No és estrany tremolar
deshabitat de cos penjat a la paret que et barra el pas perdut en un desert de
ratpenats, que se’ t cruspeixin les hienes mentre no pots dormir ni a cops de
coco aturar el cap trencant la closca contra totes les veritats que t’ enganyen
per dins i per fora et perforen els lacrimals. No és estrany, passa sovint.
Sovint ens morim per haver-nos acostat tant a la vida que ens ha cremat les
pestanyes i no podem baixar les parpelles i les pupil·les exploten com petards
la nit de sant Joan quan te la mires des del balcó del temps i veus els joves
com riuen i beuen i s’ omplen de petons les il·lusions que tu no saps en quina
caixa de sabates vas guardar ni de quin armari de quina casa de quina vila de
quin poble de quina ciutat o oblidat. Passa sovint, no és gens estrany. És una
musiqueta cabrona que ve de l’ infern com d’agulles de ferro rogent que se’ t
clava als timpans i rebenta els sentits. La vida, et diran. Sí, però no et
diran que també passa, i és que passa molt més que sovint, que un matí d’
aquests sense volta ni solta et serà que et desperti un pardal o l’ oreneta et
vesteixi de vida que et vol i t’ envolis, no és gens estrany, ja ho sentiràs a
dir quan ho sentis a dir-t’ ho pel vent despentinant-te les migranyes i tu amb un
aire net vingut de qui sap on enduent-se’ t tots els dols a fregir castanyes
devoris paradisos mai imaginats ni megadrogat fins l’ espina dorsal de la
medul·la pineal que tot ho veu i sap... ; i tot això, tot això és perquè tu tornis a saber-te màgia, capitana
del teu vaixell de pirata pirada salvatge salada jugant a girar sense rumb el
timó, timó que també és farigola però roda, no paris de rodar-la, roda la
pel·lícula de la teva vida quan et descobreixis de sobte feliç com una canalla cent
marges de valls de neu sense trineus vinga avalls, valls i valls a tota
lleterada que va a donar a dalt i amunt fa la vida, descalçant-te, rescatant-te,
descobrint-te més valenta que mai. Fes-te cim. No és estrany que llavors riguis
no només perquè l’ herba et fa pessigolles a la sola de l’ ànima dels peücs de
pell de préssec sense pressa que t’ han portat fins a tu, és que també ets núvol
que es frega amb els altres, tota tu primavera de fruites i besties i prunes súper
explosives i llunes creixent i rieres baixant prenyades de salamandres i
tritons de tots colors, de l’ ultraviolat fins l’ infraroig, de l’ infraviolat
fins l’ ultraroig i mort el violador, penjat dels collons, collons! tots ara
fent-te l’ arc irisat perquè t’ enfilis a veure que tot ha passat, som...rius,
i et tronxes, i l’ eco es tronxa amb tu, i ja hi ets, ets tu, tu! tururut!
Hauries d’ estar flipant mandonguilles. Passa tan sovint que ens cau l’
armadura i sortim volant de lo poc que pesem, és que no és gens estrany que de
sobte tot es torni lleuger, fàcil, suau, tendre, farinós, amic, amant, amat... gens
gens estrany. De fet, vés mirant: això
és lo normal. Ara puja, ara baixa, ara espanta, ara acarona, aquí et fa una
palla i allà et fot un bolet. Tot és natural: la pinya que cau i el pinyó que
s’ enfila i fa un arbre, i que, si el deixem, molt gran. Jo proposo que ens hi
fem una cabanya on hi càpiga tothom i que tots ens estimem com més en sapiguem,
que quan faci mal ens consolem, i que quan brilli tot, espurnegem.
griFOLL
No hay comentarios:
Publicar un comentario