ESTRANY

   

S’ ha tornat tot estrany.

Ningú ens espera enlloc, i en necessites més,

i dones voltes com si marquessis les hores.

Però res ni ningú se’ns emporta.

I et sents marxant amb la llum

entre gots i bars morts. S’ ha

tornat tot estrany i pesa l’ aire

brut al damunt. Bruta la pell, brut el cervell.

I és trist ser ara aquí

i no a qualsevol altre lloc

perquè tot s’ ha tornat molt estrany,

i no ho volem, i fugim. Fugitius

de nosaltres mateixos

cercant el què hagués pogut ser

que senzillament no va ser.

No va ser i, ara, aquí, la llum és flaca

perquè s’ ha tornat tot estrany.

Sempre es torna tot estrany sense avisar.

S’ ha tornat tot estrany

i no és qüestió de posar-se a escriure plors,

o morts o errors..., és tot massa poètic

i no en sabríem.

S’ ha tornat tot estrany, i té un nom,

té una veu, però no és qüestió.

Que s’ ha tornat tot molt estrany

i ens morirem abans del cant del gall

i no en som conscients

que en siguem.

Tot s’ ha tornat estrany, estrany i prou.

Prou i trist. Curiosament trist,

però no és desficiosament, ja no.

tot s’ ha tornat terriblement preciós,

somiar i tornar,

morir amb els vius,

viure amb els morts.

I aquesta solitud després de la solitud.

Tot s’ ha tornat estrany: desaparèixer,

plegar, començar a omplir la boca de menta

i mastegar. Mastegar sense dents de llet.

Tot s’ ha tornat estrany:

arriben coses al cor que ja hi eren

en una altra dimensió.

És com travessar parets quan ets petit: molt fàcil.

I els ulls xisclaran en veure-ho, que

tot s’ ha tornat estrany.

Ningú és qui és. Ningú no sap qui és.

I nosaltres som com tothom i passem

com podem. Tot s’ ha tornat estrany,

no sé des de quan, no sé per què, no sé

si ho has notat.

No sé res més. Només sé que

tot s’ ha tornat estrany.

O potser ho ha sigut sempre, i per tothom.

A tothom se li ha tornat estrany?,

tot molt estrany?

Com una espasa al mig del cap.

Com una mentida que acaba explotant.

Com una bomba que acaba dient la veritat.

Tot s’ ha tornat estrany. I ha sigut tot

i no ha estat res, i moltes gràcies i salut.

Tot s’ ha tornat estrany. Com un infern

o un cel insuportables.

Com haver estat empaitant l’ inexistent

i, a l’ hora d’ adonar-se’ n, caure-hi.

Com un dibuix de peus

que ja no caminen a la paret.

Tot s’ ha tornat estrany

i la set encara ens desperta i oculta,

i combinem miratges amb trossets de memòria

amb les alicates de l’ avi, rovellades,

ell també ho feia, com el seu avi.

Tot s’ ha tornat estrany,

com descobrir que una llibreria

on sempre anaves

ara és la sucursal d’ un banc.

Tot s’ ha tornat estrany

perquè sempre es torna tot estrany

i així és possible tot, i així passen les coses.

Tot s’ ha tornat estrany

en un instant de mil anys.

No hi ha pastís, no hi ha gelat.

Entren veus per la finestra i mai són les mateixes,

passen les llunes. Ningú sap res. Es comença a fer fosc.

Demà serem uns nous desconeguts.

Tot s’ ha tornat estrany,

ara que hem vist que tot el que ens salva

és el mateix que ens acaba matant.

Tot s’ ha tornat molt estrany

pels petits supervivents de la nit,

tot de satèl·lits orbitant l’ ànima

del petit supervivent astral.

Tot s’ ha tornat molt estrany,

encara que abans ja ho fos,

se n’ ha tornat ara.

Josep Grifoll