En una època d’ engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari.
George Orwell
"qui és el Foll?" pregunta-pintura de griFOLL
Sola. Sol. Sense públic. Sol. Sola.
Diferents escenaris.
Ningú vol observar. Tothom vol ser famós.
Tristesa amb pregunta: Hi ha algú de veritat?
Necessito que m’ abracin
més que molt ben abraçat, que qui m’ abraci
ho necessiti tant com jo, que amar no apunta Cupinades,
és, i sense valsos és, i com menys, més.
Parlo de revolució, de que a mi em costi dir-te
que no crec en “ismes” i t’ ho doni així, sincer d’ amor.
Dic de fer-te saber que, m’ ha sorprès, després de 39 anys
de rebre’ n hòsties, poder-te ara dir : conec
una persona que, sense deixar-ho de ser, tot al contrari,
té un cor gegant i és policia. (Sí, ho he dit jo. I això hauria
de ser una bona notícia: Més bondat, menys malícia ).
També t’ ho dono, mantinc les portes obertes perquè
flueixi l’ amor. Aprenc. Si volgués ser famós et diria
el que vols sentir-me a dir, però jo estudio per aprendre
a no jutjar, seré anti-jutge. I fer-me, no per agradar,
sinó per no acabar portant la mateixa puta mascara d’ ovella
que duu (quasi) tothom.
Que em tirin pedres, però que me les tirin per ser el llop,
no per amagar-me’ n.
Crec en l’ amor, això inclou dir-se les veritats a la cara i no prejutjar.
I per si hi ha algú a fora, aquí: un tros de mi. Un tros de mi valent,
il·lús, no deixe món, que mai ha vist cap bandera, només draps de colors
amb dibuixos molt més lluminosos ( en general) que els seus grisos defensors.
I no, no vaig a missa. No puc veure al capellà, sense generalitzar...
Només a alguns enterraments, per provar de salvar al mort de la missa
mortal i sortir a veure els ocells...
(continuarà...)
grifoll
12.01.2012
Dins l’ udol