L’ AMOR NO ÉS UN CAFÈ

Només  dir les branques, les roques i a l’ ala de pardal que t’ acaroni.

Crec en la desesperança humana. La veig i és un melic emmirallant-se,

un enemic  de filferros vius a la panxa que no et deixa reposar.

Vols. Desitges. Aspires cap a dins de tu. Xucles el mateix verí que t’ injectes.

Només dir que m’ ha agradat que la vida ens creués. Però “tot gran” no em convenç.

Vull  voler dir l’ olor de la fusta quan s’ obre un aglà al mig del bosc , el lladruc petaner  i

una petita pedra de color vermell que he dut  dins el mitjó i ha caigut

pel cantó de l’ amor, el que rasca, el que cou, el que dona, el que

no jutja, el que no competeix, el que decapita la culpa i t’ agafa des

de dins com una embranzida invisible, un tornado que sols es pot descriure

indescriptiblement.  Eh, no dic l’ instantani:  l’ amor no és un cafè. La paraula amor

poques vegades el diu. De fet, amor no diu amor: amor diu amor. Només diu (sense dir-ho)

les branques, les roques i a l’ ala de pardal que t’ acaroni.  L’ amor és ningú.

L’ amor és tothom i va amb pedals.  S’ escull, i la veritat,  val la pena.

A més, en trobes sempre, les 24 hores del dia i a tot arreu. Vols saber un secret?

L’ amor no coneix la solitud.

grifoll

15.06.11
casserrespoblepoema