Seguidores

viernes, 13 de julio de 2018

POESIA SOM ELS MORTS FOLLANT




La llum no cabdella.
Hem sucat la ploma i remenat els daus i bombejat monòlegs.
La barcassa de versos tombada dins la mar,
la mar que cou el poema, l’ amenaçat.
De pressa, que la por sota els dies travessa la pell.
Li claves, li entres l’ ombra i t’ hi podreixes.
No m’ emprenyis amb que t’ han fitxat, tots som fitxes.
Fas mirall, segueix fent això que escolto.
Que t ’ escolto, Poesia, atentament, la vida en joc,
la mort impacient serà un pop imperial.
I jo també vinc. I jo també hi caic. Xiprers!
Sol solet, coixins de cendra. Carícies de cuc.
Lluna, lluneta, endreça’ m els ossos, dóna’ m paper,
immunitat, hi trobaré la ferida del temps tallant-la
de nou un gegant de sentiments resolent el silenci.
De la teva boca i el meu xiscle que ara dorm a l’ herba.
Sortirem per dessota les ungles, lentes les corbes
com tenalles de tendrums fins retrobar-nos
les carns en filera potents com cuixes de bou
sortiran de les roques, carn negra, dels llots.
Partirem. El marbre. L’ espectacle de sortir-ne
fora d’ aquest món: astrals i  extasiats, a perles obertes.
Plovisqueja, és estiu. Minut zero. Cabdella la llum.
Fem tots els colors dins un arc. 
La prolongació fila el puny del conjur, filagarsa
del gest que ens instal•la a totes les eternitats.
Explorem. Un lila de carn encesa, nosaltres, l’ empresa.
L’ ofici que besa, vessa els poemes, mamelles
guerreres i a proa el bec creix, sageta d’ amar.
“ Res no és mesquí”, Joan Salvat, tu ja en tornaves,
amic, des del llit, l’ hora de pou i l’ instant més baldufa,
crani abrusat, cor de roure, màgica insanitat del més dur dels udols,
màstil i astròleg, mentó miracler, gràcies, rebel•lió de tots
els paràmetres. Les normes pels qui les exigeixen.
Volem a tres-mil peus d’ excitacions, a quatre mans, pitant el dos.
Sabem passar per entremig de les mirades, les olors fregades,
l’ incendi del poema d’ olor de mandarina. Domestiqueu-nos ara!
Som qui havíem estat sempre, som qui havíem d’ haver estat
sense vosaltres: Poetes. El camí del excessos era estimar-nos
prohibit per a nosaltres. Prohibit per vosaltres,
incapaços. Sacrificadors sintètics, merda inacabable.
Si mireu amunt veureu tots els morts com follem.
Som la poesia. Regalimem, esquitxem. Si mireu amunt
obriu bé els ulls: la pluja àcida, que sí, la som nosaltres. Qui
ho havia de dir, no?, la veritat, que no calla, cavalca.
El morts sempre serem més que vosaltres.
Poesia follant-la. Poesia follada sobre els vostres
tristos diners, damunt l’ or esplendent del miratge
on us creieu alçar, miserables formacions calcàries,
eixuts fins dins l’ aigua, rovellats en sec, disciplinats
fins la guillotina, vanitat de rebost heretada, caducs
a la gran figura. És buida. És buit, tot això que remeneu
és gris com els vostres miralls, que sempre us conviden.
Aquesta excelsitud que només estira el dolor,
aquest dolor inútil com tots els dolors i vosaltres.
Pedrega.

Josep Grifoll

No hay comentarios: