jo sóc l’ ovella verda

.



A l’ Allen Ginsberg, que se m’ ha aparegut

i m’ ha anomenat ovella verda.

M’ aturaré només per recordar que camino. Cinc minuts.

Mentiré només si em demanen veritats. Temps mort.

Seuré allà on em caigui la temptació. Quinze minuts.

Fa un milió d’ anys que demano més temps . Ja fa més.

Si  en l’ ara hi poso el després, igual que amb salfumant:

M’ hi puc quedar en un tres i no més. Ben blau.

Si en l’ ara hi poso l’ ahir, igual que amb cal viva:

M’ hi puc quedar a la primera. Tot lila.

No sóc gilipolles, mentia. M’ has confós amb

una ovella esgarriada i no és així. M’ estimo més,

envoltada d’ udols, descobrir;  fer el meu camí

d’ intuïció en intuïció que passar-me els dies xerrant de palla,

menjant palla i cagant palla amb un ramat que és el tedi il·lustrat.

... he vist les millors ments de la meva generació, no t’ ho creuràs Allen,

aferrar-se al seny! Donant-li la raó a la raó! Vestits d’ etiquetes

 trepitjant-se el propi fetge per sortir més grocs

a la foto del full parroquial. Triomfa l’ odi rosa, la rancúnia daurada,

el punyal.

No t’ ho creuràs, Allen : he vist les millors ments de la meva generació

que ahir et proclamaven, convertir-se avui en davanters de ramats

que anaven  al matadero.

griFOLL

6.10.11

casserrespoblepoema

Tweet