MIMS

Als mims ( i no mims) plens d’ amor amb qui hem fet cagar el tió.

MIMS

Capicuadament:

una mà, la d’ allà, fa amunt, amunt,

i la de l’ altra banda fa com auuu auuu, lentament aquesta,

però ara no tant comparada amb el peu de sota que salta

com una granota boja sense cruà cruàSant MIM era el sant que

feia riure als nens, als folls i als vells. Només els adult(erat)s (tarats)

deien que eren muts. Mims muts? Muts mims?

-Tu, que xerres raru, nanu, que no tens braços que hagis de fer sorolls

amb els morrus?, va fer-li amb un triple de tres dits donant-li recargolada

als malucs i amb el colze a Neptú (no ep tú,  no ep mi,  no ep ningú, va)...

Gesticulant en direcció exacte vers el riiing (no timbre) de la nyec (no porta)

que havien d’ obrir fent set capitombes pel sostre deixant-se un genoll

al sofà... Més mims venien a mamar!!!

( De com “xerren” dos mims mamats, m’ he n’ he d’ enterar ).

Bàsicament però, els mims fan mims, mimus i muacks,

perquè en tenen l’ ànima plena, tan plena d’ amor

que amb la paraula queden curts.

Per això sempre estan en edat de creixement, com els nens.

grifoll

25 de desembre de l’ 11
casserrespoblepoema


Twittear