Seguidores

miércoles, 23 de octubre de 2013

La terra erma (griFOLL) disculpes al mestre T.S.Eliot.



“El més cruel dels mesos és l'abril”
“Després de la claror de les torxes sobre els rostres suats”
T.S.Eliot.


La terra erma
(griFOLL)


I. L'ENTERRAMENT DELS MORTS

Novembre és el temps més cruel, engendra
enyors que s’ enfilen al pit i en desperta malalta
la vida, i els llavis van oblidant la primavera.
Vam viure-hi una vegada, acabava de ploure,
hi havia un gos al jardí i un pont, i de joves,
quan va sortir el sol hi vam anar a fer un cafè,
i la Senyora et va llegir la mà. La Sacerdotessa,
el Mag i el Foll: i les cartes. «La Belladona»,
ens va explicar, «neix allà on ha vessat l’ esperma
el penjat». Què hi diu a la carta en blanc?
Hi hem d’ escriure? Fa por. Més que l’ ouija.
Treu la sensació de llibertat que fa la Bella-
Dona. Llegeixo tota la nit, i a l’ hivern vaig avall.
D’ aquí i d’ allà en prenc imatges, tantes com puc,
i encara no conec res, només la follia, més d’ una.
Vas venir de l’ ombra, però va ser la llum profunda
aquesta que se’ m vas clavar al costat bo.
El vent bufa fresc a la llar,
el meu nen casserrenc, on ets ara?
Buido el mar, dic.


II. UNA PARTIDA D'ESCACS

Tot de marbre amb miralls i Cupidos daurats,
Cupidos amb sexes de tota mena i àngels també, de carn,
de pell, amb ales i sense, penjats, estesos, corbant-se fent arcs,
nus, alegres, jugant, investigant, descobrint, descobrint-se
nous, més vius, cada ala tocada, fent Tiu-Tiu ,Tiu-Tiu i l’ amor
a l’ escala, a la xemeneia sense policromar de l’ estància,
a tot arreu, amb dofí i sense, sense pensar-ho ni escoltar
si el vent s’ enduia els ossos o es covava algun diable
entre els cabells i ho encenia tot, i després enmig de les cendres
la gent hi buscava perles. Les feien servir de queixals. Però al final
« acabem fent les coses que no volem ».
VA QUE JA ÉS HORA
I els nervis corrien per allà, s’ enfilaven pels cossos,
entraven als ulls i es deixaven projectar damunt el mur
desbordat, imatges animades, verdes, taronges,
molt nervioses. I era fabulós.
JA ÉS HORA. I era fabulós. Una cadira, en la qual
sèiem es bellugava com un balancí.
No era la cadira de cap dentista. Les dents brillaven
molt més que les perles. Era respondre, confessar, molt més.
I no era negar-s’ hi, era no tenir res a dir.
Com confessar-se parlant si es pensa en imatges?
VA QUE JA ÉS L’ HORA. TOTHOM FORA.
TOTS A DORMIR, APAGEU EL LLUM, VA
NENS.


III. EL SERMÓ DEL FOC

Res. Silenci.
El riu, de fons, dient contínuament que també marxa.
Els colors fonent-se, barrejant-se fins la terra neta, les arrels
banyant-se fondes.
Closques de nimfa, el pot buit de remeis del xaman,
el petó d’ una fada que no va ser; i selva, aquest és el meu regne.
De sobte una, dues, tretze mans, xiscles, riures, cossos,
trossos de passes voltant, un quart de cama dins un pot de gasosa,
la cuixa del genoll amb gas a mitja tarda i mentre el peix no pica,
al darrera lladrucs humans. Metròpolis.
Jo, egipci endeví entre nou campanades i mil motors, entre vides.
Jo, en l’ hora violeta, vell amb sostenidors i calces, arrugat,
amb pits, voyeur, equilibrista de la vista, en nom de la imaginació
com per haver estat totes les coses i en totes elles.
Jo, que els veig abans de que succeeixi; jo, que callo per cansat.
Ell prova d’ excitar-la i ella l’ aparta i l’ aparta. I jo, l’ egipci! l’ endeví!
Després ella entra en música des del mirall i roda i ja canta.
Sua el riu
vaixells de paper
deriven ui ui
sua el roí poc
ui ui ja no és riu
més enllà de l’ illa dels gossos,
els vaixells de paper
ui ui uè uè
uè uè uè uè  uè uè
ui ui uè uè

Anem amb el vent,
amb la llum blanca que ens daura el destí.

« Carrers trencats i arbres buits,
vaig morir-me anys, mil·lennis de pols i terra que sóc,
no recordo quants n’ he estat.»

« Els meus peus a la selva i el meu cor
sota els peus.»
Cremant, cremant, cremant.

IV. MORT PER L'AIGUA

Flebas, roda d’ aigua.
L’ angunia , el dimoni salat. Fenici,
benaurat tu que remuntes la joventut.

V. ALLÒ QUE VA DIR EL TRO

Després de conèixer l’ espai, els noms, les persones,
una llum, una cosa, una biga de foc dins els ulls, tot
al revés. Un llamp. El llamp.
Aquí no hi ha aigua. Les serps s’ escalfen i bufen,
la pols amaga els rocs i tapa els forats i les grutes,
per això no queden pous, si almenys hi hagués aigua,
però aquí no hi ha res, no hi ha ni el què no hi ha,
tot s’ amaga, no és, es camufla, no forma part de lo real,
s’ escapa, es desdibuixa, lliga els pensaments
i els abrusa i tot desapareix, fins i tot la desaparició.
Tot `passa a la vegada i no passa mai, com ara, així.
A la terra sense aigua. Si almenys hi hagués aigua.
Si no hi hagués imatges, sinó realitats, aigua
que no fos no aigua, si les coses pel sol fet de ser
no creessin el seu oposat i almenys hi hagués aigua:
drip drop drip drop drop drop drop.

Qui és aquest tercer que camina al teu costat?
El veig però no el puc veure, hi és però no hi és.
-El veus? I aquest so, sents aquests so que no calla
i s’ entrebanca pel món i trenca persones i desfigura?
Aquest xerrac que trinxa memòries, histories?
Muntanyes violeta des d’ Atenes fins a Oniría.
“Ciutat Irreal”. “Ciutats Irreals”.

Aitareya: Om.
Brihadâranyaka:
Aitareya: Om.
Nirvâna.

«Nosaltres hem viscut
per això (que) no consta en els obituaris.»


griFOLL
23.10.13

casserrespoblepoema

ALGÚ, griFOLL



ALGÚ

Potser hi ha algú. Existeix. Hi és,
i ets tu. Potser ens estem comunicant
i no ens ho han dit.
Tampoc es coneixen els coneguts.
Potser faig castells...
Potser fujo d’ estudi, perdo l’ alè, no em crec res,
m’ ho dic tot, cremo cadires, aprenc a estimar
i llavors ja puc desaparèixer boscos endins, sí,
potser és així. Només ho saps tu si ens estem comunicant,
tal com ha de ser.

griFOLL

23.10.13

martes, 22 de octubre de 2013

EL LLOP





"El cartell posava: Entrada només per a bojos, costa la raó."
"Tot humorisme superior comença perquè ja no es pren seriosament a la pròpia persona."
"A nosaltres els immortals no ens agrada que se'ns prengui seriosament, ens agrada la broma."
"En lloc de simplificar la teva ànima, hauràs d'acollir cada vegada més món amb la teva ànima dolorosament eixamplada."
Hermann Hesse

EL LLOP


«La soledat era freda, però no li agradava ser presa en serio». En ell, una forma d’ amagar la
tristesa, feia cara d’ animal perdut per sempre més entre els homes, no el comprendrien.  Les
coses fàcils no eren per a ell. Es feia dir “Llop”; només «escric per als bojos». I es tancava.  
Ara l’ entenc. Tampoc hi anava amb salut, estava gastat, cansat de sentir el què fos, aquell
misteri fondo que el corcava. Ara l’ entenc. El desig; la renuncia a tot plaer a canvi de no sentir
més dolor. «El desig, aconseguit, és el preàmbul a elevar-lo, fa la febre...el plaer és dolor».

No el vaig conèixer, l’ he conegut des de sempre. El Llop és immortal i volta realitats amunt i
avall al mateix temps, no en te, és el Llop, l’inventor del “Teatre Màgic”, l’ inventor de Goethe,
l’ estrany cas de la “Normalitat i la Sra. Hermínia”, ermitana també, de l’ estepa. Sé qui és, on
para.

«Al meu quadern hi descric des de com no jugar amb l’ opi fins a Dant, el meu Dant personal».
El Llop parlava “diferent”. Sabia deserts insuportables, venia de llocs poc freqüentats, quasi
inexistents. El Llop havia jugat a totes les possibilitats i ara s’ havia despertat. Despertar era
veure, però sobretot sentir. L’ udol. Res s’ expressa millor. Fa mal d’ escoltar, d’ intuir;
imaginar què conté el so més fondo,  profund, més esdrúixol del Llop en concret, l’ inventor.

Em va deixar aquestes notes:


“Hi havia una vegada algú amb el nom de ..., anomenat el Llop”
“Vivint com a persona era mortal, vivint com a llop, immortal”
“Era jove i ja era savi, envellí en follia”

“ El bé i el mal, una i altra vegada, rere les valls
puja fins a nosaltres, com boira,
l’ ànsia de la vida, necessitat frenètica...”

“ Més enllà del temps, jaiem xerrant i bevent,
entre balls, la vida damunt nostre ens pertany, i dansem,
«hi ha 42 maneres diferents de practicar l’ amor»”

“Compte amb els domadors d’ homes,
deixa’ t acariciar pels instants moments abans de perdre el sentit,
no recuperis el coneixement, desconeix fins el fondo, que no n’ hi ha”

“ A l’ altra banda, no aquí, hi ha la vida”


H.E.


griFOLL
22.10.13

casserrespoblepoema

3


3

Des de tu hi ha el què hi ha.
Ningú juga a fora. Dalt i Baix
es toquen. Res és recte: riu.

griFOLL

22.10.13

HÈCATE


L’ aigua, curativa, diu pous. Nosaltres, ofrenes.
Dins la mateixa boca d’ Hècate
hi tirem monedes. Preguem, orem, anem a palpentes
pensant que existim. Hem dipositat alguna cosa
allà al fons que ens ho fa creure, no ens deixa rendir
ni parar a reposar. Te nom de fe o d’ esperança: un punyal
que entra i surt i no para, trinxeraire, violant-nos, carnívor.
L’ aigua, a la ciutat dels homes, cada cop més roja, plou,
tenyeix, dibuixa, passa com passem els homes, esperant,
deixant-se endur per mars roigs i i follies semblants, llegendes,
mites, impossibles, no?

griFOLL

22.10.13

viernes, 18 de octubre de 2013

IDEES



Hores mudes , te’ n faries tintes, no s’ acaben
d’ escoltar com tot s’ acaba i tot comença incessantment,
que dient que sí ja hem dit que no, que no t’ adormin
amb idees que no siguin teves. I que no t’ hi despertin.

griFOLL

18.10.13

MAGENTA, de griFOLL




MAGENTA

Les parets eren blanques i la casa era freda i vivíem allà. Era d’ hora, sorties de la dutxa amb el nas magenta, la tovallola xopa i corries xisclant, buscant roba mentre tot queia fins que en trobaves, t’ estiraves i em demanaves que a on anàvem, però que va, que em vestís, i em tiraves qualsevol peça de roba a sobre, unes calces, dues, un mitjó, una gavardina, un bastó...
El fet de que la “realitat” fos capaç d’ aportar-me tanta energia, de que hi hagués algú com tu, tu, vaja, que em fes llevar després d’ hivernar, anys?, segles? i el fet de que no fos una persona, ni real ni fictícia, absent però exacte, present fins l’ entranya, ho fa més cert, ho fa.
La meva bruixa del nas magenta ha vingut en nom de l’ Amor, “les pintures de guerra” són per fer l’ indiu, dius, rius. Ho fas.
La meva bruixa del nas magenta, m’ expliques que hem d’ alabar al cosmos, tractar-nos de foc, alegres, intensament alegres a través de les persones vives o mortes, encomanar els espectacles que s’ originen dins nostre, ara convertits en cossos amb ulls i olfacte, tacte i atzar a la punta dels nervis. I que no hi ha més doctrina que agafar-se als coneixements que sumem remenant-nos.
La meva bruixa de nas magenta, saps secrets antiquíssims, i guardes a la tauleta  déus, claus de portes paradisíaques, oceans de butaqueta pel diumenge a la tarda, rierols on anar a sucar els peus fins el cap, profit de pluges estimulades, sensacions impossibles, racons lluny del món amb arbres prenyats d’ éssers fantàstics vessant per les soques, sortint a volar com bolets de que et toquin i veure-hi ben clar que no ho pot ser més.
Tu ets l’ ull, bruixa de nas magenta, som ara en aquesta habitació, la que veus, la que veig, i t’ acostes. Perdona, gràcies, dic. No m’ agrada quan fas que caiguin les parets i tu te’ n vas per allà i jo per aquí. No sé si és que no puc deixar d’ ésser un nen però jo ho trobo molt trist. No era tot possible? Sempre és tot possible menys canviar el final? I em parles d’ una roda i jo vaig a pillar alguna cosa fàcil de llegir, i mentre corro perquè no em tanquin em sento el nas fred i me l’ imagino magenta i t’ enyoro.

griFOLL

18.10.13

COPYRIGHTS, griFOLL



COPYRIGHTS


Incapaç d’ emmerdar-me amb teories sobre “art”, donant per entès, potser  il·lús,  que ningú és creador a partir del no-res i que del què es tracta és, de la forma que sigui, de poder “comunicar-se”, “expressar-se”, etcètera. Superats “Duchamp’s”, “objet trouve’s” o “comsediguin’s” ( i encara que no m’ agradi, he d’ anomenar al Warhol, ja re-copiat d’ ell “copiant” contra els “ikeas” del seu temps,  que ara, els d’ ara, el “re-re-vènen” a preus de pot de sopa de tomàquet...)
Per això, parlant de creació, acabo sempre en el gran “collage-babelic” on te n’ adones que tan és trobar un tronc blau al bosc, com pintar-lo, dibuixar-lo, baixar-lo d’ Internet, escriure’ l...en fi, que el fet de triar el blau ja ho diu pràcticament tot sobre el què pretens dir o dius, després ho llimem, ho polim, hi escrivim a sota “això no és cap tronc blau”...
Suposo que dic tot això com una forma absurda que, a moral imposada, cal de justificar-se pel fet d’ usar ara sí ara no imatges d’ Internet, de diaris o revistes per a fer collage, cites i re-cites que necessito per escriure i “referències”, “homenatges inconscients”...Divago...I pregunto: No es tracta d’ anar agafant ara la frase del darrera de la porta d’ un vàter i combinar-la amb una imatge que t’ ha suggerit una cançó que xiulava passant a la boca d’ algú? Perquè dues persones anant pel mateix lloc retraten, una la flor i l’ altra, un tros d’ os?
Dec voler dir que, ei, a l’ hora de crear, no tinguem por, de res, agafem-ho tot, trinxem-ho tot ( no hi ha creació sense destrucció...el sol fet de pintar ja trinxa el tub de pintura...), juguem, remenem, investiguem, no li posem límits, ‘nem sense “rights” ( en aquest tema, s’ entén. També, utòpic, m’ agrada pensar que la gent fa les coses amb bona fe i amb intenció de fer el bé...I ja ho sé, ja ho sé, però no m’ ho canvieu, que m’ agrada :)
He dit res?


griFOLL

18.10.13

jueves, 17 de octubre de 2013

HOMO



HOMO

Són bruts; papers mullats de noms
demanant un cos, un dit per escriure-hi
pau, una ànima perduda a sota el llit.
Puja, plous, li direm a la pell d’ un simi el retorn,
farem lo mamífers que som en un llaç
adornats amb tota mena de sensacions noves, nous,
només nous com deu passar tantes vegades a tothom.

griFOLL

17.10.13

domingo, 13 de octubre de 2013

MISSATGE & PEP stories



Mossegues maneres de fer-te escanyar, massa corres,
t’ alces, tornes, et gires, ets els saltants del poema amb la fúria del viure
i la boca inundada de llums excessives, et dius repetint-te
que el fet és que els frens no t’ agrada que et frenin.
Algú se sent molt orgullós de tu.

griFOLL

13.10.13

quatre retrats (des)inventats





sábado, 12 de octubre de 2013

CONTENIR D’ HORA & copyright poema



CONTENIR D’ HORA

Contens, saps que més; sents
tot com se’ t clava, en tu reposa.
Vas pel món encomanant “Vida”.

griFOLL
12.10.13

casserrespoblepoema

viernes, 11 de octubre de 2013

FICCIONS


FICCIONS

Confonc expressament fets i persones, m’ invento
sinceritats abans que la realitat no me la foti. Hi ha
cada realitat que t’ ho faria creure, ser-hi  clavat.
M’ ho invento. Ho he de fer. Menjo d’ aquesta flor
i sé què sent una serp. Sóc guardador de ficcions, que
cauen les fulles, m’ agrada la llum, i fer foc, i, entre boires
encara descobreixo impossibles sense usar, il·lusions
desesperades o esperances folles com cal, als calaixos
hi ha de tot. I jo hi jugo. I munto móns i hi passo nits
senceres, dies imperdibles amagat a sota terra alçant
bastides per construir un poema que funcioni, que
no calli però que no digui, que després no sigui sec
i em quedi enterc com una mòmia, que menjo d’ aquesta flor,
ja ho he dit, i la flor és viva i em nodreix. La flor de les ficcions
conté totes les formes i maneres, és la de la lucidesa extrema,
més enllà dels horts de baix de Ca les Tutxotes  n’ és ple.
Si, mira, mentides, m’ espavilo així, la veritat.


griFOLL

11.10.13

DE TU



DE TU

De tu en sé talls, gats, llibres, gustos,
precs i pigues, i dols mentre t’ esborres
o viceversa. De tu ja en tinc records d’ allò
que mai no va arribar a passar.

griFOLL

11.10.13

VAS FENT, QUE LA MORT JA NO MATA & autoretrat

autoretrat


VAS FENT, QUE LA MORT JA NO MATA

La sinceritat, inevitable, ve amb els anys,
cauen les mascares, velles, per a cremar-hi
cadires, el dolor dol més però t’ importa menys,
no t’ has de preparar futurs ni fites, ets
el mateix dubte de sempre acostumant-se
a dubtar i a dins vas tan ple de records
que si poguessis, podries saltar. Els anys
a mesura que passen, veus que ets tu,
ells no existeixen. Tu reculls, aprens, estimes;
Les llums, una olor, un núvol, ho vas entenent,
en formes part, és tothom, des de sempre
i fins sempre. I la mort, quotidiana, senzilla,
sobretot  saps que la mort ja no mata. Vas fent,
més o menys com tothom, “sempre n’ hi ha de més cardats”.

griFOLL

11.10.13

LA VERITAT



LA VERITAT

No hi ha desert ni mort, són ficcions de l’ home del sac,
jo hi he estat: tot és buit, no existeix, per això n’ he tornat,
de seguida, sense esperar al tercer dia. No s’ ho val, la veritat.

griFOLL

11.10.13

ESTAMS ENDINS



ESTAMS ENDINS

Molses i espinosos, salvadors de Psique, animals
de la cerana estams endins, era que serà la dita; vindré
i m’ hi colaré. Ni Eros sabrà de la meva presencia.
Escoltaràs un brunzir, lleu, lluny. Ningú dirà prou, ni res.
Jugarem a ser adolescents jugant a ser grans.

griFOLL
11.10.13

casserrespoblepoema

BATECS griFOLL



BATECS

Cec al banquet de batecs que l’ envolten
mor i quan cau era buit, es trenca el Senyor.
El Senyor, per exemple, no ets d’ or, s’ ha perdut
contemplar, aquest matí, quan la llum entrava
i et tocava i feia que fossis visible, la bellesa.
( Jo t’ he espiat des de fora, si caic en vaig ple.)

griFOLL
11.10.13

casserrespoblepoema

UN HOME



UN HOME

Si un dia sóc un home trist, perdona’ m, no el sóc;
desperta’ m si no es massa d’ hora i sóc un home,
avisa’ m, tracta’ m de tu, crida’ m “nen!” Si un dia
no estimo bé, no estimo prou, no en sé,retorna’ m,
ressuscita’ m, sóc qui t’ abraça i fa riure i estima, jo.

griFOLL
11.10.13

casserrespoblepoema

DENT D’ AFRODITA





DENT D’ AFRODITA

T’ engendren necessitats d’ Afrodita, ets la Venus
mateixa a qui orem, freds, també ésser venerats, déus. Sí,
fins la gloriosa dea allí on saciar les vanitats, conscients:
dins l’ home s’ obren jardins de plantes carnívores, les dents,
que per això ens creixen després, reclamen ara.

griFOLL
11.10.13

casserrespoblepoema

SURO, griFOLL



Suro el tap sol al final de la festa  i a taula una taca m’ espera.
Suro que ensumes, tastaràs la sang de déu del déu que triïs.
Suro l’ olor de bodega vella del tap del cap que vessa verdet.
Suro fosc del tap del tinter que remugues , embegut  d’ ahir.
Suro fi, llis, lligat amb cordills forçuts per tot el cos de l’ ànima.
Suro gastat salvavides de barca enfonsada boscos endins. Suro.
Suro que hi és i sura.

griFOLL
11.10.13

casserrespoblepoema

jueves, 3 de octubre de 2013

SALTS

Saps, quan  ho saltes,
q’ era el fet d’ anar-hi,
no el què, ni el com ni
a on. Saps, ho dius aquí,
q’ era el convenciment,
la fe feta vers tu a repic
i follia, a esmolar-s’ hi
de cos contra allò que ni
veies: que a fora hi ha
més endintres. I hi vas,
ja ho sabràs, des de sempre.


griFOLL

domingo, 29 de septiembre de 2013

SALTANTS 14 o 15 gosadies mal escrites griFOLL

“recuerdas el que vivía antes en el piso de arriba y echó a su hija de casa y se oían los gritos y luego él tiró sus muñecas al patio porque ella todavía conservaba sus muñecas y allí estuvieron entre toda aquella basura y las miramos que no se movían y ya no se oían los gritos hasta que se hizo de noche y luego el portero debió de recogerlas a la mañana siguiente algunas sin brazos las estuvimos mirando toda la tarde mientras iban perdiendo forma hasta que oscureció y no pudimos verlas y luego cuando me desperté a medianoche pensé «ya no queda nadie para vigilarlas»”

Leopoldo Maria Panero
Paris Sin El Estereoscopio
 “Así se fundó Carnaby Street” 1970


SALTANTS
14 o 15 gosadies mal escrites


griFOLL









L’ aire, vestit d’ aire
entre nosaltres, fent-se estrany, músic, nervis.
L’ aire, dens, lleu, nu i pol·lït, inacabable, ens duu
l’ aroma gegantina, encens de totes les coses.
Respirem, el pensament és líquid.

...

Líquids són els pensaments
sembrats de preguntes, saltants de plata
pels peixos sense resposta, posa-hi les mans,
escolta l’ àngel grec, agònic, resolt...

...

Bat en va el color contra la llum.
Violeta místic, betums de Judes fins  l’ escola
Damas(quina?), trementines! Literatura tacada
d’ ordreS, crucificada. Però abans mor la pedra,
dura la sang...dura...( ve del cor).

...
Dura pedra immoderada paraula malalta que caus de la boca
i sobre el firmament prim d’ una fulla t’ abalança’s com la gran baba,
big bang de totes les babes o gota de sang del crim llis que ens habita,
això s’ escriu i s’ amaga, et dius. Les veus entonen rèquiems
contra el poema.
...
Poema, salta com un altar cap per avall,
rodola jove i profeta, cabelleres endins trinxa caps:
gira’ ls. Tot cap per avall, tot increïble, certa-
ment ho saps, ho sabem: no hi ha realitat.

...

Realitat que puges a la meva síl·laba :Foll
en som set-centes vegades set per realitat més set(s)
infinites que albergo. Saps sumar? Doncs quantes pedres
sumen tretze nits i ésser tres cops reencarnat en albí?

...

Vins, onades de vins, de beuratges per beure calents
fets de fulles que salten i brillen a dintre l’ hivern, que
hi fan somnis d’ una nit d’ estiu i totes com campanes
florint-hi abraçades, bevent el caldo calent, oceans fent fum
a l’ hivern.

...

L’ hivern dels boscos blaus, l’ hivern com una forma de poesia,
un trencar el gel a cops de pic, a cops de Blake, de fer-hi desert
amb el rei Llangardaix, xaman d’ ànima d’ escuma amb plata, fletxa
i apòstol despertant com un lliri.

...
Lliri que canta, lliri definitivament lliri, místic lliri,
lliri de desert (que tampoc existeix), estimada absència,
guerrer sense guerra ni constel·lacions ni oració,
lliri insubmís, lliri que canta.

...

Lliri, i lliri del viatge: lliri talper, visions de la
poma dels tres claus de les bruixes, alquimistes
del verb vegetal, roda, roda-la esdrúixola,
‘nem a l’ aquelarre.

...

A l’ aquell arre del galop, anem a divulgar-ho.
I q’ ombres seques de sang vegin-se líquides el tercer dia,
brillant al sol daurat de l’ existència al planeta “misteris
sense resoldre” en dejú.

...
Dejunen els astres(?) Gira’ t: no existeix res, recorda que ni el record.
Jo tampoc, tu tampoc. Només Tot.
Déu és farigola, m’ ho ensumo. Cafè, i més...remolatxa, cànem, arròs, pols, res,
pedra, repte, neguit, home-llop, poeta, alquimista, puta, força, migdia, quark...

...

Quark va sert-li’ l moment, va veure que bevia l’ “Oli”t:
s’ Ennuet-ghatva com un místic hindú.
Li va trencar les darreres visions,
el desig de tornar.

...
Tornar-hi a caure. Fantàstic,
la fantasia és fantàstica!, va dir el Joan que savi reia,
que savi jugava, que savi estimava, que savi en hebreu vol dir
despertar, i és mentida, reia que no ho és.

...

(És perdre’ s, Hegel ho cantava, ara no, és esclatar, Rimbaud
va fer-ho. No parlo de pretendre, dic del fet. )

Si cada gra de sorra és un informe complet de l’ univers.

Si no ets mai tu el que parles. ( Dius) Trenques i enganxes
a veure què passa. Tu esculls (?) Són senyals, però teves.
I no.
Miralls i viceversa.
( la por i la defensa -que la fa créixer-)

Sense lletres, deixant un rastre de records passava l’ home abans dels abansos
cantant populars, dites redites precioses com serpentines de gola que hi fan pessigolles...
L’ home dels abansos és el contrari al dels “avanços” ( tal i com mals’ entén).

És cert que l’ univers és llegible, va fer el cec-invisible amb l’ angle divers que feia bufar.
Si algú et parla des de dins d’ una mentida- com ara una limousina- que collons
ha d’ estar en res cert? ‘ nem vora la via o boscos amunt...

Celebrem i descobrirem el per què!

Canten els nens vells: mori l’ ego, lero lero,
mori l’ ego, gugugu, legu, legu, moooori!!!!
I segueixen, perdent-se enriolats: mogui l’ eeeh
haha uuu gugugu leguuuu tuuu hahahaha moriii???
L’ eguuuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!! gueeeeeeehhh????
gugugugugugugugugu guuuuuu!!!!!! Hahaha.

Porteu-li un nen al pre-suicida i es queda, va dir l’ Stallone.

Recordo els amics invisibles, quan van marxar vaig entendre
això de les realitats.

Un dels efectes secundaris de la mort és tornar a la vida. És freqüent.

Qui es reconeix al mirall, que duu sempre la mateixa carota?

No escric, no dic. Compleixo una missió fa cinc cents anys en contra d’ una pesta, no, la negra
no. Era una cosa del gran Zimbaw, a les muralles dobles del poblat Africà, quan hi va arribar un
peix podrit de mar, una mena de salmó proteu, no ho sé exacte ni res, jo sóc un andao i ho faig
des d’ avui, n’ ho m’ hi veig pas.

Angelus Novus. Als sis anys, un Cronopi abandonat. La Poesia és l’ Enfermetat,
els petons als maniquins, un peu, tres hores, ja ho saps, que no recordis les dates, ja ho saps,
vens aigua a dos rals, inaugures fonts de vi. Fas que a les mans m’ hi vinguin pomes
i no estàs segura de res. Ja ho saps.

Però sense paraigües, sols una cafetera japonesa, gràcies... I dues tasses...
Al meu quadern de ceres,dibuixos del carreró. De tots colors. Intents lisèrgics per a pintar
el record.
No era Lisboa ni era de Nit. Ha!

Totes les maneres d’ escriure el tres, triades, formen un triangle ternari. En fem tríptics
críptics a veure si ho pillen? Engeguem misteris, va! ( el tres és el número del Mestre, no sé
quin ni qui ho diu, però...) Hi ha números que ens persegueixen. I ei, els obsessius són ells!
Sophos, sopes d’ all per la ressaca o no, de ceba amb farigola. I a fer genomes, va, que demà hi
ha cole. ( Cole,
EsCola: El naixement de la Tragèdia: Mal-formacions
amb greus sec-u-eles...)
Bactèries que tiren el tarot, llenguatges descobridors de silencis parlants,
suïcidis dionisíacs, Zaratrustra amb ADN i unes olives per emportar. La por. Gràcies.
Bar “Sigmund”. 68. Cavernes i factures. Hiberndrola. Cànem i Clonazepam, un cavallet
de fusta, li ha caigut el cap aquesta tarda, de quan era xic un caball er a algú davant
de casa avions i demès, marcians i naus tirant ous verds amb punxes fins al vespre.
És greu, doctor Raons? Jo també en vull, diu ell.

Té, però t’ hauràs d’ ajupir. Neixen a terra, ran de peus, no volen torretes i corren
com culs del Jaumet. Ah, són fosforescents i també beuen suc de taronja. Sí, per les orelles.

No caldria pas tota, però si fos el cas i s’ hi caigués, de què és millor? de roure o de romaní?
-Tu vas sentir que era un jardí?
-No, jo no ho recordo.
-Perquè és només el que encara ha de venir! Li va dir a l’ Alicia.
-A Psique li van trinxar...
-I Magritte?
-Magritte és el porter.

I els matèrics? Amb o sense, agafa els màgics, va dir la sàvia proteïna...

I no va passar ni un mes o poc i mig de llunes, que a la d’ ésser dit, en
rescatar camí, lluneta endins, un ou de llum hi feia lluerna. Hi regiraven
els petits escura dies encar vestits d’ or i metzina, nobles a la causa.

El meu avi em va deixar les paraules del Lorca: El mascarón. Mirad al mascarón!
I sí, el verí ja arriba al bosc, ho veus? Però jo porto xocolata de Portugal, i tabac
de l’ Estanc, i ja hem après que es viu de tres maneres que són mil i fan les banyes,
les tres feretes, el 3.
Si vols escriure, no pensis, si vols pensar, no escriguis, em vaig dir. Massa coses
alhora, tu!
I si un dia et ve de gust o s’ escau, potser ho llegiràs i et farà gràcia o li servirà
al psiquiatre per tenir-te tancat, drogat, sempre més o més. I mira. En faran un estudi
i seràs un bitxo de laboratori amb el cap enrampat. Mentre em deixin un llapis, que facin.
Només necessito el llapis.
El llapis i prou.
“Llapis” en hebreu vol dir “llengua viva”, i si m’ ho invento, també regalima.
“y te veré por vez primera quizás como Dios ha de verte” de Borges et diré, i riurem del borni.
Serà un dia lúcid.
( Cada poema hauria de ser un ènema pels senyors de l’ acadèmia)
Serà un dia lúcid, deia. Quan fa molt que ets mort, trobes a faltar la vida de tal manera
com la papallona sortir del capullo quan ja està preparada.

Tres tresos fan sis, més l’ altra: el carreró, la roba, els llibres, trets i sexe, traus i nata,
lluny i a prop, l’ un a sobre i l’ altre a sota, sofà que es desmunta i plega, ell, dic.
Sí que recordes les dates. No n’ hi ha. Som nosaltres, que tampoc. Un flaix.
Un flaix que ho conté tot: mel, pell, claus, metàfores, taules de pedra enmig del bosc,
danses folles a la plaça gran, la llibertat total de sentir-se totalment lliure,
com si fos un fart de veritats i tot estigués passant, l’ efecte de la sobrietat extrema!

Ho vaig contar, i ei, amb quatre fustes i una manta ho fem. Voler és volar.

Volar és saber que ja voles. Cosa de volats que volem, i que volem volar.

L’ escombra és un llapis multicolor multidireccional que escampa poemes xamànics,
receptes d’ Amor infalibles , que dibuixa pans de pau i n’ hi ha per tots i per sempre,
i no necessita que li facin punxa de cap mena...
branquillons de cera, ceres a l’ oli, olis del greix, greixos mamífers de colors, tiranosaures
folls, trementines, rajoles, agulles, l’ Unicorn el vaig veure, sí, i escrivia a vegades,
va anar-se’ n camps rojos endins.
Jo encara empaito fades...

griFOLL
29.09.2013

casserrespoblepoema

sábado, 28 de septiembre de 2013

LA CUIXA


Hi ha una cuixa asseguda al banc de la plaça, sola,
sense persona. Vol plorar i no sap per on. Molt sola.
I ara perd la sabata, i ara té picor i un escarabat
li fa pessigolles. Vol cridar o xisclar, però
tampoc sap com. Li diuen la Pota i està enamorada
d’ un gos que cada vespre se li pixa al damunt,
no té més contacte amb cap ésser viu, aquest
li és càlid, fins i tot afectuós. Si algun dia aprèn
a lladrar amb les ungles li dirà que l’ estima.


griFOLL

viernes, 27 de septiembre de 2013

SET DE LLUNES griFOLL



Dóna allò que et manqui.
Si és sincer, bo, si és d’ amor
te’ n creixeran selves a dins:
que arrelin, que alt hi creixin,
i que hi baixin valls amb rius
d’ aigües profundes fins a mar,
sens fi. Que cada nit hi beguis lluna.


griFOLL

jueves, 26 de septiembre de 2013

PROMETEU

Vaig entendre que cada persona era una porta,
que n’ hi havia d’ obertes, de tancades i amb tota mena de cadenats.
La por em va fer menjar la clau i ara la tinc al fetge, clavada
com bec d’ àliga que devora i la vol, la vola i torna.
Només sentia els homes lluny cridar, prǒ no era a mi,
i jo era mut o un nen perdut al bosc de la ciutat dels homes grans.
I vaig entendre més encara: No era a fora. A fora no hi passava res,
tot succeïa a dintre meu. I als trenta dies vaig ser alliberat.
I vaig comprendre que la foscor és un eclipsi a l’ ànima. Quan tot
va ser blanc i era neu, no era fred, era set, a dins, un desig, un anhel,
i quan tot va ser abrusat vaig veure’ m enrogir d’ ebris els ulls,
i dansava al voltant d’ aquella alta foguera sense saber, ignorant-me,
no volent reconèixer el Res que celebrava. Fa deserts, fa móns,
fa oceans. Prǒ hi ha boscos i els arbres fan branques perquè necessiten
saber que no són l’ únic arbre, i ara començo a pensar que potser
sóc un d’ ells perquè creixo en moltes direccions i és com si sentís
que les fulles que corren per terra no fossin totes meves.


griFOLL

L’ HIKIKOMORI

D’ aquest paratge inventat, un racó
on ja hem estat. Tu, criatura d’ ànima
anciana, eixam de fesomies infinites, dir-te,
convocar-te fins ahir,
invocar-te a l’ interior per dir-ho junts, per trencar el vers i aigües
i trobar, no el poema, la poesia. Dic massa, ja ho sé, pots jutjar-me,
jo no en sé. Aquesta vegada diu massa, diràs... I jo no em justificaré
mai més. Prossegueixo: Tu, deia, dèria, sí, plural i singular, deshabitada
i no, boca d’ ànimes que bufen l’ aire càlid que reclama el cos, tronc
de troncs, tou tronc de troncs d’ escorça humana encara; àngel nu
del mig dels camps nocturns de l’ ànsia que devores llamps, àngel viu
o mirall clavat dins el somni, quan tots, jo ja sóc l’ altre després de mi...
Tu, centre minat de sensacions. Aquell que va fer un poema d’ amor
i el va fer, ni estimant-te com un nen molt vell podria fer-te un vers, mig
tall de tu, tallant-lo a ell i fet rodanxes, que ni d’ acompanyament. Tu,
( jutgeu-me, però quins?) jo sé que llepes la pàgina i apareix el poema,
i ho sé per què ho veig. Tu, jo no faig res. Mai he fet res. Observar.
I és molt. Observar-te. Tu, filia entre les filies, dansa bruixera
aquí on les costelles ressonen, somni adolescent primer d’ enamorar-se
i sentir que tot desapareix al veure’ t un instant, aquell instant
que havies esperat una eternitat de tres dies menjant-te les ungles,
tornant tard a casa, voltant sol fins els racons més foscos de l’ univers
a masturbar-te d’ amagat de déu, gravant cors torts
de nervis als rajols de les voreres, sense dormir, somiant.
Somiant-te i sí! L’ instant ha estat...I volta
a començar: Tu, criatura d’ ànima anciana, com dir-t’ ho diferent
si no és fent-te saber que Tu ets el meu fons de pantalla
i jo l’ hikikomori.


griFOLL