Seguidores

domingo, 31 de agosto de 2014

PER QUÈ FA MÉS SOROLL UNA BOMBA QUE UN PETÓ?



Per què ens preocupa el nostre patiment si el del
del costat és més greu? Per què diem mentides?
Per què ens pensem que sabem què pensa l’ altre?
Per què ens enfadem si no ens agrada estar enfadats?
Per què em sembla tot tan evident? Per què no juguem?
Per que vam parar de jugar? Per què ningú riu?
Per què ens agraden els ocells i fem fàstics a la tecnologia
que ens permet volar i estar més junts? Per què
sempre dividim si som tots fruit del multiplicar?
Per què condemnem i de “condemnar” en diem “jutjar”
si els humans no tenim la capacitat de ser l’altre?
Per què fem l’ odi si ens agrada fer l’ amor?
Per què fem bandus? Per què fa més soroll una bomba
que un petó? Per què sempre volem lo que no tenim
i quan ho tenim tornem a voler lo primer? Per què
ens insultem? Per què ens barallem? Per què
no comencem preguntant-nos per què no ens preguntem
les coses abans de fer-les? Per què fem cas? Per què
ens conformem? Per què quan parlem no diem res?
Per què no preguntem quan no sabem?

griFOLL
31.08.2014

casserrespoblepoema

ESGARRINXA’M





aprendre a trepar fosca enfora llum endins
sense saber-ne els confins que si en gasta ni de què són
res/ per si n’ hi ha tirar confins enfora encara més endins
i si prous donar la volta fer la revolta i donar-se
als demés inquilins als demes indigents als altres
pacients impacients que no en tenen prou amb els fins
amb cap fi / tu ets així / no te n’ estiguis mai de ser tu/
tu que has vingut a ser tu i no tots els demés:
els iguals a tothom els tothoms del no res la cançó antiga
dels muts...esgarrinxa’ m i seré bell

griFOLL
31.08.2014

casserrespoblepoema

viernes, 29 de agosto de 2014

ALQUÍMIA DELS IMANTS AMB “A” D’ “ATREURE’ S” (que “la carn vol carn” però l’ oli al porró de casa hi flota)



Amb hidrogen, oxigen i un roc no es pot fer fang,
primer cal barrejar dues parts d’ hidrogen amb una d’ oxigen
per fer l’ aigua, segon cal esperar que el roc es vagi desfent
a la velocitat natural fins aconseguir-ne la pols adequada.

Quan dues persones pretenem fer una escultura passa igual:
l’ una s’ ha d’ haver fet aigua i l’ altra ha de ser pols de pedra,
llavors ( que és tercer) si és argila i l’ aigua és prou densa com per
deixar-se tocar  però impossible de posseir per tal de contribuir
a alçar l’ escultura i no voler ser-la ( no és de demés
encendre una espelma)  ens podrem fer dir “escultors”,
perquè això d’ ara és tirar rocs als núvols des de dins de dues galledes foradades
i esperar que ens caigui una rosquilla a mida que ens coroni sense passar pel forat...

griFOLL

29.08.14

miércoles, 27 de agosto de 2014

SI CADA LLETRA FOS UN PEDAL

“Una cosa es ambición y la otra necesidad.
Yo, por ejemplo, necesito alimento, oxigeno y a ti...”
( Encarna Ción)

 “no havien sentit l’ atxe l’ atxa l’ hac de la destral
fins que sí  SÍ
-van aprendre a nedar per l’ amor
despescats “
 (la gavardina galàctica. 4) 

                                            
SI CADA LLETRA FOS UN PEDAL



si cada lletra fos un pedal
donaríem la volta a la truita
que ens han venut dient l’ (h)am

si cada lletra fos un pedal
jo et biciclaría /no me n’ aniria pels frens
si cada lletra vingués sense rodar
podríem fer la peli junts/ la nostra

si cada lletra fos un pedal
la podríem dir amb vi de petons/
sang amb sang entraria amb pro
prǒ sense el mal/ la paraula sencera/ del vers
al punyal (del poema)...

si cada lletra fos un pedal
la distancia que va del primer full al darrer
vista des del primer o vista des del darrer
seria la mateixa

si cada lletra fos un pedal
fugiríem de les pors
pel camí dels amants/
estimant

si cada lletra fos un pedal
que no volgués arribar enlloc
si cada lletra fos un pedal
tu series el meu esport preferit
jo et seria esportista d’ elit
amb tot el delit del delicte que té/

té:
si cada lletra fos un pedal
m’ escaparia rodant per correu
de totes les presons de la meva ment-veu
a franquejar-te els destins

si cada lletra fos un pedal
diríem festí d’ una blegada
per totes / blegant el genoll
de fer un pas ens seríem rodanxa
al ver(b)mut : xap! ( soni a riera d’ estiu)

si cada lletra fos un pedal
seriem una bicicleta
i no dos monocicles

si cada lletra fos un pedal
les cadenes serien la clau
i jo aprendria a escriure’ t l’ “am”

griFOLL
27.08.2014


p.d: sense hipòtesis 

lunes, 25 de agosto de 2014

FINS QUE (hi) PIQUEM ( no ens obren) - griFOLL




gràcies és la meitat
després ens multiplicarà per infinit
expandint/abrigant  
aprenent/desaprenent
per a la tercera saber que no anava de vèncer 
cap comodí pot substituir asos ni nassos
maneres d’ olorar / per fums! per focs! per pors
perdudes que semblaven puntes i han sigut 
pestanyes / mirar-se sens baranes: mirar-nos
als ulls dels ulls i saltar-hi / descobrir-nos 
valentes les anques...
gràcies és la meitat: del cap-gros fins la bassa
( després ens multiplicarem per infinit)
saltant fins a PI(ns) / cap al món / cap a casa
agafats de les mans xiularem rossinyols
l’ últim raig de sol del dia se’ t quedarà a la galta
i ens direm paraules inventades fins que la lluna digui plou
l’ endemà repetirem sense patir-hi
que ja ens entendrem a les fosques i a tots els solacis del mel:
acomplert l’ omplirem de volar-nos iguals/
i tant pany i clau des de fora que semblen les coses
fins que no ens mengem la porta amb els morros 
i hi piquem/ llavors obren/ gràcies per obrir
«sempre ha estat obert» diu el porter acústic 
i «no enrampa: vibra»

griFOLL
25.08.14
casserrespoblepoema

domingo, 24 de agosto de 2014

CONSEQÜÈNCIES


Si salvo a la llebre del llop
a la rata de la llebre
a la sargantana de la rata
a l’ aranya de la sargantana
a la mosca de l’ aranya... Vull dir,
si arrenco la mosca d’ una teranyina,
mato llops?

griFOLL

24.08.14

viernes, 22 de agosto de 2014

PA


un dia deixarem de lluitar per lo innecessari
tornarem a ser simples / aprendrem a fer
com el blat / senzillament ens alçarem
a favor de la llum / de la terra / de l’ aigua/ de l’ aire

un dia com avui / un dia viu com tots els dies
ens llevarem per a ser / direm pedra cel gallaret
i amb això ens bastarem/ i quan ja ens seguin
esperarem / seguirem a favor de la llum

aprendrem a confiar de les fosques estant
en l’ un mateix / com fem ara / que de l’ espiga
a la carn hi ha el mateix que de la sang
al raïm: llevat

griFOLL

22.08.14

jueves, 21 de agosto de 2014

mala llet

És la velocitat:
hi ha mala llet
perquè fem créixer
de pressa les vaques.


griFOLL

INFORME PENJAT ALS MIL VENTS, griFOLL 14.

“La derrota no es una opción”
Héroes del Silencio



INFORME PENJAT ALS MIL VENTS

si per a vosaltres això era un combat
sapigueu que hem guanyat / i no és que hagueu perdut,
és que hem guanyat


L’ únic consum: devorar-te, atorgar-te per a depuració
- que no et cal- desmesura d’ instints, llum, llum molla
de pedra bategada amb aigua de totes les sangs, hum-
us roig fosc del fons d’ aquest ull enfebrat de vida:
iris malalt des del primer dia que viu d’ adonar-se’ n que viu
perquè et mira. Que et mira, se t’ enfila pels barrancs de plata
quan tremoles i que per la vall de pell de cavallet de mar salada que dónes és,
que mentre s’ enfila per la roda sàvia de sabes que gastes a tota clorofil·la
pon la lluna, i ara passa una passa d’ estrelles, i aquí hi ha una fuga, una gata
per les teulades destenyides d’ argila amb teules que treuen la llengua
als mussols i ens fan riure, pessigolles que ens devem tots a tots
en una gran festa gran, fem-nos xics, la més gran, la que es celebra al teu centre,
allà a on només ha gosat arribar l’ Amor net, sense mànigues;
mans, mans i plou: mans d’ herba, de fruita, de tinta d’ abella, de cera,
de còdols en dansa, de pedra foguera, de llamp que ens desperta,
de serp que hi penetra, de trauma que no era, d’ era de ser-te,
de ser-te sense tenir-te, d’ estimar-te cap a totes bandes
i tornant al centre, ara petit, ara gran, ara més gran, ara més petit,
que batega, que bategues igual mai desigual i de sempre l’encertes, n’ ets part
i pareixes, et mous, la danses, danses totes les danses, -és que
ja les portaves posades-, te les havien amagades els seriosos
-pobres seriosos, tu saps per què no poden riure? pobres seriosos,
tan adormits, fan com cosa ( i una mica de nosa, tot sigui dit), s’ abracen per força,
s’ “estimen” per costum, per tradició popular, sempre tenen torticolis i el cap
encarat al primer disbarat que els hi venen, pobres seriosos, pobres correctes,
pobres rics que han caigut a la trampa mateixa que han parat; l’ han feta ben trista...-
A mi pren-me d’ argiles, de saltar-hi sense cordes, de granota
que se’ t vol als entrecuixos, de posar-te coixins de plomes a les ales
de les aixelles, de nedar-te de melics fins a les ànimes, de viure, cony,
de viure, i de deixar-se ser encara que estigui prohibit estimar-se...
I estimar, ni que sigui perquè està prohibit, i (in)justament perquè
n’ està, AMAR ben alt i ARA, que les pors no són nostres, no ens pertanyen,
són dels seriosos, i segur que ens les compren, ho compren tot!
Els hi podríem regalar, però són tan malfiats que sospitarien, sinó gasten
es pensen que es gasten...Ah! i ja sé per què no poden riure! Els riures
també se’ls guarden. Tenen tant que no hi caben.  Ells caven, i caven, i caven.
Els hi portem la contraria sembrant-nos? Sempre fa tan bon temps
per a començar a viure al planeta Vida...

griFOLL

21.08.14

sábado, 16 de agosto de 2014

LA QUE RAJA

“Ahora que estoy más vivo de lo que estoy”
Joaquín Sabina

LA QUE RAJA

Ja em vaig veure a passar una vegada,
tornava d’ encendre l’ infern amb una bengala,
saltava com cinc llebres, tot m’ ho saltava,
tot menys el seny que ens vam beure amb un altre,
vull dir que no en va quedar ni la gota del tap, vull dir
que saltava i no feia res més, com una granota a la bassa
ja vaig fer de peix a les aigües, l’ Amor a la lluna
i el pi a l’ ela elevada més alta, flipant-me pels móns
de la flipa, pujant a la nòria d’ estranquis , robant
temps als racons, (parlo de quan els rellotges feien cantonada)...
Ja em vaig enfilar per l’ aigua de la pluja tres-centes trenta-tres
gotes més una contades i encara la ballo, sencera,
se’ m va quedar la tonada, l’ olor de la vida enganxada al timpà
de l’ esperit, que fa bauma i ressona i és eco. Ja hi ‘via estat aquí,
quan feia de llangardaix, a les Mesopotàmies, fins les tintes
dels tentacles de sucar-hi pans i mans i pits vermells de talls
posats a sagnar-la plegats, d’ abraçada primera, de volta
a l’ esquena d’ esquenes al món ja hi era agafat, l’ he sentida
aquí dins la vritat més vritat que ha vingut a trobar-me, l’ he tastada,
no m’ he n’ he estat, vaig gosar-la, gustar-la. Jo, com que vaig començar
a dir que hi tornava a l’ anar-hi, jo, com que em pensava que em pensava
i no sabia res, vaig fer-ho tot. Lo bo, ho vaig fer bé, la resta
encara hi deu ser, té forma de no tenir-ne, per si mai la veus
o te’ n fa, canta sovint, és alegre i no sap dir mentides, les repèl,
és rebel, una Màgia, la Màgia. Sense trampa. Ja hi he estat , l’ he sentida,
l’ he estimada i de mil vegades que m’ ha estimat,
mil i una van ser de veres,i totes les altres vegades encara.
I ja a les fosques, a contrallum i donant-li la cara, l’ he estada.
Ja he comprès i desaprès cap vritat que no sigui cantar-la
i que en surti el que en surti, cuidar-la, no fos que fos i es fongués ...
L’ he tinguda eterna, i no era el tenir-la, era el ser eterna
qui em deixa dir que ja m’ he enfilat pel camí sol dels marbres,
descalç, sense barana, malalt, curat, no recomanable, culpable,
innocent, sense drames, tràgic, salvatge, foll, lacrimogen, sincer,
posseït pel desfici, frissant, rodolant, ensorrant el que hi ‘via a davant...
Que ja va caure, va caure per postres, irrepetibles, irrepetibles com tot,
un orgasme. La vida. Jo hi he estat a la vida. I hi he estat viu a la vida,
ella m’ ha convidat. I jo l’ he estada, jo ja hi he estat, ho dic per
si en queda poca, agafeu-ne d’ aquí, que l’ heu de provar, tots, tothom,
no només és, és que fa que siguis per sempre, un pessic de miracle i ja raja.

griFOLL
16.08.14

casserrespoblepoema

jueves, 14 de agosto de 2014

TU I EL RITME DEL CAMÍ QUE SEMPRE ES BIFURCA

Concretament a tu, en general
per a tot.




TU I EL RITME DEL CAMÍ QUE SEMPRE ES BIFURCA


El camí sempre es bifurca,
com les rels i les branques i les venes.
El camí sempre es bifurca,
ens posa en dubte, ens pregunta
i ens deixa triar, doncs tot és i ens  hi espera
al camí que els és tots, pel camí
que no és un, que sempre es bifurca
el camí. Que es bifurca perquè et moguis,
perquè cada cop que esculls et demostres
qui ets, i perquè cada passa t’ afirma
es bifurca. Es bifurca perquè creixis, és igual
quines bifurcacions escullis: totes les rels donen
a la mateixa terra, totes les branques es pengen
del mateix cel, totes les venes tornen al cor del qual
provenen... i Tu, Tu n’ ets la sang, Tu n’ ets la saba,
Tu n’ ets la teia...t’ has de moure, decidir-te,
repetidament decidir-te, bategar, bategar, bategar
fins que li agafis el ritme del ritme al camí
que sempre es bifurca ; llavors,quan ja el sentis sencer,
ho veuràs : el camí es fet de música, i Tu
formes part de la banda sonora; sense Tu
no hi ha banda sonora al camí que fem tots,
cadascú pel seu compte, doncs només sols i entre tots  
fem que soni  l’ orquestra, que sigui, que piti, que n’ hi hagi,
que mai no s’ acabi la música...

griFOLL
14.08.14

casserrespoblepoema

miércoles, 13 de agosto de 2014

NO VULGUIS SER FELIÇ


no vulguis ser feliç.
és molt trist voler ser feliç...
que no els has vist els feliços?
són feliços vint-i-cinc hores al dia,
no tenen temps per res més,
no saben del tendre enyor, mai troben
a faltar ningú, no ploren,
ni quan s’ acaben les pel·lícules
que per això hi són. no s’ emocionen
els feliços; no somien els feliços, no gasten curiositat:
són feliços! res els pot sorprendre:
ni la música, ni la poesia , ni la pluja, ni els petons...
només saben repetir-se en un que es van copiar
la primera vegada que els hi va semblar que passava
i mig feia;  ara vés a saber de qui era i de què estava fet...
i lo pitjor...lo pitjor és que tampoc saben que és estar alegre:no!
ni sentir-se content. no poden. l’ alegria és feta
de tristesa vençuda, de ferida llepada, de gat escaldat,
i la felicitat, clar, tot això ho té prohibit. a vegades sembla
que riuen, sí, els feliços,però riuen de plàstic, per fora:
a dins no hi passa res en absolut...
potser ni tan sols existeixen, mira què et dic...


griFOLL 
13.08.14



La mà tancant-se com un ocell trist
provant d’ abrigar els dits. Però als dits
se’ ls hi ha menjat les ungles una por
de boira que ho enganya tot, no
deixa veure-hi més enllà dels polsos...

La mà plena de camins que donen tots a dins
tancant-se com el mapa d’ una illa sense rels...
La mà que un dia va tocar la punta del mar
amb el nas d’ un pallasso que no era de plàstic...

La mà feta per acariciar
tancant-se a les carícies...
La mà clavada als llots d’ una nit
només agafada a la nit, apagada de creu
i de cara; un ocell trist desplomant-se a la mà n’ és el far...

La mà sense mà tancant-se de totes, tancant-se-les
amb un ocell sense ocell clavat al palmell...
Els ossos de la mà i el bec del Picot fent-se de fusta
abans del foc, de les cendres al vent...

griFOLL
13.08.14

casserrespoblepoema

martes, 12 de agosto de 2014

UNA ACCIÓ NO ES POT ATURAR

“La llibertat no para”
griLL



UNA ACCIÓ NO ES POT ATURAR

Una acció no es pot aturar: deixa de ser acció.
Una acció no es pot retenir: retenir es aturar, s’ acosta a posseir.
Res és posseïble. Posseir pesa tant que impedeix el moviment, l’ acció.
Si anem d’ “aquí” a “allà” per la carretera que ‘ nem, l’ usem,
hi passem, «la fem», diem. Les corbes són llocs de pas.
No ens podem endur les corbes al maleter.
Ens podem aturar al mig d’ una corba, sí: i no fer-la.
També podem provar de repetir-la i convertir-la
en “segona-vegada” i no continuar. I també podem córrer molt
pensant que hi ha una corba al final (però finalitzar, és?  aturar! ) que serà la millor
i no “viure’n” cap; fer que l’ acció sigui “re-tenir-per-endavant” ( suposar),
“fer-córrer-per-endavant”( suposar). Tenim milions d’ excuses per dir-nos
que estem actuant: treballar, canviar de lloc, pro-posar(-nos), “formar part”...
sí, però una acció no es pot aturar, les coses pel seu nom: aturar és matar,
 és no deixar morir... I no deixar morir és no deixar néixer...
I no deixar néixer em sembla que és no estimar
si és que estimar té alguna cosa a veure amb ser.

griFOLL
12.08.14

casserrespoblepoema

lunes, 11 de agosto de 2014

AL FONDO A MÀ ENQUÍ O SI S’ ACABA S’ ACABA COM L’ ORGASME DE L’ AURORA



“Quan era petita i vivia a Txecoslovàquia solia fer trampa. Sortia del cinema just després de la penúltima cançó, així la pel·lícula seguia per sempre. No és meravellós?”

“...només és l'última cançó si deixem que així sigui.”

Björk a “DANCER IN THE DARK”, de Lars Von Trier.

stankowski_zeitprotokoll_1929


AL  FONDO A MÀ ENQUÍ O SI S’ ACABA
S’ ACABA  COM L’ ORGASME DE L’ AURORA


He vist que els savis apreciaven el silenci i m’ he aturat.
He vist que els savis feien música i m’ hi he acostat.
Però quan he vist que els savis feien tant soroll de savis
me n’ he anat altra volta. A dubtà’ ls...que...i si no els eren?

Sort prǒ ( de la bona) que des de que penjo papers
pels fanals pels portals pels mortals (i pels no)
d’“es busca saviesa” tothom l’ ha trobada:
ara resulta que ara (ara aquí escrit al revés) tothom
la tenia guardada al rebost o desada al final de l’ armari/prǒ
( sempre n’ hi ha un altre...i  un altre...
de prǒs dic... de pros sense pronòstic) mentre l’ un diu que no
me la dóna  
l’ altre demana  si porta collar
i el que sembla de sospitar-hi d’ aquelles
de “no caiguis a la trampa del majordom”
no s’ ha pronunciat. Explica ( fent senyes) que és tímid.

«Deu ser que lo meu es dedicar-me a les tonteries
i deixar-me de maldecaps » m’ he dit...¿it? i flaix! pum! llum!
s’ ha esparracat la realitat: tat! tat! tat! l’ he vista!
res eh? un instant de perfil de reüll
prǒ m’ ha somrigut
la saviesa ha vingut se m’ ha presentat avui aquí del tot
a les totalíssimes tantes del migdia a dir-me que no existeix
ben clar (era)
com a tal que no és res ni se sap de cap sapiència que sàpiga
o que entengui d’ entitats que la continguin /i que no gasta altre gust pels humans
que el de deixar d’ empaitar-la ( per part nostra) i posar-se a jugar
( de part nostra) com animals que som animals que som ànima
ls d’ animar! la! m’ ha dit ...i s’ ha fos. Soff!  (sense fums ni confetti
ni una trista serpentina : molt al dia) ... i... jo me n’ he anat a fer
el ver(b)mut...

prǒ...

“...i  si no  l’ era?” m’ ha vingut al cap no sé des d’ on
prǒ prǒ... prǒ juraria que del cap mateix
i com una punta de nervi que punxa
com un xiclet als texans ( després de tants anys!)
de l’ hipotàlem com un malestar d’ hospital  a les 3 de la nit
com allò tan típic de sentir que ets una sola formiga
a l’ enterro ple d’ óssos  de l’ ós formiguer  
perquè a la panxa hi té formiguers
i pensant que hauries d’ experimentar tristesa o por...
prǒ no sentir RES
RES en majúscules
...
i altra volta a dubtar-la.
«Posa’ m un altre ver(db)mut».
Al quart ( començant pel penúltim)
ha passat un pardal.  ‘nava com serè (ell). No gastava velluts (cap):
«Piu-piu» ‘ nava ( ja ho he dit sense dir-ho) movent el cap. «Piu-piu»...
i no sé el perquè ni el vull saber gens (per ara mai)
li he ´nat seguint la corrent. Piu-uip. Iup-pip. Piu-
piu-iupi-iupi*-iiii...«com una gralla com una gralla»...iiiiiiii
«mira mira jo faig el piiiiiii»...
i...no...
el conte  no s’ acaba no s’ acaba enlloc
i si s’ acaba
s’ acaba com l’ orgasme de l’ aurora. És a dir:
torna a començar el dia...
dia-dia ...
ía-ía...iiiiiiii...

*(“iupi-iupi” fa de mantra /que “om” no dóna peres
i hom vol macedònia  -la completa- i amb mugrons de Corintius
i moscatellius de Cal Demana-i-et-serà-donat
no fos que fos vritat alguna mentida entre tanta vritat
i aquí tot déu desorientat/ acci-
occi-dentalitzat fins les armes del capi
ll).


griFOLL
11.08.2014

casserrespoblepoema

domingo, 10 de agosto de 2014

ELS HUMANS


Els humans som hipòcrites. Jo també sóc humà.
Els humans som egoistes. Jo també sóc egoista.
Els humans som envejosos. Jo també sóc humà.
Els humans fem mal. Jo també faig mal.
Els humans som falsos. Jo també sóc humà.
Els humans hem caigut a la trampa. 
Jo tampoc.

griFOLL

10.08.14

sábado, 9 de agosto de 2014

LA TERANYINA



són perquè s’ enfilen
i s’ hi enduen el desfici
de continuadors que continuen
perquè han vist la corda / totes dues
les han vistes i pel què servien
cada nus que depenia i d’ on penjava /
n’ hi ha d’ aguts que l’ han llençat
allà on volien anar a dubtar si sí ho volien
que en retornen més que artistes de l’ equilibrisme  
atrafegats que ni la saben  
i dels que un dia amb mal-
a vida se’ ls hi enrosca per corbata
i els hi cau del cel el sostre a sobre
mariners que en fan de tot
i tot ho tornen a desfer com si fos d’ aigua
el seu cordó de vida mar endintre molt endintre va
i la dels continuadors amunt que continuen sí
els continuadors que hi són perquè l’ enfilen
per la corda umbilical de cors la que fabriquen
bategant l’ enfilen i enfilant-la en baten re
teixint-la  sense bateria que és pels sempres
i els sempres no en gasten són l’ atzar són l’ aventura
de l’ amunt a munt que és teranyina humana
feta-la de mans amb llavis de malenconies amb rasclets i marbres
blancs i negres i grisos i pissarra pica que rasca rasca i follies
i follades i pessebres i migdies boscs i polaroids d’aeroports
quitrans llits llums i cafè amb naftalina d’ insomnis no viscuts
que es fan servir després per a fer poemes: sí
l’ aquesta dels continuadors que la fabriquen
poema de la teranyina que és la teranyina del des-
fici la mateixa corda en la madeixa mateixa compartida
la que ens reconeix i no s’ ha d’ acabar per-
què no va començar mai
enlloc ni cap ni un dia

griFOLL
9.8.14

casserrespoblepoema