VARIES TU

S’ ha anat de veritats tantes omplint tot

que les realitats s’ han fos.  Sols érem principiants,

incapaços de comprendre l’ esgarrifança.

Avui som vius. Tot ho alberguem:

vertigen i èxtasi, follia i alba. -Compartida

solitud  domesticada  en ruïnes vagareja pels carrers -

Són plens de palla.

L’ ésser que havia d’ ésser  carn de núvol

menja terra .  Li horroritza més la llibertat

que l’ esterilitat de l’ ànima, però  no ho sap.

Així, l’ instant arriba al vers i sols llavors

li és fidel, diu la fragilitat transparent del grinyol sempre atent.

Quan res té a veure amb res i mai es repeteix,

quan tot té a veure amb tot i hi ha un racó

fet de nostàlgia amb entreson on res no hi dol,

per un instant. I penjar d’ aquest fil. Saps quanta gent sols al món?

Doncs n’ hi ha que ni això.

Ets incapaç d’ imaginar allà on és  la persona que tens al costat.

Pots ser per sempre amb algú aquí mateix i desemmascarar l’ espai

mentider mentider mentider.

Les paraules sempre són les mateixes. Els jocs

per no parar de jugar-hi. Les normes (ja ho deia un grill) són pels normals.

Temes? Tres i mig. Varies tu.

L’ escriptor no existeix. El poema pot ser i això et podria passar a tu.

Només a tu. Ser-lo com una forma de renovar les armes, d’ ajudar-nos

les ànimes d’ amagat de l’ estat.

Que sigui traficar amb amor ( que no el veuen).

Que sigui de salvar el món, sí,

però també de desitjar bon dia al veí que odies.

És una manera de començar. Sí, experimental,

però estimant s’ ha provat? Sí, d’ anar pel món estimant.

A mi, com a “important”, no em consta res més.

grifoll

24.05.11

planeta terra