Els dies que ens
claven a terra. Les tasses penjades al pati, repicant amb la pluja. Un nen
menjant taronges. Sóc jo, dins un bassal, ell-jo no em reconeix. Si és un
somni, quin dels personatges sóc?, el temps escaldant. Ja la ràbia cau i puja
la poesia, la que droga. Els dies ens pengen dels núvols. Les pluges penjades
al pati, al món de les formes, cristalls sota la pluja repicant de llums – la
que droga, irracional. Un gat, dos gats, tres, cinc gats amics que vénen a
esmorzar són el present. Els dies ens claven a terra. La por té els meus ulls. Tothom
suposa. Suposa, suposa, suposa... Ningú demana. Demana, demana, demana... Jo
tinc els ulls de la por. Cada set anys, cada. Els dies ens claven la daga. Vertigen,
que no l’ agafes ni amb alicates. Vas dir només “només...” i vas fer el món més
gran. Més ample, vull dir més amable. I un ganivet tallant cebes, esberlant
plors. Les muntanyes. El bosc. Tu saps on va cada peça?, cada pinya, cada cau. Cada
vegada que no passa, per què?, la terra que ens clava. I la lava. La lava ara
feta pedra amb nosaltres a dins, fets uns fòssils. No m’ agrada la terra si ens
clava, ens enterra les ganes. Quantes vegades passa que de veritat alguna cosa
passa? Arranca’ m la mascara, jo dansava per les teulades. Mossegava antenes.
Fonia fanals. Escopia als municipals. Anem i venim com onades, ja no existeix
un punt real des d’ on embarcar-se. Han passat tantes coses fent veure que no
passaven. Han passat tantes coses que no ens esperàvem ni remotament que els
cervells no són més que xiclets mossegats mil i una vegades per barra. Martells
que baixen ens han clavat a terra. Som fràgils. Els meus ulls són la por. No
vull que pari de ploure. Que repiquin aquestes paraules de vidre trencades. Els
núvols d’ aquí, que són efervescents. Com ens hi enfilàvem?, tu te’ n recordes?
Un nen menja taronges dins un bassal de suc de fruita. Encara es pensa que la
vida és una macedònia. Amb moscatell i sucre. Però encara que no sàpiga qui
sóc, hi ha els gats aquí, que esmorzen. I jo esmorzo amb ells i tu estàs sempre
convidada. I em miren, i cada vegada plou més, i aquest fred que és així de bo
perquè calma, congela, fa pausa...I no vull saber què significa res. Si ja ho
sabem. Tot això ja ho hem viscut, només ho recordem. L’ univers és dins, tots
els camins. És tu comunicant-te. Som nosaltres a punt de descobrir-nos. Les
respostes ens xisclen. L’ aigua ens beneeix. Beneïm-ho tot, esquitxem, això té
sentit. Els bojos són ells. Aquest és el sentit. Desbordar l’ ànima. Per això ens
sembla que naufraguem. És un xàfec. Però esmorzem amb els gats, insisteixo. I
riem.
Josep Grifoll
No hay comentarios:
Publicar un comentario