Taquicàrdia és quan
vol parlar el cor i no li fem cas, el fem callar amb pastilles. A tapar. Des de
xic que veig la gent amagant-se. Llavors les taquicàrdies eren de córrer o de a
veure qui aguantava més sota l’ aigua. El molí de la riera ens descobria peixos
impossibles d’ agafar, som dels mons subaquàtics, no?, fem brànquies? Si estem fets
de portes que donen arreu... Dibuixos fantasma, i anem amb barca, d’ aquest
paper en fem una barca i com salmons. I que digui el cor, i deixar de pensar. El
viatge del cap al pit, l’ únic.
Taquicàrdies corren
xiques pel bosc i s’ enfilen als arbres a collir pinyes per a vendre els
pinyons a l’ àvia del Joan. Som xics, no te n’ oblidis. De quan érem, serem.
Fotogrames. I el
fum del tabac del pare que balla a la llum del projector. 8mm.
Saps que abans de
fer les coses ja les estem fent? Boletes d’ energia que ens abracen, fetes a
base d’ hòsties, com les espases. Boletes d’ energia com les de mercuri quan trencàvem
els termòmetres i allà dins hi havia el món cert, era cap per avall, era al
revés i ens hi emmirallàvem. Mercuri, a prop del sol. De tanta llum que fèiem.
(...)
Aviat serem a casa,
la nostra casa, la del món dins les boletes que corrien pel passadís d’ aquesta;
encara no ho sabem però l’ estem construint, ens estem construint.
I aquestes lletres
com plomes aterrant al teu pit, i aquestes paraules de cotó fluix embolicant-te,
embolicant-nos. I cada punt. Cada punt és una passa de formiga que s’ enfila
per la teva cama.
Hem begut massa
realitat. La Terra es fa petita ( anem amunt) i els cors posen ulls de mussol. Ho
podem veure tot. I els d’ Altamira es pensen que som extraterrestres i els de
Baixamira, què t’ he de dir?, ja els coneixes.
Però el teu
somriure, el teu somriure és transparent, i net, i cura, i parla, i estima, i
és l’ arma. Llavors la taquicàrdia és el poema, un ram de cavalls estepa
endins, la llibertat. La llibertat que no és horitzontal ni vertical, la
llibertat que no té nom, que ha costat talls. L’ amor que hem disfressat de
drac...
La taquicàrdia com
un banc de peixos enllà, tal un sac d’ orenetes deslligat. Com una primavera-sorpresa.
Amb dragonets i sargantanes i grills cada nit. Les taquicàrdies de quan peten
els pòl·lens. I haver-hi estat. Amb les feres i les fulles i venint de l’
origen que és la cua del tornar a començar, i d’entrar-nos així, com rels,
bassals i bassals fent un riu.
Com una cova que
surt de dins d’ ella mateixa a proclamar-se.
Perquè sempre
arribem. Perquè sempre partim. I no l’ anuncien la taquicàrdia, l’ estaquen, l’
enterren. Però amb nosaltres no poden. Ja saps. Ja ho recordo.
Les explosions de
pols d’ ales de papallona i un arbre per cada semàfor. I salta, tots en verd.
Com fa un milió d’ anys. Nosaltres fa un milió d’ anys. Som una reunió de
lluernes. Tot és. És tot. I sopem bolets amb pa d’ aglà a la vora del foc, fets
de fum amb petons.
Josep Grifoll
