Seguidores

jueves, 26 de septiembre de 2013

DRETS I DEURE

Esperar la transparència, veure’ ns de totes
a totes. Que no calgués dir, que no hi ‘gues judici.
Que les paraules no pretenguessin comunicar,
que fossin per embellir, i que ho fessin.
Faríem l’ amor a les biblioteques,
ens diríem prospectes, recitaríem estadístiques,
ciències administratives, polítiques de pa pintat a l’ oli...
Diríem “bon cor” o “ la forma que tens d’ inclinar els peus
quan t’ estires cap per avall em fa voler ser una serpentina
que en penja”, coses així, però ben dites, sabent-ne...
Seria una manera de posar les llengües al seu lloc: dins
la boca de l’ altre. I la revolta seria un aquelarre.
I la vergonya seria una vergonya. I l’ alegria seria un dret
i l’ únic deure.


griFOLL

martes, 24 de septiembre de 2013

PSICOCÒLICCÍTICS

Val més tard que savi per conèixer, que
a la xocolata espessa no li ve d’ un ham,
i el Joan petit quan calla, no atorga, calla calla,
jo només passava per aquí, va dir el xalat.
I el van tancar mitja hora i un dia, i
després mitja hora més, i ja se’ l van quedar
sota gràcia de tortura per sempre més acusat de jugar
amb paraules que ells no podien entendre...
Ah! Psicocòliccítics!


griFOLL

INVOCACIÓ


 Invocar: vessar dins la veu de la boca
que emboca; invocar-te
així, desembocar en tu, revolta. Voltar-te,
bolcar-te els neguits. Rebolcar-nos així,
aquí. No parar de caure l’ un dins l’ altre,
refent-nos, construint-nos. Inventar
la primera paraula que funcioni, que en ser dita
esdevingui.


griFOLL

lunes, 23 de septiembre de 2013

griFOLL EL CARRERÓ

“Que no le cause a nadie espanto
si yo mismo me acuso”
Enrique Bunbury


EL CARRERÓ



De primer és que vols sortir de tu,
lo que sigui com tal di qui cridi, crits alts, llarguíssims
com un mar en rauxa nit endintre, ensota,
fosc de mala manera. Esdrúixoles fredors dels pànic
d’ existir sense existir veient l’ existència
prô “xò no’ s toca”, “xò no’ diu”, “xò no’ s fa”
“les drogueries maten”, “el cos de qui?” “ostia!”
“juguem a tocar-nos les tites?” cabrón!
“no ho diguis mai a ningú” “és el nostre secret”
“griFOLL? Culpable!” “griFOLL? Foll!”  Amén.
No demanava tant: un ull a qui de dento en quant
fes riure. I de pastilles? Ni la de sabó! I ara, avui,
com organitzo aquesta ràbia que em faig? Jo,
el desordre sense persona, l’ àngel etílic d’ ahir,
malalt a flor de por. Com entraria ara mateix
per aquell tros de carrer tan lluny del món
que em va semblar una llibertat, un “jo”, “algú”,
que hi era. Hi ha tantes maneres de no trobar-hi
sortida, estem tan sols, tan secs i tristos,
tan buits, tan decebuts, tan vells, tan cansats.
(Ens volem ajudar i caiem tots dos).
És per això que fem cançons i versos, jocs i precs
i cerquem drogues que ens despertin, que ens ensenyin,
que ens siguin l’ hora del pati. Ojalà! Ta! H! Thclsdetc...
Pinto que el braç dret ja no està dret és un pinzell
de pèl de lleó immens llençat damunt la tela quadre
que esquitxa a l’ occipital roig a l’ oli
toca a neurones groc ne’m gogh’ s esquitxa
taps tips Tàpies Pollock’ s Kiefer’ s amb fangueres,
lletrades, vernissos verdosos a la casa dels dinosaures
tot d’ ossos acrílics petant ulls amunt de Basquiat’s
d’ hidromel Samo’ s gravats Ginsberg rient germà
saltant saltant amb la Patti tot entintats, enRimbaudant
a la vegada: l’ espectacle del món quan no hi via teulada
somiàvem. Oh com somiàvem, somiquem, somicàvem...
Rilke, atabalat. El Joan fent una lletra cap per avall que tot
ho cura. En Blanc i negre, exacte. Rient. N’ hi ha molts de Joans.
Sí, i només un Enric, l’ Enric és uh poeta que fa poesia, és l’ amor.
Però xò no és pas un llistat, m’ he envelat, pintàvem tots, prô
Uh via d dí, i si’ m moro mut ara d’ un tac?
...i les esquitxades dansen, i els colors són bruixes naixent-
hi, llampecs que abracen cors desfent-se i ressusciten àngels,
camins musicals per a la vista, Zafirs, Albercocs, perdona’ m,
gràcies, porta’ m a Raim’ s, Vinyes gregues vora Mart hi ha
el pant eo! La pantera, la pantera, no només n’ hi ha una,
us he de dir que una vegada vaig conèixer a l’ altra. Jo no
demanava tant, no gaire: trencar aquella cantonada i veure
al meu davant aquell carrer, aquell, tan lluny d’ aquí. Allà
també n’ hi havia una. Exactament felina. Inscrita en el registre
felí allà a la selva, prô res de voltes. El terra gastat, ara recordo...
aquí Casserres una dona feia igual que la pantera.
Davant de ca seva era de pedra, la va gastar girant, giravoltant-se.
Només ella veia la gàbia. Només ella! Però la puta gàbia hi era! Hi era!
No era la dona-rellotge que rèiem ni folla com deien.
Com és que ningú mai va veure la gàbia?  Rilke, on eres? El liti...
M’ agrada més el Mag Neci, el mangamés al ric  i dóna al pobre.
Tampoc està malament, gens, l’ aigua de la font. Gràcies. Perdó.
Perdó, perdó, perdó, perdó, perdó milions de vegades gràcies.
Sóc molt xic, tan xic que ni a xic arribo. Encara toco a terra i plego,
demano si vols ser la meva novia, si el petó te’ l puc fer amb llengua,
necessito que m’ abracis, que em diguis que ja està, que no passa res,
que m’ ajudis a plorar que m’ ofego fa mil·lennis, que què ha passat?
que vull ser jo i no em sé ni sospito, qui sóc i on dec ser, que
em passis la mà per la cara i m’ aclareixes el veure-hi, que hi ha un tel,
que no hi arribo, que no puc tocar res, només repetir-me com
un cromo pesat que ha d’ anar al golopeda per arpar a parler. Vous?
Vaia. Vaia vaja que sí, trencaria per aquella cantonada. I és que al final
d’ aquell carrer on la pantera salvatge, aquesta esgarrapa la cortina
i entra la vida. La Blanca (la) Llum. L’ estimo i camino, m’ estimbo i l’ estimo.
Hi ha gent que t’ ha acompanyat en els viatges més foscos,
hi ha gent que sabem que tot això del temps i de l’ espai és més falòrnia
que un gos posseït per set grills o més satanasos.
Hi ha un got borratxo que no troba les claus de l’ ampolla del naufragi.
Hi ha una tristíssima manera de créixer, que és fer-ho.
Hi ha una obsessió perpendicular a l’ altra. I un centre. I no hi són.
Hi ha el buit que omple tot de tal manera que no hi cap res més.
Hi ha un gos que salta i des de fora sembla que ningú és més savi.
Hi ha cossos vinga amunt i vinga avall, i n’ hi ha de quiets, quiets, morts, freds.
Hi ha el DSM V que està apunt de sortir i farà més mal q’ una bomba nucleòfila.
Hi ha un rebombori dins el cap que no s’ aguanta.
Hi ha que acabes pensant que ets un efecte secundari del què ni vas ser.
Hi ha que t’ entortolligues per dins i no et pots moure.
Hi ha innocència, vins polars, paraules noves i seeeeempre guerres.
Hi ha molt poques paus, totes les paus estan per començar...
Hi ha d’ haver, al rebost de la imaginació, la formula secreta. Sí.
Hi ha d’ ésser com trencar per la infinita cantonada que em duu
a casa. Enyoro la casa que mai no trobaré on és casa meva.
Enyoro trobar-te. Vull caure a totes les trampes, no vull realitat,
no demano impossibles. Demano assossec. Res més. Fictici, va bé.
Sempre es viu tant ensota? Va així ? I perquè s’ ha de resistir?
Ho trobo una soberaníssima burrada. Néixer, patir i morir? És això?
Buenu, si almenys un cop mort pots disfutar l’ aroma de les flors
de plàstic pot ser romàntic. Líric i tot. Preciós nanu, preciós.
A qui se li va acudir? Fer pensar a qui sigui així, dic.
Sobren egoistes i falten egoistes. Calen intercanvis d’ autoestima o dígue-li
morfina o porta espit per a l`anima que ens roben! Ens la tenen!
Ens han atacat per l’ altra banda, per dins els molt carbons que embruten!
Ens tenen psiquiatritzats, publicitats, xipats, mutats, capitalitzats, ianquiats,
prohibits, esclavitzats, requetenganyadíssims, malalts, malalts convençuts!
armats de pànics amb armes de veritat, cocalocalitzats, moralats, a retalls,
borratxos de petrolis, somnis amb gomina, joventuts meravelloendocrines,
pantalles endins, xuclats, mossegats, només en queda el pal del xupapux
i rossegat embriacs cecs tots palurdos al ram ah t t té. bebebe be ( cent
vegades a la pissarra).
M’ expulso ja? Vomito? Vomito el què he de vomitar? Hi vull flors vives
aquí! Hi vull el meu Rei Llangardaix! L’ indi, el xaman, la porta oberta
del final del carreró... jo encara no he caigut! No em reconec perquè
no m’ he enganyat. Jo encara sóc ningú! Encara puc triar.
Jo encara em puc omplir com vulgui, ser qui vulgui.
Jo encara sóc absolutament res. Resisteixo buit
en la contradicció de totes les coses i cap.
De petit era papissot. “u zema po no u éz” era la meva frase.


griFOLL
23.09.13

casserrespoblepoema

sábado, 21 de septiembre de 2013

BABEL

“Quan et quedes atrapat en la destrucció,
has d'obrir una porta a la creació.”
Anais Nin

BABEL

Encara no sé qui ets i ja et demano ajuda.
No en sabia, sempre m’ entrebancava.
Passa que he escrit un poema trampa.
No m’ importa haver-hi caigut jo, és que
si hi caus tu em descobriràs i jo tindré vergonya.
Puc arribar a tenir tanta vergonya, tanta!
Diria coses com allò de ( la por em posa hipotètic,
la vergonya, patètic) és que no és dir-ho, és fer-ho,
sóc l’ error primigeni, què m’ he d’ anar a pesar
els nervis? Il·luminacions? Els psiquiatres
m’ han fet parar boig! I els xamans que m’ he trobat
tenien de xaman el què un pingüí de tropical!
Rere el mirall? Somni endins? A mi l’ home borni
em fa por i no sé matemàtiques. I si ve el del conill:
campanades ( a morts. No ho són sempre, ben mirat?
Ben escol ting toooong ting toooong tooooooooooooong?)
Sóc conscient de que la trampa hi és.
Si et pensessis que ho he fet expressament...
Passa que escric ben nu i amb intencions de traspassar,
ja ho saps, dígue-n’ hi com vulguis... a l’ altre banda
de la realitat? Mai li he demanat a ningú si toca
algun instrument ( quin t’ ha vingut al cap?) No
existeixen els monòlegs. Existeixen les imatges,
el “llenguatge de símbols”? La bellesa no és en l’ objecte;
l’ objecte ni existeix. Babel! No te causa ni te forma.
Babel resum de totes les imatges mal conjugades, dites,
no monologades, Babel: vistes no homologades. Babel.
Venim de les imatges i no anem enlloc.
El savi aprèn a contemplar. El ruc (jo) xerra,
corre, s’ esvera, desitja, va d’ ostia en ostia.
No, no és ruc el què sóc, és que la meva
forma d’ intel·ligència és una altra, ni més ni menys,
te bonys, és estrambòtica ( bona paraula), caòtica
( en el sentit de barrabum, no literal d’ ordre total, no!)
Descobriràs que no sóc més que un tastaolletes
que dorm al sofà que és ple de mosques, llaunes,
roba rebruta, capses de medicaments, paquets de tabac
buits de fa segles, bosses que ja obrirà un altre, taques
de tinta, de pintura, de saliva seca, de sang d’ ensortint
del dentista, d’ esperma, de molles de pa amb soledats
tan profundes que ni goso mirar, de finestres trencades,
de fantasmes, de lletres rebregades dins quaderns
desgraciadíssims, bruts de xocolata caducada amb vernissos
robats qui sap d’ on; i pots, molts pots, amb fang, amb ceres,
de colors verds-no-ho-sé amb pinzells clavats, dibuixos,
taques, trossos de llibres, fotos, moltes fotografies sense
cap de cossos enganxats amb trossos d’ altres cossos, animàlia,
fetitxismes, teles brutes, estripades, fustes amb monstres
que parlen, muntanyes de caixes de cartró mig estripades
plenes de trastos trobats, cables que no van ni vénen, llums fosos,
cendrers que no ho són, tabacs, herbes, mig entrepà del segle passat
ple de cola blanca i vistes a l’ exterior. Merda. No m’ endreço ni a trios
ni a duets, imagina’ t sol. Estic sol perquè al cap, m’ han dit,
que hi tinc la pedra negra. I perquè no callo? Vull callar,
ho necessito. Tampoc dic pas res, i si ho dic
no te cap mena de vàlua. I ni que la tingués:
ja s’ ha dit tot, llegim-ho, mirem-ho, parlem-ne
tranquils, aprenguem-ne. Atureu-me.
El meu cap roda escales avall i no es veu on s’ acaben,
si ho fan.  El pantalons de pintar s’ aguanten drets,
tot sols groc bruts amb blancs i mel i trossos de papers.
Tinc més por que vergonya, d’ aquí la vergonya
i viceversa. M’ entrebanco. No entenc res,
cada vegada menys. On és tot i tothom? On sou?
Penso sovint en si m’ he mort. Qui sap, no sé com va
tot això ni què passa o si passa què hi ha o s’ ha de fer,
sembla la vida! Abans pensava que tot era onirisme pur,
era horrible no poder-ho dir a ningú: tot eren personatges
somiats, invents. I quan era petit tenia por de que tothom
portés una carota i al darrera tot fossin bruixes dolentes,
de les de la berruga, que era petit.
No anava tan mal encaminat amb lo de les mascares.
Passa que les d’ ara es veuen a venir vinguin d’ on caiguin....
Perdona,
et demano ajuda i no et dic quina. Veus com m’ entrebanco?
L’ infern em va tenir preocupat molts anys, ‘nava als hermanus.
Putus hermanus! Més d’ un et fotía mà mentre t’ omplia el cap
amb dimonis. Encara teníem els ossos tous...
Tinc por, no sé gran cosa més.
Talla’ m el cap de l’ ànima,
vull respirar o no sentir que m’ ofego.



griFOLL

amor


 Jo només sé dir amor.
Jo només vull dir amor.
Quan dic por
és que en dic poc;
quan tinc set,
quan demano, és l’ error.
Jo només i res més.
Jo només, sense més.



griFOLL

SET


 Possible, insuportablement possible
el mot més alt habita en una gibrelleta
que és la gibrelleta humana, degollat,
ni tan sols és desconegut, per inventar-se
prova de sortir, que sigui dit:
tot s’ ha acabat abans de començar. La vida
sempre a punt, però mai. La vida al rebost;
la vida, i per quan vingui el fred sobreviure,
sotaviure, vull dir. Viure? A punt, ja va, ara ve,
carpes, diem, moltes. I el pre-sent? pre. I l’ ara?
ara ara. Ecs cuses, cosim tibant d’ un cabdell
sense fons no sé de quin set infinit. Molta set
i no arriba ni per escrit. Falta de fe? falta de fe
i falta de fonts. Foradem? Res, és ben sec,
com un cadàver, com totes les coses mortes.
Què farem, doncs?
Res.


griFOLL

viernes, 20 de septiembre de 2013

VODKES VERDS PELS GOSSOS VERDS - griFOLL


 L’ estructura: nocturna.
Nosaltres: bar que bar que bar que tomba la bar-
ca-minàvem rient esses. Oh! Paradís del pixum!
Vodka amb gust d’ escapar-se sense pagar, vodka
anti-vodka. Caldran més alka-seltzers dels que hi ha
en tot el país, vas dir. Qui’ ns va voler salvar amb
una no-ratlla que eren corbes de polvus talcu amb safrà?
Un que’ra molt prim i corria per allà ensenyant el melic.
Tots re-perduts, mal-guanyats. Toc de queda? Tot s’ acaba
va escopir la matinada. Fugim! Fugim del món dels homes!
que es lleven com gallitus, no ens hi volen ni en saben: volar
ja ni ho volen.  Fugim, que ve la hipocresia a esmorzar cucs,
la reialesa encorbatada de l’ escany(ar-se) escanyant (:) corcs!
Fugim tu i jo i la nostra meravella etílica; pilla ampolles pillu pirem
que sé d’ un lloc en-lloc amb vistes dobles al no-temps; amb patinet
no trobarem els mossos ( prô el que importa és quell’ s no ‘ns
trobin a nosaltres). Ens vam estavellar vint-i-vuit vegades i prou.
Era a prop. Un turó llengut que estripava núvols baixos
amb esplenadeta i cotxe al mig abandonat d’ anys, verd,
rovell, trist, sol.
Asseguts a sobre, cataclinc’ s i riures per pujar: Aire net.
Caldrà fumar. Fenoll per esmorzar. Molt fum! la Vida
làctica galàctica senyals d’ indies cicatrius al cosmos dib-
uix uixos uix uix l’ ham de sant martí no hi era prô el vam fer;
i l’ amor sense follar, també.
Vam fer l’ amor plorant.
Vam fer plorar l’ amor.
I ens vam fer grans, Amor.
I també l’ amor va créixer, Amor.
Conduïa Rilke.


griFOLL

PIANO NO PIANO


Piano? No en tenim.
Ho farem sense. Dits?
A grapats! A peuades!
‘nem-hi, doncs, toquem-
ho tot.


griFOLL

FEINADES

El millor fuster del món no suportava la fusta;
al millor fuster del món li agradava fer les coses que no sabia fer.
Savi, va muntar una paradeta ambulant de frijoles.


griFOLL

martes, 17 de septiembre de 2013

SENSE MATEMÀTIQUES


La terra esdrúixola que et calca els peus...
Jo vinc pel rastre que t’ empaita llargament, tu véns,
véns tu creixent com una pausa que tot ho atura;
jo segueixo fins que la mateixa direcció ens retroba.
Sense matemàtiques, a l’ aire lliure.



griFOLL

EL PORTAL


era que va ser que l’ amic ‘quell em va dir mira
que ensortint del cole dues ties de les dominiques
ens esperen per fer coses al portal on n’ em a fumar
sempre tu li agrades a l'una a mi m’ agrada l’ altra
i jo no en coneixia cap ni res i era l’ hivern que de seguida
és fosc i ens esperaven prô ningú no deia res de res i nosaltres
doncs ens vam omplir les boques amb les llengües primer per fer el fet i
de seguida ja érem lluny del món i d’ ells llavors ens vam agafar fort
perquè ens sentíem tristament joves com si de sobte sabéssim
alguna cosa  que encara no s’ ha de saber i foníem alens i allò era allà
com si al cel i a l’ infern s’ hi entrés per aquell mateix portal
i tremolaven les panxes ens trencàvem per dins
per que volíem ser de l’ altre i tot ens tibava les sangs
devia ser la droga millor que ‘ns ‘vien dit que com millor més mortal
era doncs l’ era i ben senzilla feta de salives i carícies sí...desprenses
l’ amic ‘ quell entornant reia ho dava tot per fet i reia i jo no l’ entenia
ja ens les hem fet deia mira mira i se la treia guaita quina trempera i reia
i reia ‘ quella nit vaig veure un àngel i em vaig despertar sent l’ altre
passa passa deixa-ho córrer em va dir ‘ quell amic quan li vaig dir que què que què
li vaig fer cas com ella li’ n va fer a la seva amiga passa passa deixa-ho córrer li va dir
prô això no ho vam saber ni l’ un ni l’ altra i encara fa mal a mi me’ n fa
sóc poc voler saber què va passar qui érem qui haguéssim estat
i quin va ser el descobriment què ens vam donar o fer què qui
tot



griFOLL

VEU

“Estima i fes el que vulguis”
Sant Agustí.

VEU

Veu, no t’ acabis.
Confon-te, arrisca’ t, erra, veu,
boca plena de sopa de lletres i crits
i gemecs i gàrgares i sanglots. Veu,
beu de totes les fonts. Mai t’ assequis,
que no et pesquin, raja, escup, estima
veu, i digues el que vulguis, veu
que n’ ets tantes, no t’ adormis: plou,
no callis, fer saltar la llengua, és una serp
que et busca les orelles aquesta veu
de pessigolles. A veu(re) que et diu...



griFOLL

lunes, 16 de septiembre de 2013

EL VIATGE ( CANT A LA FOLLIA) griFOLL







“Después de la sutil locura
se agranda mi Dios en los lirios,
empiezo a darme luz en las esquinas”
Francisco Matos Paoli





EL VIATGE
( CANT A LA FOLLIA)

griFOLL








Descobreixo la vida.
La vida em cobreix:
m’ unta d’ amor.
I tinc cos, i paraula; I sóc
home foll.
Foll, imminentment lúcid.
No interpreto: transito.
Les mans recullen,
els ulls s’ enfonsen en l’ espai
desfent distancies. El pols
duu el ritme de la terra.
Sexe és bosc, i bosc, camí.
Misteris de tot arreu,
reunió de misteris: Déu?
M’ entrego. Déu sap quina
mena de criatura m’ ha fet:
d’ aigua i carn amb desig,
mamífer sense moral, paüra i cant:
l’ autodestructiu, arran d’ abisme.
Déu, Ella, ho sap.
Ella que es va fer dona, llengua
i plenitud de parla florida als vents.
Ella que va pronunciar el primer vers.
Ella, Déu, la Poesia invisible del temps
infinit on habitem desconeguts, tímids,
dolguts, amb el nas ple de sorra, desèrtics.
...

Ella, gebrada que bull o de signes així,
senyals que diposita llargament i tu veus.
Senyals ( travessa la follia!) al vent, d’ advents.
Senyals ( trenca la tanca!) del crist de la saliva,
baba que no callis. Mel que t’ hi clavis, que diguis
com n’ és d’ espessa la vida a les galtes, al pit,
a les cuixes, al tacte del somni.
Ella, Déu, la Follia, pren-te-la com un viatge,
( A la follia no s’ hi cau, s’ hi arriba),
i posa el cap a la turbina, al turmix. I vinga,
trinxa, trinxa! Hem de partir de tota il·lògica.
Hem de caure set mil set santes vegades
jugant-hi. Jugant a la fressa, al vertigen.
Sagnar fins que ens despertem entre lliris.
Sí, lliris, ells que saben el color inevitable.
I fer que cantin aquest cant, el cant a la follia,
a la follia d’ existir on qui va encertant-la
pixa fora de test i qui perd la raó coneix l’ Amor,
on delira el deliri que passa primer i en aquest
l’ apedreguen fins l’ últim, quan ja no hi ha pedres
i els homes de seny li fan escopits de cicuta.
...

Descobrim que la vida és viatge. Viatge de folls,
la resta s’ hi queden, s’ acaben morint.
Ella, Déu, Nosaltres, els Folls ja hem partit fa principis,
sense principis ni finals, directament.
Sabent que tot rumb és fals, enllà.
( No diré mapes ni brúixoles ni rellotges. No diré mentides).
Veritats? Moltes o cap, li és secundari, terciari, brut.
Parlaré d’ Ella, Déu, la Déua Follia a qui jo reso
cap per avall i des de la teulada quan plou molt
i el món s’ acaba. Llavors, quan caic desmaiat,
ve i se m’ emporta. Te móns per a tot. Els fa.
Jo m’ ho miro, remeno i provo d’ aprendre’ n.
“Lo més divertit és que res te sentit”, sempre diu.
I riu. Quan Ella riu
s’ acaben les malalties,
s’ entenen els homes,
m’ entren al cor nens saltant
i hi fan l’ alegria.
Si mai et mira la Follia, escolta:
La mort no existeix, sigues foll.
El dolor s’ acaba acabant, sigues foll.
Déu ets tu, sigues foll.
“Estima i fes el que vulguis”, va dir Sant Foll.

...

Cantar-li a la follia,
això és
fer ganyotes i
a la que prohibeixin una cosa, fer-la.
Dir-se allò que ve de gust sentir,
cremar paraules sota l’ aigua, llunes
escrites a les roques profundes plenes
de llums exprimides que s’ hi fonen tèbies
i fan bé. I
jugar al joc d’ aventurar-se a descobrir
de quin joc es tracta; i construir-lo:
fer un joc més foll que perdonar, i perdonar-ho tot.
( Somriu, Follia; és bella com un gra de sorra o més.)
...

Les set nafres passaran,
diu Ella. Calen: són forats per poder-hi entrar,
però no en feu sang de la sangs, imagineu-hi dibuixos
de besties amb venes inflades que us llepen, sou folls:
vesseu follia, tot li és possible al qui vessa follia.
I diu també:
Enamoreu-vos fins la pólvora dels ossos, sense límit.
Enamoreu-vos de les coses, dels fantasmes, i de les persones.
Enamoreu-vos de les pedregades i de les ganivetades
i el dolor caurà del cop, dels talls. Enamoreu-vos de vosaltres:
oblideu-vos, feu follia i delireu-la.
I tingueu buit el pap i netes les orelles, l’ entrecuix apunt
i sal al mar i, rius amunt, de nit, feu-hi fogueres, fums ancestres.
Invoqueu-me i us duré allà on embogeixen fins del tot les bogeries.

...
Cantem:

Follia,
tu que hi rasques,
tu que hi toques,
que hi arribes...pren-me;
els meus costums
desacostumen. Duc
tan brut el cap:
sóc l’ home-mosca...endu-te’ m
amb tu.

...

I allò de:

som aquí, els apòstols teus, Follia nostra,
rafegues de zel escup, o llamps i trons
i desmanega’ns els cervells i omple’ ns
de xocolata l’ ànima descalça fins el nas.
T’ ensumarem pels carrers molls, per sota
els ponts, per sobre els rius, damunt la pell
dels camps;  damunt la pell dels arbres i damunt la pell
dels cossos.
Ensumarem móns, pèl, peus, alls, dits, calç,
sang, vins, fems, sucs, conys, flors, mel, maduixes,
ous, genolls, tendrums, carboni, èter,
cloroform, juscall, melics, encens, vidalba, morts,
saliva, cera, estius, esquenes, llits,
llençols, pluges sens nord...

...

Sens nord, Follia Nostra, Amor sens mort ( “a-mort”)  -pint-
Perdent, per fi, tot seny n’ hi diuen?
Les arrels tiben de gana d’ imatgeria poètica, demanen Vida.
La Vida vol beure, ha de beure i només beu Follia o no és Vida.
A glopades.
La Vida és un riu fresc, i la Follia és quan tens set i hi beus;
i t’ hi confons.
I se t’ emporta el riu i beus i beus i beus
i vius, i ho saps, i ho sents. És la Follia.
Aquesta lucidesa extrema,
veus com brilla?
Tot és quiet i es mou a mil cops d’ ull.
Dins d’ una gota , al fons a mà dreta ,
germinen deserts, un lleó; i la pantera,
al costat, planta selves, hi te l’ ull a dins
i s’ hi embranca. Mai més donarà
voltes a la gàbia del poeta estimat.
L’ amargantor que fa pessigolles
a la campaneta, l’ amargantor dels tròpics...
sents els gustos? Tu en saps. I em sents.
( Em sents com jo sé que a mesura que el poema avança
més caragols sento a caure). Ingràvida Follia
ingràvida, gràcies mil i una.
Tu, per ells, ets el manicomi sencer... Fouc l’ Alt
els hi va dir. “I els Hikikomoris són víctimes!” La Follia
els hi crida que crida; Déua que callen els homes de seny,
tan malalts. (L’ Alt? ) L’ Altre, els Altres.  Mira Goya’ s,
pesa-nervis, do’ m canya, circ, jocs de carrers,
de fer volar paraigües; i gelateries de safir, petons als ulls...
pujo pel fil de saliva que et toca la boca...
sortim del camp ple de guàrdies del món...
som il·luminats, crema de raons, nàufrags
trobats, trobadors de la curiositat amagada...
repunts sense punt. Som viatge que va i no sap on,
no sap quan, s’ hi val tot, tens paper? Pren-me llapis,
de llavis, de grafit, supositori. Pren-me.
S’ estimben cavalleresques batalles aquí, però
sense cavallers, tot són poetes, sants, putes,
drapaires, profetes, bruixes, xamans i sonats.

...

Veus com es desfrena el poema? El pots sentir aquí a dins?
És la Follia com un rec in crescendo,
sembla l’ alba quan, boreal, entra per entre els icebergs espetegant,
igual que el fibló muny les glàndules a l’ aranya roja de les metzines prohibides,
és un camp de maduixes que vola i fa roges les aus,
una llengua de guepard que et llepa l’ axil·la,
una piga magenta que es veu a les fosques, allò
que no t’ imagines fent salts enganxosos dins l’ ull del tritó;
una caixa on hi és tot. Ja ho saps: només hi faltes tu.


griFOLL
16. setembre.13

casserrespoblepoema

viernes, 13 de septiembre de 2013

CARTA POSTAL



Mira, que t’ he fet una postal.
Ha estat la nit del dia més estrany, per això hi ha aquest paisatge al dors,
és que me les he vist amb el desig. I tu tan lluny, i tan endins...
Això que semblen arbres, sí, però haurien de ser més prims o no tan arbres;
el vent que els mou, jo prou l’ he dibuixat, però és que no es veu. El vent d’ aquí
te vergonya. I que aquestes taques de dalt semblin núvols o fum hi fa el mateix,
tu sobretot fixa’ t que a baix, al mig, hi ha una fulla amb un escrit:
doncs és això. El què hi diu...


griFOLL

lunes, 9 de septiembre de 2013

reflexió, tota ella estúpida i absurda reflexió que ni ho és...

Aquests dies he escrit cents de poemes. I finalment, sí!  n’ he escrit un de bo! Passa que no sé quin ni on podria parar, així que ja no estic tan segur d’ haver-lo escrit, però hi ha hagut un moment...

PETIT PSEUDOBOLERO MÍSTIC



Si com el poeta m’ arrisco, com l’ altre,
que sigui com l’ altre, l’ incontinent fabulós que va esbandir-se la sang de les venes per beure’ s
el nom d’ ell mateix, grial del diable, foll fins l’ esquerda... Si com ell, l’ altre, jo
també en l’ ànima hi tingués la saviesa innata de les arts,
retornant d’ haver mort en deliris; si com el poeta, àngel negre del verb,
confessor del Diluvi, místic geni en zel, nit de visions al galop, misto boig de sant Martí,
posseís aquest turment que és veure la bellesa infinita, si fos així, seria per tu. 
Que si tu l’ ets tota, jo encara en vull més.


griFOLL