griFOLL- poemes de l' equinocci- nou llibre

http://www.lalbi.cat/index.php?option=com_k2&view=item&id=298:poemes-de-l-equinocci

NO ET DEIXIS

NO ET DEIXIS

No deixis que et diguin qui ets, si et trobes o et perds, com has d’ actuar – no has d’ actuar. Ningú li diu a la planta quan ha de florir, ni l’ olor que ha de fer. Ningú pot diagnosticar quantes cireres farà el cirerer ni dir-li que en faci més, que en faci menys o d’ un altre color. Ningú sap més de tu que tu, i així com tu li demanes a la vida que sigui vida, ella et demana a tu que siguis tu. És tan senzill que no s’ entén. No et calen gurus de cap mena.

griFOLL

M’ AGRADES

M’ AGRADES

M’ agafo a tu com un peix a l’ onada, sense saber com t’ estimbes. Tu et dius vida, a qui no penso interrogar més. M’ agrades. Sé que m’ acabaràs matant i m’ agrades. Sé que no t’ entendré mai i m’ agrades. Sé que enrampes tal qual mossegues, i m’ agrades. Claves punyalades i fas flors, i no és injust ni just ni et portes la contrària, tu només estàs per la bellesa, no per ser compresa. Dóna’ m corda, fes que giri amb tot això que mous, que fas ballar, no com algú amb identitat, no en primera persona de cap singularitat; desgasta’ m el nom, apaga’ m l’ ego, fes-me meravellosament insignificant. Deixa’ m entrar.

griFOLL

IGUAL QUE ELS MORTS

IGUAL QUE ELS MORTS

Jo vull ser simple com si no hi fos,

com si no hi fos per ser-hi més,

igual que els morts, però viu,

igual que els morts. Només

tu saps lo vius que estem els morts

que no n’ estem, igual que els morts.

griFOLL

NO M’ HO CREC

NO M’ HO CREC

Dormiu somiant que ens desperteu.

Sabeu després d’ haver atorgat

saviesa al monstre que us nodreix.

Parleu d’ amor com un tren que espereu.

Dividiu: o són dels vostres o dolents.

No dubteu mai, però mai no esteu contents.

Creieu en la venjança; us venjareu dels venjadors?

Molt be: ja sou com tots; com és tenir la ràbia?

I... és veritat de la de veres que no tornareu

mai més a ser aquells nens que quan es barallaven

feien les paus amb una escopinada a les mans

i xocant-les ja havia passat?

No m’ ho crec.

griFOLL

L’ ALFABET

L’ ALFABET

Jo vull veure el món des de la boca

que me l’ explica: tu; i escriure’ t

amb saliva l’ alfabet de l’ alegria

a l’ entrecuix: nosaltres;

que sentis plaer, perquè el plaer

és qui contrària al dolor i tu ets

l’ única cura eficaç que conec contra

tots els mals d’ aquest món: l’ amor.

I punt.

griFOLL

ALGÚ ES VA FENT PERSONA

ALGÚ ES VA FENT PERSONA

Algú es va fent persona,

t’ agafa de la mà i et mira

embadalida. Tu espantes

els monstres, t’ inventes

els contes. Algú es va fent

persona, i t’ estima.

griFOLL

A TU

A TU

Que tinguis sempre una vida per endavant,

que no te n’ oblidis de tu, que sàpigues cruspir-te

el present, que no et moris mai, que reneixis sempre,

que no et descuidis el somriure, que et dauri el sol,

que t’ embruixi la lluna i et xopin els núvols.

Que coneguis l’ amor i el proclamis. Que volis,

i molt. Que no en tinguis mai prou.

griFOLL

NO HI CAIGUIS

NO HI CAIGUIS

No frenis, no hi caiguis, no mata la vida,

mata no dansar quan sona la música.

Ne reneguis de tu, deixa’ t ser com sents

ni que no encaixis enlloc. No ets una peça

de puzle. No ets res del que t’ han dit,

res del que toca, res que no siguis i defensis,

tu ets una persona única i ets aquí

per fer la humanitat més humana.

griFOLL

NOMÉS SENTIR

NOMÉS SENTIR

M’ has tocat en silenci, quan era de nit.

Tu sempre hi eres des de sempre,

les vides que ens compartíem...

Hi havia de tot, canviava de nom, de color,

de forma, però sempre girava, sempre com ara

que ens despertem dins el somni de l’ altre

sense que li calgui dormir a cap dels dos

i fem l’ humor fins l’ altra banda de la gràcia,

fins que ja no cal entendre res, només sentir,

sentir que l’ única emergència és fer l’ amor

abans no vinguin els rellotges, els jutges

o la policia.

griFOLL

LLUM

LLUM

No pots continuar negant la llum

quan t’ enlluerna, tens pols d’ estel

a les conques dels ulls.

griFOLL

EL FAR

EL FAR

En dius por d’ aquest vertigen;

i és la immortalitat

que et fa pessigolles al pit.

Ets amor, si l’ has sentit,

i ho has fet, sabràs aviat

que aquest far mai s’ apaga.

griFOLL

LES PERSONES AL FUTUR NO SÓN CAP LLEGENDA

LES PERSONES AL FUTUR NO SÓN CAP LLEGENDA

El desert es mira al melic, el melic és un oasi: acostar-s’ hi;

agrair-li a l’ humà que l’ humà descobreix l’ alegria – que és en ell

i ens hi invita. La reclama pels seus fills, néts, llunes, dies,

pans per a tothom; som totes aquí, d’ aquí: camps de llum,

mans de feina, episodis, clarividència. No s’ acaba res,

tot comença, no mor la paraula, no es desen les boques;

per més bombes, onades d’ errors, superguerres...

La persona es desperta. La primera persona del món

es desperta enmig del desert i somriu. Ets tu. Prosseguim.

Tu tampoc et rendeixes. Fills, néts, llunes i dies: tot es belluga,

et contrau les retines, et tiba dels llavis – la vida.

griFOLL

ESCOLLIR

ESCOLLIR

No s’ escull morir, però s’ escull viure.

No s’ escull enamorar-se, però s’ escull estimar.

No s’ escull patir, però s’ escull disfrutar.

No s’ escull res, però s’ escull tot.

griFOLL

DES DE TOTS ELS ANGLES

DES DE TOTS ELS ANGLES

Sé que t’ estimo perquè t’estimo

sense por de que tu no m’ estimis.

Sé que t’ estimo perquè t’ estimo

exactament com ets, però també com canvies.

Sé que t’ estimo perquè no em cal saber-ho:

m’ ets dins sent on siguis, facis lo que facis,

sentis lo que sentis: t’ estimo.

I des de tots els angles, t’ estimo; i ho sé

perquè ho sento, i ho sento perquè et sento

i et sento perquè t’ estimo i no a l’ inrevés.

griFOLL

HORSES

HORSES

Tempesta. Boscos sencers ondulen sense descans

a favor de la vida. Bassals de saliva dansen de boca en boca – les nostres.

Llamps. Sense arrels, arbres-bicicleta s’ enfilen al bec de les merles,

curen les sets i les cents. Cels recents desemboquen als sexes suats dels amants.

Trons. Els amants rodolen vall endins, d’ herba i pells, remelics. Regotam

i esquitxoira. Els amants – nosaltres, de mercuri, brillants, rebotant, ant! ant!

Capitomba. L’ amor vol aigua, la bellesa vol llum; som l’ un.

Xip xap xop, la vida és desig i viceversa. La vida demana que l’ imitem.

Rius. Riem. Els pescadors s’ han extingit. Pessigolles de peixos, moltes

pessigolles, molts peixos. Nosaltres, quan ens mirem,

tampoc parpellegem. Tot és un miracle: la molsa, la sang, els pardals.

Existim, fem l’ amor, ens amem i mamem, abracem, refreguem i hi tornem.

Em sembla que no som precisament nosaltres els dolents.

Qui gosa dir lo contrari?

Quin cor és tan xic?

griFOLL

SENSE PLA DE VOL

SENSE PLA DE VOL

Es tracta d’ entregar-nos llibertat,

tu sent tu, l’ oreneta; jo sent jo, núvol ras.

Es tracta de sumar cels, d’ engrandir l’ alba

i allargar el crepuscle. Es tracta de tractar-nos

sense pla de vol ni esquemes que ens dissequin.

Es tracta de que jo t’ alleugeri el vol i tu

em despentinis les boires. Es tracta

de saber-nos certs com ens sabem

i fer que plogui per posar bassals als nens

que encara salten; de no creure’ ns res

del que ens han dit sobre volar els quins

mai ho han fet. Es tracta de sentir la felicitat

de l’ altre, i provocar-la. Es tracta, no d’ haver-ho

de fer, sinó de tenir-ne ganes, més que totes, i jugar.

Es tracta d’ estimar-nos sense consultar com es fa,

que ens condueixi l’ aire: amb un ventilador farem,

gracies.

griFOLL

PEL QUÈ DIRAN

PEL QUÈ DIRAN

Diu que hi ha gent que es força

a pensar allò que no sent.

Diu que hi ha gent que es força

tant que es queda sense força

a la memòria per recordar qui és.

Diu que hi ha gent que ja no són ells.

I jo dic que desfer-se d’ un mateix

és matar.

griFOLL

OBRIR

OBRIR

Obrir, després de fer-ho mai,

amb les mans des de dins, molt endins

de mi perquè hi havia algú que era jo

abrigant amb pell teva la meva

d’ apunt de morir-se o reviure’ s del tot,

quan jo, trobat, perdent la vida buscant-me

entre quatre parets que no hi eren, m’ enyorava

en tu i em mentia al mirall dient-me que ens érem.

Quan tu trucaves però jo m’ enganyava tan alt que fins

que no vaig caure i em vaig quedar coix dels cent peus

no vaig saber caminar fins la porta. I la porta

només calia obrir-la perquè no hi fos. I tu

no te n’ havies anat mai. I jo no sabia que tampoc.

Llavors, quan vas entrar va caure un llamp

que va trencar el mirall; i al llit hi plovia. I a fora,

tampoc. I vam fer l’ amor, i fum, i amb cent fils

de saliva vam inventar una manta per inaugurar

la tardor.

griFOLL

VIDA ÉS UN BON NOM

VIDA ÉS UN BON NOM

Estimaré a les persones com són

o no serà estimar-les. I també m’ hi incloc.

Aniré despullat, no em vestiré d’ eriçó:

que si ens punxem sigui per desactivar

punxons i no escafandres o acollidores presons...;

d’ acollir, acolliré paisatges sense mapa, la vida

per endavant, tu volant, l’ humor per sobre de les raons,

les raons perdent contra la intuïció, un camí

de peus a la galleda de la imaginació arribant-me als genolls

de les cuixes del sexe del ventre del pit que va a dar-la als ulls

per arribar als cabells que raspallen els núvols quan ens despentinem

com heures a la pluja que ens fa l’ amor despertant

cargoles i cargols fins que perdem els del cap i quedem re-llimacs

relliscant-nos de llums, re-brillant com els ulls dels que hi veuen per dins,

on hi ha mons interiors (!), interiors exteriors amb vistes a l’ essència

que regalima interminable sense nom, xip xop, per tots els horitzons

on s’ hi couen ( bufen) pestanyes: aquí n’ hi diuen vida. Vida és un bon nom,

me la jugaré fins que hi juguem totes o no serà jugar.

Ens nodrirem boca a boca, niu a niu, nius fets de saliva

amb argila d’ amor, com els de les orenetes i els falcillots.

T’ adoraré sense ors, sense espai que ens limiti

ni presses que no ens facin córrer d’ orgasmes

ni rellotges si no hi ha cucut, aprenent-te a poc a poc

per aprendre’ t be, a tu, de tu, del tot. No seré valent

( seria massa fàcil i les facilitats no em són mestres ), seré fort,

forta perquè ja és hora de perdre’ m del tot fins a tu

i ser del món; del món perquè tu habites en ell

i sols des de tu veig els cors dels que em pensava

que no en tenien; i el teu, t’ escolto el pols, l’ orella al pit, feliç,

diu des de cada batec i amb oxigen de no acabar-se l’ alè

que tots en tenim un d’ igual, i, Amor, tu fas que els senti tots.

Puc sentir la cançó.

griFOLL

IRRELLEVANT

IRRELLEVANT

Demano, i és donar. Dono, i com que no en sé, em quedo sense. Rebo, i ja he rebut. Em dic mentides, i no me les crec. Em dic veritats, i són mentida. Se me’ n va l’ olla, i torna. N’ aprenc, i me n’ oblido. Fa mal, i no m’ ho trec del cap. Fa bé, i ho perdo amb les claus. No puc obrir, i em tanco a fora. Plou, i em mullo. Callo, i ho dic tot. Ho dic tot, i ningú pilla res. Que hi ha possibilitats de caure? m’ aixeco que ni jo m’ atrapo. M’ empaito? no, però sóc perseguit per mi. Em sento sol, i no n’ estic. Estic sol, i no me’ n sento. T’ estimo, i no et conec. Et conec, i no t’ estimo. Dubto, i l’ encerto. L’ encerto, i la cago. A vegades la tristesa em conforta i l’ alegria m’ espanta. Em trenco, i em reconec. Em munto, i sóc abstracte. M’ emprenya estar emprenyat, i m’ emprenyo. Trobo la solució, i m’ he oblidat del problema. En trobo un de nou, i faig servir la solució al problema anterior. No encaixa? cops de martell i de cap. Que no es pot passar? ja sóc dins. Que em conviden a entrar? desapareixo. Dormo, i viatjo. Viatjo, i m’ adormo per tot arreu. Somio que somio i no somio. És real, i se’ m fa insomni. M’ adormo, i caic del llit. Què hi faig a sota? Sóc l’ home del sac o el del cas? si sóc l’ home del sac, em vinc a buscar. Mai sé on anem. Si sóc un cas, és irrellevant. Molta gent és irrellevant i no passa res. Per ser irrellevant encara no cal medicar-se ni tractar-se ni surt al DSM. Me la quedo, l’ etiqueta, d’ irrellevant. Me la quedo i me l’ autopatento. Jo sóc l’ irrellevant, tracteu-me d’ irrellevant, si us plau.

griFOLL

LA VIDA DIU SOBRE LA MORT

LA VIDA DIU SOBRE LA MORT

Res nascut morirà mai; ni ningú.

La vida diu sobre la mort, la mort

no té poder, sota la vida és, i perd.

La vida és ampla: muta, vola, gira

incomprensible a la raó, mes

infinita sempre creix: viatja. Cada

volta més alta reneix, ens posa ales,

dansa, alleuja, sacia, brota darrera

un jardí que encara no veiem

la flor més pura, tota pau, tota pètals

d’ amor on sempre és primavera

i ningú ni res mai es marceix.

Ara venim.

griFOLL

MAMÍFERADA

MAMÍFERADA

T’ escric perquè t’ esquitxa de grat

la fulla abombollada de saiola

amb la quina t’ escrius pessigolles

de gallaret a sota la panxa. T’ és ploma.

T’ ho dic perquè jo també sóc apatxe,

per si vols volar i que ens en anem de l’ olla

a desplegar-nos junts enllà, mai més plegats

amb els malmesos que pensen fins que s’ ho desen.

No es moren de mort natural, se’ n moren de ganes.

griFOLL

SUPERHEROIS

SUPERHEROIS

Riuen, existeixen, xisclen, ploren, són petits. Els sento des de casa. No es coneixen, no ho entenen, veuen que n’ hi ha molts de xics com ells, iguals, estranys. Els sento des de casa. Tenen por, vergonya, i una cadireta per a cadascun d’ ells. Els sento des de casa. El nom brodat a la bata, la bata plena de babes i plors, i de ratlles. Estripen papers, es barallen, es miren, s’ agraden, es veuen en l’ altre, s’ eixuguen els ulls, perden l’ alè, badallen, tenen el singlot, estan cansats, constipats, s’ adormen, no saben on són; hi ha un instant de silenci, molt breu, després xisclen tots. Els sento des de casa. Són el futur.

griFOLL

ETS AMOR

ETS AMOR

Duus música d’ aigua a les xemeneies dels ulls,

així com de cendres i arena fent fum.

L’ aire ha vingut tantes vegades a devorar-te,

t’ han calçat tants inferns de l’ altra banda

del mai més: silencis que xisclen,

gàbies nanes, llengua afaitada,

cosida de cap i de cor fins les ombres;

en blanc, fil de pescar molt gruixut,

de la mà de ningú, com una nena inscrita

al fons de la mort. I  no arriba, nena, mai,

que és infinit, ningú. S’ ha fet fosc; és el color

dels somnis, sents, has perdut.

Et veig en una habitació tancada, naufragant,

et tiren pedres, et maten. Ets morta. I tu,

morta mil cops, és quan et despertes:ets amor:

duus música d’ aigua a les xemeneies

dels ulls, plores per una escletxa, l’ escletxa

és ara o mai, no t’ hi entregues: crides a raig fet,

et fas, s’ esquerda tot, s’ esquerda tot i l’ escletxa,

arrossegues el teu cadàver a l’ altra banda del riu

i et ressuscites. Travesses les tecles en fuga de mort

i encens el piano, què de cua? de vida. Ferida

sota la pluja, enmig dels que fugen d’ ells mateixos

et desplegues i toques. Esquitxes. T’ uneixes

a la veu que vibra a les ales dels àngels i parles:

dius el poema, tu. 

griFOLL

PORTA

No me’ n vaig anar jo, si vaig marxar és perquè tu ja no hi eres.

griFOLL

TU ET PERTANYS

TU ET PERTANYS

Tu et pertanys.

Tu que amb mans de lira i veu que entela

surts de tu a repartir-te sent poesia sola, nua.

Tu que sents el dol però li somrius a l’ altre

perquè saps que també el sent.

Tu que hi tornes cada dia sense forces per tornar-hi.

Tu que encara jugues, que tremoles però t’ hi enfiles.

Tu que et mires per fora mentre per dins sempre millores.

Tu que dius el què et penses que no saps dir sense dir-ho.

Tu que sents pors incomunicables i t’ hi comuniques

perquè a tu no et tomben; vols, i sense ales les sobrevoles.

Tu, tu que et pertanys

i et dónes als demés per pertànyer-te més i donar més,

que ets com un cercle viciós de trèvols de quatre fulles

que regales: un penjoll d’ amor; has de saber que mai no falles.

Tu.Gràcies a persones com tu, una de cada mil tres-centes vint-i-quatre,

el món encara gira, la lluna encara és blava, el sol escalfa,

hi ha altre gent com tu a qui li encomanes

la meravella més desmeravellada: ser tu en una societat

de maniquins faltats de causa. No deixis de ser tu

la conseqüència, de fer filigranes, d’ apostar

pels qui no tenen cartes, perquè et pertanys

i t’ has escollit humana. Gràcies.

griFOLL

DILATES VELES

DILATES VELES

Les coses no han de ser ben fetes,

s’ han de fer amb amor, amor

com ara aquest que tu desplegues,

que dilates veles, venes i bategues

i t’ hi endinses amb la mateixa innocència

que tots els principis que defenses, sense fins

ni finors, per la vena, a l’ arteria, en directe.

Tothom té la seva droga: tu estimes.

Estimes, i per posar-te en perill les perennes,

no caduques; ho fas bé, com un seny quan es perd

o una timba ( que no sé què és) quan esculls

que begui tothom i es celebri la vida

sense cap altre motiu que estar vius

i poder compartir-la.

griFOLL

LA CARTA

Tota la vida he provat de dir alguna cosa que servís, no que fos bona, sinó que per alguna estranyíssima casualitat arribés, no sé com, a les teves mans. Ja em serveix. Ara hi és. L’ ampolla del nàufrag ha arribat al millor port que mai s’ hagués imaginat. Gràcies per obrir-la i llegir-me. No t’ imagines el bé que em fas. Jo estic aquí, sol, fa segles, a l’ illa del tresor sense tresor. Tu també deus tenir la teva illa, la teva solitud, el teu tresor sense tresor ( et puc abraçar molt fort?); i baixes cada dia a la platja esperant que arribi un missatge, un senyal; i que no sigui un altre miratge. No deixis que els miratges, quan s’ esfumen, et facin creure que un dia no ho faran. Avui no ho han fet, no llegeixes mentides, llegeixes la meva única veritat, que ve a ser, més o menys, com la de tots, però jo no l’ amago, ja no. Com tu. És per això que ens comuniquem.

Sóc una persona, una insignificant personeta que habita per un brevíssim espai de temps en aquest planeta; una personeta entre milions de mons farcits de personetes amb tot de més de mons a dins que van a donar a l’ infinit. L’ infinit és allò que sentim a vegades, aquella sensació que és com una barreja de vertigen amb bellesa extrema i por de no poder-ho suportar. Hi ha gent que no el sent mai l’ infinit, jo sé que tu sí, que, a vegades, un raig de llum travessa una gota de pluja, olores la nit o et despertes somniant que la gravetat ha deixat de funcionar i el sents; el sents i no saps què sentir. Jo tampoc; a mi tampoc em cap enlloc. No sé per què ens van posar cadascun en una illa diferent. Sentir l’ infinit junts podria ser només allò que és bell; potser sí que és el com i no el què. I agafats. Sentir-lo molt agafats.

Si t’ ho mires des d’ un tros amunt, dues personetes insignificants o d’ una en una...la diferència; mira com s’ acosten, quan és miren, quan es veuen i es deixen veure de veritat. Mira quan s’ abracen, mira com ho fan.  Dues personetes entre milions de personetes cadascuna d’ ella sola a la seva illa que ara s’ estan trobant, es descobreixen, somriuen, flipen, es diria que han inventat la felicitat. I ho han fet, ho estem fent, perquè la felicitat és com una pilota de tenis, va i ve d’ una raqueta a l’ altre, han de ser dos com a mínim perquè existeixi. Hi ha qui hi juga sol amb una paret, sí, hi ha tantíssima gent que s’ enganya per por. És trist, la por acaba sent trista, acaba sent tristesa sense ni por: buidor.

Però és aquí. Aquí, quan ens trobem dos entre milions d’ anys i gents, quan comencem de veritat a viure, quan contradiem la solitud, quan compartim tot allò que hem experimentat i som, quan ens mostrem amb més ganes de veure-hi que d’ ésser vist, quan els egos es confonen i acaben per fondre’ s fins desaparèixer, quan sentim a dins els pits que existim i som existits, amb tot i cada conseqüència amb cura. Sents que és com estar a dins i a fora de nosaltres? Jo també. És la sensació més agradable del món i ningú s’ hi ha fixat. No rebutjar-nos, al contrari, celebrar-nos el miracle per haver-lo sabut veure i creure en ell, per no haver-nos rendit i tirar cada dia ampolles amb cartes i poemes al mar, per haver estat del cantó de la màgia, de les causalitats, de les serendipies, de les impossibilitats que mai ho són si no desistim.

Em pregunto per què hi ha tanta gent a la seva illa desconfiant dels nàufrags de les illes properes, per què s’ escapen amb trossos de mar de mentida de la seva essència, per què s’ escapen d’ ells mateixos amb un tros de terra que pretenen sempre fer més gran que els de la vora. Em pregunto per què no s’ estimen en comptes de competir. Què ens han fet i qui i per què? I per què alguns hem escollit no jugar a la mentida i els demés sí? Quina cosa fa que haguem cregut en nosaltres? «Nosaltres», somrius. Els valents som els més covards i els covards som els més valents. Tot és al revés de com ho vam aprendre; és que ja ho sabíem. Abans de néixer ja ho sabíem. Ho havíem oblidat perquè aquest món no té memòria. Els humans la van abolir per poder repetir els mateixos errors, errors que pels uns eren pitjor, més error: aprofitar-se dels demés, fer escales de valors, diferenciar en comptes d’ igualar...cercaven la felicitat també, mai més lluny d’ on s’ ha trobat. Encara ho fan. I és aquí, a les nostres mans, les nostres mans que podrien ser les de tots si es paressin a sentir i no a pensar pensaments que ni tan sols són d’ ells; han heretat fa totes les generacions l’ error primigeni, creure’ s al cregut, provar-lo d’ imitar. La seva ràbia també és por, tristesa finalment acumulada entre barrots de carn amb sentiments desorientats.

I diu que tots ens morirem. I més mentides per l’ estil. Si fossin aquí, si de veritat quan son amb l’ altre fossin ells i permetessin a l’ altre ser l’ altre, comprendrien la relació que té l’ amor amb el temps: cap. Aquest darrer no existeix. Fins i tot se’ ls hi ha demostrat científicament, però ells, emparrats. Del temps també n’ han fet un negoci perquè l’ illa els hi creixi. Per què no han volgut conèixer l’ amor si és arreu? Com pot un ésser viu témer l’ amor si és d’ on prové, on és i a on va? Com pot un ésser de vida témer la vida? Com pot algú tenir por d’ ell mateix? Tristesa.

Però nosaltres continuarem tirant ampolles amb el nostre missatge a dins, i arribaran, un dia arribaran. Provarem de dir tota la vida alguna cosa que serveixi, que arribi a les mans d’ algú. Com aquesta. Junts tirarem el doble d’ ampolles.

griFOLL

EM DESCOBRES?

Patti Smith

“ People have the power”

Patti Smith

EM DESCOBRES?

( les faltes d’ ortografia són de propina)

Si diguéssim el què sentim

i no el què pensem que s’ ha de pensar

pel què poden pensar que sentim.

Si fóssim de veritat allò que som

i no això que se suposa que hem de ser

per semblar que som allò que ni existeix

i tots empaitem voler ser.

Si no ens enganyéssim amb idees prefabricades

i les fabriquéssim nosaltres fent caldo

de records amb conseqüències, d’ experiències

amb sorpresa, d’ intuïcions que mai la caguen.

Si ens deixéssim ser, tan sols, senzillament,

com tots els éssers es deixen; cap arbre

vol ser la pedra, cap foc, l’ aigua, l’ abella

és l’ abella i la mel ve d’ aquí: de ser-se.

Si deixéssim de cercar-nos i ens miréssim.

Si deixéssim de comparar-nos i ens defenséssim

els altres als uns i viceversa .

Què passaria si fóssim?

Si com les feres féssim l’ amor allà a on ens trobéssim

o ens queixaléssim?

Què passaria si com la rosa i el lliri ens mostréssim

amb la nostra màxima bellesa?

Què passaria si cridéssim quan l’ udol ens dol a dintre,

quan tot això que ens callem sortís? Qui seriem?

Si fóssim qui som, qui seriem de veres?

I que faríem? Com actuaríem? Ens assemblaríem

a aquesta farsa que ens tenen muntada a la closca

i que, amb tota l’ intenció de desfer-nos-en, ens empresona?

Sense indicis de memòria, instint i en sobra. Cop d’ ala i vola.

Si comprenguéssim que no hi ha res a resoldre

abans de que volent resoldre res ho espatlléssim tot,

si, com qui diu, comencéssim de nou, i no se’ ns acudís

el mateix acudit que ens ha dut fins aquesta poca gracia,

quin somni que no ho seria? l’ has somiat alguna vegada?

Si ens despulléssim les ànimes, allò que més dol,

allò més profund, secret a secret, falòrnia a falòrnia.

No hem fet res, som humans, ens hem equivocat,

tots hem comès errors de l’ alçada d’ un campanar,

però quan hi ha d’ un campanar a la lluna? no tenim

cap culpa, són tan ínfimes, ens fem més mal que tot

el que ens pensem que hem fet. I si la culpa ni existeix?

Si fóssim de veritat això que som sense amagar ni polir

sabríem que no existeix, l’ hem inventada.

Vull dir, i sí abans de morir visquéssim?

Si ens deixéssim envelar pel què sentim

d’ una puta vegada i per totes , sense pensar. Pensar?

Ens ho pensem que pensem, una altra mentida al cabàs.

No pensem. Som éssers d’ intuïció i sentiment; vius, lliures.

Si fóssim qui som no hi hauria contradicció, ni dicció potser;

si fóssim de veritat, sense que ens calguessin cures

per a cap malaltia, no emmalaltiríem, una altra mentida

que ens cobren pel davant i pel darrera.

Religions? Política? Futbol? Filosofia? Feina? Països?

Governs? Hamburgueses? Drogues sintètiques? Teràpies

alternatives ( a quina?) a mida, desastre i companyia,

deures, psiquiatries, policies, jutges, botigues, bombes,

aplicacions en tres dimensions, mascotes de peixera,

toros a la plaça, ovelles rere ovelles, pobres entre reixes,

rics fent la berbena, poetes sota els ponts, tetes amagades,

sexes disfressats, petons de Hollywood, crispetes

que fan soroll i no et deixen sentir la pel·lícula de la teva vida.

Si recordéssim el què sentim, si poguéssim arribar

aquí a on som, una mica de pell més endins, amb amor,

sense por, sense presses, ens en sortiríem. Recordaríem

qui som i del record d’ haver-nos’ en estat n’ aprendríem.

Faríem tot allò que no vam gosar fer quan no érem,

totes les bogeries que no ho eren, tots els petons

que no vam robar, totes les abraçades sens braços,

tots els “ t’ estimo” sense ganes, tota la fera a l’ aigüera;

i la nedaríem plegats i ens en fotríem, riuríem,

per primera vegada a la vida riuríem sent nosaltres,

sense carcasses ni mascares ni tapajuntes ni aquarel·les...

Nosaltres i prou. Cap prou inclou tant com aquest: nosaltres.

Si ens atrevíssim, si no els hi féssim més cas, podríem,

encara podem, encara podem fer que les nostres vides

no siguin vides copiades, correctes, a mida de res, diagnòstics,

currículums, biografies, calendaris, carnets, apologies,

contractes, costums, tradicions, personatges, adquisicions,

mecànica d’ estudi, matemàtiques, física i química,

reducte de totes les coses o invent de cal gargolista.

Encara hi som a temps. Hi som a temps perquè el temps

no existeix. I perquè volem, perquè per més papus i dimonis

som qui som per a ser-nos i estem vius per a viure i ser viscuts.

I és preciós, perquè ho estem aconseguint. Ser.

griFOLL

ENCOVAR-TE

ENCOVAR-TE

Jeus allargada com un raig de llum

que vessa l’ horitzó ( me’ l menjo jo).

Jo, que camino pel bosc amb el bosc

a les aixelles, fent molsa, que vinc

de la nit a encovar-te la lluna, la lluna

que és un dragó blau i nu

que es fica dins el cos

i creix sentits endins a estimar-te

salvatge per sempre, rodada,

a no perdre mai més el temps

cada nit i brillar-la.

griFOLL

Papers i desem