El bosc és ple de
fantasmes, la casa t’ estima,
t’ estimo com
tots els fantasmes a la vegada. Sóc un nen
que plora, que
riu i veu coses que els grans no veuen. Té,
que em mossego la
llengua i escupo paraules:
Mel és abella,
rusc i fibló.
Coratge és mel
i vida també, i amor
amb mató.
Només em surten
aquesta mena de dites idiotes.
A què són degudes
les coses? Sense principi ni final.
Ser absurd és la
forma més lògica d’ adaptar-se a l’ Absurd.
No, mai se què em
dic. No sóc jo qui ho diu ni jo sóc l’ altre.
Els poemes surten
de les boques, de les mans,
de les persones,
però no se sap qui els fa.
Estima’ m, dóna’
m, cuida’ m, fes-me teu, anul·la’ m.
I no entens la
vida de la gent que no se la pregunta.
I no entens la
vida de la gent que se l’ ha preguntat
tan que no hi
toca. Com si tu hi toquessis.
En què et bases? Sigui
com i qui siguis
t’ estimo. He
decidit estimar a tothom
i fotre el camp
ben lluny, a aprendre’ n.
És que entre la
gent que em vull estimar
hi ha gent que
conec, i vull fer-ho be.
griFOLL
17.06.12
casserrespoblepoema