LA MEVA GRAN NOVEL.LA, UN CAPÍTOL, L’ ÚNIC (però el més bo)

LA MEVA GRAN NOVEL.LA,

UN CAPÍTOL, L’ ÚNIC

(però el més bo)

Des de ningú sento a tothom, sóc eteri, efímer, fràgil, inoportú, xic, emprenyador com un grill. Sempre sé que em descuido alguna cosa i mai quina. Em costa més el que no acostuma a costar, no sóc senzill, potser per això estimo la senzillesa. Sé fer alguna cosa, sí, però les coses que sé fer no tenen nom, no tenen “ia”, ni “isme” ni roden o acaben amb erra de rat. Deuen ser errors, molt segur que sí, en plural. Els errors sempre et porten a algun lloc que val la pena, els encerts immobilitzen, clar. Qui corre a buscar què quan està més a gust fent-s’ ho amb els seus encerts? Però, ho són? M’ agrada el camí dels dubtes, el pas d’ atrevir-se i el joc de les conseqüències, que mai tenen a veure amb el previst. Les conseqüències, ho són? Existeixen? Hi ha moltes coses que no existeixen i m’ agraden. Tinc el nen que sóc que em surt de fa ja, per això tinc vergonya i por dels adults que van d’ adults. Jo ja dibuixo i em llanço dins els dibuixos a córrer aventures, en tinc molts, vaig a on vull, i volo, i també tinc poders. M’ han dit que no fes punta al llapis fora del pot, però jo l’ he llençat tota a terra perquè volia veure que passaria, i ha sigut una passada, però s’ havia de mirar fent moure els ulls molt de pressa i des de sota. Tothom s’ ho ha perdut i a més m’ han castigat i trucat al psiquiatre per que em receptes un anti-imaginatiu potent. Jo l’ escupo. I escupo corbates, insígnies, diagnòstics, etiquetes, banderes, fronteres, mapes, símbols,normes, escorpits. Ho trec tot, m’ ho trec tot, vaig de buit, vull omplir-me de nou, d’ aire i prou, i tornar-lo...respirar, observar, estimar, descobrir, córrer a les basses a empaitar serps i granotes, anar a collir pinyes, caminar fins a dalt, des d’ allà es veu a la gent com formigues. Ells ens veuen gegants? Perdó, sí que tinc un “isme”: l’ absurditisme, però com a mot em sembla que l’ he inventat jo, de manera que no és un “isme” imposat, sinó una manera de mirar, de viure, d’ “entendre” les coses. I ja callo si puc. Tinc trastorn d’ acceleració del cervell. Tinc moltes coses: cames, braços, ulls, imaginació, dues estufes que ja van i molts llibres, no me’ ls acabaré i em sembla que n’ hi ha de molt bons, amb portades de colors molt curiosos, fan com uns reflexes, es dobleguen a la vista, i ostia! Caus a dins, a la primera pàgina ( que t’ empapela) i tornem-hi: a córrer més aventures. N’ hi ha de tots colors. Aventures terribles i aventures precioses, però en totes hi ha acció, m’ hi he fixat, com també he descobert que l’ acció no té res a veure amb el moviment, deia que havent-hi acció, com és que tanta gent s’ avorreix? Com ho fan? Què se sent? No s’ està ni bé ni malament? Com és? És com sortir del cos? Com perdre la memòria, la identitat, alguna cosa així? Com meditar sense proposar-s’ho? I això és bo? I les drogues de tota mena són per a combatre l’ avorriment? O tenen altres utilitats? La cocaïna, la publicitat, la malaltia, el cafè i l’ aspirina? I el llorer? Això és allò del palmó que s’ anava a beneir, no? Hi havia molta gent per poca que n’ hi hagués ( que no era el cas), massa, massa. A mi les masses, de la Patum, dels pastissos i això, però la gent, els adults, no puc, la por de no sé què, de mi, de créixer potser, de convertir-me’ n. Jo, un adult. Impossible: si sóc un nen i ja quasi un vell. No pararé a l’ estació dels adults. Sona a adulterat tot plegat. La vellesa torna a ser, es treu la mascara i a ballar-la fins les tantes, és sàvia, ja torna (tornem) a saber que el temps no existeix, que la mort és un invent per fer diners, capitalisme d ‘ epitafi amb floreta. Res, ningú mor, ningú que existeix ni cap cosa deixa d’ existir, ja és. Només anem canviant. Un dia ens quedem calbs, un dia coixos, l’ altre volem, i a finals de setmana naixem dins una gota d’ aigua baixant a tota llet a fondre’ s amb la mar. I el mar ara és tothom, tots, i totes les històries, i totes les vides, i tots els passats i presents i futurs sota la lluna que ahir era plena i tampoc cal abusar i no parar d’ escriure pleniluni pleniluni pleniluni, no. Fi del capítol 346.

griFOLL

15.2.14

casserrespoblepoema