poetes en boles,

valents fugitius, marginats, criatures

amables, serveis no oficials, ocurrents

per bondat, jugadors d’ ells mateixos,

pressentiments, angoixa de ser per ser hom,

faltes, intuïcions, no porto els papers.

Bon dia equilibristes, espontanis, tiramilles,

saltimbanquis, petites cuques de llum

dins l’ abisme, màgics entre tanta ràbia,

buscadors de la veritat que ens ha de trobar

buscant-la o no ens atendrà. Bon dia

lluitadors sense espasa, lo just, lo necessari,

bon dia i res més dia d’ ara, avui, bon dia

per ara i no tornar-hi a clavar mossegada,

que és petó lo que avança. Bon dia

herois anònims, solitaris, dubtadors.

Bon dia no sé per què ens hem sentit

inferiors. Bon dia igualtat, desavinença

amb igualtat. Bon dia atzar, curiositat,

taquicàrdies de noria amb finestres

obertes al pit per no anar-hi de plàstic.

Bon dia i tornar-se a escaldar. Ens en riurem

cap al tard, ja amb els cors més inflats,

que hem estat globus i ara ens podem enlairar,

i ja haurà passat un altre bon dia. Dormirem

fets de pau, ben tapats, a casa, calents, tips,

com quan érem petits. Petits voladors

purs com dents de llet a l’ ànima

que mai ens cauran. Bon dia a la vida d’ avui

et desitjo, per no haver estat fàcil

anar-hi per sota dels altres i haver-hi arribat,

molt bon dia que duri tot el dia cada instant

que siguis tu fent allò que ets, només sabent

ser de veritat, sense una identitat programada,

tal i com raja, bon dia. I bon dia també

als renascuts cada dia i als demà serà un altre dia.

Bon dia mira si et mous i fes-te servir, que serveixes

i ho saps, i saps què és estimar i que estimar

és la resposta a tot això que passa

i no ens han proposat.

griFOLL

Nov.2015

DEMÀ

Demà miraràs enrere i estaràs contenta.

Ho has fet tot,

hi ha moltes maneres de fer-ho...

demà, quan et giris

sabràs que el què donaves per perdut

ho vas trobar i no ho havies conegut

perquè ho havies millorat. 

griFOLL

A TODOS

A los que pueden porque quieren,

que no dan por hecho y hacen,

a los culpables de inocencia,

a los humildes que no se dejan humillar.

A los sencillos que no se esconden,

a los que crecen sin adulterar,

a los que siguen porque intuyen,

a los que intuyen porque se escuchan

y usan el dolor para comprender

que a todos nos duele

y de eso aprenden a amar y de amar

siguen aprendiendo que todos

somos el mismo, que andamos juntos

porque llegamos a los mismos sitios

porque venimos del mismo lugar.

griFOLL

19.10.15

CONTENIR D’ HORA

Contens, saps que més; sents

tot com se’ t clava, en tu reposa.

Vas pel món encomanant “Vida”.

griFOLL

12.10.13

SET DE LLUNES

Dóna allò que et manqui.

Si és sincer, bo, si és d’ amor

te’ n creixeran selves a dins:

que arrelin, que alt hi creixin,

i que hi baixin valls amb rius

d’ aigües profundes fins a mar,

sens fi. Que cada nit hi beguis lluna.

griFOLL

LO DOLOR

i vingué lo dolor

i no el vaig negar

li vaig saltar dins

i no em va trobar

grifoll '12

CAMÍ

Hi havia dos camins.

(...)

Ara n’ hi ha tres.

grifoll

25.01.12

SI VAS

Si vas de perdedor, si vas de guanyador, tu

competeixes: el teu regne no és del meu món.

grifoll

25.12.12

FÍSICA i QUÍMICA

Véns de l' aigua.

Vinc del foc.

Fem fum?

grifoll

20.12.11

QUAN TINGUI MIL ANYS

Un dia tindré mil anys i aquesta carn ja no em guarnirà.

Llavors, sense avisar,

m’ instal·laré disfressat de núvol

a tot firmament i faré dibuixos

pels boigs i pels nens.

grifoll

15.12.11

AGREGAR TÍTOL

La petita mort s’ ha fet gran.

La petita vida salta en contra de la mort gran.

Al final, guanya l’ amor.

grifoll

27.11.11

ESTACIONS

Tot l’ hivern durem els peus molls:

Ningú sap l’ interruptor de l’ ànima, aquí.

( Es fan dir déus, però són uns gàngsters).

Les coses s’ han posat d’ esquena.

...I cinc: Tornarà la primavera.

grifoll

25.11.11

NOTES

Tothom té un buit, diu la mestra.

 grifoll

17.11.11

QUAN EM DEMANIN PER L’ AMOR

Parlaré de tu. Sota les bombes parlaré de tu. Parlaré de tu, del teu somriure. Parlaré de tu amb els llops i les gavines. Parlaré de tu, que som iguals, que ens han fet mal. Parlaré de tu que estimes. Parlaré de tu i només de tu, diré que plores i diré que lluites; diré de tu que camines amb el cor als dits, sagnant, que és fosc i continues. Parlaré de tu al desert, en totes direccions, als que hi van, als que vénen, pels que tornen i als que mai marxeu. Parlaré de tu a les rels, a l’ alba i als coloms missatgers. Parlaré de tu quan vinguin, quan guanyin, quan perdin, quan caiguin. Sempre, quan em demanin per l’ amor, diré de tu.

Josep Grifoll

AVUI

totes les pells estan molt endurides

vint-i-set del nou del disset:

les flors pel bosc van vestides

Josep Grifoll

AL FUTUR

I si abans de volar sortim de la gàbia?

El camí on cara a cara ens reconeixerem

ara ens oculta l’ una de l’ altra.

És una maniobra humana  de terra

que mai sagna blava. No surt als diaris

l’ amor. L’ amor ets tu a primera plana.

La veritat ets tu a primera plana.

Tu que estimes igual en temps de pau

que en temps de guerra, germana

d’ arrel i d’ arreu i de creus i de gana,

no deixem que ens ocultin l’ una de l’ altra.

Totes les banderes són fetes amb sang,

ara ja haurien de ser totes roges,

ja hauríem d’ haver sagnat prou

i veure’ ns com som: la mateixa persona

que ja es diu Futur estimant-se,

passades les gàbies; curats de filferros.

Josep Grifoll

poema- Ted Youth

La mà dorm al cor que t’ agafa. La mà

que al cor dorm i t’ agafa és la teva. Les línies

que escrius al palmell de la vida és la mà

que amb el cor tu despertes. 

Ted Youth 

PSEUDOPSIKOANAlítiKA

Vius d’ il·lús amb ions, però vius, no? i tens picors que poden ser rascades sense la necessitat de cap professional en rascadures, oi? no entens res de res com tothom, però tothom t’ espera al virtual-bar per a fer veure que sí, no? poses un peu al camí i el camí no desapareix, veritat? no pots dormir, però despert pots menjar-te el coco o un croissant i fer-te un cafè amb llet sencera o semi o desna, cert? potser fins i tot fumes i t’ agrada fer-ho ( de fumar ) i el metge no t’ ho ha prohibit ( el fumar) i són les tantes i no t’ has quedat sense tabac i trobes un cogollo d’ Y grega canviant una bombeta o al calaix de les especies, al costat del julivert caducat  per exemple ( et va bé?).  I escolta , casualment, no tindràs pas a sobre un sostre d’ aquells que, per més que ho diguis, no t’ ha caigut mai a sobre? no te n’ amagues èh aquí amb lletres xiques d’ anomenar un aparell que dius que tens amb altaveus d’ on en pot sortir música del Bob Dylan vint-i-cinc hores al dia!? Doncs tot molt bé, Nanu! Si de cas, val!? A tu! Que si és per a res ja et trucarem! Genial! Records! Tampoc! Si bé!déu!ut! Ut. I quan vaig sortir, se’ m va cagar un colom a sobre i vaig il·luminar-me. La veritat de les veritats: et treus la merda perquè t’ és insuportable o perquè t’ estan mirant? Quina merda et pesa més? I vaig llegir tot Jung i ara sé per què no em van trucar.

Josep Grifoll

PERQUÈ SOM VIUS, I PERSONES, I BONES

Res és casualitat i tot belluga, les bèsties, els núvols, nosaltres vestits amb la pell al dia – que hi brilla, amb la nit a la pell – també hi brilla el clatell. Sí, nosaltres. Podríem rodolar per la sorra o sortir disparats fins la lluna. Plena. Plens. Podríem ser feliços ara que el profe no mira, escapar-nos del cole del món i anar a viure al país de l’ hora del pati. Construiré un coet aquesta tarda. La gent ens confondrà amb un castell de focs quan arrenquem el vol aquest vespre, serem una festa major sortint d’ òrbita, fent xispes com cent mil cuques de llum amb bengales de la sort celebrant l’ amor, la bondat, l’ anhel,  la tendresa i totes aquestes coses cursis , caducades, que no sé per què no es posen de moda, si són molt retro, molt vintage..., potser les confonen. El cas és que volarem, i volarem perquè volem volar, perquè mentre els altres buscaven bolets, nosaltres collíem plomes i avui ens hem vist les ales i tocarem les aurores, perquè som vius, i persones, i bones. I això és el que compta, sigui o no poètic, jo no sé de més poesia que aquesta, i compartir-nos els versos. I perdre l’ alè amb les sinalefes per aprofitar-les per fer-nos petons com galàxies senceres.

griFOLL

EXIGEIXO QUE T’ ESTIMIS

Vull mirar-te sabent que l’ amor és dins teu encara que no l’ exerceixis; vull dir-te, malgrat  t’ emprenyis com un mandril, que més tard o més d’ hora el seràs , sortirà; no veus que  de l’ amor no se n’ escapa ningú, com pretenies fer-ho tu? tu! te’ n recordes de tu? tu que pots, tu que vals encara que no hi ha manera de que t’ ho creguis; óstia, que ets l’ òstia, joder! no et facis això! tu no, ets un ésser preciós, un miracle, tots els miracles! tu no tens la culpa de res, si t’ has equivocat és perquè t’ ho han fet creure, deixa’ls. Ara deixa’ ls;  vull  que confiïs en tu encara que tot això et soni a ordre – ho és:  jo t’ exigeixo a tu que t’ estimis com ho feies abans de que t’ adulteressin. No has caducat. Vull que et miris al mirall i vegis la nena, contemplis el nen, sentis la vida que et bull boja a dins. Ets aquí. Ara. Tu. Ets. Aquí. Vola, vull que volis, vull que sàpigues que voles perquè ets, perquè som. Vinc amb tu. Ens seguiran.

griFOLL

ESTIC CANSAT,

molt cansat, cansat d’ aquesta postal que em veneu, de que tots tingueu el mateix rostre, de que tothom es cregui amb dret a trepitjar l’ altre perquè l’ un pateix més – com si això es mesurés i ho haguéssim pactat. Estic cansat de que us excuseu amb filosofies d’ autoajuda per no ajudar al del costat. Infinitament cansat. De sords, de cecs, de frases fetes, de covards armats, de valents entre reixes, de que ningú digui lo que sent, de que ningú senti lo que pensa, de que ningú pensi lo que diu, molt, cansadissimament cansat de ninots que de lluny semblen persones i de prop fantasmes els hi queda curt. Cansat de la ignorància que heu escollit, del mal que feu no fent res, de que ho sapigueu tot, tot i més, sempre més i de tot..., de que insistiu en ser això que no sou, d’ estampar-me contra les vostres parets, contra les vostres normes, contra les vostres condicions, contra vosaltres. Estic cansat de que escampeu merda tot el dia i després recolliu la del gos – sou tan correctes que feu fàstic.  Fàstic i por. Més por que fàstic.

griFOLL

CONSCIÈNCIA

Ets a molts llocs al mateix temps.

Ets a molts temps al mateix lloc.

Consciència.

T’ envolta gent que et porta segles.

Tens records que no són teus i et roda el cor. 

Vertigen.

griFOLL

LES PERSONES QUE ETS

A mi m’ agrada la gent que riu, la gent que riu fins a( -)mar. I si algú m’ enamora és la gent que no s’ amaga de plorar quan els lacrimals necessiten buidar. A mi m’ agrada la gent que parla del que li preocupa i no amaga el cap sota l’ ala de les tafaneries que no saben volar. A mi m’ agrada la gent de veritat, que no ha caigut a la trampa de disfressar-se com la del costat. A mi m’ agrada la gent valenta de veres, la que te por i xiscla, la que no pot més i segueix, la que dubta i no s’ atura, la que s’ equivoca per descobrir que els errors no existeixen. A mi m’ agrada la gent que no discuteix per guanyar, que si ho fa és per solucionar problemes, terribles problemes que no ho acostumen a ser. A mi m’ agrada la gent que ho és i no competeix, la gent humil, la gent que no sap créixer i la que en sap, la gent que saluda i la que no pot, la gent que mai crida a l’ altre sinó és policia o psiquiatre o banquer, la gent que porta el gps al cor i no al cap, la gent que diu no entendre res quan li roben els nords, la gent que, d’ amagat, esborra línies rectes dels mapamundis i la que no s’ amaga i surt amb l’amor per pancarta al carrer i fins on s’ hagi d’ anar. A mi m’ agrada la gent que sap que viu, que sap que mor, que sap que tothom hi passa, hi ha passat i hi ha de passar: l’ àvia i el nét, el ric i l’ estripat, el jutge i el damnat, l’ assassí i l’ assassinat. A mi m’ agrada la gent que veu diferències en l’ altre i l’ omplen de curiositat, però que ni se li passa pel cor pensar en drets o caiguts, tot és de tots i res de ningú, només l’ estimar. Resumint,  a mi m’ agrada la gent que estima, i que, ho faci com ho faci, sempre en vol saber més i amb això és amb el que es baralla i pel que lluita totes les existències que li calgui dansar.  A mi m’ agrada la gent que ha estat a l’ infern i no ha perdut el temps compadint-se als miralls. Les persones. Tu.


griFOLL

TU I L’ AMOR

patti-smith-people-have-the-power-lyrics-written

L’ amor no es demana, no mana, no mama, amamanta ,comprèn, alimenta, l’ amor s’ encomana, es regala, però no esperant que reboti, que no és de goma, és perquè segueixi la cadena que allibera, l’ única. L’ amor no vol fama, és com la terra que alimenta els boscos des de sota. No és només personal ,és transferible, fa pinyes d’ on en surten pinyons que planten pins i tornen a fer pinyes. Fa pinya l’ amor. Fa pinya que és cosa de tots ser pinyons, no d’ un ni de dos ni de tres, cosa de totes les coses. Tots bosc. Ni jutja ni suposa. L’ amor diu l’ humor, diu el joc, però l’ amor és el joc més seriós, el que sempre somriu. L’ amor és amor, sigui amb déu, amb dubte o ateu, si és amor, l’ amor és l’ univers florint-te a dins: tu ets el temple. L’ amor no mira per ell, l’ amor mira cap a tot arreu, enfora i endins, no es veu amb els ulls de fora ni fent-li cap radiografia, l’ amor és més d’ estar-se al jardí dels nens tristos o al fons del got del suïcida que fent cua en un caixer o anant a votar. No imposa, no projecta, no té pressa ni mirall, és confiança pura. Creix en època de vaques flaques malgrat mil vaquers no se n’ empanin i s’ entestin a matar els toros a palles, a no perdonar, per no comprendre, les banyes, els polsos, la vida. Però l’ amor deixa que el busquis, juga a cuca amagar, et vol sorprendre, et vol meravellar, no te pressa. Tu tampoc n’ hauries de tenir, us trobareu quan aneu a la mateixa velocitat.

griFOLL

FOTO D’ AMOR

Una vegada vaig aterrar a l’ altre punta de món, i era de nit i estava enamorat de la noia que no em trobava enlloc perquè jo encara només m’ havia perdut setanta vegades i això en mi és lo normal, però si va passar va ser perquè ens trobéssim després, quan ja tot era buit; ens esperava un taxi que era l’ últim del món i juraria que la vida era en blanc i negre però sense Bogarts perquè no deixaven fumar... fumar?  si jo no me’ n recordava ni de qui era, què m’ havia d’ enrecordar de si era fumador? Estava enamorat!  No hi havia pas taxista al taxi, ni carretera a sota, ni ciutat a fora, ni cel a sobre ni res més que ella, fóssim on fóssim. Lo més fort és que ella també estava enamorada de mi. Sota l’ ala de l’ avió ens vam fer el primer petó. De la meva vida jo només en guardo a la memòria del cor els fotogrames cursis, així quan la palmi i vegi la peli de la meva vida, serà d’ amor. També escric fotos que tinc fetes sense càmera i a vegades surto a caçar poemes amb un joc de lupes. Són un trasto de lupes, però 500 anys enrere haurien flipat. 500 anys feia que ens desconeixíem jo i ella. No sé qui conta la vida amb un rellotge o a base de calendaris, però la intensitat no admet mesures. Van passar tantes coses...hi havia una metralleta d’ emocions que ens va deixar fets coladors, la llum ens travessava i nosaltres travessàvem parets, ens despertàvem en un carreró ple de capses de pizza i gats de colors i olors de cafè i una escletxa de sol ens envejava fent-nos l’ ullet. Després ella va venir aquí i també va tornar a passar tot. Vam ser feliços quan ja ho havien prohibit. Potser no ve al cas però jo a l’ aeroport d’ aquí vaig fotre un cop de cap contra una columna de ciment que em sembla que va desviar alguna cosa del món, encara que això ho he pensat després i no en tinc cap foto, però ho sospito, tinc fotos fent-nos l’ amor sense sexe, tinc fotos fent-nos el sexe amb amor i un sac de polaroids ple de somriures que no puc parar de mirar. No sé per què explico això ni a qui ni res. Només és que és. Un tros de mi, per qui el vulgui, d’ una personeta que sóc i que justament ara passava per aquí i pensa que compartir és acostar-se a l’ altre, i sap que acostar-se a l’ altre és tan necessari com urgent; és igual de quina manera. Quan ens vam conèixer feia dos anys que s’ havia mort el meu pare, i ella, ho diré sempre, em va ressuscitar. Confieso que he vivido, que deia el Neruda, i m’ agrada mirar fotos de totes les persones que he estimat i sempre estimaré. Fotos que no tinc i escric. Sóc ple de coses precioses que no són coses i aquesta és un pòster.

griFOLL 

PROPOSTA

No és estrany tremolar deshabitat de cos penjat a la paret que et barra el pas perdut en un desert de ratpenats, que se’ t cruspeixin les hienes mentre no pots dormir ni a cops de coco aturar el cap trencant la closca contra totes les veritats que t’ enganyen per dins i per fora et perforen els lacrimals. No és estrany, passa sovint. Sovint ens morim per haver-nos acostat tant a la vida que ens ha cremat les pestanyes i no podem baixar les parpelles i les pupil·les exploten com petards la nit de sant Joan quan te la mires des del balcó del temps i veus els joves com riuen i beuen i s’ omplen de petons les il·lusions que tu no saps en quina caixa de sabates vas guardar ni de quin armari de quina casa de quina vila de quin poble de quina ciutat o oblidat. Passa sovint, no és gens estrany. És una musiqueta cabrona que ve de l’ infern com d’agulles de ferro rogent que se’ t clava als timpans i rebenta els sentits. La vida, et diran. Sí, però no et diran que també passa, i és que passa molt més que sovint, que un matí d’ aquests sense volta ni solta et serà que et desperti un pardal o l’ oreneta et vesteixi de vida que et vol i t’ envolis, no és gens estrany, ja ho sentiràs a dir quan ho sentis a dir-t’ ho pel vent despentinant-te les migranyes i tu amb un aire net vingut de qui sap on enduent-se’ t tots els dols a fregir castanyes devoris paradisos mai imaginats ni megadrogat fins l’ espina dorsal de la medul·la pineal que tot ho veu i sap... ; i tot això, tot això  és perquè tu tornis a saber-te màgia, capitana del teu vaixell de pirata pirada salvatge salada jugant a girar sense rumb el timó, timó que també és farigola però roda, no paris de rodar-la, roda la pel·lícula de la teva vida quan et descobreixis de sobte feliç com una canalla cent marges de valls de neu sense trineus vinga avalls, valls i valls a tota lleterada que va a donar a dalt i amunt fa la vida, descalçant-te, rescatant-te, descobrint-te més valenta que mai. Fes-te cim. No és estrany que llavors riguis no només perquè l’ herba et fa pessigolles a la sola de l’ ànima dels peücs de pell de préssec sense pressa que t’ han portat fins a tu, és que també ets núvol que es frega amb els altres, tota tu primavera de fruites i besties i prunes súper explosives i llunes creixent i rieres baixant prenyades de salamandres i tritons de tots colors, de l’ ultraviolat fins l’ infraroig, de l’ infraviolat fins l’ ultraroig i mort el violador, penjat dels collons, collons! tots ara fent-te l’ arc irisat perquè t’ enfilis a veure que tot ha passat, som...rius, i et tronxes, i l’ eco es tronxa amb tu, i ja hi ets, ets tu, tu! tururut! Hauries d’ estar flipant mandonguilles. Passa tan sovint que ens cau l’ armadura i sortim volant de lo poc que pesem, és que no és gens estrany que de sobte tot es torni lleuger, fàcil, suau, tendre, farinós, amic, amant, amat... gens gens  estrany. De fet, vés mirant: això és lo normal. Ara puja, ara baixa, ara espanta, ara acarona, aquí et fa una palla i allà et fot un bolet. Tot és natural: la pinya que cau i el pinyó que s’ enfila i fa un arbre, i que, si el deixem, molt gran. Jo proposo que ens hi fem una cabanya on hi càpiga tothom i que tots ens estimem com més en sapiguem, que quan faci mal ens consolem, i que quan brilli tot, espurnegem.

griFOLL

SOM DOS

http://artdissolutions.blogspot.com.es/2017/06/fotografia-grifoll-33-autoretrats.html

Em fas més gràcia que por, per això no m’ acosto, perquè jo encara em faig més por que gràcia i tu no et mereixes carregar amb els meus traus prenyats de perdigons de plom. És perquè dins meu som dos que es porten sempre la contraria que em retanco la boca: no sé quin parlarà. Potser sóc en silenci una miqueta més de bé per a tu que complicant-te dins les meves guerres. És un acte d’ amor encara que es disfressi de capullo. Diu que les bèsties que som dins crisàlides estem condemnades a acabar volant. Es veu que ens envaeix una mena de virus vingut de qui sap quin gran cor alat i que, tard o d’ hora no tindrem altre remei que venir per ales. Es veuen moltes coses des d’ aquí dins, com ara que ets una persona meravellosa. És tan fàcil enamorar-se de tu. Tant, que tempta demanar-te prendre el vol, m’ oblido de que encara sóc eruga. Vaja, de que sóc un capullo.

griFOLL

CREC

Ha de passar, doncs tot està passant i encara no ha passat i ha sigut sempre i no ha estat mai. I tu tindràs els ulls salats de vida i les costelles esmolades per la part de dins de bategar. Jo seré un peix de mar per poder beure dels teus ulls, un peix petit que passi entre costelles. També vull deixar dit que si mai em pesquen sigui per farcir olives i que l’ oliva a la que vagi a parar sigui la que et serveixen amb el vermut. No em fan por els escuradents, ser travessat per a travessar. Travessar és com saltar, te n’ adones que sabies volar perquè toca volar. Toca volar perquè toca viure com a mínim mentre siguem vius. Jo tinc moltes maneres d’ enganyar-me, però la vida sempre torna ( perquè no se n’ ha anat mai) i què vols que senti una anxova quan veu el mar i t’ hi sap? O un pardal quan veu el vol i ens hi veu? Em dic que tinc partida una ala o que el mar és mort, però resulta que el bosc és viu i de l’ ala només n’ estic tocat. No està malament estar tocat de l’ ala, voles estrany com un ventilador d’ aquells a piles però revolucionat com una mala cosa. I si el bosc és viu és que mort només és el nom d’ un mar plantat just allà on apareix el primer peix a la historia dels peixos, el petit peix volador de bosc: “pisces quoque parva silva volantes”.  Però el nom és el de menys, el peix és un ocell i els ocells som persones, persones com àngels capaços de travessar entre costella i costella, vius quan ho fem, certs quan hi som. He menjat massa metàfores per sopar, però és que tot lo demés estava caducat: paraules molt gastades que ja no entenc, per això gasto escates i plomes i sals i costelles i olives farcides de mi, perquè si tens gana d’ olives farcides de pardal, que em travessin tots els arbres de tots els boscos de l’ úni(c)vers que és l’ únic poema que em crec, el dels crecs.

griFOLL