Seguidores

lunes, 9 de septiembre de 2013

DINEM DEMÀ



Sec a fora, demà al matí
encara és d’ hora. Fumo a les escales.
Fa fred. A la cafeteria fan ous?, dius.
I ens passem l’ any parlant de plomes,
omplint-ne els coixins del sofà
que hi ha a sota el pont. Uns nens
paren creueres, porten pinsans
i caderneres. A mi m’ agraden els pardals.
Sempre se’ ns passa l’ hora de dinar demà,
però si a la cafeteria no fan ous,
dos rocs més amunt n’ hi ha un de mel
que no ens l’ acabarem. Fumem a les escales.
Quan fa fred ve més de gust treure fum.
Encara és d’ hora. Ploro. Plorem.
Tampoc ens demanem perquè,
potser ens agrada veure-ho tot borrós
o és cosa de les glàndules que van com van.
Finalment demanem una truita amb patates.
De riu.


griFOLL

domingo, 8 de septiembre de 2013

TARDOR



Do’ m do’ m
Pren pren
L’ amor l’ amor
Tu tu no penja
tu, de què
parlàvem ?
Era el temps que no era. Quan hi som
sempre és el temps que no és. I passa.
Trist, només és trist. Després
és trist. Després, però ja no passa res...
L’ amor l’ amor
El dolor també es va desgastant, com tot, com toca, els anys...
Una pel·lícula que salta
Una pel·lícula de súper8
L’ amor l’ amor són nens jugant-hi eterns
Do’ m do’ m
Que dins del projector no envellirem
Pren pren
Saltem
No és trista la tristesa ni el dolor fa mal...
Comprendre la tardor és això...
Escolta aquest silenci
inexistent, tot és més bell.
També l’ amor, amor.


griFOLL

sábado, 7 de septiembre de 2013

REPETICIONS






Petits i llunyans, que ve a ser lluitant a les fosques;
ferits i buits, fruita que sagna; Com rodola i torna
si és plena de queixalades? Enfosqueixo. Aviat caurà
el pinyol i tornarà el bon temps: el temps sens temps
d’ un altre enllà molt més endins del que va ser o podria.
Ens hi pondrem d’ arrels? Ja no hi ha fites. Hem sabut
viure estimant, morir d’ amor. Què més voleu?



griFOLL

viernes, 6 de septiembre de 2013

DESERTORS














Ens desertarem aquesta sí que sí
matins amunt vessats de nits endins
fugirem lleus fent pols amb llum d’ aigües
que trencarem per la finestra a mil balcons
hi haurà carrers gent gats pardals i cases
boscos més enllà hi serem nosaltres
com pujant per una escala que es desplega
a dalt amb el poema als llavis de l’ esquena
a punt de dir-se que és quan pesa
i s’ obrirà la pluja i seran vins tebis d’ un déu
fet vinya i venturer que li va caldre parra
peus teia de roures temps en pausa densa
que no pensa reposant fins tornar a fer-la
i en beurem fins conquerir-nos folls
fent rius de pell i pèls amb mans i sexes
recorrent-la pels miralls picats
que mai seran canviats moguts tocats
llavors caurà la casa amb ells a dins
amb tots els morts emmirallats a dins
narcisos del més ‘llà sota les runes
i nosaltres sobre fi per sí per no
i per que ens ho canta la cançó ens desertarem
ben d’ encertar i direm que no
que no que no i que no.



griFOLL

jueves, 5 de septiembre de 2013

A TOTES LES MARES


(jo, a la meva: T’ estimo ∞)
( i a totes les formes de ser-ne)

Cops d’ ales d’ aucells estranys lluny sobre el glaç desperten al món...I tu ho sents.
Boreals acrobàtiques t’ acaronen els núvols que et fan dir l’ alè, el primer alè...I tu respires.
Et baixa pel nom l’ existència més bèstia, se t’ obren els dits amb les fruites...En beus.
Res no t’ és aspre. Et beneeixi la terra i a dins triïs tu l’ estació i quines febres... ets Tu.
Tu que ets la primera, tu
que has après a ser feble, mostra’ ns Mare la humilitat que no es blega,
l’ Amor, tu que el saps.



griFOLL

HI HAVIA UNA VEGADA

“D. COSME: Digues, Tomeu: per la vila
que hi ha salut?
TOMEU: Sí, senyor,
això no falta. ¿ I que és cert
que a Ciutat se’ n moren molts?
D. COSME: A Ciutat sempre se’ n moren
de qualque còlic nirviós”

Pere d’ A. Penya
EL CORDÓ DE LA VILA
escena IV





HI HAVIA UNA VEGADA


Espès i dens, ple d’ ulls delits, el bosc
proposa, va fent l’ essa, ensuma el sexe
de les mariguanyes, tasta trèvols,
diu bec, plou, ventura’ t, salta’ m
a la galta de les cuixes de les tiges amples
i gronxem la flor més animala que ens
engani; obre les grutes i les fonts i els rocs,
l’ excés en desmesura vegetal, que et ve
al darrera un temporal total que és l’ únic
vers que sap, ho sé perquè les larves
dels proteus han dut el zel i les colobres,
les més joves, vénen enfilant-se verdi-folles
per les lianes i les copes dels faigs alts fent
l’ espieta, que si ens manca alguna cosa,
només cal entrar en la dansa, ser-la. I que
no vingui a recalcar la pedregada
que allà a on pica sols hi pica una vegada.



griFOLL

miércoles, 4 de septiembre de 2013

AMB DITS DE TERRA

                                      



                                        “Quin nou camí
se m’ obre, fosc?”
Joan Vinyoli.
                                            “Entra
mar negra endins i baixa al fons.”
Joan Vinyoli.

“Un altre cop vols enfonsar els peus
a la terra.”
( represa del poema “Cercles”
d’ en Joan Vinyoli),  de Blanca Llum Vidal.



AMB DITS DE TERRA

Així com dansen les arrels
nervioses d’ aigua, clavarem els
cossos a la terra. Voldràs venir
tu amb mi a picar costelles, a
florir-nos junts fins les parpelles?
Cada nit farem l’ amor. Tindrem
per firmament el cant dels grills
embolcallant-nos sepultura i poema.



griFOLL

martes, 3 de septiembre de 2013

NIU





Tinc la lluna que m’ abriga
a les muntanyes, sóc un pes que penja
entre dues valls, les fulles em fan pessigolles
i no ho sap ningú; a la tardor
la vida es cansa i mai descansa, aquí
on la terra, on l’ aigua que s’ empassa
inventa fonts, m’ hi faré un niu
i no ho sabrà ningú; m’ hi tancaré cent anys
i dormiré fins les arrels
més dures de cavar.



griFOLL

IGOL-MENT

Prô ”No et fïis mai dels homes que porten nas a la cara.”
popular

IGOL-MENT


Més que l’ acte infecte d’ engolar-nos d’ odis,
lo d’ encomanar-nos les vers-gonyes endocrines.
Més que calcular furts d’ hores, reanimar presents,
persones, desemparsianar-se per donar-se (.) més
que viure d’ esquemes a la neura, desplegar-la
als setze anhels i que ens enviolin les aurores. Més
que res, tot a provar-ho. Més que fet, refet. I més
que, a més, fet i fet, tot restarà per fer menys naltrus,
naltrus que haurem ja fet el refet de fer-ho...


griFOLL

lunes, 2 de septiembre de 2013

RAN D’ AQUÍ



Vila de mil Cara de serres Mont del Mandril
Cerebrino i Xibeca T’ estimo M’ amago Cal
Pons i farina si pots aprofita el Llac d’ ós
d’ Osses d’ est cels me’ n fil pels pèls arbres
no’ m vicien les robes sóc d’ Herbes -grans
otes serp dents tri Tocs i es copits sense vrí
Vrila Branca i m’ és Puga del Tívoli Sant fer el vi
Beure-me’ l mel si se me’ n dus go’ n et piqui
perdut per reperdut tira pel dret hi ha un Puig
On Ella Gira Roses fins a Bregà com Bregant-li
Punyoles caigudes de mi mort mil cops hi obren
Caps anys paranys d’ homes llum fosos con com
qui diu Totxot ran d’ aquí Nova i l’ Orc vora l’ hort
ple de plagues fins que ple plegues i et dediques
a Ca garla, que és realment l’ únic que saps fer,
m’ he dit.


griFOLL

SEMPRE HI HA UN PRÔ



Ran de nit, dins l’ absoluta partida de sol,
alguns n’ engendràvem de nous. Era ahir
quan, bulliciosos, hi ‘navem pel dret. Ni el
témer existia ni hi ‘via cap marge o senyal.
Petits fregaments d’ aigua dolça, tres o un
xerrar de grills fóra que feien les hores, i
‘naltrus nedant a les fosques, nedant-nos
per sota dels mobles inflats d’ humitat,
perdent les costelles, trobant-nos les fams...
prô va arribar el temps del fems i patam:
sense preàmbuls.



griFOLL

domingo, 1 de septiembre de 2013

QUAN SIGUEM GLANS





Quan ja baixi, com ara, les escales del temps
i vingui cada dia a contemplar les guerres dels homes,
d’ aquelles fumeres me’ n sortiràs tu, com un àngel viu
que vaig conèixer una vegada , amb qui vam fer una passa junts
i joves vam fugir del món a dir-ne un altre...
Érem canalla. Savis fins que ens va podrir el mal créixer,
créixer.


griFOLL

HI ÉS

Hi és. Allò que va ser un dia, perdura.
Perdura amb tot allò que també podia haver estat.
Vist des d’ aquí, no hi ha diferencies. Hi és;
que hi sigui pels segles dels segles.


griFOLL

jueves, 29 de agosto de 2013

CÒDOLS






S’ obren forats en l’ aigua, ens hi endinsem
sense saber què hi trobarem, com sempre
el temps que ens gasta, només gasta: el temps
no fa valents.


griFOLL

sábado, 24 de agosto de 2013

SÓC L’ HOME Sol


He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l’oca de Tebes.
                           He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
                                          Sóc home sol.
Joan Vinyoli





SÓC L’ HOME SOL


A  galledes plenes no m’ hi busquis;
no m’ hi adapto, no m’ adoptis. A mi em plau
la ingravidesa sense causa ni violència.
Aspiro a globus, menjo glans i dormo mort. I
mort l’ anhel, mort el verí. Pla, buit, ara per ara
no em busquis: no surto en cap mapa
ni gasto felicitats, certeses, promeses, enteses.
Sóc l’ home Sol.


griFOLL

viernes, 23 de agosto de 2013

ERA I SEC

“Magnífics a l’entorn els boscos callen
I fan costat al qui viu solitari.”
Georg Trakl





Tu que tens mil noms i cap, que
ets la recepta més humana mai posada.
Bellesa, xarop de campana escapçada,
jardí sempre en vol, sempre en marxa.
Ets de tan enllà... Has tingut un malson.
Jo només sóc d’ aquí, no em coneixes,
perdona’ m la gosadia, cercava un poema,
et cercava.
T’ he buscat durant tan temps, em vaig
confondre creient no ésser humà, algú,
alguna cosa capaç d’ arribar-te a dir el nom
d’ alguna altra, Tu que tens mil noms i cap,
que ho ets tot com un déu exacte;
vaig cometre l’ error del qui en vol,
i qui en vol, del que sia, cec queda.
“Jo només era un nen que venia a buscar”,
no va enlloc. “ Sóc no ho sé que mira”, millor.
Però el silenci se les emporta totes:
És escandalós com hi veu i s’ hi fixa i do’ n
mercès que fan l’ eco.
Que el bec metàl·lic de l’ au “vés” em foradi.
Em descalço les ales pesades, immenses, inútils, i sec.
Sec un moment a no desitjar, a no sentir. Sec i plou.


griFOLL
23.08.13

casserrespoblepoema

domingo, 18 de agosto de 2013

L’ INVENT

“I fem-ho, fem-ho ample!
Ballem al sóc de la tempesta,
mirem al centre que no atura,
que som parents, d’ aquesta fúria!”
Blanca Llum Vidal








Temíem buidar el somni, dessagnar l’ esdevenir.
Sagrats, l’ esdevenir que ens fou somiat, prò és vist que el fem avui
que bull el bull que ens falta i salva i no era; ancianes llums, rius d’ ulls d’ aigua
dels instants, forats a les roques del sostre, barres enfora, batudes als
camps de neurones.  I enterbolint-nos en gorgs de mels tarongeres, fèrtils
llisquem, oferim, parim selves enmig del desert reprenyades de feres amb nom
de fe dura i bec tou. Nounats damunt la terra tèbia tova que s’ enfilen sense formar fila;
Nosaltres, que ens naixem de totes les formes i en tots els instants i volem i ho fem
perquè volem, i podem perquè ens n’ ha convençut un vent que ets Tu + Jo
i som la llavor d’ un roure fent-se a la infantessa, a ser-hi benvinguts,
a començar la febre cel·lular i inacabable dels neguits i tots els més llanats;
Escollidors, remenetes fins la meta sagrada dels deus i les dees, que ragi l’ amor
que ens netegi la flama que ens espeteguin correfocs a l’ ànima,
que ens hi espetegui la Patum sencera, que ens hi empolvorem les ales i dansem
tota la bruixeria de les herbes amb missatges d’ experiència a despertar.
A despertar, hem vingut a despertar-nos: tu, a mi, jo ,a tu,( vés i versa 1) i
Ells són despertats per nosaltres (viceversa 2.) Temíem buidar el somni i era la
despertació total de tots els sentits  petant com flors d’ un instant,
pedregades de jugar-hi és d’ on vindrem, i encara
amb llamps, sense paraigües, costa, costa amunt, esgarrapada endins, i tall aquí,
clavada enllà fins l’ aire a cridar amb crits xiscles d’ eruga llaurada amb
nom de comprensió que ens travessa les pells, que ens replega amb tothom
fins que salta la papallona a rompre-hi contra el vidre del no-viure la crisàlide;
hem vingut a esporuguir la paüra ran d’ abisme i fins la sola de l’ arrel
que se’ ns hi clava  i dóna vernissos, xarops, llums subterrànies, delicioses
exaltacions allà on rau el misteri que ens tiba del nas per la llengua fins trobar-nos
mar amb mar, món amb món, sense nom. És l’ inventar-nos, saber que formem
part de l’ invent, acariciar el fibló bellíssim i mortal de l’ escorpí. Humilitat,
pa i llavis a parts iguals ben a prop, fins a dins, ben endins a ser de l’ univers, univers:
nounats plovent dins cada àtom, atòmics, tàntrics, tripats, galactics, folls;

dos nens a l’ horitzó dels horitzons se’ n van rient. Jugant fan un camí.




griFOLL
18.19. agost. 2013

casserrespoblepoema

L’ ALÈ



“vius o esperes?”
grillart






Anem pel camí que no en segueix Cap
perquè en diu tot el Cor. Travessem llacs de paparres
i als ulls ens hi creixen xiprers: ja res ens fa perdre l’ herbeta,
la beta ens destapa les mirades: ara ho veiem per l’ altra banda:
finestra al món, sense vidres ( vertigínes o esperes?). Saltem:
som l’ amor, per això sentim por. Si no la sentíssim,
tampoc seríem valents, però hem decidit ser-ho i som.

L’amor: absolutament tot li és secundari.



griFOLL
18.08.2013

casserrespoblepoema

martes, 6 de agosto de 2013

PARAULA




                                                                                     foto: Eugene Smith



Lluna nova i sol nou.
La fe no mou muntanyes, les forada,
ens hi enfonsem: xof! Inventem la llum dient-la.

griFOLL
6-08-13

casserrespoblepoema

lunes, 5 de agosto de 2013

CENTRE





T’ hi trobes. Ets al centre.
Surts d’un pou que et fa bategar d’ ales.
Al darrera i als costats, mentides de ramat.
Un mur clavat a l’ horitzó i, a dalt, l’ altre tu,
el que més es veu i l’ amagat, fent-te senyals,
cridant que hi pugis a esberlar-te com un núvol,
que no et guardis aigües, que ja hi ets, a ser,
a punt. Només des d’ aquí dalt veuràs on ets,
que els nius que fem als pous, abandonats (cal),
ens obren tot allò que tanca,  però (sempre hi és)
no n’ hi ha prou amb volar. Depèn  
d’ allà on posem els ulls. Els de dins.



griFOLL
5.8.13

casserrespoblepoema

QUATRE COSES






Queixar-se engendra queixes, proposa enemics crònics i no és bo per a la salut.
Observar, provar, acostar-se al llop, al llamp...Hi ha molta feina i el temps peta.
...

L’ ésser fruiter que degota: La crida.
No esperis déus-terratrèmol, volcàniques veus...
...

( Dr. Jeckyll i Mr. Hyde.)
L’ home que no tenia desitjos era, de nit,
l’ home que tot ho volia.

...

Gira el camí
quan giren els peus.
M’ omplo de flames
i corro a ser fos
amb el vespre.



griFOLL
5.8.13
casserrespoblepoema

sábado, 3 de agosto de 2013

EXISTEIXO






de sobte sóc aquí tot braços cames toco coses
em perforen llums moc noms a dins la boca i sento
cordes i remoure’ s dins meu universos
de sobte penso m’ ho repenso hi torno i m’ hi capfico
m’ atabalo ideo rebobino és que em despisto
m’ esgarrinxo tibo passa un xot que s’ ho val tot
ens saludem arribo al riu sóc d’ aigua amb salamandres
d’ aigua folla que s’ inventa rius i planta peixos
a la planta dels peus que hi fan pessigolles de sobte
bec dic crec moc caic vinc esdevinc sóc aquí tot braços
cames ulls ronyons bassals esgarips al món de sobte
necessito desitjo ofereixo reneixo d’ un tall o d’ un cop
de sobte ho entenc me n’ oblido no ho era m’ inunda
m’ envola m’ embriaga hipnotitza llampega de sobte
sóc aquí fa riure mossega enlluerna acarona vol ploure
de sobte i s’ hi posa i tot brilla i fa olor de ser-hi de sobte



griFOLL
3.8.13.

casserrespoblepoema

RODA









ja ho sé que no ho sé
si em desperto o m’ adormo
tot em deixa caure i tot m’ escau
i avui rodolo al vol i volo amb dol
que és aliment contra la mort
fent-ne us begut indegut directe
i sense embut mes m’ és forma
de prendre’ n i créixer -com cal pa
i ungles i observar i ser acollit-
i nit endins dir-ho entre els grills
deixar-ho així escrit en un paperet
amagat al jardí abandonat pels homes
florint-hi tot l’ any les pomes prohibides
prenyades de poemes nous i sucosos
-poemes que els homes confonen
amb serps d’ un altre arbre suspès
en llegenda la cara i la creu i del cel  
fins l’ hivern-  tant esperant
si em despertes o et vinc a somiar
que trobats rodolem rodar endins
fins que caps i móns i cops i mals i
temps i espais i panys i planys i dites i
desfetes i planetes i teories i raons i
mites i testes i trampes i trucs i demès
voltin tota la volta i que del revés de
tot tot al revés només en resti
una gota d’ aigua al mig del no-res


griFOLL
3.8.13

casserrespoblepoema

viernes, 2 de agosto de 2013

QUE







tou cos d’ aigua mulli l’ instant que ens abraci
ens atorgui un bassal de repòs on donar-nos
deixar-nos com lianes molt verdes en l’ aire
-dens l’ aire- amb cotó i fulles tèbies volant-hi
un moment de ser-hi que ens sigui
que l’ aigua s’ endugui escorpits sota pedra
s’ espanti la por al retrobar-se amb l’ aranya
nius nous pels sentits de sentir-se’ n capaços
fam seca perduda en la història dins llibres
set mil set santes fulles èbries sent l’ aire
dens d’ aigua que mulli l’ instant ens abraci  
ens atorgui un refugi per no fugir un amagatall
que li talli les dents al propi tallant un avui
per anar-hi a nedar amb tot de caragols
descargolant-se les closques al voltant del
poema


griFOLL
2.8.13

casserrespoblepoema

jueves, 1 de agosto de 2013

SENSE ARMILLES



Cansat. Estic cansat de la gent que juga a jocs recargolats, tan recargolats que no sé si juguen ja a enveges d’ última generació o a escalar edificis que jo no veig. Cansat, perquè em desorienta, m’ interroga, fa picor i no saps on t’ has de rascar. No és greu, ni molt menys, però és tèrbol, confon. Cansat, suposo, de no entendre.
Per sort, aquest cansament es converteix en energia més que màgica quan veus i sents i vius que hi ha gent tan preciosa que amb un sol somriure que et regalen, t’ eleven com un globus aero(in)estàtic i, travessats els primers núvols, ja està. Aquí ja no hi ha recargolaments. Ni els astres ni els ocells van disfressats ( les disfresses impedeixen volar, et lliguen d’ ales o de imaginació).
Parlo d’ aquests dos tipus de persones generalitzant, sí. Tampoc hauria de fumar i ho faig ( no cal dir que hi ha persones més perjudicials que el fum. O si?)
Res. Anant per feina (que encara em tancaran l’ estanc i la farmàcia), he començat parlant d’ un tipus de gent, o de les seves formes d’ actuar però no pas per dir res més d’ ells que el què ja he dit. A mi, dels que m’ agrada parlar, amb qui m’ agrada pensar, estar, de qui aprenc i creixo sense deixar el nen que duc a dins, és d’ aquests que et porten a volar. Tenen que són sincers, i per això, a vegades, sagnen més que els altres, perquè no volen causar mal, són bones persones, cosa que també fa que s’ hagin endut més pedregades, més hòsties, més ganivetades, però en comptes de posar-se una armilla antibales, aquests han fet tot el contrari: obrir-se. Obrir-se vers els altres i vers la vida, que entri. No se n’ escapen. Vingui com vingui, s’ hi agafen. Són valents, tot el contrari que “Rambos”.
Diuen que són minoria. Però al meu cor són majoria absoluta. Gràcies per ser-hi i perdoneu per haver començat parlant de gilipolles ( tots en coneixem, es veuen a venir, potser no calia...)
Una morrejada al mig de l’ ànima, gent sense armilles!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

griFOLL
1.8.2013.

casserrespoblepoema

lunes, 29 de julio de 2013

COM QUE NO SÉ ESCRIURE, PROVO DE DIR.





“Quanta raó”, diem quan pensen com nosaltres.
L’ espècie més desenvolupada?  Humorísticament parlant sí que la som.
Ser savi potser és adonar-se’ n, aprendre a ser una mica més espectador.
No tenir paper. D’ aquest, tot és mullat. I per provar de ser protagonista
cal molt temps a canvi de merders i mal de caps i has de deixar que juguin
amb tu, que ets la pilota. Sí,faràs tots els gols. Felicitats. A mi també
m’ agradaven les heroïcitats de plàstic i els cromos amb dinosaures,
però ara vaig molt enfeinat: forjo ferro i escric versets xics que parlen d’ aglans.
I no tinc enemics que em constin. També practico la ingenuïtat
i m’ agradaria ser humil com un tros d’ és igual en mig de tan se val. Viu,
això sí. I aprenent. I aprenent a estimar com l’ arrel i la pedra, sabent
que jo també hi sóc en l’ arrel i en la pedra. Pensaràs que potser demano
massa. O no. Hi ha moltes mesures però res és mesurable. Mesurar
és jutjar. Hi ha qui diu que ho fa, sí, també hi ha qui vetlla per la teva salut,
per la teva seguretat i t’ endevina el futur. No ho sé ni m’ ho preguntaré,
no per res, és que tinc molta feina, ja ho dic. Ara mateix provava de fer Res.
He d’ aprendre a observar, menys a la gent gris: res en contra, és al·lèrgia.
És que vull ser observador perquè m’ agraden els canvis: les persones que
ara ploren, ara riuen, els cels que ara tronen i després acullen.
Sempre dic que no sé com sóc, però alguna cosa sabré,
fa molt que parlo amb mi. I m’ escolto. Fins i tot massa,
em diu el metge del cap cap. Així que, només per començar a parlar de mi,
dues coses: se m’ ha acudit que, a base de repetir-me que també m’ estimo
(vull jugar) fins i tot (coses més rares s’ han vist)  podria acabar
enamorat perdut de mi. La segona cosa és una resposta hipotètica
per a algú hipotètic que em fa una pregunta i que em sembla poder
contestar. Resposta: És que el dia que van ensenyar a redactar
jo no vaig anar a classe.  No és tan mala època al planeta Terra.
Aquí encara hi plou. I ara no sé res, però quan era petit ho sabia tot.
Ja està. ( Com que no sé escriure, provo de dir.)

griFOLL
29.7.13.

casserrespoblepoema

domingo, 28 de julio de 2013

AVUI





Hi ha hagut un gest de salts amb ganivets damunt la por
reafirmant que les teories obstaculitzen les pràctiques.
Ha resultat que no sempre se’ n surt ferit d’ aquestes guerres
però que desertar acostuma a matar molt abans que la mort.
Ha passat que un terror de pins m’ ensorrava el bosc:
ningú m’ havia dit que ara venien els roures i les alzines
ni regalat ametlles sense mascara.
Ha sigut que deu ser cert que quietud no rima amb vida
ni escurant fins les is, que els moments importants
a la vida atrauen la pluja, que ens hem de mullar, banyar
amb aquarel·les, ser més, pensar menys.
Ha vingut i ve sovint la vida a recordar-nos-ho, que som
éssers ressuscitats i bells, però que tot ho volem comprendre
(i això ens desmunta). Jo
avui no he volgut comprendre res. Avui estic viu, em sap greu.


griFOLL

28.7.13

viernes, 26 de julio de 2013

INCOMUNICAT



S’ ha de fer xic per entrar al niu.
Té por i li han dit els homes que el cucut
és dolent (Hi ha gent com tisores talla-
ales),no saben demanar. Necessiten
un petó i et llancen una pedra-
quinze-punts al cap. O –arreu, arrieu- ho diuen amb bombes:
L’ emissor tira primer. Fa la pregunta al receptor
i el receptor contesta amb una altra bomba.
És ple de gent incomunicada no parant de incomunicar.

griFOLL
26.7.13

casserrespoblepoema

griFOLL : autoretrats al riu de lletres (tres)