Seguidores

sábado, 29 de octubre de 2011

A RAS de LLUNA

30 d’ octubre. Nit alta: A ras!



Del pinzell en surten dibuixos d’ enlloc,

versos de Talp, l’ alquimista, el de la terra,

el llangardai(x)amanic de l’ estepa,

la no-casualitat per tota referència.

I en blavel.la , l’ aquarel·la salta oceans.

I en verda, l’ herba talpera rel maniobra

i a la pipa del besavi asmàtic

del narcòtic bufa, xucla, xucla, bufa.

Sense l’ herba talpera jo no existiria. ( A mi,

per elusions, il·lusionat de néixer quan vaig veure

que tu t’ hi foties no sé si de lloros, recordo que de cara

i sense bec. Quin salt! I quina òstia la meva

que et vinc i venia al darrera. Tu cap a la vida,

jo cap a la vida. La meva casa ets tu,

el meu idioma ets tu, el meu país ets tu,

el meu amor ets tu, la meva certesa ets tu.

I des del plor fins l’ om del món, no hi anem sols.

Saber-ho quan la porta grinyola i tens fred i peus

i caminem sense que ens calguin per l’ espai màgic,

el domini, Joan, el Joan era el més savi. Sí, el Joan

i la Marçal, però també passa diluint argila, si mal no recordo.

Lo d’ ingenuar que un dia ho diràs com ells. I

terragila, que en dèiem aquí.  Que aquí teníem

terragila, cascavellitus , vi d’ auba i llogurts.

Els divendres jugavem amb el pollastre fins

que ma àvia li venia a tallar el coll.

Sense cap cap i no paraven quiets quiets!

 Ens feia riure i pena. (Potser rèiem de pena,

era el nostre amic), un aglomerat estrany.

Els conills es desnucaven. Un crec i va nem a sopar

canalla, que els papes ja són aquí

(era un estiu que no van poder

pujar perquè sempre hem tingut moribunds

a casa, moribunds que agonitzaven anys

i aquell any li cuidaven el cos i el tros d’ ànima

 enganxat que donava a la mort al pare del meu pare.

que després es fa enyor, molt poètic tot ell. Un lirísme sisisi...

A la merda i torne-m’ hi que va, que vinga, que fot-li,

que es teva, la vida, tota ella i sencera, va a sanilari,

no home no que la degusti, que es crema. Capullo, capullo-

li criden els altres.  I ell fot un esternut i la tomba.

Els més vells ja ni es giren, diu que fot anys que

ja s’ haurien trencat el coll de fer el xafarder. Sempre

es moren coneguts. És clar, no parlareu dels que neixen,

són desconeguts! ( I quin vici de fer mal, les frases).

Saviesa de clatell! Heus aquí la gepa del vell.

Cony! I la calavera que salta que salta i aiiii,

però si no era gens vell. Què ha passat?

Que tot passa, ha passat, i res és impossible,

que ara merda, però per més merda, sempre

pots ser al darrer instant del teu tu en vida. Fra-

gilitat. I per la fragilitat, una aspirina. Cafi, eh?

La xispa de la vida, mira. Hi ha qui es fot

una tronjada amb mescalina, qui fot déus en un altar,

qui se’ n compra una d’ inflable. I te asma.I també

hi ha poetes, fades, bruixes, follets i bolettus satanicus,

i gent bona i gent que fa mal. – Dic que fa mal,

si era xai dic que se’ m via caducat, que era dolenta.

Si és persona, no crec o no creia o no ho sé lo de sí

hi ha persones dolentes, potser algú ens hauria de

deixar d’ apuntar amb bastons i escopetes, de deixar anar.

Més que res per pensar sense tenir el cervell xafat.

Però diu que hi ha gegants que alcen un dit i

ens pot passar tot. Fins i tot el que ens esta passant.

Per què hi passem? ( Ma àvia ja no mata animals.

Se’ n va sortir. S’ ha passat al futbol. I ara espanta

a ma mare dels crits que fot).

Orem:

Per amor deu-nos dama d’ amor coure en vos

i aplica’ns  colors, primaris, treballarem fins l’ absurd.

Oh sagrat traç perinventat peri sense fer-ho

nirem a repàs. Impossible, no sé res. Nirem a pàs

si de cas, a tot pàs. Fins que l’ amor s’ hi posi.

Mentre diferència sigui causa de batalla

i no de juguesca. Grapi la grapa i dic drac,

l’ amor o res.





griFOLL

30.10.11













jueves, 27 de octubre de 2011

SIS SIS







Si quan prenc l’ estona al foc li encenc més d’ hora,

això és perquè t’ enyoro.

Si recaic del mateix pi la pinya rapinyada fent el trepa,

això és perquè t’ estimo i has dit lluna.

Si m’ enfonso als llots del fons del món a fer el pastifa,

això és perquè si trobo el dol que és teu, el mato.

Si quan em perdo, me’ n dónes, de perdut,

això és perquè no et trobo i ja no m’ interesso.

Si quan me’ n vaig, deixo la porta oberta,

això és perquè tu no ets a dins i jo et vaig al darrera.

Si quan plou m’ empasso el firmament sencer,

això és perquè un setanta set per cent de tu és fet d’aigua.


grifoll
28.10.11
planeta terra



PER NO ASSUMIR-TE





Hauràs, per no assumir-te,

d’ assumir que tu no t’ hi resignes.

I que, fer-ho o no, és això, només un fet:

No posis recompenses on no hi són.

Però sàpigues que la tristesa enganxa

i l’ alegria penja d’ una voluntat d’ amor

feta per ser donada i a tothom.

...I que si no em descuido res, ja ho he dit tot.





grifoll
28.10.11
planeta terra



lunes, 24 de octubre de 2011

DESIG


Retornar un instant a recordar

de tu un instant no recordat.


griFOLL
24.10.11
casserrespoblepoema



domingo, 23 de octubre de 2011

LA DIFERÈNCIA

.


No he escopit els llavis al foc, l’ he besat després

de l’ aire, abans de l’ aigua, amb terra i a tu, persona,

animal animal, vegetal psicoactiu o pedreta curiosa:

sóc l’ ànsia, la gana, la set, el desig, el que vola de dret

vers l’ incendi, l’ huracà, la tempesta, el volcà.

Ja amb l’ home llop, la dona pantera o la bruixa Averia,

la vida em desfà,sí. Però és que he vist als que no la viuen

desfent-se igual o fins pitjor (m’ atreviria a no callar),

 i la veritat, tant per tan poc, jo visc del tot.



griFOLL
ésser viu
planeta terra







lunes, 10 de octubre de 2011

projecte alquímico-artístic- Sallent. Vídeo u.






Projecte alquímico-artístic-Sallent.

Vídeo u

griFOLL


Brainstorming tall(a) la sang,

tall(a) la sal

talla’ t els fils. Títols provisionals.

TALL

Projecte alquímico-artístic

que serà exposat, exhibit, mostrat

al CERCLE ARTÍSTIC de SALLENT

(Gràcies al Cercle, i al Toni Riera

per la “llibertat total”!)



Primera presa amb els elements,

Primers invents, potasses efervescents ,

cabdells, foc, fàbriques cremades,

aire, aigua, terra salada.

TALL

Tall(a) la sal (obre-la). Talla’ t els fils,

no ets cap marioneta.





griFOLL

octubre de l’ onze

Sallent



sábado, 8 de octubre de 2011

ET VOLS PARTIR EL PIT AMB MI?



Sense voler t’ invento una ganyota preciosa, però se m’ escapa de pressa i no hi sóc a temps. Te la duia. Després provaries de fer-la, no te’ n sortiries i ens partiríem el pit.

Ens explicaríem què veiem al mirar-nos.  I segur que entremig ens dibuixaríem sense assemblar-nos de res a l’ original. Potser entraria olor de terra humida per la finestra o un dragonet atrevit  que passaria amb nosaltres uns dies, que tindria un nom diferent cada cinc minuts fins que se n’ aniria sense. Seria ara, en silenci, dient-nos l’ amor, sense música ni espelmes ni llit, després ja el faríem al mig de la vida total: dos boscos fent trontollar les constel·lacions, sense teló, de fondo només Mercuri allà dalt, cada cop més amunt, fins les febres de Zeus. Fins les zebres de feu, del verb fer. De feréstec. De lo salvatgement deliciosos que estem fets, plens de secrets abismals, de torrents que travessem terribles, de manifestacions d’ èxtasi que ens penetren. Explosius. N’ hi ha tants que mai peten, que acabes pensant que són falsos, de plàstic, de ferro, d’ odi, de formigó armat.

Nosaltres no. Nosaltres no hi seríem per ser-hi si mai ni ara ni morts baixem de la muntanya russa, de la nòria que emborratxa, de la pandereta que s’ encalla i continua l’ espectacle a Santa Pallassada. Rumba i vi de segona garrafa, tam tams i fum fums i alegria, que des del principi que s’ acaba. Sí, nano, la vida!

No, nosaltres no som d’ eixe món. Nosaltres, al vent! ( Li robo al Raimon), però és que ens ho han impedit els dolents, els falcadors del joc més preciós, els ring rings sóc el carter deu multes més per somriure en públic, els viola butans, els del gas no natural, als zombis de l’ aipobredemi, els que et prohibeixen un camí amb propietats privades, privades de vida. Tampoc hi haguéssim anat. No, nosaltres no. Li faries la ganyota al propietari privadíssim i ens n’ aniríem a viure, que és d’ on som. I de tota la vida! – li xisclaríem un grapat d’ ullals que no podria prohibir-se.  Som llops. I ho seríem. I ho serem. Per això som on som. Fent el que fem sigui el què sigui el que fem. Som nosaltres. Venim de la nit que entre tots dos en fèiem quatre.

Quanta vida, quanta! Malgrat el coronel i la pasta, els colors que es canvien de bando i se’ n van  a currar de bandera, la pasma, els psiquiatres, les escoles, el clero, les rates sagrades, les normes d’ educació, les matemàtiques, la firma del quadre, els senyors del senat, els intocables del punyal, la jutgessa amb cara d’ escarabat i túnica d’ escarabat. Però kaf-kavat!

T’ invento, si ho vols, si t’ oblides del temps i jo hi sóc un instant, la ganyota que et porto de tu, fent-li burla al rellotge, atropellant tres matemàtics, dos capellans i un psiquiatra si cal, i arribo amb ella i tu proves de fer-la i no te’ n surts i...Et vols partir el pit amb mi?


grifoll
9.10.11
Ca l’ a dimensió per a conèixer.





jueves, 6 de octubre de 2011

jo sóc l’ ovella verda

.



A l’ Allen Ginsberg, que se m’ ha aparegut
i m’ ha anomenat ovella verda.






M’ aturaré només per recordar que camino. Cinc minuts.

Mentiré només si em demanen veritats. Temps mort.

Seuré allà on em caigui la temptació. Quinze minuts.

Fa un milió d’ anys que demano més temps . Ja fa més.

Si  en l’ ara hi poso el després, igual que amb salfumant:

M’ hi puc quedar en un tres i no més. Ben blau.

Si en l’ ara hi poso l’ ahir, igual que amb cal viva:

M’ hi puc quedar a la primera. Tot lila.

No sóc gilipolles, mentia. M’ has confós amb

una ovella esgarriada i no és així. M’ estimo més,

envoltada d’ udols, descobrir;  fer el meu camí

d’ intuïció en intuïció que passar-me els dies xerrant de palla,

menjant palla i cagant palla amb un ramat que és el tedi il·lustrat.

... he vist les millors ments de la meva generació, no t’ ho creuràs Allen,

aferrar-se al seny! Donant-li la raó a la raó! Vestits d’ etiquetes

 trepitjant-se el propi fetge per sortir més grocs

a la foto del full parroquial. Triomfa l’ odi rosa, la rancúnia daurada,

el punyal.

No t’ ho creuràs, Allen : he vist les millors ments de la meva generació

que ahir et proclamaven, convertir-se avui en davanters de ramats

que anaven  al matadero.





griFOLL
6.10.11
casserrespoblepoema






martes, 4 de octubre de 2011

lo ca vol ka





boca a boc a llengua-da des calça prun(y) a tremp fada

sal i va sal i s’ enlaira l’ aira l’ alè tot suor porus-í- fera de

peres imant a des vis i ara versa  que l’ om vola baix i com

moc la cua i ta planta amb gana carn í vora molt a la vora

nyaca  i dins teníem de menjar i de ser- ne crusp de crits

its a-nats per despertar les vins els pins pipins i fer lo que s’ ha

que n’ és i sà lo que buf lo cai lo ca lo viu lo va però molt

i ta i catar i tacat per tacat obrir que mai és pecat

que Agut: ditza la vista gep i ruc cos amb cos que lo ca vol la ka

no ho sabies això?





grifoll

5.10.11

casserrespoblepoema





VIU A VENUS I VA A MÉS




Fils de rels com nervis nerviosos de tu, per la pell, pels refrecs sota l’ arc del bec d’ un ànec que ens observa des de l’ altra banda de la realitat. Llavors, s’ obre el pantà i és una cuixa que s’ acosta fins aquí. Del sexe en surten peixos i més feres, serps de coloraines i granotes d’ ulls daurats. Quan sembla que s’ acaba l’ espectacle, hi entro. Deixo passar una tortuga i sóc dins, i cony: hi ha un bosc aquí dins. El sòl és fet d’ una mena de llot embriagador i les herbes que hi neixen fan l’ olor semblant a l’ oli de les bruixes que usen per volar. Passa un gat roig amb tres cues i al seu darrera un gos-sargantana que no troba la seva, que l’ ha perdut quan un infant  que jugava li ha aparegut gegantí amb intencions de tancar-la en un pot. Aquí però, el gat n’ hi deixa una, m’ han dit els ulls.

Jo he anat tirant endins, com tibat per un desfici de sotabosc cada cop més espès, més nerviós, com si bullís o tremolés una mica tot. Com un vertigen ininterromput que et crida i a més, a més no sols et crida, et fa segregar totes les hormones que et quedaven al rebost del teu tu més salvatge de cop. Les grutes són un xute d’ espernegades paradisíaques, escrius a la postal que lligues a la pota d’ un gallaret missatger que passa follat a mil vint.

A les escorces toves dels arbres hi ha versos:



jo sóc el bolet més roig

l’ amant i ta que ta busca el cli,

la cle, la flo d’ en trec uix i tu en treus xius

i jans i gems novenes sí em fons í es pel ver(b)mut.

Amb oli betes i tal, sense roba interior a l’ interior,

als defores de tot, regalims.



Escrits amb salives fosforescents. I també n’ hi ha de la pluja, de la molsa, de la constel·lació de mugrons i fins de la lluna que aquí viu a Venus i va a més. Em sento estendrem com una teranyina d’ herbes llargues pel bosc teu, m’ expandeixo com un fum verdíssim que va pels peus, vora terra i fa pessigolles igualment verdes. Penetra i penetra cova endins. Fins que un dia et surt molsa pel nas o se t’ escapa el meu alè per l’ orella. Darrera els teus ulls hi ha un tobogan directe al teu entrecuix, i per pujar m’ hi he fet un ascensor. Passejo per dins el teu cos. Passejo per l’ infinit. Entro en orbita i resulta que l’ orbita ets tu. També el plaer té sorpreses, encara que les d’ aquí són les de la imaginació que va més enllà, fins la follia més sana i prohibida. Ets en mi quan ves a saber on pares. Ens coneixem? Aquesta relació funciona.



Em passaré tota la nit fent acrobàcies dins el teu melic.



grifoll

5.10.11

casserrespoblepoema




ÉS MÉS







I què voleu que us digui?

Què voleu que hi faci?

Camino, però no en sé de camins.

Estimo, mes no estimo com vols ser estimada.

Observo i faig algun dibuix per distreure la gana.

Aixeco rocs, faig punta al llapis, col·lecciono

colors sense nom, solituds sobre tela amb tot de troballes

que hi incrusto, esborranys de l’ absurd, fullam

dels marges d’ antany, ossos que baixen pel riu

i un ou. Buit. Per emplenar. Un ou d’ abellerol.

I que voleu què hi pinti que dieu que ja existeix?

Serà com saber com s’ acaba. És més,

dibuixo, però no en sé de dibuixar.

Cerco, però no cerco res en concret.

Vull ser sorprès, de moment fins que em mori,

després ja ho veurem.







grifoll

4.10.11

casserrespoblepoema






lunes, 3 de octubre de 2011

DE DOLENTS DISFRESSATS DE BONS

Encara avui el planeta està ple de cabrons masclistes que maten directament o hi col·laboren, ja amb acudits, ja amb una varietat exemplar de gilipollades, o a hòsties, a crits, a amenaces...





DE DOLENTS DISFRESSATS DE BONS



Entraré per l’ ull. Directe. Enlluernant.

Per dins, seràs al front de pedra on sempre hi tens el peu,

el teu peu de nacre que parla d’ escalar l’ oceà.

Ens lligarem un feix de llum al paladar. Seràs

tan lluny que jo també hi seré, fent dibuixos de nassos,

de sexes, de boques, de mans que dibuixen nassos

i sexes i boques i mans que dibuixen pòmuls enganxats

a les galtes, mirant de pronunciar-se.

Seré el genoll pelat, el gat pelat, el cos rascat.

Baixaré pels cabells del món,

 només diré fulla, bolet, ploma i cargol.

Per entre el dibuix que les formes desfermen,

una poma peluda gegant vindrà rodolant

una poma vestida d’ elefant, que per la trompa escupirà

un riu de saliva que ens penetrarà, com si fóssim terra.

Creixeran gemecs, hi haurà rocs tous, dits d’ estiu al Gener...

Entraré per l’ ull i ho sabré tot, diré el nom que més t’ agradi escoltar,

et pintaré de peus fins la lluna

quan la lluna somriu...Que farem un bestiari?

Que m’ acceptaràs un ram d ‘ orenetes?

Vas trobar la meva vida, me la vas tornar i dius que no és res.

A mi m’ hi va! I la vull passar amb tu, com un pop,

com una popa, a bavor, per favor, sent pesat, com un plom,

inaguantable, malaltís, psicòpata obsessiu obsessionat amb tu.

Vull saber tot el que fas i deixes de fer. On vas, quan, amb qui parles.

Saps que el meu amor és fet de tendresa, et vol cotó,

no sóc  maltractador, sóc jo, el teu tu, de nosaltres, recordes?

T’ entro directe per l’ ull i ets feliç.

Jugarem amb els animalons. Somriuràs com la lluna.

Directament. Somriuràs ara mateix,

ho tens tot. Em tens a mi. Jo t’ entenc.

Ningú més. Jo et trec a passejar, al cine, a sopar,

Ets la meva, sols de mi, pometa vestida d’ elefant.

Tots dos sabem que un dia seràs morta

per no haver fingit bé un orgasme. Però ei,

i si no? Són així, a vegades se’ n van de la ma,

però no són dolents...

  
grifoll
3.4 del 10 de l' 11