S’ escapen els fils de colors
que duies als dits
quan encara no saps
de què anava o si ho era.
Només és que avui
te n’ has adonat
que no reies que
fa temps
que sagnes pel cantó de dins
de les costelles
que no et deixen respirar.
Que ara mateix t’ escaparies de tu
t’ extingiries a naufragar-te
impossibles enllà. Que
no n’ hi ha més, diràs.
Un cos deshabitat tant temps
no es recorda a ell mateix,
no es com anar amb bicicleta,
se’ n va sense ànima
la carn lligada amb muscles i tendrums
se’ n va sola, tan sola
que no sent ni soledat. Sí molt
et surt un esternut.
grifoll
22.11.11
No hay comentarios:
Publicar un comentario