.
Tinc una bossa plena de paraules que he anat agafant de tot arreu.
Ara les posaré dins globus i els inflaré. A mesura que els vagi petant,
escriure el poema. Jo m’ ho dic així.
A la cara i que peti. Si no fa soroll,
no funciona. Les paraules són l’ object-trouvé
(escollit d’ entre tots els altres).
L’ atzar total (?) arriba quan les explosions, que tampoc.
(Pollock, Bacon...Atzar?) Les teles del Bacon són finíssimes,
no hi ha gruix. Tot em sorprèn. Vull aprendre més jocs, que al bosc
hi són tots. L’ altre vespre amb una branca em vaig fer l’ ocell
i ningú em va reconèixer quan vaig passar volant per sobre del poble.
La gent és estranya. No juga amb res sense el perdedor i el guanyador.
Deia el Jim Morrison que tots els jocs contenen la idea de la mort.
Jo no dic aquests, jo parlo dels jocs sense idea que fan la vida
sense competicions. Sols així és infinita. Formem part de l’ etern joc
de Caos amb totes les generacions de déus
existents , ateus, morts, inexistents o per fer.
Una manifestació de déus, cadascun amb la seva suprema veritat.
Però jo ara penjo fils de pescar del sostre amb cinta adhesiva.
Estic enfeinat. Al capdavall hi enganxo un desig.
Seguidament em poso a giravoltar
fins que em roda tot. Agafo el que puc. I aquest es compleix.
No falla. Fins que no demostrin el contrari,
res és impossible.
griFOLL
6.5.11
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario