La lluna, mil nits i una, la lluna
per a l’ home. I l’ home
cec, brut de preguntes.
Però han picat a la porta d’ avui, ara,
a tothora, la llum, els arbres,
paraules despentinades amb aigua
i tempestes de fruita. La vida.
Un milió d’ esquelets dansant.
I ànimes, carn, i talons (peu amunt) sense fons.
És l’ empremta del somni, ferint-te
al voltant del teu cor domèstic
a talls de pissarra, qui, per memòria de por,
s’ empassa la clau de la porta. Qui,
per no casualitat, de bon oblit,
obriria i viuria.
Però, què se n’ ensumaria la gent
d’ un mort vivent que surt al migdia?
-És el peix que es mossega la cua, penses
ennuegant-te amb una espina gens santa,
que ja estàs bé mort, consolant-te.
I t’ espantes. T’ espantes com mai
quan descobreixes que ets allò
que sempre vas odiar dels altres.
I ara, mira: repòs i mentides.
I si et poses les piles?, millor, no?
Que no et receptin la vida, pintes a la paret
amb tintura de iode. I correm
sense mirar a terra, de pressa, fent ziga-zagues,
com si voléssim, volant.
( hi has estat?)
grifoll
25.12.11casserrespoblepoema
Twittear
