Seguidores

miércoles, 31 de agosto de 2011

TÒTEM





Silenci en la mort, aquí vida, i

que s’ enfonsi fins el final de la ment

prim com un xute d’ oli bullint a cremar-nos

les falòrnies absorbides, una sang, un beure

d’ esperits, de cera líquida quan abandona l’ espelma.

Silenci  en el vers, perspicàcia primera del matí,

observar l’ alicorn quan s’ amaga, plorar,

plorar, plorar per començar a intuir

que és més preciós existir que abundar,

descobrir que la meravella és feina teva

i que estaria molt bé compartir-la, la veritat.

Silenci en el somriure, sols tendresa.

Silenci de silencis amb les coses que no callen,

xisclar com un roig, una olor, com un punxó se m’ acut

ja perdut en el vers pretensiós d’ una comunicació

més o menys enganxosa, mes no sabré mai

si és lícit el deliri en l’ espessor

de qui sap quina selva d’ espines. I no.

Qui en diu deliri si no tinc res més per oferir?

Il·lús de realitats ja em vaig (con)fondre.

Silenci silenciós, a tot em dono si em dius

que no em dius. Silenci que el poema capgires,

empassa’ t dins teu que jo dic el martell

i no la comprensió del so amb la qual esculpeixo fileres

de tòtems a les roques del planeta, en diuen Terra.

I és generosa. Ho conté tot i és un punt blau

que te un misto a la vora.

un misto al cendrer d’ un bar de fa mil·lennis

en una altra dimensió. Recordes?

No vam ser fins improvisar.

No vam gosar fins deixar de banda la raó.

No vam créixer fins (re)aprendre a ser petits.

Mai vam somriure de veritat fins ben després

de la primera punyalada.

Tot en tot i tot contesta. Ho ignoràvem en groc polaroid

al fons d’ un calaix que mai ha estat.  Recordes?

Possiblement en un tren nocturn, uns anys ebris com la bellesa

prosseguiran el seu paisatge

i nosaltres, enfilats dalt d’ un arbre, serem dos joguets

dins una cabanya de fusta verda

embolicada amb lianes de molsa i tot l’ infinit

per a nosaltres. La realitat és un dau que ningú

veu mai de la mateixa cara, milions i més cares,

de la neurona fins l’ esperit. De vi per les ferides i

perles pel vestit de la novia de Frankenstein .

Un llamp.



griFOLL
31.08.2011
casserrespoblepoema











martes, 30 de agosto de 2011

PER LA VENA




En el rostre que no hi és,

encara el rostre.  I en la veu, un gronxador,

l’ adolescència del pànic i tu, dins els ulls, alçant-te, construint-te.

Ara et vull dur el cor a les mans quan se t’ ompli de rocs,

fer-los fora  sense parpellejar. Confessar-te que

sovint no em veu ningú, només la inexistència.

M’ ensenya a distingir entre vius i morts.

Fa totes les combinacions i donen.

Tenim el mal per deshabitar, la pell a punt

de dir gallina, l’ èxtasi permanent

que ens ha estat negat de fa segles, mil·lennis, llums ancestres.

Et dic que pretenc desmuntar l’ arquitectura de l’ abisme,

i tu ja n’ has desfalcat les bastides.

Ens tornaran la sang per la vena,

a espetegar de llàgrimes els ulls, la gana de les ganes a fer córrer.

Som a l’ infern per fer el paradís,

som valents per què tenim por,

som els que no hem demanat comprensió,

sinó amor.  Amor, enteneu?

Tingueu aquest infern doncs, que no és nostre,

 l’ heu fet vosaltres.





griFOLL
30.08.11
casserrespoblepoema













domingo, 7 de agosto de 2011

sóc una mòmia


sóc una mòmia



Tinc els ossos de mòmia,

de mòmia buida que fuig de la por (que és un òxid).

Habito al jardí botànic que em surt per les conques dels ulls.

No tinc memòria ni ferment imaginatiu per construir futurs,

sols una utopia: sentir la pluja sobre la pell que no tinc.

He conegut molt bons espantaocells , però no caminen. I he seguit.

I he topat amb fantàstiques escultures, però tampoc es movien.

També hi ha pedres de molt bon veure (si tingués ulls). Camino

a les fosques, però mai m’ aturo, com la lluna.

La meva calç viu sense sant ni sent prou bon dimoni.

Jo sóc una mòmia que fins l’ arqueòleg  ignora. Sóc una simple

mòmia més en est planeta on el què més hi ha som això: mòmies.








griFOLL

7.8.11

momolandia

viernes, 5 de agosto de 2011

RETRAT de MARIA.

El mes d' Agost és el mes de Maria, el Sant es el 15, però es considera que tot el mes es "dedicat" a ella o elles. Per això, doncs, aquest retrat:


miércoles, 3 de agosto de 2011

quan no diguem quan



QUAN NO DIGUEM QUAN
                                


Quan deixis estar el temps i siguis sols al lloc,
viuràs. Quan ja no et deixis ferir sinó és feridura d’ amor i d’ amor de veritat.
Quan no li posis dents als lladrucs de la gent: només són lladrucs, només són gent.
Quan t’emplenis el melic de pólvora i encenguis la persona,
la persona que no et crema, que t’ aviva ,quan llavors
et facis una festa amb focs d’ artifici -que no existeixen -.
Quan t’ obsessionis pels demès i tu te’ n vagis, i te’ n vagis
amb tots els problemes - a comparar sense comparar - tan xics i comuns
que et perforen. Quan siguis de tothom i de totes les coses
i el teu nom els sigui tots i cap i del revés tampoc i també.
Quan el silenci mori de fer-li preguntes a tot, i després, quan
se n’ engendrin més. Són com bolets. Quan aprenguis a mentir-te
amb alegries que no ho són i acabis somrient per la saviesa del Mag Falòrnies.
Quan dins i fora sigui la mateixa cosa, mes no sols per això:
que ens convidem a abraçades contra la por i la Guadanya,
que li diguem al del costat que tampoc sabem on ballem, que
no ens ho callem. Quan el teu dolor sigui el meu,
quan actuem sense actuar ni premeditar ni pensar (lluny de barrancs.)
Quan fem també “l’ humor i no la guerra” com diu el Sabina, que
també diu que es cuida. I que ja ho veus, me’ n vaig per les branques,
es que jo, bueno, només vull una cosa: que tu siguis a dalt.



griFOLL
nit al tros de planeta on dec parar (d.C.?)