Seguidores

miércoles, 29 de noviembre de 2017

PARAULES A TU...

PARAULES A TU...

Tu viva.
Tu melic de marca humana. 
Tu cadires i no llogar-les: multiplicar-les.
Tu més bona persona que el pa dels infants amb xocolata per a berenar els estius de quan érem xics i per ser-ho encara.
Tu en dejú de somriures aguantant l’ esquerda sota una orella addicte als trons i udolar-te.
Tu que segons les meves lleis hauria d’ estar prohibit que pateixis –descarta les altres.
Tu olorant la terra a les mans un cel de caderneres d’ un viu que no es fon et mereixes.
Tu que t’ has mort tantes morts que els inferns ja te la suen i dels cels en fas zels. No és veritat: és que lluites.
Tu que ensenyes . Jo que aprenc. Tu que aprens. Jo que ensenyo. Estem al caure.                       

Josep Grifoll

viernes, 24 de noviembre de 2017

LA PART EXACTE DE LA HUMANITAT QUE ENS CORRESPON





Si sentíssim la part exacte de la humanitat que ens correspon, el dolor individual no ens faria ni pessigolles, no? doncs mira els petits:  diuen que ja sabem que som l’ una, que estem renaixent amb ells havent entès que la humanitat som una sola entitat. També diu que podem repetir curs anant tots junts a la mateixa classe i arreglar el món jugant com ho sabem fer a l’ hora del pati.  Ens has vist? jo he dit que sí directament, è? que es veu, flipa,  que ara no tindrem ni profe! ni dire! ni delegat! ni subdelegat!... veniu! sóc a fora cremant les porteries de futbol. També he punxat les pilotes. Totes. Sí. M’ estic quedant més descansat que l’ ostia.


Josep Grifoll

lunes, 20 de noviembre de 2017

PENDONS I CAP DISCULPA: SOM LA VIDA




És, de primera, difícil que trenca. L’ estimar no és cosa de covards, mira les rels com esgarrapen, mira’ t a tu: igual. Entrecreuant interrogants s’ estima mai del cert. Donant-se com la ploma: agafar el vent, amb el desig per entremig i mil pecats clavats a la punta del mal. Saltar culpes. Crema d’ idees preconcebudes i de tercera posar la sincera i no parar. Però valentia no és duresa – la flor que travessa hiverns, que diu que ens ho diu.
I gorgs endins, flipa: andamis de venes lluitant per la vida. Fonts ballarines boca amunt plovent-la. Cabanyes dibuixades als cabells dels cavalls amb canalla a dintre dansant-la, l’ horitzó que ens ve, no de pas, no, ens ve de futur a mostrar-nos qui érem. Qui érem que és el que fa qui  serem – diu la vena que travessa carns.
Aquest material: l’ amor. Aquest invisible motor de fabricar papallones i orenetes. Aquesta  llum que no s’ apaga a les fosques ni a les més dures. Aquest material que, mira’ t: l’ ets. Tu. La flor que peta l’ asfalt i rebenta de pòl·lens en zel a la cara del que es quadra pels caps.
Al cap? un misto, que tu véns del cor, digna de cada batec. Castells de sofre amb carbó vegetal i nitrats de potassa t’ emplenin de pebre amb lluernes no artificials tots i cadascun dels teus cels. Ferma. Firmaments. Disfruta’ t. La vida és escollir qui serem havent no mort. Serem per sempre més la flor. Travessarem la carn, els ossos, les mentides.
Matrix, quàntica, internet. És el diluvi universal: informació deforme metrallant-nos constantment els cerebels fins les arrels: gabapentina o lyrica et receptaran pel mal de rels (passa de la lyrica). També és molt maco el velotap: zyprexa, i l’ etumina, que te l’ atonyina. Sort que ens curen els que ens maten. No ho oblidis mai: tu ets la flor: travessa diaris, travessa idees, travessa transistors, travessa virtualitzacions; travessa tota aquesta pastifejada i floreix. Repeteix sempre «florir», sí ; la primavera, te’ n recordes? te’ n recordes de tu?
Demana més vi, fem un peta, un petó , tres i lo que surja, fem rodar vinils, som vius com l’ agulla del tocadiscs del Bob Dylan ( saps com és l’ agulla del tocadiscs del Bob Dylan, no?, és infinita! però molt infinita, è?  que estem parlant de l’ agulla del tocadiscs del Bob Dylan – que només en té un, sí, sí, només un), som pentagrames sense pentagrama rebolcant-nos juntes pels aires dels aires amant. Sents? Sí que sents. Ho sents tot.
Ens han ferit perquè són bords, però es van marcint, i et diré un secret que no ho és: són quatre i el cabo. I l’ amor som un món: mira, mira’ t, mirem-nos.  Cada flor ensorra un totxo, un barrot, reblega una pipa, desvia un balot, fon set míssils nuclescleròtics, padoniformes, cuxurrupatètics, horrolicantròfics. Pendons i cap disculpa. Saltem la culpa, la corda, la tanca. Fem pòl·lens. Pels aires dels aires, amant-nos.
És sortir d’ una dissecació l’ estimar, deixar de ser fòssil, tirar-s’ hi de pit sense escut ni carotes, nus com les fulles de tota alzina que aglana, cagant-la, cagant-la i tornar-la a aglanar. De cada cent glans un nou arbre. Sé que ja pots veure des d’ aquí com s’ hi enfila i riu la canalla. Nosaltres demà quan érem petits com en aquest instant exacte on ens trobem. Hola. Dalt d’ aquesta alzina, immortals, invencibles. Nosaltres quan érem canalla fent una cabanya de canyes al capdamunt del brancat, al costat d’ un niu d’ ous blaus de gaig esperant que neixin, naixent. Només mirem l’ amor, el cova una au que mai surt a les banderes. Nosaltres mengem pipes de giralluna i fem fum fumant vidalba. I ens entra cada atac de tos que després no podem parar de riure, i és com l’ amor, riem tant que ens fan mal les panxes, però no parem, no volem, som aquesta canalla futura, la de sempre, l’ hem salvada. Sí. Tu. Nosaltres. Encara que ara no t’ ho sembli de cap de les banderes ni maneres, t’ ho dic: amb l’ amor l’ hem salvada.

Josep Grifoll
20/11/2017

casserrespoblepoema

sábado, 11 de noviembre de 2017

S’ ESTIMA FENT CUA



S’ estima i és un trau que travesses i sagna:
no tothom és capaç d’ enfollir.
S’ estima abrigant la paraula que abriga,
matant la paraula que mata, sense permís.
S’ estima com tu, que et saps tots els inferns de memòria
i aboies vaixells de paper amb poemes de mare infinita.               
S’ estima fent cua, cordó – s’ estima fent pinya,
enterrant els pinyons, dansant nous paisatges.
S’ estima seguint, seguint als que arriben,
que són els que tornen, que mai van marxar.
                                         

Josep Grifoll

domingo, 5 de noviembre de 2017

DESCOBRIRÀS EN TU



Descobriràs en tu, com fa el matí quan salten tots els lliris a les botes del caminant nocturn, que véns de nits feréstegues d’ estels inundada. Descobriràs que per això duus inclòs un cabaret de llum als turmells, que tu ja fa temps que has après a ballar-la. Descobriràs, i descobriràs que allò que cercaves en els altres eres tu quan els il·luminaves. Ah, però fins que no et descobreixis tu en tu, nosaltres, des del teu punt de mira, seguirem adormits. Aquesta, que serà la teva batalla, també serà la nostra, la de cadascun amb sí mateix, pujar a l’infern i cantar-se les llunes al mirall per després poder-les baixar i, totes elles, nosaltres, la lluna, fer-la nova de plena, que no hi hagi nen que no la tingui al seu cove. Com una mena de futur, imaginava un poema, un poema que fes que per una vegada guanyés l’ amor, tu, a gran escala, que mengem violetes.


Josep Grifoll