Era estès al mig d’ un camp, d’ esquena cap a terra, la terra em xuclava,
era un nen, era jo abans de mi, em deixava enlluernar pel sol, els crits venien
de molt lluny quan tot m’ emborratxava i em sabia el parenostre de memòria per
fer cagar el tió, i el tió era un tronc, un tros d’ arbre arrencat de l’ arbre
del bosc i jo me’n feia fins avui que en sóc, bosc que creix i creixia,i me n’
anava per les rels i per les branques, amunt i endintre, enfora i clavant-m’ hi
, rascant tempestes, fent ploure, i després em llençava a l’ aigua fet un
vaixell de paper, de vapor, suava com un llop rere la llebre apocalíptica que
veia als ulls dels homes i els devorava d’ amagat fins que els hi queien les
normes dels dits. De seguida tornava a córrer a estendre camps, mareigs per a l’
esperit, i rodava pel món, que em cabia a la boca i feia gust de maduixa, era
un nen, d’ esquena a terra, enlluernat pel sol.
griFOLL
19.09.14
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario