MEMÒBLIDADA

La lluna, mil nits i una, la lluna

per a l’ home. I l’ home

cec, brut de preguntes.

Però han picat a la porta d’ avui, ara,

a tothora, la llum, els arbres,

paraules despentinades amb aigua

i tempestes de fruita. La vida.

Un milió d’ esquelets dansant.

I ànimes, carn, i talons (peu amunt) sense fons.

És l’ empremta del somni, ferint-te

al voltant del teu cor domèstic

a talls de pissarra, qui, per memòria de por,

s’ empassa la clau de la porta. Qui,

per no casualitat, de bon oblit,

obriria i viuria.

Però, què se n’ ensumaria la gent

d’ un mort vivent que surt al migdia?

-És el peix que es mossega la cua, penses

ennuegant-te amb una espina gens santa,

que ja estàs bé mort, consolant-te.

I t’ espantes. T’ espantes com mai

quan descobreixes que ets allò

que sempre vas odiar dels altres.

I ara, mira: repòs i mentides.

I si et poses les piles?, millor, no?

Que no et receptin la vida, pintes a la paret

amb tintura de iode. I correm

sense mirar a terra, de pressa, fent ziga-zagues,

com si voléssim, volant.

( hi has estat?)

grifoll

25.12.11
casserrespoblepoema




Twittear