La vida és un nervi, m’ endolles?
una guitarra elèctrica en una pista de gel
que tu rasques, sense piles,
amb amor de pell de gallina salvatge
mentre trinxes rellotges com qui xafa raïm
fas vi de l’ esbarzer i ens entrompes
amb amor de cor de papallona insubornable.
I aquí no tenim prou gràcies per a dar-te
vida que et fiques dins les persones,
les més valentes, n’ hi ha poques i moltes,
creixen per dins i com que no creixen per fora
les tracten de folles, són persones-concert,
cicatrius en directe, petons absoluts, sense trucs
se la juguen ni respostes t’ abracen. Hi són,
i ho sé perquè hi ets, ji, t’
has deixat enrampar per la vida,
l’ ets en nom de totes les llobes ferides i els reptes
indivisibles, fores capaç de fer-te’ n capaç
quan tot s’ esberlava i ara pujarem als ponts
a proclamar-ho, com un castell de focs natural
que serà l’ albada astral, inabastable, boreal,
i trobar-se així, sent humans que es fan. Farem.
Farem un traç a l’ eternitat, farem
un cingle giratori pels alats, plantarem nòries,
núvols, xurreries, poemes, i ens estimarem
com s’ estimaven les persones quan érem mones.
I no serà tornar, és que encara en quedem. Som
una mena de revolució secreta que ve amb metro
des d’ una altra dimensió, per això no es veu
si no t’ hi fixes amb ulls d’ infant que tot ho poden
i per això conservem.
Josep Grifoll
No hay comentarios:
Publicar un comentario