Seguidores

miércoles, 30 de enero de 2019

POEMA de les TAQUICÀRDIES




Taquicàrdia és quan vol parlar el cor i no li fem cas, el fem callar amb pastilles. A tapar. Des de xic que veig la gent amagant-se. Llavors les taquicàrdies eren de córrer o de a veure qui aguantava més sota l’ aigua. El molí de la riera ens descobria peixos impossibles d’ agafar, som dels mons subaquàtics, no?, fem brànquies? Si estem fets de portes que donen arreu... Dibuixos fantasma, i anem amb barca, d’ aquest paper en fem una barca i com salmons. I que digui el cor, i deixar de pensar. El viatge del cap al pit, l’ únic.
Taquicàrdies corren xiques pel bosc i s’ enfilen als arbres a collir pinyes per a vendre els pinyons a l’ àvia del Joan. Som xics, no te n’ oblidis. De quan érem, serem.
Fotogrames. I el fum del tabac del pare que balla a la llum del projector. 8mm.
Saps que abans de fer les coses ja les estem fent? Boletes d’ energia que ens abracen, fetes a base d’ hòsties, com les espases. Boletes d’ energia com les de mercuri quan trencàvem els termòmetres i allà dins hi havia el món cert, era cap per avall, era al revés i ens hi emmirallàvem. Mercuri, a prop del sol. De tanta llum que fèiem.
(...)
Aviat serem a casa, la nostra casa, la del món dins les boletes que corrien pel passadís d’ aquesta; encara no ho sabem però l’ estem construint, ens estem construint.
I aquestes lletres com plomes aterrant al teu pit, i aquestes paraules de cotó fluix embolicant-te, embolicant-nos. I cada punt. Cada punt és una passa de formiga que s’ enfila per la teva cama.
Hem begut massa realitat. La Terra es fa petita ( anem amunt) i els cors posen ulls de mussol. Ho podem veure tot. I els d’ Altamira es pensen que som extraterrestres i els de Baixamira, què t’ he de dir?, ja els coneixes.
Però el teu somriure, el teu somriure és transparent, i net, i cura, i parla, i estima, i és l’ arma. Llavors la taquicàrdia és el poema, un ram de cavalls estepa endins, la llibertat. La llibertat que no és horitzontal ni vertical, la llibertat que no té nom, que ha costat talls. L’ amor que hem disfressat de drac...
La taquicàrdia com un banc de peixos enllà, tal un sac d’ orenetes deslligat. Com una primavera-sorpresa. Amb dragonets i sargantanes i grills cada nit. Les taquicàrdies de quan peten els pòl·lens. I haver-hi estat. Amb les feres i les fulles i venint de l’ origen que és la cua del tornar a començar, i d’entrar-nos així, com rels, bassals i bassals fent un riu.
Com una cova que surt de dins d’ ella mateixa a proclamar-se.
Perquè sempre arribem. Perquè sempre partim. I no l’ anuncien la taquicàrdia, l’ estaquen, l’ enterren. Però amb nosaltres no poden. Ja saps. Ja ho recordo.
Les explosions de pols d’ ales de papallona i un arbre per cada semàfor. I salta, tots en verd. Com fa un milió d’ anys. Nosaltres fa un milió d’ anys. Som una reunió de lluernes. Tot és. És tot. I sopem bolets amb pa d’ aglà a la vora del foc, fets de fum amb petons.

Josep Grifoll

domingo, 27 de enero de 2019

POEMA TRACA




Els dies que ens claven a terra. Les tasses penjades al pati, repicant amb la pluja. Un nen menjant taronges. Sóc jo, dins un bassal, ell-jo no em reconeix. Si és un somni, quin dels personatges sóc?, el temps escaldant. Ja la ràbia cau i puja la poesia, la que droga. Els dies ens pengen dels núvols. Les pluges penjades al pati, al món de les formes, cristalls sota la pluja repicant de llums – la que droga, irracional. Un gat, dos gats, tres, cinc gats amics que vénen a esmorzar són el present. Els dies ens claven a terra. La por té els meus ulls. Tothom suposa. Suposa, suposa, suposa... Ningú demana. Demana, demana, demana... Jo tinc els ulls de la por. Cada set anys, cada. Els dies ens claven la daga. Vertigen, que no l’ agafes ni amb alicates. Vas dir només “només...” i vas fer el món més gran. Més ample, vull dir més amable. I un ganivet tallant cebes, esberlant plors. Les muntanyes. El bosc. Tu saps on va cada peça?, cada pinya, cada cau. Cada vegada que no passa, per què?, la terra que ens clava. I la lava. La lava ara feta pedra amb nosaltres a dins, fets uns fòssils. No m’ agrada la terra si ens clava, ens enterra les ganes. Quantes vegades passa que de veritat alguna cosa passa? Arranca’ m la mascara, jo dansava per les teulades. Mossegava antenes. Fonia fanals. Escopia als municipals. Anem i venim com onades, ja no existeix un punt real des d’ on embarcar-se. Han passat tantes coses fent veure que no passaven. Han passat tantes coses que no ens esperàvem ni remotament que els cervells no són més que xiclets mossegats mil i una vegades per barra. Martells que baixen ens han clavat a terra. Som fràgils. Els meus ulls són la por. No vull que pari de ploure. Que repiquin aquestes paraules de vidre trencades. Els núvols d’ aquí, que són efervescents. Com ens hi enfilàvem?, tu te’ n recordes? Un nen menja taronges dins un bassal de suc de fruita. Encara es pensa que la vida és una macedònia. Amb moscatell i sucre. Però encara que no sàpiga qui sóc, hi ha els gats aquí, que esmorzen. I jo esmorzo amb ells i tu estàs sempre convidada. I em miren, i cada vegada plou més, i aquest fred que és així de bo perquè calma, congela, fa pausa...I no vull saber què significa res. Si ja ho sabem. Tot això ja ho hem viscut, només ho recordem. L’ univers és dins, tots els camins. És tu comunicant-te. Som nosaltres a punt de descobrir-nos. Les respostes ens xisclen. L’ aigua ens beneeix. Beneïm-ho tot, esquitxem, això té sentit. Els bojos són ells. Aquest és el sentit. Desbordar l’ ànima. Per això ens sembla que naufraguem. És un xàfec. Però esmorzem amb els gats, insisteixo. I riem.

Josep Grifoll

lunes, 21 de enero de 2019

LA REVOLTA




Véns a donar pa als ocells abans no es llevin?
encara tu - encara jo - encara sempre...
Saps que no calia tant?, ni espines al pit
ni esgarrapades al cervell...
Només anar a donar a menjar als alats
i fer amb i com ells cel endins
la revolta, la nostra, que ens torni a enroscar
a tots els vents. Veus?, ets on has de ser,
ens encertem. Jo porto la cantimplora
i tots dos la set. La mateixa set,
les mateixes ganes de cruspir-nos el món.
Després fumarem. I la por caurà morta.
I al vespre tornarem al niu rient,
i seguirem fent l’ amor, i descansarem,
i descansarem fins que no quedi rastre
de cansament als nostres polsos, que ja toca.
Que ja toca fa massa temps.

Josep Grifoll

viernes, 11 de enero de 2019

LA DENSITAT






Recordo com em perdo,
com em trobes, com et perdo,
dues solituds al despertar.
Recordo com ens despertem.
Recordo que no recordem
la terrible malenconia
de les pedres marines al somniar.
Fa ràbia, però això mai ho sabrem.
Tampoc sabrem que ens vam inventar.
Seran les mans roges d’ escriure
dolor, endins de les pells
cortines de tela d’ aranya, amb el temps.  
L’ amor és un dinosaure.

Josep Grifoll

domingo, 6 de enero de 2019

ET DEIXO





Et deixo la llum a la punta dels dits,
hi tens l’ univers – jo l’ he vist.
Et deixo amb tu, la millor persona del món,
perquè sentis la màgia,
perquè notis la força,
perquè perdis la por.
A tu et deixo, sabent que a vegades et mors,
no dubtant que sempre ressuscites, enrosant-te
els sentits – i no, ningú no t’ ha de comprendre:
aquest embruix al fons dels anys,
aquesta fúria d’ ara,
aquest perill que et fa fulla esmolada...
Ah,  també et deixo una carta al clot de la galta
i un vers drogat a la falda, és un
que escala estius i desmunta tenebres:
el vers més content que existeix, d’ herba,
verdíssima, que pel terra ve la vida a tota vida
a despentinar-te els peus – t’ ho dic:
tornes del desert i l’ has pogut,
has trencat amb el buit,
bufat a les serps, ensenyat
les dents a les hienes. Tot. Tu. Tota.
Et deixo, ja ets a la selva, ja ets a casa,
ja saps, tots els papers rossegats,
totes les pomes escrites. Ara ets al centre:
la flama i el fil, el dit i la llaga...
...
També et deixo fredolics i camagrocs
a sota el llit.

Josep Grifoll