Seguidores

sábado, 31 de marzo de 2012

CINC





He amagat la por sota un valent pressuposat de mi.

No hi ha cap misteri, és un dau mentre baixa a dir

-d’ un jo contra jo-  el guanyador. Sempre un joc.

Mai un guerrer. Vinc de l’ amor. Difícil com ell.

Me’ n sobra i me’ n falta, de tot. Difícil, senzill. Cosa.



griFOLL



viernes, 30 de marzo de 2012

RIURE


 

Recordo l’ alegria... Tenim la follia i un plànol en blanc
per escriure-hi que tot és possible. Vam pujar la imaginació al poder
del verb poder, i no declina. Enrere queden nits de morts i llits i bars i oblits.
Només passa el que passa sempre aquí, que no hi ha altre lloc.
Que hi ha el què hi ha, però que en pots fer el que vulguis.
Tenim la follia, tot és possible. Només som aquí ,partint-nos de riure.
I riure està prohibit i encara fa més riure. Mira-ho des d’ aquí, vine.


griFOLL
30.03.12
Casserres poble poema




miércoles, 28 de marzo de 2012

EXISTENCIALS (dues grifollades)



em desvisc
per a viure’ m
no per a ser viscut
jo
erròniament pensant què sóc
i això que em deia
que era inútil
tant pensar
m’ ha fet saber
qui ni quina cosa
vull ser
jo


griFOLL’12
casserrespoblepoema





PARAULES PINTADES griFOLL




griFOLL'12
casserrespoblepoema




lunes, 26 de marzo de 2012

CARADEGALLEDA griFOLL


griFOLL. Object trouvé tallat i markat amb tinta a l’ oli. '12




domingo, 25 de marzo de 2012

DIBUIXOS ( i arbre intervingut de fa temps)



Et conec d’ un salt en pausa, tu
treus ceres de colors de amb les abelles
i t’ hi agafes a no fer ciris. Escrius el teu nom del revés,
dibuixes una llàgrima blava en una soca i
penses en les pedres que has hagut de tombar
per poder-hi escriure el dibuix:
la meitat de les que t’ han fet caure... Però
has de saber que d’ aquí cent anys tindràs una altra droga:
la farigola. Seràs feliç, cosa que desconeixes.
-Mentrestant pots assajar, aquí n’ aprens,
entre cards, margarides i trèvols de quatre o sis fulles.
(Jo també sóc l’ altre. I el de demà passat. )


griFOLL’ 12





ELS ULLS TRISTOS

(Intervenció de grifoll amb cotó tenyit per a inaugurar la primavera fa dos anys. Diferents llocs)


Tinc els ulls tristos
si em miro amb els ulls tristos.
M’ agrada que plogui per poder-me mullar:
quedo net, nou, valent. Valent
fins on l’ error deixa de ser factible,
en aquesta dimensió sense adreça
quan vinc per veure si hi ets, i sempre hi ets,
llavors no tinc els ulls tristos.
Mai tinc els ulls tristos.

griFOLL’ 12




griFOLL: DARREres OBRES






griFOLL '12





sábado, 24 de marzo de 2012

D’ ART SENSE OFICI


 

 
Arribar a les pedres, el com et miren o si s’ esllavissen

volent-te els peus o la lluna que duus de silenci a les plantes.

Com hi vas sense camí ni límits. T’ admiro.

Tinc un castell de focs per a tu i no són d’ artifici,

són d’ art sense ofici. Saltes. Caus al riu. T’ enfiles als arbres.

Som aquí, tots iguals menys tu, que somrius.

T’ encens una cigarreta i fas dibuixos de fum amb les pestanyes.

Ets déu moltes vegades. Cada miracle ens despulla un pam més,

dos, tres. Un àngel xic i brut s’ acosta a demanar-nos foc.

Un àngel xic i brut, no l’ oblidem mai, no l’oblidem mai.

Un àngel xic i brut de cendres que existeix amb ganes i riu.


                                                                                  griFOLL ‘12



NO HI VOLS LLUM



NO HI VOLS LLUM



M’ estimes decadent, no hi vols llum.

No em coneixes, ric perquè riguis, ploro perquè ploris.

T’ informo, no et jutjo. Sóc un mirall: T’ estimes decadent.

No estimes, vius dins un globus de ràbia.

S’ acosta un nen amb una fona.



griFOLL’ 12




viernes, 23 de marzo de 2012

AL MARC CAMPS, EXPRESSIONISTA.



pintura de Marc Camps




De negre per fora i a l’ oli per dins,

quantes espàtules clavades sens trementina. Quantes!

M’ assalten els teus quadres. Diuen, no s’ ho callen. Són espessos

i directes com un tros de neu als dits que mai es desfà.

Marc, mestre, amic, des de xic que t’ empaito.

Després no sabem què dir-nos i parlem

del Cortázar, que a veure si acaba Rayuela.




griFOLL

casserres poble poema







miércoles, 21 de marzo de 2012

QUAN JO ENCARA DUIA RELLOTGE I CUBATA I LES NITS EREN ROGES DELS ULLS FINS L´,INFERN...i una instal·lació del 2001 (una odisea)

                  (griFOLL instal.lació a la desapareguda sala St. Domenech. Manresa. 2001.)
                                                            Igual tenia un mal dia :)))
                                   (cliqueu per ampliar i no li ensenyeu al  psiquiatre :)

QUAN JO ENCARA DUIA RELLOTGE I CUBATA I LES NITS EREN ROGES DELS ULLS FINS L´,INFERN




Érem sota les ungles del bosc, terra viva fent l’ arrel,

allò que no va ser que és l’ únic que

no oblidarem. I la fèiem. Tu parlaves en colors

i jo no et deia en blanc i negre, et respirava.

Quan jo encara duia rellotge i cubata i les nits

eren roges dels ulls fins l’ infern,

els averns que ens curàvem. Tu em vas

llençar la cua d’ un vers,

jo se’ t vaig imaginar.




griFOLL’ 12




griFOLL DESCOBRIDOR





DESCOBRIDOR
Pinto, o enganxo, o esquitxo, passo el llapis per sota de les idees i observo, esperant la sorpresa, la màgia. Jugo amb mi, no tinc res preconcebut. A vegades m’ hi “descobreixo” sense saber si sóc allò ni voler, però és un apunt per a l’ ànima, un clic al cervell de l’ esperit. I és, per sobre de tot, la màgia. Buscar-la, no poder parar de buscar-la. No puc entendre què hi pinta, mai millor dit, el talent o la idea de saber voler com s’ acabarà i saber, a més, que allò s’ acabarà, perquè és el que creu. Creu amb els finals, perquè són clavats als principis. Jo vull aprendre a jugar, que no és fàcil fins que saps que tu ets “jugar”, descobrir, mai parar de cercar. Després, a molta gent li agrada el “blau” i a ningú el “nocturn”. Això em pot condicionar tant a fer nocturns com a blavejar.
A mi, de més xic, m’ agradava aixecar tots els rocs del món per a veure si hi trobava un escorpit o una serp. Quan hi era, la fera, era feliç, era jo menjant-me el món, el més valent, el descobridor.
Ara segueixo sent el descobridor. Agafo dos objectes a l’ atzar i els poso junts :en un no res comença el diàleg. I jo escolto com regalima l’ esquitxada d’ alcohol amb cola blanca tenyida amb pebre vermell. I li poso nom a l’ esquitxada i segons cap a on regalima, vaig seguint sense camí per tots els camins que vénen de mi vers el meu aprendre de mi. Una mena de psicoanàlisi  teu abandonat al costat d’ un contenidor  ple de joies com ara revistes, cartrons i capses de medicaments per fer invents, sempre per veure què passa. I, quan    s’ ha vist, no hi ha temps, anem cap a una altra. És el què hi ha, per bé i per mal, a descobrir en l’ experiment què passarà. I sempre passen coses (però això ja ho vaig dir).



griFOLL’ 12




PER DAR AMOR, de griFOLL

PER DAR AMOR


És posar-se, no sols ingenu, per dar amor

traspassar els límits de la ingenuïtat. 

Ningú comprèn ningú i jutjar és impossible:

Qui t’ ho diu que l’ ingenu no ets tu?

Comences a aprendre a estimar; joc

gens fàcil. Compta-t’hi. Tampoc et coneixes.

Mai sabràs qui seràs demà. I avui?

No tens res a veure amb ahir,

no pots estimar enrere.

griFOLL’ 12








martes, 20 de marzo de 2012

EL JARDÍ DELS PECATS, de griFOLL

A la foto: El meu llibre "De Paraula" a la tomba del Jim Morrison. I dedicat! Ara ja sabeu a qui llegeix :)))


Les rels sent-te pels rostolls amb soroll de senglars refinant el fil musical de rerefons, els porcs que corren i s’ esveren com en busca d’ un otorinolaringòleg i tu amb el dol i Adan i Eva calbs, netejant el jardí de pecats amb un pal i una branca de tauró fent de pala. I el tractor és lo prohibit, perquè fimbra. Et creix herba a l’ esquena i jo m’ hi estiro. Plou. Ja n’ hi ha plou!



griFOLL
21.3.12

lunes, 19 de marzo de 2012

1eres OBRES després (finals) del MONO. griFOLL













Las obras de arte nacen siempre de quien ha afrontado el peligro, de quien ha ido hasta el extremo de la experiencia, hasta el punto que ningún humano puede rebasar. Cuanto más se ve, más propia, más personal, más única se hace una vida.
Enviar frase



jueves, 15 de marzo de 2012

gràcies i a riviure




GRÀCIES i a RIVIURE



Tot depèn de (p)res, i res, de massa. – Gràcies i  a riviure-

Riure sembres sinó s’ interromp un port o pedrega al món

de poc, de cop. Plorar cura més que riure i tot és viu de veritat.

Costa plorar. A mi em costa plorar. M’ esforço i m’ esbosso així:

hihihihihihiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiihihihihi . Per això ja no dic adéu, dic hola,

per això ja no dec demà, no, ara dic:  sí, vull.  I ho repeteixo  -el què?-

sis cops i sis més, més.  La mort , un jutge dins meu, lo fetge aguanta

lo pes del deliri.  Ara tu penses “aquest nano no està bé, no”.

Jo estic molt bé i molt malament, perquè sóc un ésser que té aquesta capacitat,

la de pujar sense pagar a les muntanyes russes més que vos

que si no accepteu ser qui sou, fins que no feu sortir la folla o el foll

sereu gilipolles avorrits  - cadascú a lo follament seu, vos haureu fet cas

als pensaments dels altres, mai haureu tingut vers i/ o nalitat, no.

Haureu estat per fer-ne llana i omplir-ne panxes de no bou

on mai hi plourà. De mi (Divinitzem, Jim ): Perdono,  em perdono, et perdono.

Et consolo, em consoles. Recordo sentir què ens rexucla

i atansa: és ta llum invisible, de far i muntanya. El meu pare, ara no hi és,

és una mort més endavant esperant-nos, és un ull de la meva mirada

el meu pare, com tothom, pot morir, però no desexistir.

Però ens vam conèixer de rius, “Vius o sobrevius o desesperes?”. No pateixis.

Shhhht: és al revés, no sé lo perquè de fer-ne secret.

I jo? Sóc mort? Ara entenc lo d’ Eros i lo Tànatus.

Citant al rei llangardaix, Jim Xamànic, Salvador: Tu mai vas nàixer:

Quest va ser el teu gran joc, la farsa daurada. Em vas dir força,

ves cap a la por, ves-hi amb ella. Vas dir the doors of perception

i en Blake as-sent-eI, és aquí, som qu’és més endins, móns endintre:

aquí on mot és assassinat, necessitat, desfer-se del mal, amar lo amable

i a l’ enemic de tota la vida que ningú sap per què, un malentès,

segur, malgrat els malurats, de malgraïts l’ avern  n’ és ple, més pesto

tinguéssim al cel. I no sé sí s’ hi ha estat. He entès els cors al cap.

Els cervells del cor, roigs. Radiografies en color en sis dimensions i 999 +.

A vegades surts en un vers, mes sempre en tot el poema, quan l’és, si mai pogués

fer-te’ l, desfer-te’ l. He entès, que de totes, sols n’ hi una i mil i una més:

Lo dolor ensenya i no res més, és lluita, i lluita engendra imaginació: tota i +.

desfocat o fos, digué en Jim dels deserts, fet de plomes i Sant i  sant: “Estima

i fes el que vulguis”. Me la va ensenyar ma mare aquesta frase.

Jo després li escric als contenidors. Ma germana és el teatre (i no la viceversa).

Preciós mim saltimbanqui a donar tot lo fosc que regala convertit

en claror, de llunetes ençà, l’ estrella que desfila. Quants morts.

Va dir el Dalí, abans de morir, que ell no tindria cel, doncs no s’ havia dóna’t  

temps suficient  per a imaginar-lo. Li dic a la iaia ( que sordeja del fèmur i aguanta

trencar-se mig cos i demanar un conyac per l’ atropellador. Era en un pas de vianants,

aquest mes s’ ha tornat a trencat el fèmur, i ja té massa neguit, vol fer de les seves.

Tots volem al Pau. Tots som pacifistes, tots volem sentir alegria.

Si sempre ha estat així i ara ho és, perquè no les pleguem totes i riem, fem l’ amor

o parlem amb els pardals, que sempre anem amb presses per fer tard .als rellotges.

He pintat un ruc amb cordills i rodones damunt d’ unes fustes d’ un estant

que pujava de dalt. I vasos i si em dius que sí, que també te n’ hi adonguis.

Viu en blanc i negre, veuràs més els detalls, els colors poden enganyar a la vista

I estem enganxats als colors. Només prova-ho, no t’ has de registrar. Ve de tu,

has de saber que cobro vida i prenc la direcció, sense trucar, entraré i sentiré

l’ olor, que sols n’ hi ha una.  Olor d’ amor, de fer el que vulguis amb ell. Però

estima’ t com estimes als altres, que pot, o no, però ens emmirallem. No t’ amaguis.

Amaga’ t de qui vulguis menys de tu que t’ enganyes provant d’ enganyar als altres

amb etiquetes que venen cridant rucades.

Et creues amb la mort i no la sents. Et creues amb la vida i tampoc.

No ets de por? No sents res? Doncs acosta’ t i díga’t : Sí, vull.





griFOLL

aquíara






miércoles, 14 de marzo de 2012

PRES(ENT), de griFOLL



PRES(ENT)


I un dia, que et pensaves que ja tenies, l’ és.
I enrere hi ha boira i endavant no es veu res.
Se t’ empassa un forat que no existeix. Vius aquí
fa tota la vida, solta i sola, rascant  a la roca,
sense dits, amb ulls de segon rostre, trista i sola
de tota la mort vinguda a anar-te fent vides,
vides de vidre que sempre es trenquen.

La resta és  xiripia sincrònica.

griFOLL
ara
aquí




martes, 13 de marzo de 2012

FIL, de griFOLL





Descuso llibres d’ esquena de pell fins el darrer full, que se n’ en fot.

Només em queden fils nuats al nervi, aquesta sort, que és lluita i no regal

grapat al mal, gripaus i grills i ensopegar amb alguna cosa que ningú ha vist mai,

d’ ahir per ara, enamorar-me d’ una sargantana sota el sol i retratar-la

a l’ oli fins trobar el color... Els cossos, que van d’ immortals.





griFOLL

ara

aquí

sábado, 10 de marzo de 2012

SÓC LA BOMBA






Alguna cosa comprimida a punt d’ esclatar,

esclatant, acabant d’ explotar, sempre en present explosiu,

foradant cap a dins, de les neurones als budells,

dels cors fins al cervells, i de l’ ànima estrangera en el temps,

troglodita. No va ser l’ invent del foc, sinó l’ ús  (el verí està en la dosi),

quan van ésser, i ara. I ara en són moltes les formes: d’ estufa, de bomba,

de castells de foc cada cop més impressionants. I a les fogueres de sant Joan?

Omplíem globus i bosses amb benzina o esperit de vi i ens el passàvem

per sobre del foc a veure a qui se li rebentava. I tots tenim alguna cremada,

alguna cicatriu, fums de flama que pinça les hernies del temps, cranc d’ haver

esta nen, el nen invencible,el nen dibuixant esbossos

per a cosir-li unes ales de ratpenat a una rata. Sabia del cert que volaria,

i ho vaig fer, i ho va fer:  va anar al cel de les rates més màrtirs.



La imaginació també està en la dosi, amb mitja faig,

però ara n’ he d’ abusar:

la realitat  ha vingut sencera i es queda a sopar.

( deu-me mil anys i m’ en faig potser un poc a l’ idea)

La realitat és cosa de bojos. Terrible tragèdia qui hi cau.

I què pensaran els veïns? Tragèdia terrible, sabran sense saber

que mai ningú pot saber que sent el què l’ altre.



Això mai passa al carrer de la imaginació. Revolucionar-la.



griFOLL
11.03.12
Planeta Blau

miércoles, 7 de marzo de 2012

pregunta

El sol, va sol?


griFOLL
8.3.12

AUTORETRAT (griFOLL recautxutat)





AUTORETRAT

griFOLL  RECAUTXUTAT



“CARME: Tres a la matinada.

QUIMET: Saturat del llit hi corro al darrera.

CARME: Un pal de telèfon ha caigut.

QUIMET: I jo no em puc abstreure.

CARME: Ho sento, no tinc ganes de plorar.”

De l’ obra de teatre “Ja hi tinc un peu”, de

Joan Brossa.







El fum no em va deixar veure el foc.

Els colors són per jugar, no per fer guerres

ni més plastilines perquè no pensis en el que importa

de veritat perquè no n’ hi hagin.

Xerro a cops de bolet, diries tocat d’ amanita,

tetraciclina, quitripsina, antivitamina i cargol.

Recalco amb paper de carbonada

les ombres que et deixes per sota les lletres:

trenes de somnis, l’ olor de fira i de pluja,

els motius de la paraula, les incendiaries animaleses

d’ horitzons excitats pel crepuscle, samfaines de l’ ànima.

Soledat més lenta que la soledat, ets meva o sóc teu?

Soledat caníbal que claves els ulls dins la nit, crani sec

amb tres dents, què pretens?

Cada gall és fill d’ un gralla, d‘ una graella o qui canta?

Tibo versos grapats a la cua dels nervis.

He de buidar els meus licantrops.

I sents? I sento nàusees importades de la realitat.

I aprendre de tu, de cap a dins

que va a donar a fora i és força i és lluita i és “puc”?

La gràcia del joc és que al final mor tothom: empatats

fins la propera on tots ressuscitem a ser igual per igual,

així perdem junts. Desperta en la tendresa,

tot , i tu i vós i l’ altre venim d’ un cuc foll i  hermafrodita

que es va masturbar sense prendre precaucions.

I això, que és poèticament demostrable, ens inclou

com a éssers d’ amor i no de guerra, fer allò de menjar-nos

les boques per dir-nos coses sense volum.

(m’ han dit els nens dels versos: ) no hi ha dol sense èxtasi, poema. 

Mal, has de saber, que d’ aquest

mal ja no me’ n pots fer més:  Has tocat os.

No tinc un cos on estar-me ni un sol instant a badar,

mai sóc el mateix, com tu, com tu.

Repetir alleuja, però això “és de foll”. Repetir és de Freud,

que tot és una palla.



griFOLL

primeres nits del 2012

casserrespoblepoema