Visc.
Visc nu sota la pluja de llum,
just on esclata la lluna i tremola de roigs el capvespre,
mutant com els núvols embafats de poemes aquàtics
amb peixos de fira, de burla, repodrits en dos dies
abans de ser embetumats. Visc.
Visc rere l’ heura universal del meu estudi
sobre l’ alegria, que el seu color vibra ones
que també son hertzianes .Visc rere la porta espiant.
Visc amb les claus del forat on la fusta dels arbres
trenca la closca del bosc i plou pol·len fosforescent
dessobre dels caps cap quadrats que afirmen
s’ ha de ser recte fins l’ òxid del fetge enterrat. Visc.
Visc, he estat revelat i surto a la pel·lícula de la vida total,
just allà on el tremolor de les branques més altes
fa pessigolles al cony de les dignitats encar medievals,
de l’ instint, de l’ instant, del per què i del per quan dels collons.
Sóc de carbó d’ ossos malgirbats i xic. I visc, que
és quan em desguixo, que guixo. (Com tothom). Visc.
Visc per què crec fermament en la mort dels àtoms.
grifoll
14.11.11
casserrespoblepoema
