És, de primera,
difícil que trenca. L’ estimar no és cosa de covards, mira les rels com
esgarrapen, mira’ t a tu: igual. Entrecreuant interrogants s’ estima mai del
cert. Donant-se com la ploma: agafar el vent, amb el desig per entremig i mil
pecats clavats a la punta del mal. Saltar culpes. Crema d’ idees preconcebudes
i de tercera posar la sincera i no parar. Però valentia no és duresa – la flor que
travessa hiverns, que diu que ens ho diu.
I gorgs endins, flipa:
andamis de venes lluitant per la vida. Fonts ballarines boca amunt plovent-la. Cabanyes
dibuixades als cabells dels cavalls amb canalla a dintre dansant-la, l’ horitzó
que ens ve, no de pas, no, ens ve de futur a mostrar-nos qui érem. Qui érem que
és el que fa qui serem – diu la vena que
travessa carns.
Aquest material: l’
amor. Aquest invisible motor de fabricar papallones i orenetes. Aquesta llum que no s’ apaga a les fosques ni a les
més dures. Aquest material que, mira’ t: l’ ets. Tu. La flor que peta l’ asfalt
i rebenta de pòl·lens en zel a la cara del que es quadra pels caps.
Al cap? un misto,
que tu véns del cor, digna de cada batec. Castells de sofre amb carbó vegetal i
nitrats de potassa t’ emplenin de pebre amb lluernes no artificials tots i
cadascun dels teus cels. Ferma. Firmaments. Disfruta’ t. La vida és escollir
qui serem havent no mort. Serem per sempre més la flor. Travessarem la carn,
els ossos, les mentides.
Matrix, quàntica,
internet. És el diluvi universal: informació deforme metrallant-nos
constantment els cerebels fins les arrels: gabapentina o lyrica et receptaran pel
mal de rels (passa de la lyrica). També és molt maco el velotap: zyprexa, i l’
etumina, que te l’ atonyina. Sort que ens curen els que ens maten. No ho
oblidis mai: tu ets la flor: travessa diaris, travessa idees, travessa transistors,
travessa virtualitzacions; travessa tota aquesta pastifejada i floreix.
Repeteix sempre «florir»,
sí ; la primavera, te’ n recordes? te’ n recordes de tu?
Demana més vi, fem
un peta, un petó , tres i lo que surja, fem rodar vinils, som vius com l’
agulla del tocadiscs del Bob Dylan ( saps com és l’ agulla del tocadiscs del
Bob Dylan, no?, és infinita! però molt infinita, è? que estem parlant de l’ agulla del tocadiscs
del Bob Dylan – que només en té un, sí, sí, només un), som pentagrames sense
pentagrama rebolcant-nos juntes pels aires dels aires amant. Sents? Sí que
sents. Ho sents tot.
Ens han ferit
perquè són bords, però es van marcint, i et diré un secret que no ho és: són quatre
i el cabo. I l’ amor som un món: mira, mira’ t, mirem-nos. Cada flor ensorra un totxo, un barrot, reblega
una pipa, desvia un balot, fon set míssils nuclescleròtics, padoniformes, cuxurrupatètics,
horrolicantròfics. Pendons i cap disculpa. Saltem la culpa, la corda, la tanca.
Fem pòl·lens. Pels aires dels aires, amant-nos.
És sortir d’ una dissecació
l’ estimar, deixar de ser fòssil, tirar-s’ hi de pit sense escut ni carotes,
nus com les fulles de tota alzina que aglana, cagant-la, cagant-la i tornar-la
a aglanar. De cada cent glans un nou arbre. Sé que ja pots veure des d’ aquí
com s’ hi enfila i riu la canalla. Nosaltres demà quan érem petits com en
aquest instant exacte on ens trobem. Hola. Dalt d’ aquesta alzina, immortals,
invencibles. Nosaltres quan érem canalla fent una cabanya de canyes al capdamunt
del brancat, al costat d’ un niu d’ ous blaus de gaig esperant que neixin,
naixent. Només mirem l’ amor, el cova una au que mai surt a les banderes.
Nosaltres mengem pipes de giralluna i fem fum fumant vidalba. I ens entra cada
atac de tos que després no podem parar de riure, i és com l’ amor, riem tant
que ens fan mal les panxes, però no parem, no volem, som aquesta canalla
futura, la de sempre, l’ hem salvada. Sí. Tu. Nosaltres. Encara que ara no t’
ho sembli de cap de les banderes ni maneres, t’ ho dic: amb l’ amor l’ hem
salvada.
Josep Grifoll
20/11/2017
casserrespoblepoema