Seguidores

jueves, 21 de agosto de 2014

INFORME PENJAT ALS MIL VENTS, griFOLL 14.

“La derrota no es una opción”
Héroes del Silencio



INFORME PENJAT ALS MIL VENTS

si per a vosaltres això era un combat
sapigueu que hem guanyat / i no és que hagueu perdut,
és que hem guanyat


L’ únic consum: devorar-te, atorgar-te per a depuració
- que no et cal- desmesura d’ instints, llum, llum molla
de pedra bategada amb aigua de totes les sangs, hum-
us roig fosc del fons d’ aquest ull enfebrat de vida:
iris malalt des del primer dia que viu d’ adonar-se’ n que viu
perquè et mira. Que et mira, se t’ enfila pels barrancs de plata
quan tremoles i que per la vall de pell de cavallet de mar salada que dónes és,
que mentre s’ enfila per la roda sàvia de sabes que gastes a tota clorofil·la
pon la lluna, i ara passa una passa d’ estrelles, i aquí hi ha una fuga, una gata
per les teulades destenyides d’ argila amb teules que treuen la llengua
als mussols i ens fan riure, pessigolles que ens devem tots a tots
en una gran festa gran, fem-nos xics, la més gran, la que es celebra al teu centre,
allà a on només ha gosat arribar l’ Amor net, sense mànigues;
mans, mans i plou: mans d’ herba, de fruita, de tinta d’ abella, de cera,
de còdols en dansa, de pedra foguera, de llamp que ens desperta,
de serp que hi penetra, de trauma que no era, d’ era de ser-te,
de ser-te sense tenir-te, d’ estimar-te cap a totes bandes
i tornant al centre, ara petit, ara gran, ara més gran, ara més petit,
que batega, que bategues igual mai desigual i de sempre l’encertes, n’ ets part
i pareixes, et mous, la danses, danses totes les danses, -és que
ja les portaves posades-, te les havien amagades els seriosos
-pobres seriosos, tu saps per què no poden riure? pobres seriosos,
tan adormits, fan com cosa ( i una mica de nosa, tot sigui dit), s’ abracen per força,
s’ “estimen” per costum, per tradició popular, sempre tenen torticolis i el cap
encarat al primer disbarat que els hi venen, pobres seriosos, pobres correctes,
pobres rics que han caigut a la trampa mateixa que han parat; l’ han feta ben trista...-
A mi pren-me d’ argiles, de saltar-hi sense cordes, de granota
que se’ t vol als entrecuixos, de posar-te coixins de plomes a les ales
de les aixelles, de nedar-te de melics fins a les ànimes, de viure, cony,
de viure, i de deixar-se ser encara que estigui prohibit estimar-se...
I estimar, ni que sigui perquè està prohibit, i (in)justament perquè
n’ està, AMAR ben alt i ARA, que les pors no són nostres, no ens pertanyen,
són dels seriosos, i segur que ens les compren, ho compren tot!
Els hi podríem regalar, però són tan malfiats que sospitarien, sinó gasten
es pensen que es gasten...Ah! i ja sé per què no poden riure! Els riures
també se’ls guarden. Tenen tant que no hi caben.  Ells caven, i caven, i caven.
Els hi portem la contraria sembrant-nos? Sempre fa tan bon temps
per a començar a viure al planeta Vida...

griFOLL

21.08.14

No hay comentarios: