Seguidores

jueves, 30 de mayo de 2013

RES




L’ ombra ho infla, enganya, ho distorsiona. En són fets els records que fitxen cada dia amenaçats d’ oblit quan no s’ estenen a prendre-la. Que no s’ aturi, profunda ens pobli de formes les fulles. Que digui la falda enfilant-se, tombant , delirant de primavera, i la guerra dels pol·lens que embriaguen les sangs circulant ; que cavalquem rebels desancorant les mil trinxeres que ens hem fet al fetge d’ acollonits a l’ hivern dels hiverns sota el glaç gruixut on vam posar en conserva els instints d’ una joventut més veloç i salvatge que l’ oli. Una taca. Que hi fotem patinada, i (no) anem a parar, fins que s’ estimbi l’ alè contra el pany, fora pany, ja som dins i que tampoc hi falti el ritme rodat de l’ argila fent-se amb les aigües, mans i mànigues pastifes ran, què ran? follia endintre que és molt gran! ni pedres on teníem ungles, ni l’ espera aquella que és feta d’ espines llarguíssimes -ara, pro, perquè siguin clavades als cors musculats i gegants que propaguen meteors de poder ( sense cap mena de poder) poderosíssimament malèvols, carregats de metralla de luxe als caps dels pardals, de les lluernes, de la canalla. Pertot! I que, havent-hi tantes ombres, només una llum? on son? I ells, els Altres, entestats que amb telescopis, microscopis i altres opis de farmàcia ( i no) ens diran qui, com, quan, què i més perquès. I els de més aquí, amb morals restretes, morenetes, muralletes, religions i demès etes de caverna, què, si us plau, no? sang i déus que en ploren i banderes tan xopes que ja no s’ alcen per més del revés que es posi el món. I, d’ oca a oca, mort l’ aneguet? ( ningú coneixerà l’ aneguet. Les oques n’ amagaran el cadàver... I no, no em sé cap conte nou. )
Pro ( segueixo) que, ni que no ens toquem, ho fem. I que, ni que no fem l’ amor, el fem. I que sapiguem que, pel mirall, nosaltres som ell. I que existeixin moltes realitats i dimensions noves per a sempre, que s’ hi pugui continuar accedint. Que no s’ acabi la poesia, ( cap problema: caldria pau interior i exterior). I que, posats a descalçar aquesta oració que havia de ser un turbant, me’ l posi i sigui algú, tu, jo, aquella, aquell o qualsevol que passava per aquí i ... Prou. Només és una insolació nocturna. Demà no sempre serà un altre dia, és per dir, com tot.


griFOLL
30.05.13.

casserrespoblepoema

2 comentarios:

Marina Culubret Alsina dijo...

M'hi trec el barret (o el turbant) :-)
M'encanta!

Salut!

grifoll - comunicat important dijo...

ostiiiis!!!!!! milimés gràcieeees!!!!! :)