Seguidores

jueves, 6 de febrero de 2014

ESPERANÇA


Havent oblidat l’ idioma dels homes
t’ escric ara que encara no dic el silenci
sencer de la ment feta fòssil o anada la testa enfollida.
I t’ escric més errors i d’ errors com qui sóc,
sense encerts, -que distreuen. Anti-temàtic, doncs,
mamífer que salta, que mai sap a on cau (ni com)
fins que es trenca la llum i t’ ho mostra:
he dit ombres i prou, una pols, com a molt,
com a mort o mal viu, o tant viu que s’ hi perd
( en la vida, en plural, la de tus i de mis i d’ aquesta
partida amb els déus fins les dees prenyades
de negre-groc salamandra, verda gran oda
i poema tritó, allí són saciades les llengües del cecs
com nosaltres, que encara no han vist ni tastat...).
Naixerem. Després de perdre’ns pel bosc
de les mil i una vides velades, ratllades amb dents
de vampir o piranya, l’ acompanyada per totes
les altres; i tan freda es fa l’ aigua en el dessagnar-se,
i tanta hemoglobina en cavalcada, arterial, sanglotant
a glops invertits, per-versos que no seran dits,
ni mai mans, ni més braços. Escoltem de nou un ball d’ ossos
amb la impaciència de tornar a néixer, per a néixe’ ns
final-ments principiants: nets, buits, oberts, disposats,
primer esbós...havent oblidat l’ idioma dels homes.

griFOLL
6.2.14

casserrespoblepoema

No hay comentarios: