L’ any 1997 em vaig enamorar. Va ser a primera vista. No n’ havia sentit a parlar mai ni en coneixia res de l’ "Ana" (com la cançó dels Pixies). Jo era a Barcelona i, com sovint acostumava, vaig anar a veure si “descobria” alguna exposició interessant a la Fundació Tàpies. Si no era així, pujaria a veure els seus quadres ( de l' Antoniu!) matèrics, a perdre’ m per entre les seves meravelloses esquerdes o a remenar llibres i catàlegs.
L’ Ana es deia Mendieta. I era una retrospectiva de tota la seva obra-vida. Fotografies de les seves “intervencions”, vídeos de les seves “performances”, els seus troncs dibuixats amb pólvora, els seus treballs amb fang i amb terra i herba. Les seves fulles d’ arbre escrites amb foc, les seves fulles de quadern plenes d’ apunts, etcètera i més.
Tot allò era el que “empaitava” fer jo. De fet, les coincidències (si és que existeixen) eren com si m’ hagués trobat a mi però en bo, sabent-ne. Saber que algú de l’ altre banda del planeta, que desgraciadament ja ha mort ( i jove com jo en aquell llavors) feia quan tu naixies allò que sempre m’ havien dit (menys els de casa) que era raro i de boig. I resulta que, qui sap? Potser sí. Però no estava sol. Em vaig sentir acollit. Comprès. Inspirat. Ple. Viu. M’ havia enamorat de l’ Ana Mendieta. El més curiós és que encara recordo o tinc la sensació de sentir que ella també s’ havia enamorat de mi (no sóc pas xulu jo! J. Dec ser raro o boig, però no crec en les casualitats i menys quan mil coincidències t’ assalten tant de cop que ni saps on pares. Em van dir que hauria d’ anar sortint, que ja haurien d’ haver tancat. Em vaig comprar un catàleg que és la meva bíblia. 12.000 peles! ( no existien els euros i no sé matemàtiques). Hi vaig tornar dues vegades més.
Trobar una exposició de les que et canvien la vida passa molt poques vegades, però que et trobi ella a tu sense prèviament conèixer a l’ artista?
L’ exposició era aquesta. També veureu el catàleg que vaig contribuir a esgotar!
griFOLL
27.7.11
casserrespoblepoema
