Vomito colors damunt tots els blancs en negre
que em proposen el gris com a forma de vida.
Sacsejo la banda sonora salvatge del meu existir,
escolta be: Les paraules són la disfressa de les paraules.
Tu em miraràs alguna vegada recordant
exquisides mentides que mai van ser ni seran
i mil erugues no arribaran a papallona l’ estiu
que no ve. Resultat: Que dono gràcies a l’ equipatge,
per perdre’ s. I pregunto:
Per què no em sento més lleuger?
Duc més pes. Tot el pes que no veus, el duc jo.
Què he de fer?
grifoll
14.12.11casserrespoblepoema
Follow @gri_foll
No hay comentarios:
Publicar un comentario