VERD
(griFOLL)
I.Paraula
Diré, que el sigui,
verd de tornar-hi, paraula.
El teu nom que
enyora la terra, enfonsar-hi la closca,
rostre de troncs
o cal·ligrafia d’ arrels , versos vegetals,
forats a les
soques fins a mar, amb laberints grecs, solemnes.
En aquest dia de
vaga que em faig, diré, que el sigui,
m’ amenaço, -sense
ser jo ni ningú, es podrà-, verd de tornar-hi,
paraula. Paraula passen
les coses. Paraula, acumulant significats,
perdent-se en
ells fins les fulles d’ una tardor xica sense niu.
D’ un hivern gran
amb peus freds i nas roig fins el retorn,
diré verd,
plantaré noms, farem ous pigats, obrirem canyes,
imitarem mussols,
crearem allaus de pigues, sucs, tinta saciada,
-hi ballaran les
lletres, - s’ hi desfaran els fets. Paraula.
II.D’ antuvi
Fumarem filigranes,
anirem per la vora (fent cas al paisatge).
Diré de freqüentar
amb derrotes, tu m’ ho giraràs i diré verd,
verd clar com pol·len
corrosiu dessobre els glaços que t’ abracen,
diré fred fora ,
verd, direm verds. L’ amor és verd, la vida és verda,
de la molsa al
fetge, de la malaltia a l’èxtasi, del trèvol a la baba,
a l’ alga, a les
estrelles que han de ser recordades, un àngel, camps,
boscos, selves,
maria, absenta, heura, anís, marialluïsa, direm
racons humits de
fusta vella, monedes d’ antuvi, col·leccionarem
olors tornades a
casa, erupcions damunt fulles brillants, permetrem
que el món passi,
setembre, etcètera...des del forat de l’ hivern, sí,
trencarem móns,
direm verd sota l’ arbre, a la neu; la boira indeclinable
engendra monstres.
III.Set
Tornes a ser qui
apura el vas, per dret, insegur,
això passa a la
tarda, després caus impacient
i l’ ampolla és
mig buida, escoltes la set, rius de set.
La gola, desèrtica,
sorra amb serps, rocs i prou.
Del buit de la
set, deia un déu. Distreia eternitats,
deia en
viceversa. I jo hi assistia. Fa segles, mal de rerefons,
la terra cruix i
el cap gira en la nit, perd els nords, retruca
a les portes del
cel. No hi ha prou rellotges.
( Algú actua per
a mi sense actuar. No tinc ocult.)
Cru i petit, vaig
desplegar-te, com una por, els meus fantasmes,
aquesta aureola fosca
que m’ habita i converteix, als teus peus.
Et vaig posseir
amb el meu cansament a punt de celebrar,
amb el dol punxes
enfora i les costelles esmolades. «Pastilles
i psiquiatres fan
de poeta». No. Així d’ absolut i breu: ena, o.
( Perdona, això
no t’ ho deia a tu).
Dic verd. Així de
senzill i merescut, així de fàcil i vulgar.
Verd de gratitud
i verd a l’ oli, i en el paisatge, més verd
al verd sobre
verd, pintat amb tota exactitud, amb àtoms verds,
i olives amb
ocells i violins amb fusta de ser-ho, verds, d’ alzina
en alzina,
saltant entre grans cues d’ esquirol ( verdes),
l’ ull de la
pantera ( verd) ens observa entre la bardissa ( verda);
botànics, vius de
saber-ho i refer-ho, vius assajant-ho.
Dic verd, encara
dic verd, i sento verda l’ emoció i recordo verdament.
Dic verd , encara
dic verd, l’ absència és una altra forma de presència.
Dic verd, encara
dic verd, miro amunt, miro endins i m’ hi declaro.
Dic verd, imitar
a les granotes, fer el tòtem, fer fum, clorofil·la,
somiar plegats
que somiem plegats que somiem plegats fins el verd:
dóna tota la
volta el verd, i dins l’ arc iris de Rimbaud i és amazònic
i els maies fan
les enramades i els asteques conviden a ajaguasques
i rimen
realitats, les enfronten, encaren, i a veure què tal verdes
en gosen de més
madures quan tot s’ entén i un animal d’ estrany
que fuig t’ agafa
el cervell i prem la mandonguilla xamànica
per excel·lència,
al fons del plat de verdura, al caldo sagrat, verdós,
verd, verdet, que
fa sentir verdums que no sentíem. Ser-hi, hi eren.
Dic verd, dins
teu és verd. I m’ enfilo pel color que ja s’ escapa,
quan ja em podria
i m’ hi deixo les dents, et demano, sóc dins?
I el verd més
fondo ressona i la terra i les aigües s’ esquerden
i jo m’ hi llanço
i m’hi amago. Deixo els altres colors tots
a fora.
IV.Viatge
Emprenc la ruta
del verd,
que el roig crema
i el groc tomba,
que el blau no s’
entén i el blanc ho és massa
i el negre gens i
aquí no hi ha pinzells ni grisos.
Als dits ja hi
tenies el verd, la foto és en blanc i negre
però jo ho puc
veure. Des de petit, tot encaixa.
M’ agradaria
comprar-te molts llapis verds, i tinta verda
i pintures verdes
i papers verds i teles verdes
-els resultats no
importen- i dansar la dansa, el gest,
allò que molts no
percebrien per verd sobre verd sense fe.
La lluna, brillant
com la pólvora, tenyeix els núvols de verd,
els més baixos.
Hi haurà una
arruga allí els camps s’ acostin al fred,
però no arribarà
a ser nafra, mantindrem el verd, l’ Alquímia.
Tres Alquímies hi
ha, tres de trèvols i sis llamps sense emmarcar,
ens amagarem dins
llibres calents a l’ hivern, anirem a
voltar,
cansats de cansar
a les parets ( elles, que no es droguen ni s’ enamoren)
emprendrem, sobre
la marxa verda, invents:
de l’ herba al
cap de Mantis, d’ ull de roure d’ anys d’ estar arrelant
fins la follia a
misses dites, de pessimistes a pessimés per capgirar
fins no sé quina
papallona que tampoc recordo d’ on era, però verda,
gran, i n’ estava
ple. I jo era allà enmig, verd, no sé com. I t’ ho dec.
Fins allà on
arriben els braços del nen. Així!
griFOLL
26.10.13
