L’ IMPACTE
He sigut el foc; de sota l’ aigua,
fet de fang, la terra que hi batega,
estic volat, em clavo núvols, rams.
L’ amor no m’ ha sortit del tinter,
l’ era i l’ és. I sóc. Les he fet totes,
les he deixat de fer, les cinc de la tarda,
les tres de la nit, el diluvi, els deserts,
la follia, la meva i la nostra i la seva
i la teva. Menjar pels ocells. Som humans.
Jo els he estat tots, els he estimat, odiat,
parit, matat, ressuscitat, ressuscitat fins
al poema, el poema darrer del que duu
les escales i no les monedes, que puja
als boscos, torna a la molsa, fura, salamandra,
alè congelat que tot ho retén, no encerto però
salta, salto, saltat, hem saltat pels barrancs,
nens feliços, roba-conyacs, empaita-gats.
Nens-nens, amb infantesa que mai s’ ha acabat.
Tants sembla que no han entès el mateix.
Tot és limitat i infinit, ho fem, som creadors,
formem part de la creació, col·laborem.
El vent que fem fa rodar planetes arreu.
Jo hi he estat, tu també, tots som el mateix.
Al principi i al final, que dóna la volta
-per entendre’ns- i
no hi ha enemic i no-amat,
que u cap a u, mirall, des que no n’ hi ha.
Patim, i què? Som xics, hem de créixer,
les baldufes hi som per donar voltes,
estem aprenent a ser-nos imprevistos
fins que ens agradin les pròpies sorpreses,
és un joc, estem aprenent a jugar.
Del corb a la flor que brama igual però
l’ escoltem pels ulls i no sentim com sona,
sempre mesurem i res és mesurable. Jo,
ego, vaig caure en un carcassa una vegada,
model i sèrie, mascara afolcada, com tots els altres,
ja m’ entens, ets jo. Ens hem perdut tantes voltes
que tornar a girar mareja, però som el vertigen,
recordes? Pren aquest impuls i vola com vols, ara.
Som un cementiri que ens empaita, sempre,
n’ hi ha de moltes menes, hi ha tants tipus
de rellotges com pallers a les agulles
al món que ens contrària, repunta, repunta.
Som tu, jo de mi, nosaltres de sempre, aquí,
res i tot, l’ ara, la causa, no passa res, tot va bé.
Dorm sense por. « No ajustis la porta...»
T’ estimo.
griFOLL
