La veu és el bosc que et crida,
i la llum, a l’ altura del cor, el tambor de visions,
tots els fotogrames per segon d’ un vell guerrer
de la pau que és aquí per obrir-te la porta.
La veu és la boca del bosc mastegant horitzons,
i la lluna, a l’ altura de l’ ànim, l’ astre de pólvora blava
de totes les nits des d’ abans de les pluges d’ una tempesta
d’ amor que és aquí perquè neixis.
La veu és la llengua de la boca del bosc llepant rius,
i l’ aigua, a l’ altura dels peus, descalços sens mapa
de tots els viatges, vessa aquí per refrescar-te , per posar el cervell
en remull fins que arribi la pau anhelada. Creuo els dits
malferits i fan crec.
grifoll
30.12.11casserrespoblepoema
Twittear
No hay comentarios:
Publicar un comentario